Loading...

A L'OMBRA DE L'ARBRE KAURI (TRILOGIA DE L'ARBRE KAURI 2)

Sarah Lark

0


Fragmento

Contingut

Agraïments

FILLA DE LES ESTRELLES

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

FILLA DE LES OMBRES

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

LA FI DEL MÓN

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

SENSE ELECCIÓ

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

AMB ELS ULLS OBERTS

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

CAMÈLIES BLANQUES

  1

  2

  3

  4

Nota de l’autora

Agraïments

Com sempre, són moltes les persones que m’han ajudat a elaborar aquest llibre. La col·laboració amb la meva editora, Milanie Blank-Schröder, i la meva correctora de text, Margit von Cossart, ha estat, una vegada més, extraordinària: moltes gràcies a totes dues!

La Klara Decker ha cooperat també en aquesta ocasió llegint el manuscrit i amb les seves recerques a Internet; i, pel que fa al tema de conduir carruatges tirats per cavalls en general i l’Harness Racing en particular, dono les gràcies a la Judith Knigge pel seu assessorament sobre els carruatges i els autèntics mètodes per matar amb ajuda de sulkys.

També vull fer constar el meu especial agraïment a tots aquells que sempre hi són per fer arribar amb èxit les novel·les de Sarah Lark, de Nova Zelanda al lector: de distribuïdors a llibreters, d’encarregats de premsa a dissenyadors de cobertes; de fet els seus noms també haurien de figurar en les llistes dels més venuts!

I, naturalment, res no funcionaria sense el meu meravellós agent, Bastian Schlück, i tots els treballadors de l’agència. A tots ells, una vegada més, mil gràcies.

SARAH LARK

mapa.jpg

arbol.jpg

FILLA DE LES ESTRELLES

Nova Zelanda, Dunedin i Waikato

1875-1878

Anglaterra, Londres

Gal·les, Cardiff i Treherbert

1878

1

—I ha rebut classes particulars fins ara?

Miss Partridge, la famosa directora de l’Otago Girls’ School de Dunedin, va dirigir una severa mirada a la Matariki i els seus pares.

La Matariki va respondre amb tota serenitat, malgrat que aquella dona madura, vestida de fosc i amb monocle, li semblava una mica rara. Miss Partridge devia tenir la mateixa edat que les àvies del poblat maori, però allí ningú no portava aparells òptics. La directora, no obstant això, no li infonia cap temor, com tampoc l’habitació amb els mobles foscos, importats sens dubte d’Anglaterra, els cortinatges tan pesants de les altes finestres, ni les parets cobertes de nombroses prestatgeries carregades de llibres. A la petita Matariki només li resultava insòlit el comportament de la seva mare. Ja durant tot el trajecte des de Lawrence fins a Dunedin havia mostrat una inquietud que ratllava la histèria, no va deixar de criticar com anava vestida la Matariki i tot el que feia, i gairebé semblava com si fos ella mateixa qui hagués de passar l’examen al qual la seva filla s’havia de sotmetre aquell dia.

—No sempre, es...

La Lizzie Drury amb prou feines va aconseguir contenir-se per no anomenar respectuosament «senyora» la directora, i, de fet, havia estat a punt de fer una reverència en presentar-se. Es va cridar fredament a l’ordre. La Lizzie feia més de deu anys que era casada i era la propietària d’Elizabeth Station, una finca a la vora de Lawrence. Feia ja molt temps que havia deixat de treballar de donzella, però no podia evitar-ho: les formalitats seguien intimidant-la.

—Miss Partridge —va prosseguir, intentant imprimir fermesa al to de la seva veu—. En realitat la nostra filla va anar a l’escola de Lawrence. Però, des que van marxar els buscadors d’or, la població està decaient lentament. El que encara queda... En fi, la qüestió és que no volem seguir enviant els nostres fills allà. Per això en els últims anys hem optat per professors privats. Malgrat això..., a hores d’ara, la professora que els ensenya a casa ja no pot aportar-los res més.

La Lizzie va comprovar amb dits nerviosos si seguia ben pentinada. Portava els cabells rossos foscos i encrespats formalment recollits sota un atrevit barretet. Potser massa atrevit? Davant la indumentària fosca de Miss Partridge, digna però que d’alguna manera li conferia un aire de cornella, el blau clar i les flors d’adorn de colors pastel gairebé semblaven massa audaços. D’haver estat per la Lizzie, hauria tret del racó més amagat de l’armari l’avorrida capota i se l’hauria posada per adquirir un aspecte més greu. Però en això en Michael no havia condescendit.

—Lizzie, anem a una escola; no a un enterrament! —havia dit rient—. Acceptaran la Riki. Per què no ho haurien de fer? És una nena espavilada. I, si no l’accepten, aquesta no és l’única escola per a nenes de l’Illa Sud.

La Lizzie s’havia deixat convèncer, però en aquells moments, davant la implacable mirada de la directora, hauria volgut que la terra se l’empassés. Ben poc importava que l’Otago Girls’ School fos peculiar o no: la Matariki era, sens dubte, un cas especial...

Miss Partridge va joguinejar amb el monocle i va adoptar una inequívoca expressió de desaprovació.

—Interessant, petita... —va dir, dirigint-se per primera vegada a la Matariki en lloc de parlar només amb els seus pares—. Tens... Quants eren...? Onze anys acabats de fer? I la teva professora particular ja no és capaç d’ensenyar-te res més? Deus ser realment una nena amb molt de talent!

La Matariki, totalment aliena a la ironia del comentari, va dibuixar un somriure, un somriure que normalment abatia tots els cors.

—Les àvies diuen que sóc llesta —va confirmar amb la seva veu dolça i melodiosa—. L’Aku diu que puc ballar més haka que totes les altres nenes de la meva edat. I l’Haeata assegura que podria convertir-me en tohunga, guaridora, si seguís estudiant les flors. L’Ingoa també...

—Però, quantes àvies tens, nena? —va preguntar Miss Partridge, desconcertada.

Els grans ulls marrons clars de la Matariki es van perdre en la distància mentre anava repassant mentalment el nombre d’ancianes de la tribu. No va trigar gaire, també, a calcular-ho, cosa que demostrava que estava avançada per a la seva edat, encara que d’això no n’eren responsables els professors particulars ni les «àvies», sinó la seva estalviadora mare.

—Setze —va respondre.

Miss Partridge va tornar a dirigir la seva mirada d’un blau aquós als pares de la Matariki. L’expressió va deixar la Lizzie sense parla.

—Es refereix a les dones velles de la tribu maori veïna —va explicar en Michael—. Entre els ngai tahu és habitual anomenar «àvia» totes les velles, no només l’àvia biològica. El mateix s’aplica als avis, ties, oncles..., fins i tot mares.

—Llavors... no és la seva filla?

Aquesta idea gairebé va semblar alleujar Miss Partridge. Al cap i a la fi, la Matariki no presentava cap semblança especial amb els seus pares. Si bé en Michael Drury tenia els cabells foscos com la nena, els seus ulls eren tan blaus com el cel d’Irlanda, fins i tot la forma de parlar delatava encara els seus orígens. Tenia la cara de trets angulosos, no rodona com la de la Matariki, i la pell més clara. De la seva mare, la nena n’havia heretat la figura menuda i els cabells arrissats, però els de la Lizzie eren encrespats, mentre que els de la petita eren ondulats. A més a més, els ulls de la dona eren blau clar. La nena no havia heretat el color ambarí de les pupil·les de cap dels dos.

—Sí, sí! —En Michael Drury va moure el cap amb vehemència—. És clar que és filla nostra.

La Lizzie li va dirigir una mirada breu carregada de culpabilitat, però en Michael no va reaccionar, sinó que va fer front a l’evident malestar de la directora de l’escola. En Michael Drury tenia els seus defectes i el tret irreflexiu del seu temperament seguia irritant la Lizzie. No obstant això, mantenia les seves promeses, també aquella que havia fet a la seva dona, abans que naixés la Matariki: que mai no retrauria a la nena el que la seva mare era i havia estat.

En efecte, en Michael mai no havia esmentat la qüestió de la paternitat, encara que molt poc després del naixement de la petita havia quedat manifest que ell no podia haver engendrat aquella encantadora nena de pell fosca i ulls castanys. L’única observació respecte a aquest tema que va sorgir llavors estava relacionada amb l’elecció del nom.

—Voldràs posar-li Mary? —havia dit la Lizzie, alhora que abaixava avergonyida la mirada.

El nom de Mary Kathleen, l’amor de joventut d’en Michael, gairebé s’hauria convertit en l’inspirador del de la nena. Però en Michael s’havia limitat a sacsejar el cap amb un gest de negació.

En aquells moments la Lizzie es va redreçar. La directora no podia creure que la Matariki fos la filla d’aquella parella. Si sabia alguna cosa de biologia, no podia passar-li per alt que dues persones d’ulls blaus no podien tenir un fill d’ulls castanys.

—Jo sóc la seva mare —va declarar amb fermesa—. I, a més, és una filla de les estrelles.

Així havia anomenat una vegada l’Hainga, la dona sàvia de la tribu maori, la Matariki. La nena havia estat engendrada durant la festivitat de Tou Hou. Els maoris celebraven la festa de fi d’any quan la constel·lació de la Matariki, les Plèiades, apareixia per primera vegada al cel nocturn.

Miss Partridge va tornar a arrufar al nas.

—Així que no tan sols està dotada d’un talent sobrenatural, sinó que, a més, el seu origen és celestial... —va comentar.

La Matariki va observar la directora de l’escola. Era bastant càndida i les paraules de la dona no li deien gran cosa, però sí que va veure que ofenien la seva mare. I ella no ho pensava permetre.

—La Haikina diu que sóc la filla d’un cap tribal —va declarar—. És més o menys com ser una princesa. O això crec jo.

La Lizzie gairebé hauria somrigut. Durant un temps, ella també ho havia pensat. En Kahu Heke, el pare de la Matariki, l’havia atreta dient-li que un dia la convertiria en reina. Però, de fet, la situació havia pres un gir diferent... i la Haikina havia fet bé de no explicar a la nena tot el que feia referència al seu origen.

Miss Partridge va semblar encara més indignada, però en aquell moment en Michael va reaccionar. Havia d’intervenir-hi, no es quedaria mirant mentre la Lizzie s’anava empetitint cada vegada més davant d’aquella matrona impertinent.

—Miss Partridge, és la Matariki Drury, filla d’en Michael i l’Elizabeth Drury. És el que hi ha escrit en el certificat de naixement de Dunedin i així demanem que ho admeti vostè. La nostra filla és una nena intel·ligent, però jo tampoc no qualificaria el seu talent de sobrenatural. D’altra banda, la seva professora particular, la Haikina, només ha assistit a l’escola de la missió. Sap llegir i escriure bé, una habilitat que ensenya amb afectuós rigor als nostres fills. Però no parla francès ni llatí i no pot preparar la Matariki per estudiar una carrera ni per contraure matrimoni amb un home de la seva mateixa categoria social.

En Michael va imprimir un to gairebé amenaçador a les paraules «de la seva mateixa categoria social». Que s’atrevís la directora a contradir-lo. En els últims anys, la Lizzie i ell no s’havien convertit exactament en barons de la llana, però sí que havien construït un petit i molt pròsper establiment de cria d’ovelles amb la granja a la vora de Lawrence. Més que de la producció de llana en grans quantitats, s’ocupaven de la cria d’animals de qualitat. Era més fàcil portar a terme un aparellament selectiu i experimentar amb l’obtenció de diferents qualitats de llana en una empresa petita que en les granges grans, que ja tenien prou feina amb la regulació de les pastures i l’esquilada. Els moltons i les ovelles mare d’Elizabeth Station assolien els preus més alts en les subhastes i els Drury gaudien de molt bona reputació.

La Lizzie, no obstant això, sempre se sentia una mica desplaçada quan els convidaven a les trobades de les unions dels criadors d’ovelles o quan assistien als balls que se celebraven allà. Els orígens de la parella Drury eren humils, i en Michael, en especial, no mostrava el més petit interès per polir les seves maneres en societat. La Lizzie s’esforçava més per aconseguir-ho, però era tímida. Amb gent com els Warden, de Kiward Station, o els Barrington i els Beasley, de Canterbury, li mancava primer el somriure, que solia captivar tothom, i després també la veu. S’havia jurat que a la Matariki no li passaria el mateix. L’escola per a noies d’Otago li facilitaria les eines necessàries per a això.

En qualsevol cas, la Matariki no era gens tímida. Tampoc no es va posar nerviosa quan, al final, Miss Partridge no va tenir més remei que fer-li un parell de preguntes sobre coneixements generals i li va posar uns problemes de càlcul. Amb la veu clara i sense que se li notés el dialecte irlandès o cockney londinenc, contra el qual la Lizzie lluitava, va solucionar les tasques. En aquest aspecte, la Haikina havia estat una professora ideal. La jove maori havia après a l’escola de la missió un anglès extraordinari i sense cap accent.

A continuació, la Matariki va esperar avorrida fins que Miss Partridge va haver acabat de corregir el dictat. Tot seguit, la directora va posar més bona cara. La nena només havia comès un error en una paraula summament difícil.

—Bé, pel que fa a coneixements no hi ha cap impediment perquè ingressi a l’escola —va observar Miss Partridge una mica esquerpa—. Però vostès han de tenir clar que... aquesta... Mata... això... riki, serà l’única alumna amb aquest tipus... d’antecedents exòtics.

En Michael ja estava a punt de protestar de nou quan la directora va aixecar la mà amb aire apaivagador.

—Per favor, senyor Drury, l’hi dic amb la millor intenció. Aquí tenim noies... en fi, les millors famílies de Canterbury i Otago ens envien les seves filles i algunes d’aquestes nenes no estan... bé... no estan acostumades a...

—Vol dir que la simple visió de la nostra filla espantaria tant aquestes noies que correrien de tornada a casa seva?

En Michael estava començant a atipar-se. La paciència no era una de les seves virtuts i, si hagués estat per ell, ja hauria marxat a una altra escola feia estona. Potser l’institut de Miss Partridge era la millor escola per a nenes d’Otago, però no era l’única de tota l’Illa Sud de Nova Zelanda. D’altra banda, no veia la Lizzie capaç d’enfrontar-se a una altra situació com aquella. En aquest moment semblava un gatet terroritzat.

—Dic tot això pel bé de la seva filla —va respondre Miss Partridge—. La majoria d’aquestes nenes coneixen els maoris com a criats, en el millor dels casos. No serà fàcil.

La Lizzie es va posar ben dreta. Quan alçava el cap i es redreçava, semblava més alta i segura; i, per primera vegada aquell dia, va encarnar la dona blanca de qui els ngai tahu parlaven amb més respecte a tota l’Illa Sud: la paheka wahine tenia per a ells més raja que la majoria dels guerrers.

—Miss Partridge, la vida no és fàcil —va observar amb serenitat—. I serà perfecte que la Matariki no ho aprengui en pitjors circumstàncies que a través del tracte amb un parell de nenes consentides d’una escola de senyoretes. —Miss Partridge va mirar per primera vegada amb admiració la seva interlocutora. Fins feia uns instants no l’havia considerada més que un ratolinet gris, però ara... I la Lizzie encara no havia acabat—. Potser vostè mateixa s’acostumarà al seu nom si assisteix a la seva escola. Es diu Matariki.

Miss Partridge va arrufar els llavis.

—Sí... bé... això és una cosa de què també hauríem de parlar... No podríem anomenar-la... Martha?

—És clar que l’enviarem a l’Otago Girls’ School!

Els Drury s’havien acomiadat de Miss Partridge sense posar-se d’acord sobre l’ingrés de la Matariki a l’escola, i en Michael havia començat a criticar aquella «donota impertinent» tan bon punt havien posat el peu al carrer. La Lizzie el va deixar rondinar una estona, pensant que ja es calmaria mentre anava a recollir els cavalls a l’estable de lloguer. Però, quan va esmentar l’Escola catòlica per a nenes del Sagrat Cor, va defensar amb energia el seu parer.

—Otago és la millor escola, tu mateix has sentit que els barons de la llana hi envien les seves filles. I acceptaran la Matariki. Seria una bogeria renunciar-hi.

—Aquelles nenes riques li faran passar un infern —va protestar en Michael.

La Lizzie va somriure.

—Com ja he explicat a Miss Partridge —va assenyalar ella—, a l’infern no hi ha sofàs apelfats, mobles anglesos i aules ben caldejades. A l’escola pot ser que hi rondin un parell de dimoniets, però segur que no tants com a Newgate Prison i Wicklow Gaol, els camps de treball australians i els campaments de buscadors d’or neozelandesos. Nosaltres vam poder superar tot això; no veus la Matariki capaç d’enfrontar-se a una escola per a nenes?

En Michael la va mirar de cua d’ull, gairebé avergonyit, mentre posava en moviment els cavalls.

—Sempre serà una princesa. —Va somriure i després es va girar cap a la seva filla—. Vols anar a aquella escola, Matariki?

La nena va arronsar les espatlles.

—La roba és bonica —va respondre, assenyalant un parell de noies que passaven amb els uniformes que combinaven el blau i el vermell de l’Otago School. La Lizzie es va sorprendre pensant que la seva filla tindria un aspecte encantador vestida així. Les bruses blanques també li quedaven molt bé amb el seu color de pell, de brillantors gairebé daurades, els llavis de color de gerd i els bucles negres, tan suaus com el cabell de la mateixa Lizzie, però més forts i espessos—. I la Haikina diu que les nenes han d’aprendre molt més que els nens. Qui sap molt té molt raja, i el que més raja té pot arribar a ser cap de la tribu.

La Lizzie va deixar anar un rialla una mica forçada. Sabia, per pròpia i dolorosa experiència, que tenir molt raja no sempre beneficiava una dona. Per això va decidir advertir la seva filla de les possibles dificultats amb què ensopegaria a l’escola.

—Però és possible, Matariki, que no hi facis cap amiga.

La petita va mirar la seva mare amb aire indiferent.

—La Haikina diu que un cap no té amics. Els caps són in... in...

—Intangibles —va completar la Lizzie. També això li despertava mals records.

La nena va assentir.

—Jo també ho seré.

—Passem a veure els Burton?

La Lizzie va fer la pregunta sense gaire entusiasme mentre el carruatge trontollava pels carrers toscament empedrats de Dunedin en direcció al sud-oest. Si bé el reverend Burton sempre havia estat un amic per a ella, sentia un cert recel cap a la seva dona, la Kathleen. En Michael havia estimat durant massa temps la seva «Mary Kathleen» i l’enllaç matrimonial amb la Lizzie gairebé havia fracassat quan la passió d’en Michael pel seu antic amor s’havia tornat a encendre. Aquesta era la raó per la qual la Lizzie hauria preferit trencar el contacte amb els Burton i sabia que el reverend, en Peter, ho entendria. Li agradava tan poc tenir en Michael a prop com a ella tenir la Kathleen al seu costat. Però, al capdavall, hi havia en Sean, el fill de la Kathleen i en Michael. El noi havia conegut el seu pare gairebé en edat adulta i, encara que no sentien gran entusiasme l’un per l’altre, no havien de tornar a perdre’s de vista.

—No són a Christchurch? —va preguntar en Michael—. Pensava que la Heather exposava allà.

La Heather era la filla del matrimoni de la Kathleen amb en Ian Coltrain, una altra història que en Michael preferia no recordar. Molts anys enrere, quan el van deportar per robar uns sacs de gra, s’havia vist forçat a deixar a Irlanda la seva nòvia Kahtleen embarassada. El pare d’aquesta l’havia casada amb un tractant de cavalls, Ian Coltrane, que va prometre ser un pare per al seu fill. El matrimoni havia estat desgraciat, però s’havia vist beneït amb dos fills més. La benjamina era la Heather, que estava adquirint renom com a retratista. Aquella setmana, una galeria de Christchurch exposava les seves obres. La Kathleen i en Peter havien viatjat allà amb la jove pintora per celebrar l’esdeveniment.

La Lizzie va escoltar les paraules d’en Michael amb atenció i no hi va percebre tristesa. Tampoc en Michael no semblava morir-se de ganes per visitar els Burton, malgrat que tots els interessats es comportaven de manera molt cordial. Però, per suposat, devia resultar-li estrany veure la seva antiga estimada casada i, a més, amb un sacerdot de l’Església d’Anglaterra. En Michael i la Kathleen havien crescut junts en un poble d’Irlanda i, és clar, havien rebut una educació catòlica. Potser reunir-se amb el cultivat i instruït Peter Burton també intimidava una mica en Michael o, encara més, coincidir amb el no menys il·lustrat i igual de culte Sean.

Encara que en Michael podia acceptar que un reverend fos més intel·ligent que ell, reaccionava amb una certa susceptibilitat davant el setciències del seu fill, en particular perquè el jove, al principi de conèixer-se, no va ocultar que no volia saber res del seu pare biològic. Amb el temps, la situació havia millorat una mica. Des que la Kathleen s’havia casat amb el reverend i en Michael amb la Lizzie Owens, en Sean ja no se sentia amenaçat per la presència d’aquest pare que havia aparegut de cop.

—I en Sean encara serà al despatx —va seguir en Michael. El noi havia estudiat Dret a la Universitat de Dunedin i acabava d’aconseguir la seva primera feina com a passant. Volia ser advocat i treballava durament per a això—. Si volem veure’l, hem de quedar-nos a la ciutat. Busquem un hotel?

Entre Dunedin i Elizabeth Station hi havia gairebé setanta quilòmetres i a la Lizzie se li encongia una mica el cor quan pensava que, en endavant, estaria tan separada de la seva filla. També dubtava sobre si pernoctar o no allà. D’una banda, li agradava el luxe dels hotels de qualitat i gaudia amb un bon sopar i una copa de vi en companyia del seu marit. El vi, així com la viticultura, formaven part de les passions de la Lizzie, la qual fins i tot intentava cultivar-lo a la seva granja. De l’altra, la Haikina segurament es preocuparia si no tornaven a la nit tal com li havien anunciat. L’amiga maori i professora particular dels seus fills havia passat tants nervis a causa de la prova d’admissió de la Matariki com la mateixa Lizzie i consideraria un honor que l’escola acceptés una nena mig maori. A més, els nois devien estar fent mil entremaliadures a la Haikina. No li semblava bé deixar la jove sola amb ells sense haver-ho acordat prèviament.

—No, anem-nos-en —va decidir finalment la Lizzie—. En Sean deu tenir altres plans. És millor que no l’agafem desprevingut. Val més que el vegem quan portem definitivament la Matariki a l’escola.

En Michael es va arronsar d’espatlles i la Lizzie va to

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta