Loading...

SI NO PUC VOLAR

Estel Solé

0


Fragmento

A la Tània, l’Ana, la Judit i la Maria Josep

per la vostra força i valentia.

A l’Íngrid per la seva generositat.

A les dones que pateixen endometriosi.

I a la resta de les dones, també.

 

 

 

 

[...]

Una dona així no és ben bé una dona.

Jo he estat com ella.

[...]

Una dona així no pot ser ben entesa.

Jo he estat com ella.

[...]

 

ANNE SEXTON,

«Com ella»

[...] a ulls clucs, caminava cap

a un desert encara

més estèril. Humana

com sóc, a la recerca

d’aquell únic camí

tot i saber-lo inaccessible.

 

MONTSERRAT ABELLÓ,

«M’era impossible admetre»

Que estoy ofendida, ofendida y rebajada hasta lo último, viendo que los trigos apuntan, que las fuentes no cesan de dar agua, y que paren las ovejas cientos de corderos, y las perras, y que parece que todo el campo puesto de pie me enseña sus crías tiernas [...]

Recibe antes que nadie historias como ésta

FEDERICO GARCÍA LORCA,

Yerma

1

Més que a la mort, el mentider tem el dia en què la seva mentida serà descoberta; l’instant inevitable en què s’adonarà que ja és inútil mirar de prendre una drecera en la conversa per tal de canviar de tema o despistar; quan ja serà massa tard per armar una cuirassa d’excuses o preparar una coartada.

Tard o d’hora, tots els mentiders ensopeguen amb la desagradable pedra de la veritat.

—Em dónes els papers del divorci i enllestim? La Natàlia m’espera —em va dir amb ganes de fugir del meu davant.

M’hauria agradat treure tota l’artilleria pesant i disparar-li quatre bales al pit en forma d’insult i de retret, però em vaig limitar a caminar fins al sofà de manera pausada, com una serp ferida que no és capaç de córrer, però que imposa perquè malgrat el dolor que arrossega podria atacar en qualsevol moment. De dins la bossa en vaig treure un sobre blanc tancat. Em vaig apropar a ell i l’hi vaig donar amb l’expressió més neutra possible. Ni tota la seva intel·ligència li hauria permès endevinar que dins aquell sobre blanc s’hi amagava una sorpresa del passat que estava a punt d’explotar-li a la cara.

—Ha costat, però al final ho hem aconseguit, eh? —va dir.

Jo no vaig contestar.

—Suposo que estan signats? —em va demanar mig bromejant.

—Comprova-ho tu mateix —vaig respondre molt seriosa i expectant.

Les mans li suaven pels nervis i, incapaç d’obrir-lo, va acabar estripant el sobre de mala manera. En va treure els documents que hi havia a dins i en llegir les primeres línies d’aquell imprès es va quedar pàl·lid, encarcarat. Es va empassar la saliva un parell de vegades abans de poder pronunciar cap paraula i llavors em va dedicar una mirada que destil·lava penediment i ràbia a parts iguals.

—Això no són els papers del divorci, Ànnia —va murmurar recalcant l’evidència.

—No, això és el que vaig trobar dins la carpeta sense nom del teu ordinador vell —vaig contestar-li.

Va aixecar les celles intentant dir-me que no sabia de què li parlava.

—L’ordinador que et pensaves que estava espatllat i que et vas deixar a casa amb les caixes del trasllat. El recordes?

Va fer unes passes enrere fins que va topar amb el sofà i va apuntalar el cul al respatller. Per uns moments, vaig pensar que cauria rodó a terra.

—Et puc oferir una copeta de vi o bé una camamilla? —li vaig proposar en veure’l tan nerviós.

—Som a casa meva! —va cridar-me—. Això t’ho hauria d’oferir jo!

—Però com que no ho has fet i et veig nerviós, he pensat que t’aniria bé prendre alguna cosa que et calmi. Ens espera una llarga conversa per davant.

Llavors vaig fer una petita pausa i me’l vaig mirar. Ell estava capcot, incòmode de veure’s en una situació tan desagradable i que l’havia agafat per sorpresa.

—Vas mentir molt bé. Com t’ho vas fer perquè et cregués? —li vaig demanar sabent que encara trigaria una estona a contestar-me i a reconèixer la farsa.

Quan es veu acorralat, el mentider fa del silenci el refugi ideal des d’on mira de tramar qualsevol diàleg, qualsevol paraula o expressió que li permeti, com a mínim, ser perdonat.

Va ser un encert fotre’m aquelles dues copes de vi abans de pujar a casa del meu ex. Aquell dia l’alcohol, en lloc d’alterar-me, em va endinsar en un estat perfecte de calma des d’on vaig dirigir amb mestria la situació. Lluny de fer un numeret amb crits, estridències i objectes que volen per l’aire i es trenquen, vaig actuar sense fissures. Quan vaig pronunciar les paraules que l’acusaven, vaig expiar tot el patiment que havia viscut durant els darrers anys. Per unes hores, em vaig sentir menys estúpida del que és habitual. Veure com la seva cara intentava trobar l’expressió correcta per afrontar-ho va ser plaent com una bufetada que fa mal, però t’agrada. Vaig escopir la veritat com qui escup la metzina que l’estava enverinant.

A mesura que la conversa avançava, el Joan s’anava convertint en un gosset poruc i acorralat que no sabia com escapar-se, entortolligat en els fils del seu propi engany.

2

Mirar aquell documental sobre la fi de l’univers no va ser una bona idea. I encara menys fer-ho sota els efectes de dos gintònics massa carregats, amb una desproporció total entre la quantitat de ginebra i de tònica. He tingut malsons tota la nit.

El cosmos m’angoixa, em fa pensar en la mort i la mort em causa claustrofòbia. El Big Bang fot por: «Una creació simultània a tot l’espai que va continuar expandint-se fins als nostres dies». Pensar que tot és tan casual, efímer i inexplicable, fins i tot la nostra existència, turmenta el meu ego de tal manera que, quan hi penso, la respiració em comença a fallar. Cada vegada inflo més el pit per fer-hi entrar més aire, i m’adono que res no té sentit. M’imagino tancada en una caixa de fusta barata, enterrada, però sense estar morta del tot. Em desperto a sota terra i crido, i esgarrapo la caixa, i intento trencar-la, però ningú em ve a socórrer i, al final, em desmaio. O el que és pitjor, imagino el meu cos cadàver entrant dins un forn crematori. Tothom em dóna per morta, i és segur que ho estic, però ho puc sentir tot. Sento les converses de familiars i amics que han vingut a l’enterrament i, ara que la caixa on m’han posat i jo ens precipitem cap al forn que m’ha de desintegrar, m’adono que els meus sentits estan més vius que mai. Noto que em començo a cremar i que la meva carn es torna brasa. Vull cridar, però ningú no em sent perquè no em surt la veu.

M’he llevat amb ressaca i amb la ferma convicció que ahir hauria d’haver-me’n anat a dormir d’hora i amb un parell de somnífers a sota la llengua. Però els divendres a la nit són durs sense parella i t’acabes empassant el primer que enganxes a la tele. Els amics casats i amb fills fa temps que van deixar de contestar trucades i missatges per a sortides espontànies i només participen en les activitats programades amb temps. Hi va haver un dia en què jo també tenia algú que m’abracés al sofà, però ara m’adapto a poc a poc a estar soltera una altra vegada i miro de molestar el mínim possible els feliços i casats.

Aquesta setmana la Martina, una actriu amiga comuna del grup, ha estrenat una obra de teatre, Animals de companyia. Com que no vam poder anar a l’estrena perquè era entre setmana i volíem veure l’obra tots junts, vam quedar d’anar-hi avui dissabte. La Marta i el Pau han fet reformes a casa i ens les volien ensenyar. Així que ens van convidar a fer una barbacoa a casa seva a l’hora de dinar per passar el dia junts i després anar al teatre.

Ahir a la nit la Carme va enviar un missatge al xat de grup preguntant a quina hora era la barbacoa d’avui i si havíem de portar postres. Aprofitant l’avinentesa, vaig atrevir-me a demanar si algú s’animava a prendre una copa. Un parell d’hores més tard, el Pau va escriure: «Us esperem a partir de les 13.30 h. I no cal que porteu res». Em va doldre que tothom passés per alt la meva pregunta, que ni tan sols la contestessin amb un fals: «Ostres, m’encantaria, guapa, però avui impossible. Ens veiem demà». Tenia l’esperança que el Carles, l’altre solter del grup, em trucaria i em diria que havia anat a sopar amb uns amics de la feina o del gimnàs i que si m’hi volia apuntar. Però res, cap senyal de vida tampoc del Carles. Si el Max no visqués a Anglaterra, segur que hauria vingut a rescatar-me. El trobo tant a faltar! Divorciar-se i quedar-se sol és suportable, però fer-ho quan el teu millor amic viu a l’altra punta d’Europa, no hauria d’estar permès. «Fins que el Max no torni a viure a Barcelona, no em pots abandonar!», li hauria d’haver dit al Joan quan em va demanar el divorci.

Ahir a la nit vaig estar temptada de comprar-me un bitllet i enviar un missatge al Max. «Nen, d’aquí a una estona arribo a Londres. Em véns a buscar a l’aeroport i sortim a cremar la ciutat?» Però, al final, vaig optar per preparar-me un gintònic. Mentre tallava la llimona per posar-ne mitja rodanxa dins la copa, pensava en les grans personalitats que s’han declarat enganxades a l’alcohol. No hi ha cap biografia interessant sense una certa predisposició a l’alcoholisme. Els gintònics, els Manhattans i els whiskies amb gel han servit de flotador salvavides a gent molt digna i que admiro profundament. Oi, estimat Bukowski? «Si passa alguna cosa dolenta beus per oblidar; si passa alguna cosa bona beus per celebrar-ho, i si no passa res beus per fer que passi alguna cosa.» I això és just el que vaig fer: em vaig fotre dos gintònics per omplir el buit que sento al mig del pi ...