Loading...

ELS AMANTS D'HIROSHIMA (INSPECTOR SALGADO 3)

Toni Hill

0


Fragmento

 

El primer que la va alertar va ser una ombra al mirall. Una taca fugaç, passatgera, relegada ràpidament al fons de la ment per un formigueig que s’enfilava esquena amunt i l’obligava a tancar els ulls mentre en Daniel, conscient que li tocava un dels seus punts dèbils, feia lliscar la llengua per la superfície del coll. Un senzill preàmbul, un pròleg en què la humida carícia es conjugava amb l’afable pessigolleig d’unes galtes mal rasurades, però eficaç al capdavall: vencia qualsevol vestigi de reticència, la desarmava i la submergia pràcticament en un estat de trànsit. Amb tot, el senyal d’alerta devia persistir en algun racó del cervell perquè tan bon punt ell es va aturar, ella va tornar a mirar, tot i que aleshores el vidre, vell i picat, li va tornar només la imatge borrosa de la seva cara i el cos robust i convuls d’en Daniel damunt d’ella. L’esquena refulgent amarada de suor, les natges com una taca relluent, gairebé còmica, sobre les cuixes morenes, i les seves pròpies mans tenses, com dues urpes tenallades a les espatlles d’ell empenyent-lo cap a ella com si temés perdre’l.

Recibe antes que nadie historias como ésta

Una visió coneguda i excitant que es va imposar a la mínima espurna de temor.

El mirall havia estat idea seva, tot i que a en Daniel no li havia importat gens ni mica. De fet, hi havia poques coses relacionades amb el sexe que l’arribessin a molestar, i si ella gaudia observant-se mentre feien l’amor, si així encara en fruïa més, ell no hi tenia res a dir. «Com si vols penjar-ne fins i tot al sostre», li havia dit amb aquell somriure voraç que li segrestava l’expressió de la cara, generalment apàtica, quan parlaven de sexe. De manera que van anar a comprar-lo junts, i amb l’única intenció de divertir-se i escandalitzar la dependenta de la botiga de mobles van discutir els pros i els contres dels diferents models i formes fins a decantar-se per un ja passat de moda, de marc blanc i fulla oscil·lant, que van col·locar aquella mateixa tarda al costat del llit. Ella es va despullar i es va estirar sobre els llençols mentre ell, obeint instruccions, va anar inclinant el mirall fins que va rebre el vistiplau d’ella. O, més aviat, fins que ell es va cansar de limitar-se només a mirar i es va llançar sobre aquell cos esplèndid que se li oferia sense vergonya. D’això ja feia mesos i d’ençà d’aleshores havien passat moltes coses. No totes bones. N’hi havia de terribles. Però el més estrany era que en aquella casa abandonada, el lloc inhòspit que s’havia convertit en el seu refugi, hi havien trobat un altre mirall: de fusta corcada i amb un vidre impossible d’enllustrar. Però a ells ja els feia el fet.

La Cris es va relaxar, mirant d’oblidar aquella sensació de neguit que continuava amatent, a punt per tornar en qualsevol moment. No era nova, darrerament l’acompanyava sovint. A prop un ocell de ferro volava rumb al seu niu i, quan el sostre de la casa va tremolar sota l’ombra ensordidora de l’avió, ella va abraçar en Daniel encara amb més força, instant-lo amb una sacsejada a acabar d’una vegada abans que la ment s’imposés a l’instint i se li passessin les ganes, però ell no va voler obeir-la. O potser va mal interpretar el seu gest i va frenar. «Ara no parlis», li va pregar ella sense expressar-se. «Hòstia, no ho esguerris parlant!»

—Estàs bé? —li va mussitar ell a cau d’orella.

La Cris va fer lliscar els braços per l’esquena d’ell i els va deixar caure a un costat i altre, inerts, resignats al buit que supleix els orgasmes perduts. Va mirar cap a la finestra per eludir el quadre que es dibuixava al mirall; no volia contemplar el desengany a la seva pròpia cara per evitar recordar-lo més tard. No era pas la primera vegada que trobava a faltar l’estat de lleugeresa, la inconsciència frívola que provocava en tots dos la justa combinació d’alcohol i coca.

Malgrat tots els arguments en contra, de les raons esgrimides i acordades, el sexe sense drogues no era el mateix.

Va atansar el rostre al pit d’en Daniel i va aspirar la seva olor. Després va alçar el cap i va mirar aquells ulls gairebé bruns, un efecte realçat per les celles poblades i fosques, i va sentir un bri de tendresa en comprovar que encara s’apreciaven al seu rostre vestigis dels cops rebuts. Estava a punt de conduir el capciró del dit índex sobre el blau que ell encara conservava a la galta i que li conferia l’aspecte de boxejador en hores baixes quan va sentir algun soroll que, en aquell moment, no va aconseguir identificar. Si bé fins llavors ningú no s’havia acostat a aquella casa, perduda al mig del camp, tots dos sabien que estaven exposats que hi entrés vés a saber qui. Canalla jugant, adolescents a la recerca d’un racó on clavar un clau, ionquis desesperats per xutar-se, falsos amics. La Cris hauria dit alguna cosa si ell no hagués atallat l’intent amb un petó que intentava atiar el foc. La va besar amb força, exigent i dominador, i ella hi va reconèixer el sabor del Daniel d’abans i es va esforçar per ser la Cristina de sempre: agosarada, passional, impetuosa.

A partir d’aquell instant es van entestar a oblidar-se de l’entorn, del passat recent, i van fer mans i mànigues per repetir la dansa, els passos de la qual se sabien i havien practicat mil i una vegades. No volien adonar-se que, per més que s’hi escarrassessin, el resultat sempre tindria aires d’imitació. Volien estimar-se com abans, com si no hagués passat res, i a pesar de tot no ho aconseguien plenament. Així i tot, els seus cossos joves reaccionaven al contacte i a la pell, i al cap de quinze minuts la Cristina va tenir la satisfacció de contemplar-se al mirall segons abans d’arribar a l’orgasme, cosa que l’excitava profusament.

Aleshores el va veure. Aquesta vegada no hi havia dubte. I abans de distingir l’arma que duia a la mà, l’instrument que poc després s’estavellaria contra la superfície del mirall, la Cristina va ensumar el perill i va pressentir que en Daniel, en canvi, no en feia cabal, massa relaxat per percebre l’amenaça fins que va ser massa tard. Per això va intentar prevenir-lo i va exhalar un gemec que poc tenia a veure amb el plaer. Va ser inútil. La barra d’acer es va desplomar amb ímpetu contra el cap del seu amant i el va esberlar amb un cruixit sec. Ella va obrir la boca i va intentar traduir el pànic en un crit que va néixer mut.

La Cristina Silva es va endur una última imatge. En un funest presagi del que seria el seu final va entreveure la seva cara fragmentada a la teranyina que solcava el mirall. Sepultada sota un cos abatut que havia esdevingut un escut inútil, un pes mort que li impedia bellugar-se, l’únic que podia fer era tancar els ulls per foragitar la visió d’aquella arma que, després d’esclafar el clatell d’en Daniel, cauria inclementment sobre ella.

Però el dolor és misericordiós: la primera garrotada la va deixar inconscient i ja no va sentir res més.

1

«Per sobreviure al sistema s’ha d’enganyar el sistema.» Sense saber per què, darrerament aquesta frase s’ha convertit en un mantra. Ni tan sols no sap ben bé d’on l’ha treta, si l’ha sentida en alguna pel·lícula o bé es tracta d’un lema que algú ha deixat anar al carrer en aquests temps d’indignació pacífica, però va com l’anell al dit a la seva situació i, davant la manca d’una altra de millor o de més imaginativa, l’Héctor l’ha adoptat com a síntesi perfecta: l’única oració que és capaç de pronunciar, la tesi que justifica el que està a punt d’acomplir.

Assegut en una cadira incòmoda, en una habitació insultantment buida, el seu cap no té altra cosa per distreure’s que el rellotge de paret. De plàstic barat, tan blanc com les parets, les manetes es desplacen amb una parsimònia que ofèn. Sap que l’espera forma part del joc. Ell mateix ha estat a l’altre costat d’una porta semblant a la que veu ara a l’extrem esquerre de l’habitació, i ell mateix ha retardat l’interrogatori del sospitós molts minuts més dels necessaris. L’espera provoca irritació, la irritació, nerviosisme; el nerviosisme dóna peu a relliscades en què, de vegades, despunta la veritat.

I precisament és això el que avui no es pot permetre. El que explicarà podria ser veritat. De fet, ho serà sempre que se’l creguin. D’això depèn: de la seva fermesa, de com de convincent arribi a ser la seva actuació, de l’aplom que aporti com a narrador de la història. Perquè la veritat no és un valor absolut. Ho va ser en un passat recent; ja no. S’intenta convèncer que l’única veritat que compta és la que creuen els altres, perquè els pecadors no es poden permetre el luxe d’aspirar a una altra cosa. Somriu, ignorant per què li ha vingut al cap la paraula «pecadors» quan ell mai no ha estat un home de fe. Si al llarg de la vida ell ha cregut en alguna cosa és precisament en el que està a punt de trair. En la necessitat d’arribar al fons de la qüestió, de desenterrar els fets i de sotmetre’ls a la freda llum de la intempèrie. Desitja que els qui l’hagin d’interrogar no s’assemblin a ell, a l’inspector que no s’ha cansat mai de repetir que, atès que la justícia és imperfecta, l’únic consol real és treure els fets a la llum.

Això no vol pas dir que hagi renunciat als seus principis. Amb tot, ara sap que, de vegades, aquella catarsi pot retornar una cosa ben diferent del consol. Pot comportar una condemna, una maledicció. I sobretot pot ser, en la seva essència, molt més injusta que una mentida útil.

S’escura la gola i un cop més mira, involuntàriament, el rellotge, que continua avançant al seu ritme, desoint desitjos i pressions. Així és com hauria de ser la tasca policial, pensa: automàtica, coherent en l’execució, constant i pausada. Asèptica i buida d’emocions. Malgrat tot, la realitat no pot ser més diferent. Avança a ràfegues, per pressentiments que de vegades suposen un retrocés o desemboquen en una via morta; després es reprèn a poc a poc, mirant d’aprendre la lliçó, però acaba imposant-se el frenesí de la investigació i la marxa es torna a accelerar. Després d’aquest esprint, de vegades, amb una mica de sort, s’arriba a la meta, i es traspassa amb el cos adolorit i el cap espès de l’esforç.

Per això després passa el que passa. Per això mor algú. Per això ell és on és.

«Enganyar el sistema és l’única manera de sobreviure-hi.» L’Héctor inspira i reté l’aire als pulmons amb l’objectiu d’agafar les forces necessàries per afrontar el que li espera. Mai no ha estat un bon mentider, però ara ho ha d’intentar. El pitjor del cas és que mai no ha cregut en la venjança: tot seria molt més senzill si estigués convençut que l’assassí de la Ruth mereix la mort. No és així, no ho pensa, mai no defensaria la tesi que reivindica «l’ull per ull» perquè la troba simplista, irracional, impròpia d’un sistema civilitzat. Per descomptat que la ràbia hi va tenir a veure, però la ira no dóna dret a la venjança, només a la justícia.

Tampoc no lamenta que aquell home hagi mort, tot i que es penedeix, i molt, de no haver previst que allò podia passar, de no haver-se avançat als fets, de no haver intuït el desastre abans que succeís.

Per tot plegat i per altres motius, el seu càstig no pot ser cap altre. Ha de mentir i carregar amb la solitud que acompanya les mentides. Desfogar-se, aquesta catarsi alliberadora, li està prohibit. Només una persona l’acompanyarà en aquest viatge, encara que sigui en la distància. Sí, això també està clar, i sens dubte li fa més mal que el mateix destí. Respira fondo en pensar en la Leire Castro, en la seva decisió irrevocable, en una obstinació que al final ha estat contagiosa, i s’esforça per apartar del seu cap altres moments compartits. És vital, dissortadament imprescindible, foragitar el mínim record que per uns dies ell va deixar de ser només el seu superior, i per aconseguir-ho se n’ha d’oblidar: allunyar de la veu aquella nota tendra que sorgeix sense voler i que revela els sentiments. No n’han parlat, ni falta que ha fet; està convençut que ella ha arribat a la mateixa conclusió. Fet i fet, potser és millor així. Potser el que hi va haver va ser cosa de la primavera, o del cas que van investigar els últims dies, tan marcat per gent que, en certa manera, va transgredir les regles no escrites de l’amor més enllà de la raó. Ara mateix tant hi fa. El primer càstig per la mentida és precisament aquest, treure’s la Leire del cap.

La porta s’obre i, per bé que ho esperava, no pot evitar un lleu ensurt. Sembla com si les busques del rellotge també s’aturessin. Ell s’aixeca, a poc a poc, fingint la tranquil·litat necessària perquè el públic que l’espera a l’altre costat s’empassi la seva interpretació. No serà fàcil. Però d’això es tracta: d’enganyar el sistema.

De sobreviure.

Tot i que el sol de l’estiu li fa nosa, avui el necessita d’allò més. No s’ha pogut quedar al pis, les parets l’oprimien, i com que la seva mare està passant uns dies a casa i pot cuidar de l’Abel, la Leire ha optat per sortir. Un cop al carrer tampoc no tenia esma per passejar, així que ha buscat una taula lliure en una terrassa de la vora i ja fa una estona que bada mirant la gent sense veure-la realment. L’única cosa que li interessa, l’única cosa en què la Leire pot pensar ara mateix és en l’Héctor fent front a les preguntes, com va fer ella ahir. Capcioses, insinuants, exhaustives. La mateixa pregunta formulada des d’angles diversos fins que perds qualsevol noció del temps i tot sembla déjà vu. Els interrogants d’ells i les respostes teves formen una mena de simfonia monòtona, gairebé amable, amb sobtades notes dissonants per a les quals, per sort, creus estar preparada. O potser no. Qui ho sap, això?

La gent rambleja per l’avinguda, i la Sagrada Família s’interposa entre ells i el sol. La Leire ha demanat un cafè que encara no ha arribat i, per uns instants, sent la temptació de marxar. Però no tan sols d’aquesta terrassa, sinó de la ciutat. Cosa gens habitual en ella, l’envaeix la urgència d’envoltar-se de la seva família, dels seus pares, de refugiar-se en ells com una nena petita que s’ha despertat a la nit assetjada pel malson més atroç de tots. Quina bestiesa… Ella no havia patit terrors nocturns i sempre s’havia rigut del seu germà, que, tot i tenir dos anys més que ella, de nit corria a refugiar-se al llit dels seus pares. Ella no: mai no havia mirat sota el llit buscant possibles monstres, ni havia temut l’home del sac, ni imaginat fantasmes en la foscor. Tampoc no ha canviat tant; és la realitat el que la inquieta. El que han fet. El que va explicar ahir. El que l’Héctor deu estar exposant ara mateix. El que hauran de repetir tots dos, junts i per separat, fins que el cas es tanqui d’una vegada. I, no obstant això, no sent cap mena de remordiment. Està convençuda que va fer el que calia, i això allunya del cap qualsevol temor que no sigui l’alimentat per cap cosa real. Tangible. D’aquest món.

«Ho vaig fer per tu, Ruth», murmura gairebé amb veu alta, i, per bé que mai no havia cregut en els esperits ni en les influències sobrenaturals, ara està segura que aquella dona li concedeix la seva benedicció. La calor ja es comença a notar i aprima els ulls. Inspira. Tant de bo es pogués relaxar, però sempre ha trobat que el ioga o la meditació eren rucades per a neuròtics. Donaria el que fos per visualitzar un rierol, un cel blau o una font, però al cap només li arriben imatges d’aquella casa on es van trobar els cossos. Han passat setmanes i no ha aconseguit oblidar-la, i ara s’esforça per submergir-s’hi. Per recordar cada detall, cada instant. Perquè és millor pensar en qualsevol cosa que no pas en aquesta: en el tret sorgit del no-res, com una bomba; en la sang, aquella taca vermella tan petita que semblava incapaç de contenir la vida d’algú, tacant el terra d’una manera gairebé impertinent.

Com que la seva ment menysprea l’albada i els rierols, s’ha de conformar a recórrer als altres morts. «Els amants d’Hiroshima», els va anomenar algú a la premsa, i si bé la paraula «amant» li resulta antiquada, s’ha de reconèixer que és bonica i que ella mateixa la va utilitzar no fa gaire, en forma de pregunta irònica. «Som amants?», va preguntar. I l’Héctor va arronsar les espatlles, amb aquella mitja rialleta, sense resposta immediata.

No. Ha de controlar aquests pensaments que s’escapen a la voluntat i s’enfronten, rebels, contra el que ja està decidit. S’ha de tornar a concentrar en els amants morts, en els que ja són més enllà del desamor o la nostàlgia, en els que van trobar un matí de maig al soterrani d’una casa abandonada, junts, abraçats, com si haguessin mort després de fer l’amor.

2

Ni tan sols va notar que el cotxe s’aturava. De fet, l’últim que recordava era recolzar el cap al seient, agraïda per l’escalforeta del sol del matí que li arribava a través del vidre. La veu del seu company, tímida, la va arrencar d’uns minuts de somni reparador.

—Leire… Ho sento —va murmurar en Roger Fort—. Ja hem arribat.

La Leire va parpellejar i per uns instants no va saber on era ni què hi feia, allà, amb la qual cosa es va enfadar amb ella mateixa i amb el món en general. En Fort ho devia notar perquè va sortir del cotxe sense dir res més, com si li volgués regalar uns segons per ella sola, perquè tornés al present de cap a peus. I ella va pensar, encara de mala gaita, que en circumstàncies normals s’hauria sentit avergonyida, però el cansament acumulat, les nits senceres sense aclucar els ulls, sufocaven qualsevol indici de remordiment.

Es va mirar al retrovisor. Li havien aparegut sota els ulls uns cercles i delators; primer van ser una ombra lleu, fàcil de maquillar, però al cap de tres mesos s’havien fet foscos i inesborrables. Si continuava així, aviat formarien part de la seva cara per sempre, proves indelebles dels sacrificis de la maternitat. Va somriure en pensar en l’Abel i el va trobar a faltar amb una força quasi sorprenent. Eren les contradiccions en què vivia immersa des de feia quatre mesos: la necessitat física de veure’l, tocar-lo, sentir-lo, unida a la desesperació de les nits en blanc quan el nen decidia, de manera unilateral, plorar com si el demà no existís; com si volgués accelerar l’arribada del dia a cop de rebequeria. El metge deia que eren còlics i que no trigarien a desaparèixer, però la Leire començava a dubtar-ho.

En baixar del cotxe, l’impacte de la llum als ulls no li va permetre veure clarament què s’alçava al davant. Un núvol va córrer a ajudar-la i aquella casa abandonada, perduda als voltants de la terminal de l’aeroport, es va alçar davant seu com si algú l’acabés de dibuixar. Va recordar la trucada que havien rebut a primera hora del matí a comissaria, just quan s’asseia a la seva taula, i les paraules del seu company: «Han trobat dos cadàvers en una casa okupa, als afores del Prat».

Recuperant-se encara de la improvisada migdiada, la Leire es va adonar que en Fort enraonava amb un dels policies municipals, i tots dos dirigien la mirada cap a l’edifici. Li van arribar a cau d’orella paraules com ara «punkies», «desallotjar» o «troballa»; això no obstant, abans d’afegir-s’hi va continuar observant la construcció que tenia a pocs metres de distància. Li costava de creure que algú, per molt marginal que fos, s’hagués atrevit a entrar dins d’aquelles ruïnes. L’obra rectangular de tova que s’alçava davant seu, coronada per un sostre que semblava haver patit els efectes d’un bombardeig, era inhabitable de totes totes. Una porta feta de posts corcades pels anys i la desídia semblava haver-se encongit amb relació al forat original, i les finestres, una a cada costat, oferien un aspecte sinistre, perquè algú, segurament aquells «sonats», les havien cobert amb dos quadrats de la mateixa tela, negra i atrotinada, per evitar que hi entrés la llum. Una tela continuava ben agafada i cegava l’espai; l’altra s’havia desenganxat i onejava a l’aire, com la bandera d’un vaixell pirata. Resultava estrany, però només els cotxes de la policia local i els homes uniformats que estaven davant la porta oferien a l’entorn un ambient de normalitat.

«No es pot negar que aquest antre té un terreny enorme», va pensar la Leire mentre es dirigia al seu company, tot i que el terreny fos un camp devorat pels arbustos i les males herbes que s’estenien fins a confondre’s amb el paisatge de fons.

—Ella és l’agent Leire Castro. Leire, el sergent Torres. Ell i els seus homes han trobat els cossos.

La Leire va fer una encaixada amb el sergent, un individu que rondava els quaranta i que la va saludar amb un somriure nerviós.

—Els de la científica han arribat fa poc —va aclarir—. Ja són dins. —Va mirar cap a la carretera abans d’afegir—: Estem esperant el jutge d’instrucció.

En aquell moment va planar damunt d’ells una ombra fora mida i el terra va vibrar. El sergent Torres va eixamplar el somriure.

—Fan por, eh? L’aeroport és molt a prop i aquest coi de trastos volen baix. —Va fer una pausa—. Saben què hi ha a la casa?

—Dos cadàvers, no? —va dir la Leire, en un to que li va sortir innecessàriament brusc.

—No és només això, agent Castro. No són dos cossos i prou. Deixi’m que m’expliqui…

I ella hauria jurat que el sergent s’havia estremit en pronunciar aquelles paraules.

En Torres els va explicar que havien arribat al voltant de les nou del matí perquè, segons la seva pròpia teoria, els qui okupaven cases deshabitades eren, en el millor dels casos, uns ganduls per naturalesa, uns dropos inadaptats que no posaven un peu al món abans del migdia. Si bé en altres qüestions es considerava un individu de mentalitat oberta per tenir quaranta-sis anys, pel que feia a la propietat privada era inflexible: no es podia permetre que una colla de pallussos que no havien fet brot en sa vida, i que a sobre arrossegaven una trepa de gossos sarnosos, s’apropiés de l’espai d’un altre. «Trepa de ronyosos», els anomenava ell, i l’adjectiu englobava tant els humans com els gossos famèlics que els seguien amb una devoció tan cega com incomprensible.

Una setmana enrere, quan li va arribar la primera notícia que uns individus amb pinta estranya rondaven per la platja i que els havien vist caminar en aquella direcció, el sergent va començar a investigar a qui pertanyia la propietat i va arribar a la incòmoda conclusió que, a efectes pràctics, no existia un amo conegut. L’última propietària que constava com a tal era la senyora Francisca Maldonado, difunta des de feia vint anys. Tenint en compte que la dona havia mort a una edat provecta, i que els impostos corresponents estaven sense pagar des d’abans que la dona hagués passat a millor vida, la propietat no era de ningú, tècnicament parlant. Tot feia pensar que l’ajuntament no havia expropiat el terreny ni l’havia venut com a solar per a la construcció de nous habitatges, perquè, anys després que s’edifiqués aquella casa, la zona havia quedat afectada pels plans d’obra de la nova terminal de l’aeroport del Prat. Al final, contra tot pronòstic, la casa i els camps adjacents s’havien pogut salvar, i tot feia pensar que tant les autoritats com els constructors se n’havien oblidat completament perquè no tenien cap utilitat: la proximitat de l’aeroport i el trànsit constant d’avions els invalidaven per a qualsevol efecte.

En resum, el sergent no estava disposat a suportar que uns quants arreplegats i dos gossos, segons els testimonis, s’instal·lessin al seu municipi com si res, i tenia el convenciment que una visita enèrgica de les forces de l’ordre els persuadiria d’anar-se’n. No li importava on marxessin ni tenia cap intenció de detenir-los, llevat que oposessin resistència o trobés quelcom manifestament delictiu a l’interior, amb la qual cosa estaria encantat d’engarjolar-los a tots. Sí, el més pràctic era plantar-se a la casa, fer-los sortir de manera ferma, tot i que no violenta, encarregar-se de tapiar la porta i les finestres, i ventilar el tema. El sergent era un fidel seguidor de la màxima de «val més prevenir que curar» i estava convençut que, tard o d’hora, la trepa d’okupes li acabaria portant problemes. Així doncs, feia vint-i-quatre hores que, després de diverses reunions i un cop avaluada la informació amb els seus superiors, havia rebut l’autorització per intervenir-hi.

I això era el que havia fet exactament a les vuit i trenta minuts del dimecres 11 de maig: desplaçar-se fins a la casa amb alguns dels seus homes. Després de llançar el cigarret a terra i esclafar-lo enèrgicament, en Torres va indicar a l’agent Gómez que ja podia trucar a la porta. Un gest inútil, perquè en aquell mateix instant el brunzit d’un avió que s’enlairava va ofegar qualsevol altre so i va aixecar una ràfega d’aire que va fer tremolar les posts de fusta amb més ímpetu que qualsevol puny humà. La improvisada cortina negra de la finestra es va posar a bategar frenèticament, com si fos un corb tocat incapaç d’agafar el vol, i un altre dels agents, un dels més joves, va acotar el cap sobresaltat mentre exclamava un «hòstia», que, tot i proferir-lo a viva veu, també va resultar inaudible per als altres. El cert era que impressionava veure aquelles bèsties d’acer tan a tocar, i per uns segons les mirades de tots, en Torres inclòs, van seguir el solc blanc que l’ocell mecànic deixava al cel amb la mateixa fascinació amb què els nens contemplen un globus que se’ls esmuny de les mans.

L’agent Gómez va ser el primer a girar el cap i es va escurar la gola al mateix temps que arronsava lleugerament les espatlles, com si demanés permís abans de trucar un cop més a la porta. Aquesta vegada els cops sí que van ressonar, però, com l’altra vegada, ningú no va respondre.

—Està segur que aquí hi ha algú, sergent? —va preguntar—. És estrany que ni tan sols bordin els gossos.

El sergent Torres pensava exactament el mateix quan va sentir un grunyit sec darrere seu. En girar-se es va trobar amb un animal prim com un gos llebrer, que els observava amb més curiositat que una altra cosa. Per si de cas, el sergent va posar la mà a la porra i aquesta vegada el gos sí que va bordar, per bé que va continuar immòbil, expectant.

—Coi de gos! —va rondinar el sergent. I va ordenar a tothom—: A la merda. Entrem d’una vegada.

Sota l’atenta mirada de l’animal, en Gómez va empènyer la porta i, armat amb una llanterna, va entrar a la casa seguit dels altres. Després, quan ho van explicar formalment a l’atestat policial o en un to més desenfadat, en la intimitat del seu cercle de parents i amics, algú va dir que només entrar a la casa van pressentir que aquell desallotjament no seria com els altres, però el cert és que al començament l’única cosa que els va estranyar de l’interior va ser l’ordre i la neteja que imperaven a l’espai. Una taula, quatre cadires, un sofà vell i dues butaques, un mirall trencat… Aleshores algú va enfocar les parets i sí, en aquell moment sí que es van adonar que la gent que s’havia instal·lat en aquella casa no eren els okupes habituals.

—Ja veuran —va concloure el sergent, a la porta de la casa—. Tot plegat és molt estrany. A ningú no se li hauria ocorregut que pogués haver-hi un soterrani en una casa d’aquesta zona, per aquí tot són maresmes. Bé, anomenar-ho «soterrani» és excessiu: és una mena de bodega.

El gos, ajagut a uns metres de distància, va alçar el cap en sentir-los arribar, sense mostrar cap interès a acostar-s’hi. Va bordar gairebé per compromís, i després es va tornar a jeure, resignat a veure el seu territori envaït per estranys.

—És inofensiu —va comentar en Torres en veure que en Roger Fort el mirava de reüll—. No sé què farem amb ell…

—Anem cap dins, sergent? —va apressar-lo la Leire.

Tant ella com el seu company havien escoltat educadament el relat minuciós del sergent; no obstant això, la Leire tenia la sensació que, d’alguna manera, en Torres l’estava retenint al llindar de la porta, com si volgués retardar l’accés i infondre en ells un sentiment d’expectació pel que estaven a punt de trobar, cosa que, en el cas de la Leire, es començava a traduir en una impaciència incontenible.

—Esclar. Segueixin-me.

Hi havia poca llum, només la que entrava pel forat de la porta, de manera que la foscor havia engolit les parets. En Torres va donar una llanterna a cadascun d’ells perquè examinessin l’espai. La Leire no va poder evitar una exclamació de sorpresa en veure el que el sergent, reconvertit en una mena de guia, els enfocava.

Els habitants de la casa havien recobert les parets amb teles blanques, unes peces colossals que penjaven del sostre fins al terra. En Fort i la Leire van trigar una mica a entendre que aquelles teles configuraven una mena de retaule que s’iniciava al costat esquerre de la porta amb un dibuix de la casa vista des de l’exterior. Fins i tot a primer cop d’ull no va tenir cap dubte que l’artista no era cap aficionat, perquè no només havia representat l’edifici de manera que es reconegués a la primera, sinó que també havia aconseguit transmetre la idea de soledat i abandonament que emanava de l’habitacle, en traçar al voltant uns ocells d’ales rígides que conferien al conjunt un aire macabre. Els ocells negres es repetien en un altre quadre: un fons groc ataronjat esquitxat d’animals d’ales esteses i becs oberts, com si cridessin. De fet, aquell color, el groc en diversos tons, era una constant en l’obra tot i que no sempre adoptava la mateixa forma: de vegades s’utilitzava per pintar taques gruixudes i disperses, com si el sol hagués esclatat, d’altres, per donar la impressió d’una pluja bruta i abrusadora. En altres quadres, passava a la part inferior de la tela —arbustos cremats, gossos seguint un rastre, serps seques, o la mateixa terra a taques—, i en un dels quadres, el més impressionant, el que va fer que tots tres s’aturessin al davant i l’apuntessin amb les llanternes com si el volguessin crivellar de llum, aquell color ho envaïa gairebé tot. Formava un tapís de flors, delicadament delineades a la part inferior, que s’anaven difuminant a mesura que ascendien, com si l’artista estigués ajupit als peus d’un llit imaginari i des d’allí contemplés els seus ocupants, que apareixien a la part superior del quadre. Dues calaveres negres, carbonitzades, dos braços descarnats, dues mans decrèpites entrellaçades sobre un fons de flors.

En Roger Fort va notar una fregadissa a les cames i de l’ensurt va deixar caure la llanterna al terra. Era el gos que l’observava sense moure’s del seu costat per més que l’agent fes el gest d’apartar-lo; més per l’ensurt que li havia fet que no pas per la intenció de fer-li mal. Un altre animal de carrer li hauria ensenyat les dents, o hauria fugit escaldat per les batusses anteriors; aquest es va limitar a mirar-lo pacientment, com si ja estigués avesat a aquestes reaccions inicials i no els donés cap mena d’importància.

L’incident va tenir la virtut de trencar l’encanteri i de tornar-los a tots al seu paper d’agents de la llei, i no de visitants improvisats d’un museu secret. Durant uns minuts, la Leire va il·luminar amb la llanterna la resta de la sala. Contra el que potser era d’esperar, no estava gaire bruta: va distingir llaunes de menjar en una prestatgeria, totes per encetar; una bossa d’escombraries mig plena, un jersei atrotinat llançat en un racó i cendrers reblerts de burilles que no eren de tabac precisament. Va reconèixer l’olor d’herba sospès en l’ambient reclòs de la casa.

—I no hi ha ni rastre dels okupes? —va preguntar en Fort.

El sergent va fer que no amb el cap.

—S’han esfumat. Hi ha testimonis que els van veure el cap de setmana, o sigui que no poden haver anat gaire lluny. D’altra banda, tampoc no disposem d’una descripció detallada. Ja m’entenen, les pintes habituals…

La Leire es va dirigir cap a la taula, recolzada en una de les parets de la sala, i després va anar cap a la cuina, si és que es podia anomenar així aquell tuguri de parets que amb el temps havien perdut les rajoles i ara semblaven un àlbum de cromos incomplet, ple de forats blancs que contrastaven amb les escasses rajoles blau celeste.

—Uns okupes que abans de marxar freguen els plats? —va exclamar irònica—. Caram, si que han canviat les coses.

Tenia raó. A la pica de ceràmica, esquerdada pel mig, hi havia plats i una olla escrostonada, tot perfectament net i sec. El gos s’hi va atansar i va ensumar un dels armaris baixos. La Leire va intuir que devia tenir el menjar a l’interior.

—Que tens gana? —va mussitar.

Va obrir l’armari i, efectivament, allà hi tenia el sac de pinso. Va buscar un bol, o un recipient, però no en va veure cap. L’animal, il·lusionat davant la perspectiva d’alimentar-se, va proferir un lladruc sec i amb el morro va empènyer la porta de la cuina. Allí estava: una menjadora de plàstic groga. La Leire hi va posar menjar i es va reunir amb el seu company a la sala.

—I els cadàvers? —preguntava en aquell moment en Roger Fort.

—A sota. Al soterrani… Després de veure els quadres, he tingut la impressió que la casa ocultava alguna cosa més del que es veia a simple vista. —El sergent es va escurar el coll—. El pintor havia plasmat motius reals: la casa, els gossos. Els avions… L’única cosa que feia l’efecte que hagués imaginat eren els morts. De manera que he decidit inspeccionar la casa a fons. I els he trobat.

»Per aquí, sisplau, encara que no hi cabrem tots.

En creuar la sala, la Leire es va fixar en un objecte que no havia vist mai abans. Al costat del catre que servia de llit hi havia un mirall. Amb la llanterna a la mà va veure la seva cara projectada al vidre trencat i es va estremir sense voler davant d’aquella mena de quadre cubista. Va recordar les sales de miralls dels parcs d’atraccions que deformaven els cossos; mai no li havien agradat. El gos, que havia tornat al seu costat tan sigil·losament que semblava del món dels felins, va tornar a bordar. A ell tampoc no li agradava el seu reflex fragmentat.

La Leire va sacsejar el cap i va seguir en Fort i en Torres fins al fons de la sala. Allí naixia una escala empinada que duia a la planta superior; darrere l’escala hi havia una trapa amagada que baixava al soterrani. Se sentia fressa a sota: els de la científica feien la seva feina.

Baixava a poc a poc, darrere dels dos homes, i si bé ja tenia una idea més o menys clara del que li esperava, no va poder reprimir un gest de disgust en dirigir el feix de llum cap aquella tomba acabada de profanar. Sabia què hi trobarien des que havia vist el quadre a la paret, però així i tot li va sorprendre veure el plàstic, una mena d’hule estampat de flors grogues embolcallant els cossos, que, descompostos, a penes reduïts a pell i ossos, continuaven fosos en una abraçada eterna.

Ja s’havia acostumat a les constants anades i vingudes dels avions i agraïa el sol que lluïa sense complexos a aquelles hores. Els de la científica continuaven a l’interior de la casa, en plena activitat, i el jutge d’instrucció havia arribat i ordenat l’aixecament dels cadàvers. Una tasca complicada, vistos l’estat dels morts i l’escala rampant. La Leire es va tombar cap a la porta; no li venia gens de gust tornar-hi a entrar, però ho va haver de fer quan en Roger Fort va treure el cap i la va cridar, amb un somriure de satisfacció que va trobar impropi, per no dir fora de lloc. Feia poc que treballaven plegats, després que ella es reincorporés a la feina exhaurit el permís de maternitat, i malgrat que ell es mostrava amable i era, als ulls de tothom, un noi educat, ella encara no les tenia totes i no sabia si li queia bé.

—Em sembla que hem tingut sort —li va dir ell en veure-la entrar—. Sota els cossos hi havia una mena de motxilla. No —va rectificar—: una motxilla. A dins hi pot haver algun objecte que ens ajudi a identificar-los.

El forense no s’havia volgut arriscar a dir quant de temps feia que havien mort, si bé era obvi per a tothom que aquells cossos feia anys que eren allí. La Leire sabia que el plàstic amb què els havien cobert podia entorpir les possibilitats de fixar una data exacta. El que estava clar, ja en una anàlisi preliminar, era que aquells dos cadàvers —un home i una dona— no havien mort de forma natural. Una incisió a la base del crani d’ell indicava que algú l’havia colpejat amb força. El d’ella estava partit en dues meitats amb tota la crueltat del món.

Amb les mans enguantades, en Fort va obrir la motxilla i va inspeccionar-ne el contingut. La Leire l’esperava, i mentre ho feia es va concentrar en les teles que anaven despenjant d’una en una. Va retenir mentalment l’ordre en què estaven, tot i que després s’observaria a les fotografies. Sense saber per què, tenia la sensació que la disposició d’aquelles teles era important i que, sobretot, volia explicar alguna cosa.

—Bé —va exclamar en Fort, tot i que la seva expressió es va apagar poc després, en treure els carnets d’identitat que duien a les bitlleteres—. Eren molt joves…

La Leire va observar els documents. Les cares de les víctimes la miraven amb un somriure forçat i ulls espantats.

—Daniel Saavedra Domènech. Cristina Silva Aranda. —Va llegir les dates de naixement—. Hòstia, sí que eren joves…

—Algú devia denunciar la seva desaparició. No semblen…

La Leire va copsar què volia dir en Fort. Algú havia d’haver trobat a faltar aquells nois de nacionalitat espanyola i cara somrient. En les pròximes hores, dues famílies confirmarien el que ja sospitaven o bé haurien d’assumir la mort de les seves esperances.

El sergent Torres els va anar a trobar.

—Han trobat alguna pista de la seva identitat?

La Leire li va ensenyar els carnets. L’home va assentir amb el cap.

—Això els facilitarà les coses. Nosaltres continuarem buscant els okupes —va dir, i els dos agents van tenir la impressió que li costava separar-se del cas—. Estarem en contacte.

—Esclar —va afirmar la Leire, tot i que no estava gaire convençuda que de debò fos així—. Segur que trobem empremtes a la casa. Volguessin o no, n’han d’haver deixat. Si algú està fitxat, el podrem identificar.

El sergent va assentir. Va somriure, amb un aire semblant a la resignació, i es va acomiadar d’ells.

—Examinarem la resta del contingut a comissaria —va dir la Leire, ansiosa per marxar del lloc.

Van sortir i quan estaven a punt de ficar-se al cotxe els va aturar un lladruc. El gos els mirava des del llindar de la porta i en la seva expressió, d’animal mil vegades abandonat, s’endevinava la desolació de qui és conscient de la seva pròpia mala fortuna. La Leire va sospirar i va girar cua, però aleshores va escoltar, sorpresa, com el seu company xiulava amb força alhora que obria la porta del darrere del vehicle.

El gos va dubtar vora deu segons. Després va córrer cap al seu nou destí amb la il·lusió innocent dels animals. Quan la Leire va mirar en Fort, el noi s’havia mig enrojolat.

—Sempre n’he volgut tenir un —va dir, a tall d’explicació.

Ella va somriure. El noi potser començava a caure-li bé.

3

Si per algun motiu notava que ja havia superat amb escreix la ratlla dels quaranta no era per la seva forma física, que continuava sent prou decent, ni per la seva agilitat mental, de la qual encara no tenia gaires queixes. L’Héctor Salgado sabia que l’edat es manifestava en ell d’una manera més sibil·lina, injectant-li una dosi subtil de mandra a l’hora d’emprendre determinades activitats que en algun moment del dia, normalment a primera hora del matí, quan planificava la jornada, s’havia proposat executar.

No obstant això, aquesta vagància sobtada era una cosa contra la qual l’inspector també havia après a lluitar. De manera que aquell dimecres de maig, en arribar a casa després de la feina, i malgrat que el seu cos li ordenava pujar al terrat, obrir una cervesa i fumar-se tres o quatre cigarrets amb tota la tranquil·litat que concedia estar sol, un conat de rebel·lia que ell qualificava de juvenil, va sufocar aquelles temptacions i va decidir canviar-se de roba i sortir a córrer.

Gairebé eren dos quarts de nou, i l’Héctor va començar a trotar a poc a poc, amb la intenció d’escalfar la musculatura, eludint mirar la gent que s’havia deixat vèncer per la desídia i es relaxava a les terrasses, aferrats a una beguda. Si bé havia intentat posar-se els auriculars i escoltar música mentre s’exercitava, el cert era que gaudia més del soroll natural del carrer, del ritme dels seus mateixos passos que s’acceleraven a mesura que passaven els minuts. Corrent s’abstreia de tot el que l’envoltava fins a nivells inusitats, concentrat únicament a sentir com el seu cos anava deixant anar la tensió amb cada gambada, preparant-se per assolir una velocitat que molts de la seva edat només podien somiar. Qui sap si un orgull absurd, però del tot innocu. Quan va arribar al passeig Marítim i va notar alleugerit la brisa que emanava d’aquell domesticat mar de ciutat, gairebé va somriure, satisfet de ser allí, fent suar el cos, en comptes d’escarxofar-se a casa. Els abdominals, aquella part de l’anatomia masculina tan tímida que es resistia a deixar-se veure, l’hi agraïen. I la Lola també.

Va accelerar encara més les passes en pensar en ella. Des de la nit de la nevada, feia quatre mesos, la relació entre tots dos havia experimentat una mena de nou començament. Com si s’acabessin de conèixer i no es volguessin comprometre més del compte, es veien de forma esporàdica: una vegada cada tres setmanes. El lapse de temps no era cap casualitat, responia als viatges que la Lola havia de fer a Barcelona per la feina, tot i que l’Héctor sospitava que la periodista aprofitava qualsevol excusa per desplaçar-se a la Ciutat Comtal. Ara bé, ella mai no ho hauria reconegut: la Lola s’escudava en la feina i ell no estava en posició de retreure-l’hi. De mica en mica, a partir de comentaris aïllats, de frases espontànies, l’Héctor havia començat a fer-se a la idea que la seva ruptura prèvia, la que un dia ell va decidir de manera unilateral per estar al costat de la seva dona i el seu fill, havia estat per a la Lola un revés molt més dur del que ell havia imaginat. En aquell moment res no ho feia pensar. La Lola no era de les que plorava davant dels homes: la vida li havia ensenyat a afrontar amb aplom, potser amb dignitat, les males notícies. Com madame de Merteuil, la malvada i freda dama francesa que per a l’Héctor sempre tindria els trets de Glenn Close, havia après a clavar-se un ganivet al palmell de la mà per sota les estovalles i somriure al mateix temps. Però, a diferència d’ella, la Lola no es mereixia haver de fer-ho. Sota la seva façana de dona dura, resolutiva i fins i tot poc adusta, s’amagava algú molt més fràgil, que l’Héctor no havia descobert abans.

En la seva relació anterior, aquella infidelitat que per a ell va ser sobretot un desfogament sexual davant la inapetència habitual de la Ruth, la veritable Lola no havia sortit a la llum. S’havien vist tan sovint com podien, havien follat sense parlar i havien parlat sense dir gran cosa, perquè en aquella situació les paraules tendien a espetegar a llocs comuns que tots dos detestaven: ni ell volia criticar la seva dona davant la Lola, ni ella era tan hipòcrita per donar consells matrimonials a l’home amb qui acabava d’anar-se’n al llit. Per això, quan per fi ell va decidir acabar la relació, mai no va pensar que l’afectaria gaire; com tots els casats que mantenien aventures amb dones solteres, estava gairebé segur que hi havia altres amants, una impressió que la Lola s’havia entestat a reforçar tot i que, ara ell ho sabia, poc s’adeia amb la veritat.

La brisa es transformava en aire, i al passeig només quedaven corredors que també s’esforçaven per arribar a aquella meta que únicament existia als seus caps. Per superar-se. Per esgarrapar segons al temps. O potser, com de vegades li passava a ell, aquelles corregudes nocturnes es convertien en un simulacre de fugida, la possibilitat remota d’allunyar-se de la rutina, de deixar-ho tot enrere a la recerca d’un nou camí, d’un altre final.

Era impossible, ho sabia prou bé, perquè en algun moment les cames es negaven a seguir-lo; giraven cua i tornaven al punt de partida, com si algú estirés d’una corretja invisible i li marqués els límits. Passats els quaranta ja no es podia permetre fer el mateix que als dinou: emprendre el vol, fugir sense por cap a un futur que, amarat d’il·lusió i immaduresa, es presentava millor, més atractiu. Escapar a una altra ciutat, a l’altra banda del mar, girant l’esquena a una infància no gaire feliç i a un pare massa aficionat a alçar la mà. Passats els quaranta el que pesava era el present, que actuava com una àncora, aferrant-lo a una terra, a una casa, a una vida. «Importa el moment —es va dir—, les possibilitats immediates i reals. Córrer al límit de les forces, tornar a casa a pas tranquil, sopar amb en Guillermo, trucar a la Lola.» I després, un cop acomplertes totes les obligacions, acudir a una cita que tenia prevista.

Les cames van obeir a dretcient i van accelerar de manera ferma i sostinguda. Era negra nit quan, extenuat, pràcticament sense alè, l’Héctor va emprendre la tornada. A un costat, mar i cel es confonien en un tot negre rivetat d’escuma embrutida. Aleshores, mentre corria a un ritme més apaivagat, els fets del dia se li van anar escolant pel cap, molt més despert i clar que abans d’iniciar la cursa.

Les fotografies escampades sobre la taula posaven la nota gràfica al relat verbal que els agents li oferien. Una casa abandonada, okupada per uns desconeguts que s’havien dedicat a decorar les parets amb les imatges que ara ell tenia al davant capturades en fotografies. Un soterrani transformat en mausoleu. Un macabre hule estampat a manera de mortalla disposat com si la tomba fos un llit de flors. La ferma sensació que els morts havien estat amants i que algú, probablement el seu assassí, havia volgut que estiguessin junts.

—Sabem res més dels cadàvers? —va preguntar l’Héctor.

—No gran cosa, per ara —va respondre en Roger Fort—. Els documents d’identitat estan intactes i els noms coincideixen amb els d’una denúncia per desaparició que van posar el dos mil quatre. Estem esperant que ens arribi l’expedient del cas.

L’Héctor sabia que l’expedient havia d’arribar de la unitat que dirigia l’inspector Bellver. Totes les denúncies de desaparicions passaven pel seu departament. Inclosa la de la Ruth, va pensar.

—Preguem perquè no triguin —va dir secament.

La Leire va somriure. Les relacions entre el seu cap i en Dídac Bellver mai no havien estat precisament fluides.

—I la motxilla? Què més hi havia a dins? —va preguntar l’Héctor.

El contingut de la motxilla estava curosament classificat en bosses precintades. L’Héctor les va revisar una a una. Una capsa de preservatius. Un parell de mudes de roba interior, masculina i femenina. Un necesser amb dos raspalls de dents i una ampolleta de sabó. Tot això entrava dins de la normalitat. El que sorprenia era la resta.

—Què és això?

L’Héctor va assenyalar uns fulls de paper, rebregats i gairebé il·legibles.

La Leire es va atansar a la taula. Havia deixat que el seu company s’ocupés del resum oral perquè, en el fons, encara no s’acabava de sentir centrada en la feina.

—Jo diria que són lletres de cançons amb els acords de guitarra.

—També sap música, Fort?

—Bé, qui no ha tocat en un grup?

L’Héctor va fer que sí amb el cap, educadament.

—Bé, potser ens serveixen d’alguna cosa. —Va agafar un sobre gran, allargat, el típic del correu bancari. Era l’últim objecte que s’havia trobat a la motxilla.

—Això és el més curiós de tot, senyor —va dir en Fort—. Està clar que qui els va matar no pretenia robar-los.

Tenia raó. Perquè a cap lladre, professional o aficionat, no li hauria passat per alt el contingut d’aquell voluminós sobre. Bitllets de cinc-cents euros, perfectament doblegats, i en una quantitat no gens menyspreable.

—Quant hi ha?

—Vint bitllets idèntics, senyor. Ni més ni menys que deu mil euros.

L’Héctor es va quedar pensarós uns segons, mirant d’imaginar en quin supòsit hauria pogut algú ignorar l’existència d’aquella quantitat de diners. Algú que havia colpejat aquelles dues persones fins a matar-les i després les havia disposat en una mena de ritu funerari. Algú capaç d’assassinar però no de robar a un mort. De matar i després honrar, a la seva manera, les seves víctimes.

—Bé. Esperem que arribi l’informe i que els forenses facin la seva feina… —Va interrompre la frase—. Tot i que si existeix una denúncia per desaparició, veig improbable que la motxilla acabés allà per casualitat. De tota manera, no ho comunicarem a les famílies fins demà, quan en sapiguem més coses. Hi havia res més destacable a la casa? —va preguntar l’Héctor—, a banda dels quadres, esclar.

—Un gos —va dir la Leire, somrient en veure com s’enrojolava el seu company. I en veure la cara del seu superior va afegir en un to més seriós—: Estan intentant identificar les empremtes que hi van deixar els ocupants. Aviam si per aquí trobem alguna cosa.

—D’acord. Mantingueu-me’n al corrent. I, Leire, intenta esbrinar alguna cosa sobre aquests dibuixos. Després me’ls miraré amb calma. Ara haig d’anar a una…

L’Héctor estava a punt d’acabar la frase quan una trucada el va informar que el comissari Savall l’esperava al seu despatx.

Va sentir com s’entreobria la porta del pis de la propietària de l’immoble i es va aturar, feia dies que no coincidia amb ella. La dona va sortir al replà i l’Héctor no va deixar de sorprendre’s del seu bon aspecte. Tot i que la seva edat exacta era un dels secrets més ben guardats de l’univers, la Carmen devia rondar els setanta anys, i, no obstant això, sempre anava arreglada, fins i tot a casa. Alguna vegada l’hi havia comentat i ella li havia explicat, amb un somriure, que la vellesa ja era prou desgràcia per afegir-hi a sobre la deixadesa. Les bates i les sabatilles no estaven fetes per a la Carmen, que per casa anava igual que quan sortia al carrer: de manera còmoda però formal, com si sempre esperés visites.

—Mira amb quina cara tornes! —el va renyar, mig en broma—. Qualsevol dia t’emportaràs un bon disgust amb aquestes sortides a córrer.

—El cos s’ha de posar a punt o es rovella —va replicar ell amb una veu més ronca del que s’esperava.

—Diria que últimament el fas treballar força. —La Carmen va somriure—. I jo que me n’alegro, no et pensis.

L’Héctor va enrogir tot i que la cara de cansament va dissimular en part el destret. Aprofitant que en Guillermo havia marxat de viatge de final de curs, la Lola havia passat un cap de setmana a casa seva. A la Carmen, propietària per casualitat i curiosa per vocació, no se li havia escapat l’estada d’aquella dona, la primera que trepitjava la casa des que la Ruth se n’havia anat.

L’Héctor anava a dir adéu i a pujar rabent al seu pis, dues plantes més amunt, però ella no el va deixar.

—Espera, no te’n vagis tan de pressa. Passa una estoneta.

—Faig un tuf…

La dona va fer un gest displicent i va tancar la porta darrere d’ell.

—Vine a la cuina, tinc una cosa per a tu.

No calia que li digués què era: l’olor d’empanades acabades de fer, aquella flaire quasi cruixent, va arribar fins a ell i li va obrir els records i la gana.

—No sé si m’hauran quedat bé —va dir ella, mentre en treia una dotzena del forn i les col·locava sobre paper de plata per embolicar-les—. Ja saps que m’agrada barrejar receptes.

—Segur que estan boníssimes. A en Guillermo li encanten, ja ho sap.

—Aquest nen ha de menjar més. Ahir el vaig veure i està una mica més alt, però prim com un fideu.

Era veritat. El noi era fet i pastat a la seva mare: ossos prims, extremitats llargues, talent per dibuixar. L’única cosa que havia tret de l’Héctor era el que el seu pare s’hauria estimat més no llegar-li: una serietat impròpia dels catorze anys, una maduresa primerenca que de vegades resultava difícil de tractar. Tot i que no se li podia atribuir tot a la genètica. L’últim any no havia estat fàcil per a ningú, i encara menys per al seu fill.

La dona va fer un paquet amb les empanades, si bé a l’últim moment encara en va afegir dues més. En acabat, ho va posar tot en una bossa de plàstic, però no l’hi va donar. La va deixar damunt la taula de la cuina i va mirar l’Héctor amb expressió sobtadament trista. Ell va intuir de què es tractava: a la Carmen només la podia inquietar una persona.

—Que passa res amb en Carlos? —va preguntar.

En Carlos, en Charly per als amics, era el fill de la Carmen i una creu que la dona no mereixia. Amb poc més de trenta anys, el peça s’havia ficat en pràcticament tots els embolics imaginables, tot i que fins aleshores havia aconseguit sortir-ne sempre més o menys ben parat. Des de la primera detenció als divuit anys per robar un descapotable i després estavellar-lo, la biografia d’en Charly era un poema de delictes de pa sucat amb oli, festes inacabables i males companyies. Si hagués d’enviar un currículum per demanar feina, la seva «experiència professional» deixaria bocabadat qualsevol seleccionador de personal. Per sort o per desgràcia, en Charly no s’hauria trobat en aquesta situació; l’Héctor estava segur que mai no havia tingut cap intenció de trobar una feina normal. Cada vegada que pensava en ell li venia al cap la lletra d’un vell tango, el títol del qual desconeixia, però que feia més o menys així: «No vayas al puerto, ¡te pueden tentar! Hay mucho laburo, te rompés el lomo, y no es de hombre pierna ir a trabajar».

Feia deu anys, quan en Charly estava en el punt àlgid de les seves variades addiccions, l’Héctor l’havia sentit amenaçar la seva mare i hi havia intervingut de manera tan contundent que el noi, que tot just tenia vint anys, havia tocat el dos de casa i havia trigat deu an ...