Loading...

CIèNCIA OPTIMISTA

Josep Maria Mainat

0


Fragmento

INTRODUCCIÓ

ESTEM MILLOR DEL QUE SEMBLA

Resulta que jo ja he tingut uns quants fills i també he plantat uns quants arbres (l’últim, un llimoner al pati de casa per fer llimonades i gintònics autònoms). Però mai no havia escrit cap llibre i ja començava a ser hora!

Et preguntaràs per què el meu primer llibre no parla de La Trinca, o d’espectacles musicals, o de televisió, o de totes aquestes coses que m’has vist fer públicament durant tots aquests anys, sinó que m’ha sortit un llibre, diguem-ne, de divulgació científica.

—M’ho pregunto. Sí.

Jo també m’ho pregunto… i em contesto.

Per començar, sóc vocacionalment multitask i al llarg de la meva vida he fet pilons de coses molt variades. Una de les meves habilitats, que només uns quants coneixen, és que sóc programador informàtic. Puc programar un ordinador en deu llenguatges diferents.

imagenAlça! Això potser no ho sabies, oi?

Recibe antes que nadie historias como ésta

—No. No ho sabia!

Doncs ja ho saps! Tinc trucs amagats!

Em vaig comprar el primer ordinador l’any 1983. Una andròmina que gairebé no es podia dir ni ordinador, un ZX Spectrum 48kB com aquest de la foto.

Això de 48kB era perquè tenia una memòria de 48 kilobytes. No terabytes, ni gigabytes, ni megabytes… kilobytes! Qualsevol mòbil senzillet d’avui en dia té unes cent mil vegades més memòria que el pobre ZX Spectrum.

Doncs bé, amb aquella eina tan precària vaig aconseguir programar un seqüenciador que feia sonar una bateria digital sincrònicament amb la resta dels instruments i sintetitzadors de l’època. El vaig fer servir amb èxit en algunes gravacions de La Trinca. Tota una proesa!

Imagen

Vaig tenir altres ordinadors, és clar, i vaig començar a escriure articles sobre música i tecnologia en una revista que es deia, ves per on, Música y Tecnología. Uns articles molt comentats entre els músics electrònics de l’època atesa la meva faceta pública de component de La Trinca. A la gent se li fonien els ploms!

—Ein??? Aquest és el mateix Mainat que canta «La patata»???

Doncs sí. Era jo mateix en ple arravatament multitask!

I llavors vaig saltar a la joia de la corona: el Fairlight CMI. El primer superordinador capaç de gravar sons reals, manipular directament les formes d’ona digitals d’aquests sons i utilitzar-les musicalment. El resultat era sorprenent! Uns sons innovadors, orquestrals, majestuosos, fantasmagòrics, solemnes i també a vegades estrambòtics…

Em vaig gastar tots els meus estalvis de l’època i vaig importar un Fairlight d’Austràlia, que és on havien inventat aquella meravella. Per poder dominar la màquina vaig construir a casa, al voltant del Fairlight, un petit home studio on m’hi passava hores i hores per a desesperació de la meva dona d’aleshores, la Rosa Maria Sardà, obligada a sentir tot el dia una mena de sorolls i grinyols musicals, que a mi em semblaven espatarrants i a ella… diguem que no tant!

—L’entenc, pobra!

I vet aquí que el Fairlight es va posar rabiosament de moda entre els productors musicals dels anys vuitanta. Peter Gabriel, Stevie Wonder, Duran Duran, Mike Oldfield, Alan Parsons, Brian Eno, Jean-Michel Jarre, Herbie Hancock i molts d’altres afegien a les seves gravacions aquelles sonoritats, desconegudes fins llavors.

Tan exagerada va ser la repercussió del nou instrument que el Phil Collins, un detractor del CMI, va posar a la contraportada d’un disc seu de l’època l’aclariment següent: «Per a la gravació d’aquest disc no s’ha utilitzat cap Fairlight».

Imagen

Lògicament, els artistes i els productors discogràfics espanyols també volien incorporar els sons del Fairlight als seus treballs i, amb gran sorpresa, es van assabentar que l’únic disponible que hi havia per aquí el tenia un de La Trinca. Ostres! I a més el sabia programar, una cosa estrictament necessària però gens freqüent, vista la complexitat de l’aparell.

I em van començar a convidar a participar a tota una sèrie de gravacions musicals de l’època, com a programador de Fairlight.

Si busques als crèdits dels vinils dels artistes pop espanyols dels anys vuitanta, m’hi trobaràs en uns quants: Tino Casal, Mecano, Olé Olé, Azul y Negro, Objetivo Birmania… fins i tot Semen Up i Golpes Bajos!

—Malos tiempos para la lírica!

Exacte, aquests!

El Fairlight va ser el primer sampler, el primer «mostrejador musical» de la història. La paradoxa és que el mateix nivell de tecnologia del Fairlight el podeu trobar avui dia a teclats que costen menys de dos-cents euros.

I aquesta increïble evolució de la tecnologia serà un dels fils conductors d’aquest llibre.

Si he titulat aquesta introducció «Estem millor del que sembla» és perquè, tot i que passem uns anys de crisi, amb unes xifres d’atur insuportables i amb algunes situacions personals i familiars econòmicament molt dures, també ens ha tocat viure un moment apassionant de la història de la humanitat en què la tecnologia evoluciona a un ritme frenètic que ens sorprèn cada dia i que encara ens sorprendrà més els propers anys.

I aquesta revolució tecnològica provocarà (ja està provocant) una revolució en tot allò que configura el nostre benestar. Ens espera un futur brillant!

Gordon Moore, un dels cofundadors d’Intel, va predir l’any 1965 que el nombre de transistors que es podrien enquibir en el xip d’un ordinador es doblaria cada dos anys. D’aquesta llei en van dir, molt creativament, la llei de Moore.

I la llei de Moore s’ha anat complint rigorosament durant dècades, i cada cop hem pogut accedir a ordinadors amb més potència, amb més memòria, amb més velocitat, més petits i més barats.

El fet que la potència dels ordinadors s’hagi doblat cada cert temps ha implicat que aquest creixement tecnològic no fos lineal, sinó d’un tipus que es coneix com a creixement exponencial.

I això mereix que ens hi aturem un moment perquè aquesta exponencialitat canviarà radicalment el nostre futur.

Imagen

—D’acord. Aturem-nos-hi!

Veuràs. Un creixement lineal seria el següent: 2, 4, 6, 8, 10, 12… O sigui, anem sumant a la xifra anterior un valor constant, en aquest cas 2.

En canvi, un creixement exponencial similar seria aquest altre: 2, 4, 8, 16, 32, 64… És a dir que en lloc de sumar-hi 2, el que fem és multiplicar per 2 la xifra anterior. Aquest creixement és el que prediu la llei de Moore per als ordinadors.

Aquí tens una representació gràfica dels dos tipus de creixement.

Imagen

Al començament, les dues corbes no es diferencien gaire i el creixement exponencial no crida gaire l’atenció, però a partir d’un punt determinat, que es coneix com a «inflexió de la corba», el creixement exponencial es torna explosiu, la corba es vincla cap amunt, es converteix en pràcticament vertical i les xifres del creixement exponencial escapen ja totalment a la intuïció del nostre cervell, que és bàsicament lineal.

Hi ha moltes històries que exemplifiquen com li costa, al nostre cervell, copsar i preveure el creixement exponencial. La més clàssica és la del tauler d’escacs i els grans de blat: un gra de blat per a la primera casella del tauler, 2 per a la segona casella, 4 per a la tercera, 8 per a la quarta, 16 per a la cinquena… El resultat final és que faria falta més blat que el que s’ha recol·lectat en tota la història de la humanitat! Et sona aquest compte?

—Sí. Em sembla que ja l’he sentit…

Doncs te l’estalvio. Però et vull proposar un altre experiment similar. Agafa un full de paper i plega’l pel mig.

—Val. Ja està fet!

Una raima de paper de 500 fulls fa uns 5 cm, per tant, 1 full de paper normalet fa més o menys 0,1 mm. Un cop doblegat per la meitat, el gruix total és el de 2 fulls, o sigui, 0,2 mm.

Si ara el tornes a plegar pel mig, el gruix serà el de 4 fulls, 0,4 mm. Si el doblegues un tercer cop, el gruix serà de 0,8 mm, i així successivament, anirem multiplicant el gruix per 2.

Ja t’aviso, et serà gairebé impossible plegar-lo 7 cops.

—El sisè ja m’ha costat molt…

Tranquil. El rècord mundial de vegades que s’ha pogut plegar un paper és 13. Ho van aconseguir uns estudiants del MIT, l’Institut de Tecnologia de Massachusetts, doblegant cada vegada per la meitat un rotllo de paper higiènic de gairebé setze quilòmetres de llargada.

Aquí una foto commemorant l’esdeveniment. Intueixo que als banys del MIT hi va haver un dèficit de paper de vàter durant uns quants mesos!

imagenI ara, una pregunta: Quants cops hauríem de plegar el nostre paper per la meitat per arribar a l’alçada de la Lluna?

—Uff!

Si has aconseguit plegar-lo 7 cops, el gruix dels plecs serà de poc més d’1 centímetre. I et recordo que la distància de la Terra a la Lluna és de 3 ...