Loading...

UN HOME CAU

Jordi Basté / Marc Artigau

0


Fragmento

2

Fa pudor de porro. La puta mare que em va parir. El Rubén somriu en veure’m la cara de contrició que em posseeix quan camino pel carrer de la Mercè en direcció a la plaça d’Antonio López, la de l’edifici de Correus. Per no morir asfixiat pels efluvis de la maria que deixa anar el minúscul carrer, em vénen ganes de menjar al Belmonte, un restaurant molt menut de plats petits que em va recomanar l’Andrea, una amiga que viu a Madrid, però que conserva un pis al carrer Ample. El dia que hi vaig anar em vaig cardar uns patacons amb romesco i uns altres amb bitxo, un confit d’ànec amb patates al forn i un flam de mató que encara n’estic resant les avemaries corresponents.

Però el Rubén ha reservat taula a les nou del vespre a la vora del mar. Té collons. És el pitjor ésser humà escollint restaurants. Un paio que menja herbes tot el dia, observant-se el melic literalment per saber el volum de les onades que li fan els abdominals, seleccionant restaurant. Tinc l’encertada teoria que tots aquells que van més de quatre cops per setmana al gimnàs no poden escollir mai un restaurant. Mai. Els músculs els incapaciten per mirar un menú. Sopar amb el Rubén és el suplici del paio que pateix la síndrome de les manvelles. Que si hidrats de carboni, que si massa salsa, que si una verdureta, que si aigua, que si una copa de vi i prou, que si ets boig de barrejar pasta i proteïna. Au, vés a cagar, rei de la bàscula.

Abans d’ahir, el Rubén va fer quaranta-dos anys i, avui, com que ens coneixem des de la facultat i hem anat llaurant una amistat sòlida, víctimes de les permanents discussions, però de l’enorme respecte que ens tenim, m’ha convidat a sopar. Tot fet, és a dir, taula reservada al restaurant Ca La Nuri, als budells del passeig Marítim de la Barceloneta. S’hi menja bé, però ell no hi va per això. Hi va perquè fan peix a la planxa i a la nit es fot un plat únic i baix en calories. Una delícia de companyia.

Passegem pel sud de Barcelona, passem pel Set Portes i tirem Joan de Borbó enllà per arribar, al cap de mitja hora, al restaurant. Xerrem sobre xorrades i, de fet, hem tornat a discutir sobre el cànnabis i la causa-efecte de la ferum al carrer del Belmonte. El Rubén manté la teoria que un porro ben fumat és un bé de Déu, fet que no li nego, però ens embranquem en la batalla de les olors o de les pudors i se m’emprenya perquè li dic que no sé si és pitjor la que fa ell amb aquest perfum que escampa d’aquell cony de botiga de Londres. Té raó d’empipar-se, però en això d’aquestes catipens d’Abercrombie and Fitch, botiga que odio profundament perquè és el culte a la perfecció, no hi passo. En Rubén té enveja dels efebus que es despullen a la porta ensenyant el tors a la parròquia que passeja per allà. Tots magnífics, pentinats, sense cap pèl al pit amb un cos amb bíceps i tríceps en perfecte estat de revista i, apa, entra cap a dins pensant que els texans skinny fit que porten ens quedaran bé a la resta dels humans. A cascar-la. I aquell perfum que empastifa tota l’estança. I no només això... sinó que el sòmines s’acaba gastant setanta-cinc lliures per un pot d’aquell ambientador amb ínfules de perfum. Doncs sí: entre la maria i el perfum, millor el cànnabis. Tema resolt.

Mentre passegem per Joan de Borbó i ens endinsem pels carrers de la Barceloneta, deixem enrere restaurants de magnífica predisposició al sagrat culte de la gastronomia. Ja veurem, a la Nuri aquesta, què tal s’hi menja. A mi és que aquests restaurants d’arran de mar em recorden la infantesa a Palamós quan els pares i els avis paterns ens obligaven als tres germans, amb samarreta de Coca-Cola i banyador Turbo ple de sorra, a menjar en un intent de bar gambes presumptament de la zona. Eren els anys vuitanta i no he superat el trauma d’aquell establiment a tocar de mar i al costat d’una botiga d’aquelles on venen flotadors, olis per bronzejar-te, potingues per si t’has cremat per culpa dels olis per bronzejar-te, peus d’ànec, ulleres de sol, diaris d’aquí i d’allà, revistes, xiclets, gelats, postals... Postals? Qui collons compra postals al segle XXI? En aquella època, mira..., però ara encara se n’hi veuen. Col·leccionistes? Gent cool que no té WhatsApp ni SMS i arriba de vacances abans que aterri la postal?

Penso en tot això mentre el Rubén, fornit advocat bronzejat pels UVA del gimnàs de Gran de Gràcia, continua caminant a ritme ràpid perquè ha reservat taula a les nou i ja han tocat els tres quarts.

Sento soroll a prop. És soroll però també és música. Termes radicalment compatibles. Chunda, chunda. No entenc aquesta música. Sona igual. I li dic al Rubén que potser amb la pudor de porro té raó. Em mira amb cara de dir-me: «El meu amic s’ha trastornat de cop». Oh, és clar, millor la maria que les pastilles. No entén res i li facilito la traducció quan li explico que, de la mateixa manera que no suporto aquella ferum perquè em mareja, prefereixo viure marejat que morir empastillat. Esclata a riure. A mi és que aquesta música em recorda pastilles. El so prové d’un dels bars i discoteques que envolten l’hotel Arts. No entenc aquests horaris de sorolls infames. No són ni les nou de la nit de meitat de maig, encara no és ni tan sols de nit i el chunda, chunda forma part de l’hora de les cançons de bressol. I tant que estem perdent els valors, com deia mon pare.

Es veu que és cap avall perquè el Rubén ha fet una zigazaga que m’ha obligat a un canvi de ritme per acabar baixant unes escales que ens acosten al seu objectiu: el puto peix a la planxa. Som a tocar de la sorra tot caminant per una mena de fustes sorolloses, incrustades per l’Ajuntament a baix cost mentre a la platja no hi ha ni una ànima perquè la temperatura, tot i ser agradable, no permet ni magrejar-se amb la vella excusa de veure la immensitat. No sé per què collons hem d’anar al mar a sopar si de peixos a la planxa en fan també al Tibidabo, a La Venta, per exemple. Doncs no, el Rubén, amb l’excusa que ell serà qui traurà la Visa, m’arrossega fins a la sorra. Sort que m’he posat unes Sebago antigues, que, ves, si s’omplen de sorra, tal dia farà un any. De moment, la fusta aguanta les envestides de les meves sabates i no hi ha entrat ni un gra. Un punt a favor de la Nuri dels pebrots.

Ja hem arribat. El lloc és petit però agradable. En el fons, sóc un romàntic. Podria haver pensat agradable però petit. Però, de tant en tant, rebo una allau de positivisme i el lloc m’ha semblat minúscul però entranyable. A sobre ens donen una taula que permet veure això que els aprenents de poetes en diuen la immensitat del mar. De mom

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta