Loading...

SOTA CELS LLUNYANS

Sarah Lark

0


Fragmento

1

—Què us sembla si interrompo durant uns minuts la vostra truculenta activitat? —va preguntar en Richard Winter amb veu profunda i melodramàtica.

Va dipositar sobre la taula dues tasses plenes fins dalt de cafè i un plat de pastissets. Mentrestant, va dirigir el seu habitual i simpàtic somriure a la Stephanie i al jove assistent de redacció, en Ben.

—Rick! Què...

La periodista ja estava a punt de protestar: diversos retalls de diari i informes que ella i en Ben estaven classificant en aquell moment s’estaven xopant de cafè. Aquell material havia de ser la base d’una sèrie de reportatges que pensaven escriure ben aviat. Però llavors va fer una segona ullada als pastissets i no va poder evitar posar-se a riure. Gràcies al dibuix elaborat amb el sucre glacejat i al revestiment de xocolata, des dels pastissos li somreien unes petites calaveres, fantasmes i destrals de botxí: s’acostava Halloween.

—Un petit piscolabis per inspirar-vos —va assenyalar en Rick—. O és que no esteu treballant en els vostres insondables assassinats? —En Ben va agafar ràpidament un retall de diari per netejar el cafè i en Rick va llegir per sobre el titular: «El cadàver del pantà d’Überlingen. Un crim de l’edat mitjana?». —Va arrufar el nas—. I preteneu resoldre’l ara? D’això en dic jo un projecte ambiciós!

La Stephanie es va enretirar a un costat un floc que s’havia desprès del monyo fluix en què portava recollit dalt del cap els seus cabells llargs i foscos, i va posar els ulls en blanc.

—D’edat mitjana, res. A l’eficient col·lega del diari local li va passar per alt que el telèfon mòbil de la víctima era a tres metres d’ella. O simplement no sabia que aquest aparell és un invent de l’era moderna. Pot ser que encara sigui massa jove. —Va dedicar un afectuós somriure burleta a en Ben; pel que semblava, havia estat ell qui havia suggerit el cas—. Sigui com sigui, el cas del cadàver d’Überlingen no té res de misteriós. Una prostituta va morir en un joc sexual amb manilles. La policia diu que probablement es tracta d’un accident. Al client el va envair el pànic i va llançar el cadàver al pantà. Una tragèdia, però res que sigui del nostre interès...

La Stephanie va agafar un pastisset, el va mossegar i es va llepar, complaguda, els llavis i els dits, el bany de sucre vermell com la sang.

En Rick va agafar un dels arxivadors que hi havia sobre la taula.

—«Seattle. Segrest de la Susan Pinozetti. Dossier» —va llegir. Juntament amb una relació breu dels fets, l’arxivador contenia fotos d’un nadó molt bufó i d’una adolescent amb aspecte d’estar molt espantada. Als marges hi havia unes notes escrites amb la característica lletra inclinada de la Stephanie—. «Màfia»?

—Això sí que és interessant —va comentar la Stephanie entre dos glops de cafè—. Fa un any, en una badada de la cangur, la petita Susan va desaparèixer. I no se’n va tornar a saber res més. La policia es va concentrar en l’au pair, una noia australiana. A ningú no li va preocupar que el pare del nadó tingués contactes amb la màfia... Quan els investigadors, per fi, van deixar tranquil·la la noia, moltes pistes ja eren fredes, naturalment.

—I preteneu reescalfar-les ara? —va preguntar, escèptic, en Rick—. Des d’aquí, des d’Hamburg? Esperes descobrir alguna cosa?

La Stephanie va moure el cap negativament, amb determinació.

—És clar que no. La probabilitat que la nostra sèrie d’Assassinats insondables contribueixi a aclarir algun antic crim és ínfima. Però tampoc no es tracta d’això. —Es va fregar les temples—. Siguem honestos. En el fons, la sèrie es publicarà al diari a la secció d’entreteniments. Per alguna raó, en Söder la vol començar coincidint amb Halloween. Els lectors volen i han de sentir por de debò mentre llegeixen sobre delictes els motius dels quals es desconeixen totalment o les circumstàncies especials dels quals van fer impossible l’aclariment i la comprensió del crim. Per descomptat, en Ben i jo investigarem una mica per aquí... Potser proporcionarem nous punts de vista i estimularem la reflexió...

En això últim consistia una de les grans virtuts periodístiques de la Stephanie Martens. Era coneguda pels seus provocadors reportatges sobre homicidis i processos judicials, i per les seves interpretacions sagaces de les circumstàncies dels crims i dels motius dels assassins. A més, prima i amb uns ulls grisos molt clars, transmetia confiança. Els informadors sempre es dirigien directament a ella, mentre que la periodista amagava a la policia el que sabia per raons diverses. De fet, els articles de la Stephanie apareguts a Die Lupe ja havien contribuït que es resolguessin diversos crims.

—Vols alguna cosa més o podem continuar treballant? —va preguntar a en Rick, sense aspror, però en un to tan fred que a ell se li va posar molt malament—. No és que vulgui fer-te fora i et dono les gràcies pels pastissets i el cafè. Però, de debò, hauríem d’avançar. Com ja t’he dit, en Söder vol la primera entrega de la sèrie abans de Halloween i d’aquí a dues setmanes com a molt hauríem de presentar una idea general dels casos. Amb prou feines els tenim classificats.

Ella va obrir un altre arxivador en el qual en Rick va llegir el nom del lloc: «Materton, Nova Zelanda». Va col·locar les tasses una sobre l’altra i va arrugar el plat de cartró on hi havia hagut els pastissets. En Rick va gemegar interiorment. Des de feia un temps, el comportament de la Stephanie amb ell era distant. I això que poques setmanes abans encara s’entenien molt bé. Per enèsima vegada es va renyar a si mateix: no hauria d’haver-se precipitat amb la proposta de matrimoni. Al capdavall, ella ja li havia dit en prou ocasions que no tenia planejat comprometre’s en un futur pròxim. Però ell havia tornat a tenir la sensació que estava preparada... i era obvi que s’havia equivocat.

—No et demanaré res més, Steph, però en Söder... —va respondre conciliador—, en Söder vol veure’ns a la Teresa, en Fred, a tu i a mi a les cinc al seu despatx. Això —va assenyalar les tasses buides i les molles dels pastissets— tenia la funció de calmar i asserenar els ànims.

En Florian Söder era l’editor i redactor en cap de Die Lupe, la revista de reportatges i lifestyle en què treballaven la Stephanie i en Rick. Era un home força gras i baixet, però àgil, i, en certs aspectes, un geni del periodisme. Els redactors de Die Lupe el respectaven. En Söder sempre estava al corrent de les últimes novetats, les seves idees sobre reportatges i sèries eren originals i d’actualitat. Per alguna raó Die Lupe es mantenia en un mercat tan dur i competitiu, davant dels seus competidors, infinitament més grans. Poc importava que es tractés del showbusiness o de la política: en Söder tenia un sisè sentit per a les tendències i aconseguia envoltar-se de redactors amb talent i motivar-los. En Rick Winter, per exemple, sovint aconseguia fer unes entrevistes sensacionals a polítics, fins i tot abans que es destaquessin en el seu propi partit; la Teresa Homberg es tutejava amb diferents estrelles i estrelletes; la Stephanie informava de les sales de tribunals i els escenaris de crims d’arreu del món. La redacció de Die Lupe era molt més petita que la d’altres revistes, però era selecta. Per desgràcia, el tracte amb en Söder solia ser enervant, encrespat i tens. Els redactors ja hi estaven acostumats, però no és que se n’alegressin, precisament, quan en Söder els convocava per parlar amb ells.

—A la Teresa, en Fred, a tu i a mi? —va preguntar la Stephanie, poc entusiasmada davant la perspectiva—. L’estil de vida en els resorts, l’automobilisme, la política i els crims... no encaixen gaire. Què vol de nosaltres?

En Rick va arronsar les espatlles.

—Ho sabrem a les cinc —va respondre resignat—. I fins llavors encara podeu elaborar dos estímuls per reflexionar sobre els contactes amb la màfia. Però aneu amb compte de no acostar-vos massa als delinqüents i acabar al Hudson amb els peus ficats en un bloc de ciment.

Li va picar l’ullet abans de marxar, en el fons no volia apartar la vista d’ella. La cara fina de la dona, lleument bronzejada, els ulls clars sota les celles espesses, els llavis carnosos i vermells... Quan la mirava, no podia evitar pensar en la Blancaneu. Encara que les aparences, evidentment, enganyen. La Stephanie Martens no s’assemblava gens a la dolça princesa que s’ocupava de tenir cura de la casa dels set nans i es deixava enganyar per una pèrfida venedora de pomes. En Rick la considerava implacable com a periodista i summament emancipada com a companya.

Ja havia enfonsat el cap de nou en les seves carpetes, però encara va aixecar la vista una vegada més, breument, quan ell va esmentar el Hudson.

—Puget Sound —va dir, lacònica—. El segrest va tenir lloc a Seattle. No a Nova York.

En Rick va assentir, donant-se per vençut. Per què ella sempre havia de tenir l’última paraula?

La Stephanie va obrir la porta que donava al despatx d’en Florian Söder exactament quan faltava un minut per a les cinc: puntualment, com va constatar alleujada. El cap encara no havia arribat, però els altres tres redactors ja hi eren. Estaven asseguts a un costat de la llarga taula, amb una tassa de cafè o una ampolla d’aigua al davant. L’àmplia i lluminosa sala de reunions limitava amb el despatx d’en Söder i els seus finestrals oferien unes vistes sensacionals sobre la dàrsena del Sandtorhafen. Realment, en Söder no havia estalviat esforços ni diners a l’hora de construir l’edifici de la revista. Era summament representatiu i no tenia res a envejar a les altres editorials.

Però els que en aquells moments eren allà no mostraven el més petit interès pel panorama. La Teresa Homberg, una noia que sempre anava vestida a la moda, perfectament maquillada i amb els cabells vermells tallats amb cura a l’estil patge, teclejava concentrada en el seu smartphone. Sense aixecar la vista, va contestar la salutació de la Stephanie. En Fred Remagen, un home malgirbat i de cabells foscos, ni tan sols es va prendre la molèstia. Abstret, feia una ullada a una revista d’automòbils. A la Stephanie no la va sorprendre. Exceptuant la producció de cotxes, en Fred amb prou feines s’adonava del món que l’envoltava. No tenia cap altre interès que no fossin els cotxes, però en aquell àmbit era un expert. Els col·legues de la feina solien fer broma dient que en Fred podia reconèixer sense cometre cap error qualsevol vehicle construït després del 1950 pel sabor de l’oli lubricant que feia servir. No es fixava en les dones; si hagués estat per ell, la Stephanie no s’hauria pres la molèstia d’arreglar-se breument els cabells, donar-se un toc a la ratlla dels ulls i empolsinar-se el nas.

En Rick, en canvi, sí que apreciava aquelles coses. Va somriure complagut en veure-la i la Stephanie va respondre al seu somriure. De fet, li resultava difícil mostrar-se tan rígida i reservada amb ell com ho intentava recentment. Si havia de ser sincera amb ella mateixa, seguia estimant-lo. Tan bon punt veia la seva cara simpàtica, plena d’arruguetes d’expressió, s’emocionava. Es veia una mica més grassonet des que les entrades havien retrocedit visiblement «aclarint-li el front». A la Stephanie se li va escapar el somriure en recordar la manera tossuda com en Rick es negava a parlar de la seva calvície incipient. No es resignava al seu destí i lluitava amb totes les locions i xampús haguts i per haver per combatre la caiguda dels cabells, fins i tot sabent que les promeses dels venedors no eren més que fum. El seu pare i els seus dos oncles havien perdut els últims cabells quan havien fet els cinquanta, ell en tenia trenta-set i sabia el que l’esperava.

La Stephanie sempre li insistia que a ella els calbs li semblaven sexis. A més, el fet que retrocedís el naixement del cabell permetia que els ulls, d’un verd clar i fidels reflexos del seu estat d’ànim, es veiessin encara més grossos i amables. Ella valorava en el seu amic unes altres qualitats totalment diferents del gruix d’una tofa de cabells. En Rick era divertit, atent, lleial, una persona de confiança, i practicar el sexe amb ell era, simplement, fabulós... En realitat no hi havia cap raó per no casar-s’hi. Però, sense saber per què, a la Stephanie l’omplia de pànic la simple idea d’iniciar una relació fixa.

—Bé, ja hi som tots. Senyores i senyors, estic summament complagut que la meva invitació hagi sigut tan àmpliament acceptada!

L’aparició d’en Florian Söder va arrencar la Stephanie dels seus pensaments. El redactor en cap va entrar a la sala de reunions com sempre, com un remolí, va llançar de manera maldestra un parell de carpetes sobre un faristol i va seure sobre la taula davant els seus treballadors. La Teresa amb prou feines va aconseguir col·locar la seva ampolla d’aigua en lloc segur i en Rick va enretirar el seu cafè. Per prudència, la Stephanie no havia portat cap beguda, odiava que en Söder instal·lés el seu voluminós cul al costat de la seva tassa de cafè. La Lisa, la companya i amiga de la Stephanie, que treballava a la secció de psicologia, sospitava que en Söder intentava situar-se al centre d’atenció, que amb aquell seient elevat pretenia que la seva estatura passés inadvertida. Malgrat això, hauria cridat l’atenció en qualsevol lloc. Sobre el seu cos rabassut hi havia un cap sobredimensionat i cobert amb un cabell ondulat de color castany clar. Tenia els ulls més aviat petits, però la mirada era penetrant i intel·ligent. A més, la veu era estrident. En realitat, no necessitava cap truc per atraure l’atenció.

—Quant durarà això? —va preguntar avorrit en Fred Remagen mentre en Söder es posava còmode—. M’hauria agradat passar per la Mercedes... Els nous models...

—Jo he d’anar a un vernissage —va informar la Teresa—. Tot i que no és que els quadres impressionin gaire... Tots són negres. Tan bon punt estan acabats, l’artista els cobreix de negre per recordar la fi de qualsevol ésser o alguna cosa per l’estil. Però conserva el procés de creació en un vídeo, que es projecta sense pausa al costat de l’obra d’art. Però tant és, aquell paio té un aspecte enlluernador i les galeries es barallen per ell. Espero que em concedeixi una entrevista.

En Söder la va interrompre amb un gest.

—Demà, els quadres continuaran sent negres —va assenyalar la Teresa—. I tothom escriu sobre els nous models de Mercedes, Fred. Oblida-te’n. Fes alguna cosa diferent, pregunta a un parell de pilots quins cotxes condueixen en la seva vida privada i per què. Això també encaixa en la secció de Lifestyle i interessa a més capes de lectors. En especial a les dones... Fes-me’n un resum! —En Fred va fer una ganyota. Per a ell estava clar que les dones no formaven part del grup al qual anaven destinats principalment els seus articles—. I els altres? —va prosseguir en Söder—. Rick? Stephanie? Alguna excusa més per sortir volant d’aquí? —Es va quedar mirant fixament els seus treballadors mentre esperava una resposta.

La Stephanie i en Rick, resignats, van moure el cap negativament.

—Tan sols sentim curiositat —va indicar ella—. Per què ens has reunit a nosaltres quatre aquí? Hi ha algun projecte que agrupi les diferents seccions?

En Söder va riure.

—Polítics de relleu fent una desfilada

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta