Loading...

SER FELIç A ALASKA

Rafael Santandreu

0


Fragmento

1

Programar la ment

A l’ancestral poble pigmeu s’explica la història següent:

 

Un dia, un lleó assedegat es va acostar a un llac d’aigües transparents i quan s’hi va amorrar per beure va veure per primera vegada la seva imatge reflectida. Espantat, va pensar: «Aquest llac és territori d’aquest lleó ferotge. Me n’he d’anar!».

Però l’animal tenia molta set, de manera que, al cap d’unes quantes hores, va decidir tornar-hi. S’hi va acostar sigil·losament i, tan bon punt va inclinar el coll per beure, hi va tornar a trobar el seu rival! No s’ho podia creure! Que ràpid que era i que pendent que estava aquell maleït animal!

Què podia fer? La set el matava i aquella era l’única font en molts quilòmetres. Desesperat, se li va acudir de donar la volta al llac per entrar-hi per una recolzada fosca. Quan hi va ser, es va arrossegar fins a l’aigua i... pam!, la mateixa gola davant seu! Estava enfonsat. Mai no s’havia enfrontat a algú tan territorial...

Recibe antes que nadie historias como ésta

Però el lleó tenia tanta set que va decidir jugar-se-la. Es va armar de coratge, va agafar embranzida fins a la riba i, sense pensar-s’ho, va ficar el cap a l’aigua. Llavors va ser quan, tal com expliquen els pigmeus ancians, es va fer la màgia! El seu ferotge rival havia desaparegut per sempre.

Fa força anys, més de setze, vaig tenir una experiència al·lucinant, preciosa, que em va causar un gran impacte: deixar de fumar. Però no ho vaig fer de qualsevol manera, sinó amb el millor mètode del món; perquè ho vaig aconseguir sense passar el «mono» i gaudint alhora del procés. Va ser com un miracle. El primer miracle que vaig viure en l’univers de la psicologia, si bé més tard, gràcies a la meva feina, vaig ser-ne testimoni de moltíssims més.

Anteriorment, sense el mètode adequat, ho havia intentat dues vegades i només n’havia obtingut fracassos memorables. El temps màxim que havia aguantat sense fumar havien estat un parell d’hores! Quan mirava de deixar-ho, de seguida perdia els estreps, i em deia a mi mateix: «No puc més, m’estimo més morir de càncer que patir aquesta terrible ansietat!».

Però vaig tenir la gran sort d’ensopegar amb el llibre Deixar de fumar és fàcil si saps com fer-ho d’Allen Carr, un comptable escocès que va aconseguir la clau per deixar el tabac sense esforç amb una esplèndida programació mental.

El més al·lucinant d’aquest mètode és que vaig poder deixar el tabac sense bregar amb cap síndrome d’abstinència: com si res! I això que, fins llavors, la ciència mèdica donava per fet que les drogues generen un fort «mono» quan es deixen. Se suposa que un heroïnòman en veu de tots colors quan intenta desintoxicar-se de l’heroïna: recargolaments, mal de panxa, suor i fins i tot deliris durant uns quants dies!

Però aquell escocès que no tenia res a veure amb la medicina (ni tan sols era psicòleg) afirmava que el «mono» no existeix i que tot és al nostre cap. I jo ho vaig poder comprovar i no he estat l’únic! Milers de persones d’arreu del món han reprogramat el cervell amb el mètode d’Allen Carr i han aconseguit deixar el terrible cigarret sense dificultats.

De fet, al cap d’un mes d’haver deixat el cigarret, la meva mare, gran fumadora durant trenta anys, em va dir: «Deixa’m aquell llibret que t’ha ajudat tant». I una setmana després, ella també llençava a les escombraries el seu últim Nobel. Han passat des de llavors més de setze anys, i si hi ha una cosa que té clara a la vida és que aquell verí no tornarà més als seus llavis. La seva experiència va ser idèntica a la meva! I no li va resultar difícil. Fins i tot va gaudir del procés!

Però potser us preguntareu per què parlo de tabac en un llibre de psicologia que pretén fer-nos més forts en l’àmbit emocional. Doncs, ni més ni menys, perquè tots els fenòmens mentals —l’ansietat, la depressió, l’estrès, la timidesa, etc.— també són fum, és a dir: són tan sols el producte d’una mentalització errònia que podem revertir amb el mètode adequat i de manera ràpida i definitiva.

Puc jurar —i demostrar— que, tal com deia Allen Carr respecte del tabac, «el canvi emocional és fàcil si saps com fer-lo».

Aquest llibre és un manual de reprogramació mental anàleg al sistema antitabac d’Allen Carr aplicat a totes les emocions negatives. De fet, es podria titular perfectament «És fàcil deixar de tenir “neures” si saps com fer-ho». Té com a objectiu convertir-nos en persones molt sanes en l’àmbit emocional. Els mètodes que s’hi expliquen estan basats en la psicologia cognitiva, l’escola terapèutica més eficaç del món, amb milers d’estudis que en certifiquen els resultats. I el millor de tot plegat és que els pot aplicar qualsevol persona. És a dir: ningú no ha d’anar al psicòleg si hi posa l’esforç necessari.

SER FULGURANT

Què esdevindrem després d’aplicar el que diu aquest llibre? Ni més ni menys que persones especials: molt fortes i sanes. Avui dia, per culpa de la neurosi imperant, només són així un 20 % de les persones. Si treballem a consciència aquests continguts podrem ser individus molt centrats en el present.

Una vegada vaig sentir aquesta frase: «Un bon monjo és aquell que fa poques coses, però les poques que fa, les fa molt bé». Quan ens hàgim posat en forma mental, la jornada fluirà de manera natural, de plaer en plaer. Perquè pertot trobarem oportunitats de fer alguna cosa preciosa, i el «dolç present» serà la nostra llar, independentment dels estats mentals.

Quan som vulnerables, distingim entre «estar bé» i «estar en la davallada» perquè vivim les emocions negatives d’una manera extrema. Tanmateix, les persones més sanes vivencien el que és negatiu d’una manera molt suau, fins i tot saben gaudir també de la lleugera tristesa o dels nervis activadors. En fi, són molt estables i saben observar la realitat amb mirada de poeta.

Amb la teràpia cognitiva s’activa el nostre ull per a la bellesa i, aleshores, ens podem fixar molt més i millor en les coses boniques que ens envolten: les cares maques, els enormes arbres de les nostres ciutats... Hi ha poques coses que donin més plenitud que el fet d’apreciar amb intensitat els petis plaers de la vida i d’agrair que estem vius. Això ens succeirà contínuament i de manera espontània.

A més, la persona feliç té carisma i un gran poder d’atracció, perquè el «bon rotllo» s’encomana i tothom vol estar-hi a prop. D’altra banda, les persones que desbordem felicitat mostrem la millor cara que tenim, i amb això també resultem molt atractius.

Així doncs, hem d’afirmar que sí que és possible perdre la por de tot. En realitat, és més fàcil del que sembla. Llavors la vida es converteix en una cosa increïblement senzilla. A més, quan fem fora els temors, adquirim un enorme avantatge competitiu. Les persones fortes i felices tenen moltes més oportunitats perquè simplement gosen fer-ho tot, mentre que la majoria s’arronsa davant de qualsevol absurditat.

Jo vaig deixar el tabac de manera radical i sense esforç: fins i tot vaig gaudir del procés. I de la mateixa manera he vist milers de persones que es transformaven en aquest ésser especial que acabo de descriure. Són canvis realment al·lucinants.

Al marge de la psicologia cognitiva, només he vist transformacions tan radicals en persones que s’han convertit a alguna religió i que la viuen profundament. He llegit més d’una vegada descripcions com ara: «Era la mateixa persona, però hi havia alguna cosa diferent a la seva mirada: els ulls li brillaven; fins i tot diria que li resplendien».

En Marcus era un d’aquests. Era un jove alemany que vaig conèixer quan jo era jove i treballava com a voluntari en un barri de barraques a l’Índia. En Marcus ho havia deixat tot al seu Munic natal per col·laborar a Calcuta amb un orde religiós protestant. A aquell vailet de vint anys, alt, ros i resolut, també li resplendien els ulls. La seva energia vital era neta i alegre com poques vegades l’he vist. Això és estar en forma emocional!

ENTRENAMENT SUPERINTENS

Aquest és el tercer llibre que publico i, en els cinc anys que fa que els meus manuals són a les llibreries, he rebut milers de cartes de persones que han viscut una forta transformació a través del mètode cognitiu. Persones depressives, ansioses, megageloses, obsessives o temoroses fins a la paràlisi han aconseguit forjar-se una altra ment, una cosa que ni tan sols sabien que era possible.

Aquest tercer llibre pretén fer un altre pas, desenvolupar més intensitat en la nostra reprogramació. Tenim com a objectiu arribar a ser persones excepcionalment sanes, de les que en queden poques en aquest món de bojos. La nostra meta és estar molt sans i molt forts i tenir una ment nítida i fulgurant com la d’en Marcus.

En aquest capítol hem après que:

• L’eficàcia del mètode cognitiu ha estat comprovada centenars de vegades per jutges independents.

• Es tracta d’una reprogramació mental molt forta que fa fàcil el que sembla difícil.

• L’objectiu és esdevenir persones excepcionals: assossegades, centrades en el present, alegres fins i tot en la malaltia, amb ulls de poeta, atractives per fora i per dins, i sense el més mínim temor.

2

Un sistema de tres passos

 

Quan es va fer clar el gran dia, els cristians van marxar en processó cap a l’arena del circ romà. Però, com si desfilessin cap al cel i no cap a les feres, tenien els rostres il·luminats per l’alegria.

La gent s’apinyava als carrers per veure’ls passar, però, sorprenentment, sense la gresca típica dels espectacles de carrer. Aquella vegada, cap criatura no va llançar verdures podrides ni es va sentir cap insult. Els romans estaven intrigats, fins tenien por d’aquells excèntrics que adoraven un home ajusticiat en una creu.

Aquell matí, pel recorregut que portava al circ, només se sentia el covard murmuri del poble que parlava a sota veu.

A la fi, el seguici va arribar a l’imponent Colosseu. A dins, els esperaven uns funcionaris que els van cobrir de pells de conill sangonoses per excitar els gossos que els havien de devorar més tard.

Així es com va sortir el grup a l’arena. Els crits van esclatar entre la massa famolenca de l’espectacle de la mort. Una gossada ferotge els esperava bavejant a tots tres extrems equidistants de l’arena. Entre l’agitació, un grup nombrós d’espectadors va començar a corejar: «Mort als pagans!». Era un càntic semblant al que se sent als moderns estadis de futbol. La paraula «pagà» es referia òbviament als cristians, que menyspreaven la vasta col·lecció de déus romans.

Els condemnats, entre els quals també hi havia criatures, amb els peus encadenats, es van dirigir al centre del cós, tal com els havien ordenat. Els gossos, en les seves posicions, estiraven les corretges amb ànsia d’alimentar-se.

Però mentre els creients es dirigien cap a una mort segura, es va començar a sentir un so inaudit: una melodia de veus que sonava meravellosament. Molts romans van callar per identificar-la. Es va començar a imposar el silenci i... aleshores, de sobte, es va fer completament audible: eren els cristians els qui entonaven un càntic. La gentada no donava crèdit al que presenciava! Aquella gent estranya es mostrava serena. I no només això, les seves mirades resplendien. N’hi havia que s’abraçaven com si s’acomiadessin, però sense plors ni laments.

El responsable dels jocs, Juli Ponç, un home obès i calb, estava arrecerat darrere d’una barrera de fusta. Tot nerviós, va mirar cap a l’emperador i li va veure una expressió d’enuig. Tot seguit, va fer un gest als entrenadors de gossos i va cridar:

—Deixeu-los anar d’una vegada! Què espereu, imbècils?

Seguint aquesta veu, els gossos salvatges van saltar cap als cristians. Quan van abastar les preses, el foll rugit del poble va tornar a encendre el circ. Neró i Juli Ponç van respirar, alleujats. Però la llavor de la curiositat i de l’admiració ja s’havia sembrat a la ment del poble. Durant tota la setmana no es deixaria de parlar dels cristians.

L’any 64 de la nostra era es va declarar un gran incendi a Roma. El 70 % de la ciutat, que aleshores tenia un milió d’habitants, va ser pastura de les flames.

Roma s’escalfava i s’il·luminava amb llenya, i la ciutat era un caos de carrerons farcits de botigues i d’edificis d’habitatges d’unes quantes plantes, de manera que els incendis eren el pa de cada dia a la ciutat, però aquell va tenir unes proporcions gegantines.

En aquella ocasió va circular el rumor que el foc havia estat provocat, ja que havia començat justament al barri en què l’emperador tenia intenció de construir el seu nou palau. Podia ser que Neró hagués volgut aclarir la zona sense pagar indemnitzacions. Aquell boig corrupte era capaç de tot...

Tan bon punt les enraonies de la gent van arribar a palau, Neró, espantat, va preparar una resposta propagandística: si feia creure a la gent que el desastre havia estat obra dels cristians, podria calmar els ànims amb un càstig exemplar. I l’estratègia va tenir èxit. Roma va caure en el parany i els cristians van ser massacrats. Al cap d’un any, el nou palau s’alçava al solar calcinat.

Així va començar la primera persecució dels cristians. Un delicte d’Estat que, tanmateix, s’havia de regirar en contra de les institucions romanes. Tal com narren els historiadors de l’època, els condemnats per la nova religió van exhibir una fortalesa tan pregona que el càstig que van rebre es va transformar en una vertiginosa campanya a favor seu.

Està acreditat que molts d’aquells cristians van morir al circ romà amb calma, amb confiança i amb una serenitat gens comuna. Els ciutadans de Roma es preguntaven: «Què té aquesta creença estrangera que atorga aquesta estranya superioritat moral?». Va ser la millor publicitat que va poder tenir el cristianisme.

El reconegut filòsof romà Justí va ser una d’aquelles persones que es van convertir a la religió de la creu mogudes pel fenomen dels màrtirs. Va deixar escrit:

A l’època en què era deixeble de Plató vaig assistir als judicis contra els cristians. I fins a quin punt em van sorprendre, ja que, amb el cap ben alt, no renegaven de la seva fe! Es veien tan segurs de si mateixos! I això no era res en comparació de la seva actitud davant la mort: en veure’ls tan valents davant d’allò que als altres ens esfereeix, pensava que era impossible que visquessin en el mal, perquè l’individu luxuriós, l’individu intemperant... com podrien abraçar la mort així? No s’estimarien més mentir i continuar gaudint de la seva vida present? Així va ser com em vaig acostar a la meva fe d’avui.

L’historiador i tertulià va escriure:

Molts homes, meravellats de la seva coratjosa constància, van buscar les causes d’un tarannà tan estrany i poderós i, quan en van saber la veritat, es van convertir a la nova religió.

Jo no sóc catòlic, però el relat d’aquelles persones que s’enfrontaven al martiri amb serenitat i alegria em sembla un exemple perfecte de la possibilitat d’entrenar la ment per a qualsevol situació. Fins a l’extrem d’anar cap a la mort amb alegria!

Tot és a la ment, per a bé o per a mal. La ment pot ser la nostra millor amiga o la nostra pitjor enemiga. És una cosa que he vist a la meva consulta durant molts anys i de manera radical, per exemple, en el cas de somatitzacions o «mals del cos creats per la ment»: persones que arriben amb uns símptomes extraordinaris, com ara paràlisis, dolors extrems o fins i tot ceguesa, causats per un funcionament incontrolat del cap.

Però sé que també existeix el contrari: individus afavorits amb una ment a prova de bomba, als quals res no impedeix de ser feliços, ni la malaltia més greu, ni la presó o la guerra.

La psicologia cognitiva ens ensenya que, amb una mica d’esforç i de perseverança, tots ens podem acostar a la mentalitat dels més forts. De vegades serà molt fàcil i ràpid; d’altres, faran falta uns quants anys d’entrenament. Dependrà del punt de partida en què ens trobem. Però es tracta de l’aprenentatge més important, ja que l’ordinador central, la nostra ment, ho regeix tot.

SORTIR DE L’INFERN EN VINT SESSIONS

Un exemple d’aquest canvi radical va ser l’Alejandra. El seu pare em va trucar des de Saragossa, on tenia una pròspera cadena de botigues d’electrodomèstics. Em va explicar que la seva filla, de trenta-tres anys, tenia la família desesperada. Des dels setze anys patia el que s’anomena «personalitat límit». Els psiquiatres anomenen així les persones proclius a la depressió i a l’ansietat, amb tendències suïcides, i que s’autolesionen. Moltes vegades es fan talls als braços per sentir dolor físic en comptes d’emocional, cosa que no és gens estranya quan s’arriba a aquests nivells de sofriment.

El pare de l’Alejandra em va demanar que acceptés la seva filla com a pacient i així ho vaig fer. La noia acabava de sortir d’una prestigiosa clínica psiquiàtrica de Madrid, per enèsima vegada a la seva vida, i la família estava molt trista perquè la veien afartada de pastilles i sense cap perspectiva d’arribar a curar-se mai.

Encara no havia passat un any, però després d’unes vint visites a la meva consulta de Barcelona, l’Alejandra era una altra persona. No només se la veia feliç i radiant, sinó que, tal com em va dir el seu pare entre llàgrimes: «Sembla la més forta de la família». Ja no prenia medicació, treballava per primera vegada a la seva vida —al negoci familiar— i planificava d’anar-se’n a viure amb un noi que havia conegut. Estava exultant!

Aquests canvis no són miracles, són simplement aprenentatges que es fan posant en pràctica un mètode clar i amb molta serenitat i perseverança. És una cosa similar al fet d’aprendre un idioma: la pràctica fa la màgia.

PODER MENTAL

Tinc una amiga molt forta i racional, a la qual he citat unes quantes vegades als meus llibres. Es diu Tina Pereyre. És la directora dels voluntaris de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, un dels hospitals més grans d’Espanya.

La Tina és rabiosament cristiana, autèntica, carregada d’energia i sempre està alegre. Una delícia de persona que irradia amor vagi on vagi. Un bon dia, una amiga comuna em va explicar una història de la Tina que exemplifica el poder de l’actitud mental. La Tina va tenir una època especialment difícil a la seva vida —es va separar, va tenir una de les filles molt malalta, etc.—, i quan els seus amics li preguntaven:

—Com estàs, Tina?

Ella responia:

—Per fora o per dins?

—Doncs no ho sé. Pertot arreu. —Volien saber en general.

—Per fora, malament, perquè me’n passen de tots colors, però per dins sóc feliç —concloïa.

Quin és el secret per desenvolupar aquest tipus de fortalesa emocional? Quina és la clau per bandejar qualsevol temor, complex o malestar psicològic? La psicologia cognitiva en té la resposta. Es tracta d’un aprenentatge de tres passos:

1. Orientar-se cap a l’interior (buscar el benestar dins d’un mateix)

2. Aprendre a caminar amb poca cosa (saber renunciar a tot)

3. Apreciar el que ens envolta (aprendre a apassionar-se per la vida)

Si aprenem a dominar aquests tres passos ens convertirem en persones alliberades de les «neures», molt fortes i felices. La millor versió de nosaltres mateixos.

Vegem, de manera resumida, en què consisteixen aquestes tres habilitats. Tot i que, compte, es tracta solament d’un esquema. Al llarg de tot el llibre estudiarem els tres passos amb molt més detall.

EL PRIMER PAS: ORIENTAR-SE CAP A L’INTERIOR

La causa principal que fa que els éssers humans estiguem neuròtics és la creença que la felicitat és a l’exterior. Aquest és el principal error que ens esgavella el cervell.

Repetim aquest mateix error cada cop que ens diem: «Quan aconsegueixi parella, podré gaudir de la vida» o «Si no tingués el càncer podria ser feliç» o «Si fos més guapa, la vida seria un carrusel». Tot plegat és un error perquè el principi actiu de la felicitat el tenim a dins i no a la realitat externa. I el fet de no adonar-nos-en —una vegada i una altra— és la llavor de la debilitat emocional.

L’Alejandra, la meva pacient «límit», de qui he parlat abans, era una professional d’aquest error. Abans de curar-se, pràcticament tot podia ser un motiu de depressió o d’ansietat: no tenir nòvio, que un amic la tractés malament, avorrir-se, la possibilitat d’estar malalta... I això, en realitat, equivalia a dir-se que la seva felicitat era en l’oposat a això: tenir nòvio, que la tractessin bé, tenir una vida emocionant o estar sana...

La meva amiga Tina, en canvi, no parava gaire esment a les coses externes. Ella, «per dins», sempre estava serena i alegre, independentment dels problemes. Per això, el primer pas per fer-se fort en l’àmbit emocional rau a concentrar-se en el funcionament mental propi i no tant en les coses externes.

Cada vegada que ens pertorbem podem preguntar-nos: «Què he fet per estar malament?». Si un company de feina ens diu una cosa desagradable i ens sentim ofesos, no és per l’ofensa en si, sinó pel nostre diàleg intern, pel que ens diem quan es produeixen les adversitats. En comptes de mirar enfora, cal mirar endins.

Quan som febles, cometem l’error de prestar massa atenció a les nostres circumstàncies, en som estúpidament ostatges, som esclaus del que passa. Epictet, un dels filòsofs de capçalera dels psicòlegs cognitius, deia: «No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem nosaltres mateixos sobre el que ens passa».

Tal com aprendrem al llarg del llibre, el nostre canvi passarà si ens diem sempre: «Estaré bé o malament segons com dirigeixi el meu pensament. No a causa de les adversitats o dels èxits».

SEGON PAS: APRENDRE A CAMINAR AMB POCA COSA

Diuen que un turista a Israel va voler conèixer el cèlebre rabí Hilel el Savi. Quan va entrar a casa seva, va quedar sorprès en veure que tan sols hi tenia una estança plena de llibres i un tamboret per seure. El turista li va preguntar:

—Però, Rabí, on té els mobles?

—I tu on tens els teus? —va replicar el rabí.

—És que jo sóc aquí de pas...

—I com et penses que sóc jo? —va concloure el Rabí.

 

 

La veritable causa de la infelicitat és el fet de creure que ens falten coses. I, per contra, la clau del benestar és saber que ens sobra tot. És el que jo en dic «viure amb abundiàlisi» o «en carenciàlisi».

He preguntat un munt de vegades als pacients: «T’adones que ja ho tens tot per estar perfecte?». De vegades era una noia a qui el nòvio havia abandonat; d’altres, un malalt de càncer, o persones amb ansietat o dolor crònic. I la curació començava quan s’adonaven que les adversitats no són cap impediment per ser feliç. I, si no, que ho preguntin als màrtirs cristians!

Darrere de cada «neura» —de totes!— sempre hi ha una incapacitat per deixar anar una «necessitat inventada», una exigència. Sempre! I la solució passa per desprendre’ns-en quan comprenem que no necessitem això o allò. Com acostumo a dir jo, la neurosi és fruit de la «necessititis», la creença segons la qual necessitem molt per estar bé.

Fa temps vaig veure en el popular programa de televisió d’Andreu Buenafuente una entrevista que il·lustra aquest concepte que ara tractem (es pot trobar a YouTube). El convidat era Jorge Sánchez, un escriptor que tenia el rècord de viatges pel món. Tenia cinquanta anys i n’havia passat trenta-cinc viatjant. Vaig trobar que era un paio genial: interessant, serè, divertit i ple d’energia i curiositat. Va explicar que viatjava amb molt pocs diners, que feia feinetes aquí i allà i que recollia experiències i feia amics. Havia viscut tot tipus d’aventures i desventures —fins i tot havia estat a punt de morir—, però mai no havia deixat de ser immensament feliç.

Aquest viatger va per la vida lleuger d’equipatge i és un exemple de fortalesa i salut emocional.

Les persones més fortes —riques o pobres— han reduït les seves necessitats a nivells molt baixos. És possible que tinguin una mansió, una parella meravellosa o una feina envejable, però saben que no ho necessiten. Si en qualsevol moment se’n queden sense, continuaran sent tan felices com sempre.

La piràmide de les renúncies

Tot seguit s’inclouen les cinc renúncies fonamentals que hem d’assumir per convertir-nos en persones saludables. Les he emmarcat dins d’una piràmide que creix en dificultat. Ens hi podem comprometre cada dia, a tall de repàs. Us puc assegurar que si ens convencem que no necessitem aquests cinc béns clau ens convertirem en persones excepcionalment sanes. No és una casualitat que totes les persones sanes, des de la meva expacient límit de Saragossa fins a Jorge Sánchez, el viatger feliç, ho hagin practicat.

La primera renúncia, la més b ...