Loading...

LA CANçó DELS MAORíS (NúVOL BLANC 2)

Sarah Lark

0


Fragmento

Títol original: Das Lied der Maori

Traducció: Frederic Vázquez-Fournier

1.ª edició: febrer 2012

 

© 2008 by Bastei Lübbe GmbH & Co. KG, Köln

© Ediciones B, S. A., 2012

Consell de Cent 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

 

Dipòsit Legal: B.8222-2012

 

ISBN EPUB:  978-84-15389-86-6

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

Contingut

Portadella

Crèdits

Mapes

 

L'hereva

1

2

3

4

5

6

7

8

Voluntat és vida

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

La fugida

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

La curació

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

Les veus dels esperits

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

Nota final

L’HEREVA

Queenstown, planes de Canterbury

 

1893

1

 

—Vostè és la senyora O’Keefe?

William Martyn mirava, perplex, la gràcil noia pèl-roja que l’havia atès a la recepció de l’hotel. Els homes del campament de buscadors d’or li havien descrit Helen O’Keefe com una senyora gran, una mena de drac d’aquells que, amb el pas dels anys, vomita foc. Deien que a l’hotel de Helen hi havia unes normes molt estrictes. No s’hi podia fumar, tampoc veure alcohol i, amb més raó encara, no s’hi podien convidar persones de l’altre sexe si no es presentava un certificat de matrimoni. Si s’escoltaven les històries que els buscadors d’or explicaven, un s’esperava trobar-hi una presó més que no pas un hotel. Malgrat això, en aquell lloc no hi havia puces ni polls, i sí banys per als hostes.

Això últim era el que havia acabat de convèncer William de no fer cap cas dels advertiments dels seus companys. Després de passar tres dies al solar de la vella granja d’ovelles que els buscadors d’or s’havien adjudicat com a refugi, estava disposat a tot per alliberar-se dels insectes. Fins i tot aguantaria la «dona drac» Helen O’Keefe.

Tanmateix, qui el saludava ara no era en absolut cap drac, sinó una bellíssima criatura d’ulls verds amb la cara emmarcada per una cabellera rebel i arrissada d’un daurat rogenc. En tots els sentits, era la visió més agradable que William contemplava des que havia desembarcat a Dunedin, Nova Zelanda. L’ànim, per terra durant setmanes, se li va aixecar de cop.

La jove va riure.

—No, jo sóc Elaine O’Keefe. Helen és la meva àvia.

William va somriure, conscient que així causava bona impressió. A Irlanda sempre entreveia una expressió d’interès en les noies quan observaven una guspira de picardia en els seus ulls blaus.

—Quin greu que em sap! De cop se m’havia acudit un anunci comercial: «Aigua de Queenstown: descobreixi la font de la joventut!»

Elaine va riure per sota el nas. Tenia una cara prima i petita, el nas potser una mica massa afilat i amb un munt de pigues a sobre.

—Hauria d’ajuntar-se amb el meu pare. No para d’inventar-se reclams d’aquest tipus: «Si la pala és bona, oblidi’s de la seva pena», «Buscadors d’or: les eines de Magatzems O’Kay són més fortes que un toro!».

—Ho tindré en compte —va somriure William, memoritzant el nom de l’establiment—. Em donarà una habitació?

La noia va vacil·lar.

—És un buscador d’or, vostè? Llavors... bé, encara queden habitacions lliures, però són força cares. La majoria dels buscadors no poden permetre-se-les...

—Li semblo un d’ells? —va dir William, amb fingida gravetat, arrufant el nas sota els seus abundants cabells rossos.

Elaine el va observar amb franquesa. A primera vista no es diferenciava gaire dels buscadors que veia diàriament a Queenstown. El seu aspecte era una mica brut i malgirbat, portava un abric llarg, pantalons de muntar blaus i botes de muntanya. Ara bé, després d’un segon repàs, Elaine —com bona filla de comerciant— va reconèixer la qualitat de la roba del jove: sota l’abric obert s’entreveia una jaqueta de pell cara; uns cuixals de cuir li cobrien les cames; les botes eren de primera qualitat i la cinta de l’Stetson d’ala ampla era de crinera. En total, una petita fortuna. També les alforges —al principi les portava penjades descuidadament de l’espatlla, però després les havia dipositat a terra, entre les cames— semblaven ben fetes i cares.

Tot plegat no era gens habitual, i molt menys entre els aventurers que arribaven en cerca d’or als rius i les muntanyes dels voltants de Queenstown, ja que eren molt pocs els que obtenien guanys. Tard o d’hora, gairebé tots abandonaven la ciutat tan pobres i esparracats com hi havien arribat. Això també obeïa al fet que els homes, generalment, no estalviaven el que guanyaven a les mines, sinó que corrien a gastar-s’ho tot a Queenstown. Només s’enriquien els immigrants que s’hi quedaven per obrir-hi un negoci. Entre aquests, hi havia els pares d’Elaine amb la seva botiga, Helen amb la seva pensió i els amos d’establiments com Stuart Peter de la ferreria i quadra de lloguer, Ethan amb l’oficina de correus i telègrafs i, sobretot, la propietària de l’anomenat Hotel de Daphne, un local situat al carrer Gran, de mala reputació, però, en general, acceptat per tothom, que albergava el bordell.

William va respondre pacientment i amb un somriure una mica burleta la mirada apreciativa d’Elaine. La noia contemplava una cara alegre i, a les galtes del noi, hi van aparèixer uns clotets quan ell va fer una ganyota amb els llavis. I acabava d’afaitar-se! També això era inusual. Els buscadors d’or es limitaven a utilitzar la navalla d’afaitar quan Daphne organitzava un ball.

Elaine va decidir sondejar una mica el nouvingut.

—Almenys no fa tanta pudor com la majoria.

William va somriure.

—De moment, el mar ofereix la possibilitat de fer-hi banys gratuïts. Però m’han dit que no serà per gaire temps, perquè se’ns acosta el fred. A més, segons sembla, a l’or li agrada l’olor corporal. Qui menys es banya és qui més palletes extreu del riu.

Elaine no va poder evitar riure.

—No hauria de seguir-lo, aquest costum, o tindrà problemes amb l’àvia. Tingui, si és tan amable d’omplir-ho... —Li va allargar un formulari de registre i va intentar, amb discreció, espiar el que William hi anotava amb pols ferm, una cosa també poc corrent, ja que eren ben pocs els buscadors d’or que escrivien amb fluïdesa.

William Martyn... El cor d’Elaine va fer un salt quan ho va llegir. Quin nom més bonic.

—Què he de posar-hi, aquí? —va preguntar William, assenyalant una pregunta sobre el seu domicili d’origen—. Acabo d’arribar. Aquest és el meu primer domicili a Nova Zelanda.

Elaine ja no va aconseguir dissimular més estona el seu interès.

—De debò? D’on és vostè? No, deixi que ho endevini. És el que sempre fa la meva mare amb els hostes nous. Per l’accent se’n coneix la procedència...

Resultava fàcil amb la majoria d’immigrants, encara que de tant en tant es cometessin errors. A Elaine li sonava gairebé igual l’accent dels suecs, els holandesos i els alemanys. Però als irlandesos i escocesos els distingia gairebé sempre, i la gent de Londres era especialment fàcil de reconèixer. Els experts fins aconseguien precisar de quina zona de la ciutat procedien. Ara bé, William era difícil de distingir. Semblava anglès, però tot i així parlava de forma més dolça, allargant les vocals.

—Vostè és gal·lès —va aventurar. La seva àvia materna, Gwyneira McKenzie-Warden, era gal·lesa, i l’accent de William li recordava una mica el d’ella. De totes maneres, Gwyneira no parlava cap dialecte local. Era filla d’un noble rural i les institutrius sempre s’havien ocupat que el seu anglès no tingués cap accent distintiu.

William va fer que no amb el cap, però sense el somriure que Elaine havia esperat.

—Com se li acut? —va replicar el jove—. Sóc irlandès, de County Connemara.

Elaine es va ruboritzar. Mai no hauria tret aquella conclusió malgrat que hi havia molts irlandesos als jaciments d’or. Ells, però, solien parlar un dialecte força rude, mentre que William parlava de manera distingida.

Como si volgués subratllar el seu origen, va escriure en lletres majúscules la seva última adreça a la casella corresponent: Martyn’s Manor, Connemara.

No semblava que fos la granja d’un petit pagès, sinó una finca rural...

—Bé, ara li ensenyo l’habitació —va dir Elaine.

De fet, ella no era qui acompanyava els hostes, i menys encara si eren homes. L’àvia Helen li havia recomanat encaridament que sempre cridés un servent o alguna donzella per fer aquella feina. Però aquesta vegada Elaine va fer de bon grat una excepció. Va sortir de darrere de la recepció, caminant tan recta com la seva àvia li havia dit que era «propi d’una senyoreta»: el cap alt amb gràcia natural i les espatlles enrere. I res d’abandonar-se al balanceig provocador que tant agradava exhibir a les noies de Daphne!

Elaine esperava que els seus pits, que encara no havien assolit la plenitud, i la seva cintura, des de feia poc encotillada i molt esvelta, cridessin l’atenció. Detestava la cotilla, però si amb això atreia l’interès d’aquell home...

William la va seguir, content d’anar darrere seu. A penes si aconseguia reprimir el desig en contemplar aquella elegant silueta, que ja anunciava unes suaus rodoneses en els llocs apropiats. Després de la seva breu temporada a la presó, les vuit setmanes de travessia posteriors i ara la cavalcada des de Dunedin fins als jaciments d’or de Queenstown... feia gairebé quatre mesos que ni tan sols s’acostava a una dona.

Ben mirat, un temps inconcebiblement llarg. I ja era hora de posar-hi remei. Els homes del campament explicaven meravelles de les noies de Daphne. Pel que semblava eren força boniques i les habitacions estaven netes i endreçades. Però a William l’atreia més la idea de seduir aquella petita i dolça pèl-roja que la de satisfer en un tres i no res el seu desig en braços d’una prostituta.

L’habitació va ser també del seu grat. Era pulcra i estava moblada de manera sòbria i esmerada, amb mobles de fusta clara. De les parets penjaven quadres i hi havia preparada una palangana plena d’aigua per rentar-se.

—També pot utilitzar els banys, si vol —va assenyalar Elaine, ruboritzant-se una mica—. Encara que ha d’avisar-ho abans. Consulti-ho amb l’àvia, Mary o Laurie.

Amb aquestes paraules pretenia retirar-se, però William la va retenir amb dolçor.

—I a vostè? No puc consultar-l’hi, a vostè? —va inquirir en veu baixa i mirant-la fixament.

Elaine va somriure, afalagada.

—No, jo no acostumo a ser aquí. Avui he vingut a substituir l’àvia. Però jo... bé, jo normalment ajudo als Magatzems O’Kay. El negoci és del meu pare.

William va assentir. Així, doncs, no tan sols era una noia molt maca, sinó que a més era de bona família. Aquella joveneta li agradava cada vegada més. Segur que necessitaria eines per buscar l’or.

—No trigaré a passar-hi —va anunciar.

 

 

Elaine va volar literalment escales avall. El seu cor semblava haver-se transformat en un globus d’aire calent que l’elevava amb ímpetu per sobre de qualsevol obstacle. Els peus a penes li fregaven el terra i es diria que els cabells li onejaven al vent, encara que a la casa no bufava ni un petit ventijol. La noia estava exultant. Tenia la sensació de trobar-se al començament d’una aventura i de ser tan maca i invencible com una de les protagonistes de les novel·les que llegia d’amagat a la botiga d’Ethan.

Amb expressió radiant, va saltar pel jardí de la gran casa que albergava la pensió de Helen O’Keefe. Elaine la coneixia a fons, no endebades hi havia nascut. Els seus pares l’havien erigit per a la família que estaven formant quan van obtenir els primers guanys del negoci. Després, però, el centre de Queenstown els havia resultat massa bulliciós i urbà, sobretot a la mare d’Elaine, Fleurette, que procedia d’una de les grans granges d’ovelles de les planes de Canterbury i enyorava els espais oberts. Per això els seus pares havien construït una nova casa en un terreny de somni a la vora del riu, al qual només hi faltava una cosa: jaciments d’or. En un principi, el pare d’Elaine ho havia sol·licitat com a concessió per explotar, però, a pesar de les seves moltes virtuts, Ruben O’Keefe era un cas perdut com a buscador d’or. Per sort, Fleurette no havia trigat a adonar-se’n i no havia invertit el seu dot en una mina d’or sense rendiment, sinó en el subministrament de mercaderies, sobretot pales i cubells que els buscadors s’arrabassaven de les mans. D’aquí havien sorgit més endavant els Magatzems O’Kay.

Fleurette, fent broma, va batejar la mansió de la vora del riu amb l’expressió «Palleta d’Or Manor», però amb el temps el nom va quedar establert de manera definitiva. Elaine i els seus germans hi havien crescut feliços. Tenien cavalls i gossos, fins i tot un parell d’ovelles com a la casa familiar de Fleurette. Ruben renegava quan una vegada a l’any havia d’esquilar els animals, i tampoc els seus fills, Stephen i George, no eren aficionats a les feines de la granja. Res a veure amb Elaine. Per a ella la petita casa de camp mai no assoliria el nivell de Kiward Station, la gran granja d’ovelles que la seva àvia materna, Gwyneira, administrava a les planes de Canterbury. Li hauria encantat viure i treballar en una granja com aquella i per això estava una mica gelosa de la seva cosina, que l’heretaria més endavant.

Tot i així, Elaine no era una noia que s’amoïnés gaire per les coses ni hi donés massa voltes. Trobava gairebé igual d’interessant ajudar a la botiga que substituir la seva àvia a la pensió. Per contra, tenia ben poques ganes d’anar a la universitat com el seu germà Stephen, que en aquell moment estudiava Dret a Dunedin, fent realitat el somni de ser advocat que el seu pare havia acariciat de jove. Des de feia gairebé vint anys, Ruben O’Keefe era jutge de pau de Queenstown i per a ell no hi havia res més interessant que conversar sobre temes jurídics. El germà menor d’Elaine, George, encara anava a l’escola, i semblava que amb els anys es convertiria en el comerciant de la família. Ja col·laborava a la botiga amb afany i tenia un munt de projectes per a la seva millora.

 

 

Helen O’Keefe, que al començament no sospitava res de l’entusiasme de la seva néta pel noi acabat d’arribar, William Martyn, abocava amb elegància el te a la tassa de la seva convidada, Daphne O’Rouke. <

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta