Loading...

UNA COLUMNA DE FOC (SAGA ELS PILARS DE LA TERRA 3)

Ken Follett

0


Fragmento

Títol original: A Column of Fire

Edició en format digital: setembre de 2017

© 2017, Ken Follett

© 2017, Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.

Travessera de Gràcia, 47-49. 08021 Barcelona

© 2017, Mireia Alegre Clanxet, Immaculada Estany i Morros i Anna Llisterri i Boix, per la traducció

© 2017, Stephen Raw, pel mapa

Disseny de la portada: Penguin Random House Grupo Editorial

Publicat per Rosa dels Vents, un segell de Penguin Random House Grupo Editorial, S. A. U.

Penguin Random House Grupo Editorial està a favor de la protecció del copyright. El copyright estimula la creativitat, defensa la diversitat en l’àmbit de les idees i el coneixement, promou la lliure expressió i afavoreix una cultura viva. Gràcies per comprar una edició autoritzada d’aquest llibre i per respectar les lleis del copyright en no reproduir, escanejar ni distribuir cap part d’aquesta obra per cap mitjà sense permís. En fer-ho esteu donant suport als autors i permetent que PRHGE continuï publicant llibres per a tots els lectors. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, http://www.cedro.org) si necessiteu reproduir algun fragment d’aquesta obra.

Recibe antes que nadie historias como ésta

ISBN: 978-84-16430-58-1

Composició digital: M.I. Maquetación, S.L.

www.magradallegir.com

019

SEGUEIX-NOS A

imagen

imagen @Ebooks

imagen @megustaleer

imagen @megustaleer

imagen

 

 

 

 

A l’Emanuele:

49 anys d’alegria

 

 

 

 

 

El Senyor anava davant d’ells: de dia, com una columna de núvol, per mostrar-los el camí; de nit, com una columna de foc, per il·luminar-los, perquè poguessin caminar de dia i de nit.

Èxode, 13, 21

Personatges

Tant de bo la consulta d’aquesta llista no sigui necessària. Cada vegada que crec que us podeu haver oblidat del personatge, he acompanyat el text d’un incís explicatiu. Sé que hi haurà lectors que tancaran el llibre i fins passada una setmana o més no el tornaran a obrir; a mi em passa, per això de vegades oblidem qui són els personatges. Vet aquí, doncs, una llista dels que hi apareixen més d’una vegada, per si de cas...

 

ANGLATERRA

Casa dels Willard

Ned Willard

Barney, el germà

Alice, la mare

Malcolm Fife, mosso d’estable

Janet Fife, minyona

Eileen Fife, filla del Malcolm i la Janet

Casa dels Fitzgerald

Margery Fitzgerald

Rollo, el germà

Sir Reginald, el pare

Lady Jane, la mare

Naomi, minyona

Germana Joan, la tia àvia de la Margery

 

Casa dels Shiring

Bart, vescomte de Shiring

Swithin, el pare, comte de Shiring

Sal Brendon, majordoma

Els puritans

Philbert Cobley, armador

Dan Cobley, el fill

Ruth Cobley, la filla

Donal Gloster, el secretari d’en Philbert

Pare Jeremiah, rector de l’església de Saint John de Loversfield

Vídua Pollard

Altres

Fra Murdo, predicador itinerant

Susannah, comtessa de Brecknock, amiga de la Margery i en Ned

Jonas Bacon, capità del Hawk

Jonathan Greenland, primer oficial del Hawk

Stephen Lincoln, capellà

Rodney Tilbury, jutge de pau

Personatges històrics reals

Maria Tudor, reina d’Anglaterra

Elisabet Tudor, la germanastra, més endavant reina

Sir William Cecil, conseller d’Elisabet

Robert Cecil, el fill de sir William

William Allen, líder dels anglesos catòlics a l’exili

Sir Francis Walsingham, mestre d’espies

FRANÇA

 

Família Palot

Sylvie Palot

Isabelle Palot, la mare

Gilles Palot, el pare

Altres

Pierre Aumande

Vescomte Villeneuve, company d’estudis d’en Pierre

Pare Moineau, tutor d’en Pierre

Nath, criada d’en Pierre

Guillaume de Ginebra, pastor itinerant

Louise, marquesa de Nimes

Luc Mauriac, tractant de mercaderies

Aphrodite Beaulieu, filla del comte de Beaulieu

René Duboeuf, sastre

Françoise Duboeuf, la jove esposa d’en René

Marquès de Lagny, aristòcrata protestant

Bernard Housse, jove cortesà

Alison McKay, dama d’honor de Maria Estuard

Membres ficticis de la casa dels De Guisa

Gaston Le Pin, cap de la guàrdia personal de la família de Guisa

Brocard i Rasteau, dos sequaços d’en Gaston

Véronique

Odette, criada de la Véronique

Georges Biron, espia

Personatges històrics reals: casa dels De Guisa

Francesc, duc de Guisa

Enric, fill de Francesc

Carles, cardenal de Lorena, germà de Francesc

Personatges històrics reals: els Borbons i els seus aliats

Antoni, rei de Navarra

Enric, fill d’Antoni

Lluís, príncep de Condé

Gaspard de Coligny, almirall de França

Altres personatges històrics reals

Enric II, rei de França

Caterina de Mèdici, reina de França

Fills d’Enric i Caterina:

Francesc II, rei de França

Carles IX, rei de França

Enric III, rei de França

Margarida, reina de Navarra

Maria Estuard, reina d’Escòcia

Charles de Louviers, assassí

 

ESCÒCIA

 

Personatges històrics reals

Jaume Estuard, germanastre bord de Maria Estuard, reina d’Escòcia

Jaume Estuard, fill de Maria Estuard, més endavant rei Jaume VI d’Escòcia i I d’Anglaterra

ESPANYA

 

Família Cruz

Carlos Cruz

Tia Betsy

 

Família Ruiz

Jerónima

Pedro, el seu pare

 

Altres

Ardiaca Romero

Pare Alonso, inquisidor

Capità Gómez, la Mà de Ferro

 

PAÏSOS BAIXOS

 

Família Wolman

Jan Wolman, cosí de l’Edmund Willard

Imke, la filla

 

Família Willemsen

Albert

Betje, esposa de l’Albert

Drike, la filla

Evi, germana vídua de l’Albert

Matthus, fill de l’Evi

 

ALTRES NACIONS

 

Ebrima Dabo, esclau mandinga

Bella, elaboradora de rom de la Hispaniola

imagen

Pròleg

El vam fer penjar davant de la catedral de Kingsbridge. És el lloc habitual de les execucions. Al cap i a la fi, quin sentit té matar un home si no ho fas davant de Déu?

El xèrif el va portar del calabós que hi havia al soterrani del consistori, l’antiga seu del consell parroquial, amb les mans lligades a l’esquena. Caminava amb el cap alt, tenia la cara pàl·lida i desafiant, sense por.

Per més que la multitud l’esbronqués i l’insultés, ell semblava que no la veia. Però a mi prou que em va veure. Les nostres mirades es van creuar i en aquell intercanvi fugisser va passar tota una vida.

Jo era el responsable de la seva mort, i ell ho sabia.

Feia dècades que li anava al darrere. Era un assassí i, si jo no l’hagués aturat, hauria assassinat la meitat dels governants dels nostre país, bona part de la família reial inclosa, si jo no ho hagués evitat.

M’he passat la vida seguint el rastre d’assassins potencials com ell, molts ja han estat executats; no només els han penjat a la forca, sinó que també els han arrossegat i els han esquarterat: la mort més terrible reservada als pitjors delinqüents.

Sí, ho he fet unes quantes vegades: he observat com moria un home sabent que jo, més que cap altre, l’havia conduït a un càstig tan esgarrifós com, també, just. Ho he fet pel país que estimo, per la sobirana a qui serveixo i per una altra bona raó, per un principi: la convicció que tota persona té dret a decidir per si mateixa sobre Déu.

Ell fou el darrer d’una llarga llista d’homes que vaig enviar a l’infern, però em va fer reviure el primer de tots...

PRIMERA PART

1558

1

I

En Ned Willard tornava a Kingsbridge en ple temporal de neu.

Remuntava el canal ficat dins la cabina d’una feixuga barcassa que havia salpat de la ciutat portuària de Combe Harbour carregada de teles d’Anvers i vins de Bordeus. Quan per fi va veure que l’embarcació s’aproximava a Kingsbridge, es va cobrir les espatlles amb la capa, es va alçar la caputxa per damunt de les orelles i sortí a la coberta mirant endavant.

El primer que va sentir va ser una profunda decepció: tan sols veia que nevava. Però l’anhel de discernir la ciutat era tan punyent que va fixar la vista en les ràfegues de neu. Al cap d’una estona, el desig es va fer realitat: el temporal va començar a afluixar i sorprenentment es va obrir una clariana. Observant entre els cims dels arbres, va veure la torre de la catedral, de cent vint-i-tres metres i mig, com sabien tots els qui havien estudiat a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge. L’àngel de pedra que custodiava la ciutat des del cim del pinacle tenia un perfil de neu a les ales, i les puntes de les plomes ja no eren d’un gris plom sinó d’un blanc llampant. Mentre el contemplava, un raig de sol va il·luminar la figureta i, com si fos obra de la gràcia divina, la neu va resplendir; després, la tempesta refermà i la va fer desaparèixer.

Durant una estona només va veure arbres, però la seva imaginació era desbordant. Aviat es retrobaria amb la seva mare després d’un any d’absència. No li diria com l’havia enyorat, perquè un home, amb divuits anys, havia de ser autònom i independent.

Però sobretot havia trobat a faltar la Margery. En mala hora s’havia enamorat d’ella, just unes setmanes abans de marxar de Kingsbridge per anar a passar un any a Calais, el port sota domini anglès situat a la costa nord de França. Des de ben petit coneixia i li agradava la filla de sir Reginald Fitzgerald; era espavilada i trapella com ella sola. Amb el temps, la nena s’havia fet gran, i les seves entremaliadures havien adoptat un altre atractiu, fins al punt d’observar-la embadalit a l’església, amb la boca seca i la respiració inquieta. En Ned havia dubtat d’anar més enllà de la simple observació, perquè la noia era tres anys més petita que ell, però ella no tenia manies. S’havien fet un petó al cementiri de Kingsbridge, amagats darrere el monumental sepulcre on descansava el cos del prior Philip, el monjo que havia fet aixecar la catedral quatre-cents anys enrere. El petó, llarg i apassionat, no va ser una cosa de nens: quan es va acabar, ella va esclafir a riure i va desaparèixer.

Però l’endemà ella el va tornar a besar. I la nit abans que ell marxés a França, tots dos van reconèixer que s’estimaven.

Les primeres setmanes van intercanviar-se missatges d’amor. No havien explicat als seus pares el que sentien l’un per l’altre —hauria estat massa precipitat— i no es podien escriure obertament, però en Ned havia confiat les cartes al seu germà gran, en Barney, que s’havia convertit en l’intermediari. Amb el temps, en Barney havia hagut de deixar Kingsbridge i marxar a Sevilla. La Margery també tenia un germà gran, en Rollo, però no era de confiança com en Barney, i la correspondència es va trencar.

La manca de comunicació no va canviar gaire els sentiments d’en Ned. Era conscient del que es deia sobre els amors de joventut, i a cada moment s’explorava per dins, amb l’esperança que les emocions haguessin canviat; però no. Al cap d’unes setmanes d’arribar a Calais, la seva cosina Thérèse li havia deixat clar que l’adorava i estava disposada a fer el que ell volgués per demostrar-l’hi, però en Ned no va tenir ni la temptació de comprovar-ho. Hi va pensar molt, sorprès de si mateix; mai abans no havia deixat escapar l’oportunitat de besar una noia bonica i amb uns pits generosos.

Però el que l’amoïnava en aquell moment era un altre tema. Després de rebutjar la Thérèse, va tenir clar que el que sentia per la Margery no canviaria encara que fos lluny de casa. En canvi, ara que havia tornat, no sabia què passaria quan la veiés. La Margery de carn i ossos seria tan encisadora com ell la recordava? L’amor que sentia per ella sobreviuria un cop retrobats?

I què se n’havia fet, d’ella? Un any era molt de temps per a una noia de catorze anys; bé, de quinze, ja, però així i tot... Potser els sentiments d’ella es van esvanir el dia que va deixar de rebre cartes. Qui sap si li havia fet un petó a algú altre darrere la tomba del prior Philip. Seria un cop molt dur per a en Ned si ella ja no sentia res per ell. I, posat el cas que ella se l’estimés, el Ned actual estaria a l’alçada de l’idíl·lic record que en tenia?

La tempesta va tornar a amainar i en Ned va veure avançar la barcassa pel raval occidental de Kingsbridge. A dreta i esquerra del canal, s’hi estenien els tallers dels oficis que necessitaven grans quantitats d’aigua per a les seves manufactures: tintorers, bataners de teixits, paperaires i escorxadors. Com que aquests processos sovint empudegaven l’aire, a la meitat oest de la ciutat, s’hi concentraven les rendes més baixes.

Més endavant, es va veure Leper Island, l’illa dels leprosos. El nom era caduc: feia segles que no n’hi vivia cap. A la punta de l’illa s’alçava l’hospital de la Caris, obra de la monja que havia salvat la ciutat durant la pesta negra. A mesura que la barcassa s’hi apropava, en Ned va poder entreveure, passat l’hospital, l’esvelt pont de doble arc d’en Merthin, que connectava l’illa amb la terra ferma pel nord i pel sud. La llegenda de la Caris i en Merthin formava part de la tradició oral, passava de generació en generació a la vora de les llars de foc.

La barcassa va entrar a poc a poc a l’amarrador del moll, que estava molt concorregut. No semblava que la ciutat hagués canviat gaire en un any. Els llocs com Kingsbridge es transformaven lentament, va pensar en Ned: les catedrals, els ponts i els hospitals es construïen per a tota la vida.

En Ned ja duia una bossa creuada a l’espatlla i el capità de la barcassa li va allargar l’altre equipatge que portava, un petit bagul que contenia roba, dues pistoles i llibres. El va agafar a força de braços, es va acomiadar i va saltar al moll.

Es girà cap al gran magatzem de pedra construït a la vora de la riba, seu del negoci familiar, però quan només havia fet unes passes va sentir una veu coneguda amb accent escocès:

—Vet aquí el nostre Ned. Benvingut a casa! —va exclamar la Janet Fife, la minyona de la seva mare.

En Ned va esbossar un gran somriure, content de veure-la.

—Justament anava a comprar peix per dinar —va dir. La Janet estava tan prima que semblava un sac d’ossos, però li encantava alimentar els altres—. Vós també en menjareu, és clar. —Se’l va mirar afectuosament—. Heu canviat —va afegir—. Us veig més begut de galtes, però esteu més carregat d’espatlles. Ja us ha alimentat bé la tieta Blanche?

—I tant, però l’oncle Dick em tenia tot el dia amb la pala traient pedres.

—Això no és feina per a un estudiant.

—No em feia res.

—Malcolm, Malcolm! —va cridar la Janet—. Mira qui ha vingut!

En Malcolm, marit de la Janet i mosso d’estable de la família Willard, va arribar ranquejant pel moll; feia anys, quan encara era jove i inexpert, un cavall li havia engegat una coça.

—El vell Aglà ha mort —li va dir l’home, afectat, mentre feien una encaixada.

—Era el cavall preferit del meu germà. —En Ned va reprimir un somriure; era típic d’en Malcolm donar les notícies de les bèsties abans que les dels humans—. Està bé la mare?

—Gràcies a Déu, la senyora està molt bé —va dir en Malcolm—. I, pel que m’ha arribat darrerament, el vostre germà també. No és gaire d’escriure, ell, i les seves cartes triguen un mes o dos a arribar d’Espanya. Deixeu-me que us ajudi amb l’equipatge, senyor Ned.

En Ned no volia anar directe cap a casa. Tenia uns altres plans.

—Us faria res portar-me el bagul a casa? —va dir a en Malcolm. De seguida improvisà una coartada—: Digueu que he anat un moment a la catedral per agrair a Nostre Senyor que el viatge ha anat bé i que de seguida hi vaig.

—Entesos.

En Malcolm se’n va anar amb la cama ranca i en Ned va continuar el camí alentint el pas, gaudint de les vistes que li eren familiars, dels edificis i les cases amb què havia crescut. La neu encara queia àgilment. Les teulades estaven emblanquinades, però els carrers eren un tropell de gent i carretes, i els peus només trepitjaven aiguaneu. En Ned va deixar enrere la mal reputada taverna The White Horse, escenari de constants batusses els dissabtes, i va enfilar High Street amunt, en direcció a la plaça de la catedral. Va passar per davant del palau del bisbe i es va aturar davant l’Escola de Gramàtica per reviure un moment de nostàlgia. A través de les estretes finestres ogivals, podia entreveure prestatges de llibres il·luminats amb llums d’espelma. En aquell edifici havia après a llegir i a comptar, a saber quan tocava lluitar i quan arrencar a córrer, i a suportar dotze fuetades de vara a les natges sense deixar anar ni una llàgrima.

A la banda de migdia de la catedral s’estenia el priorat. D’ençà que el rei Enric VIII havia dissolt els monestirs, el priorat de Kingsbridge queia a trossos: esvorancs a les teulades, parets inestables, males herbes a les finestres. Tots els edificis pertanyien al batlle, el pare de la Margery, sir Reginald Fitzgerald, però no els donava cap utilitat.

Sortosament, la catedral estava en bon estat de conservació, i s’alçava alterosa i resistent com sempre, símbol de pedra de la ciutat vivent. En Ned va entrar a la nau per la portalada de ponent. Donaria gràcies a Déu perquè el viatge havia anat bé i d’aquella manera desfaria la mentida que havia dit a en Malcolm.

Com sempre, l’església era lloc de negocis i alhora de culte: fra Murdo tenia una safata de flascons de sorra de Palestina i en garantia l’autenticitat; un home que en Ned no coneixia oferia pedres coents per escalfar-se les mans per un penic, i la Gateta Lovejoy, tremolant dins del seu vestit vermell, oferia el que sempre havia ofert.

En Ned es va fixar en la nervadura de la volta de creueria, talment la imatge de gent fent pinya, allargant els braços per tocar el cel. Sempre que entrava en aquest lloc pensava en els homes i les dones que l’havien aixecat. Molts d’ells venerats a El llibre d’en Timothy, un recull de la història del priorat que s’ensenyava a escola: els mestres d’obres Tom Builder i el seu fillastre Jack; el prior Philip; en Merthin Fitzgerald, que a part del pont havia aixecat la torre central, i tots de picapedrers, dones que preparaven el morter, fusters i vidriers, gent anodina que s’havia imposat a la seva condició humil i havia creat una cosa extraordinària, una meravella per a la posteritat.

En Ned es va agenollar un moment davant de l’altar. Haver tingut un viatge sense incidents era d’agrair. Fins i tot en les breus travessies entre França i Anglaterra, els vaixells podien tenir entrebancs i la gent perdre-hi la vida.

Però no va trigar a marxar. La parada següent era a casa la Margery.

A la cara nord de la plaça de la catedral, fent cara al palau del bisbe, hi havia la fonda Bell. I just a tocar, sobre uns vells terrenys del priorat, s’hi estava edificant una nova casa; en Ned va deduir que allò era cosa del pare de la Margery i que seria una construcció impressionant, amb galeries amb grans finestrals i moltes xemeneies: seria la casa més majestuosa de Kingsbridge.

En Ned va continuar carrer amunt fins a la cruïlla. L’edifici on de moment vivia la Margery feia xamfrà amb el carrer del consistori. Encara que no fos tan imponent com prometia la nova casa, la que ocupava ara també era gran, amb parets d’entramat de fusta i situada sobre els quatre mil metres quadrats més cars de la ciutat.

En Ned es va aturar a les escales. Feia un any que esperava aquell moment, però, ara que havia arribat, li venien tots els temors.

Va picar a la porta.

Una minyona ja vella, la Naomi, va obrir i el va fer passar a la gran sala d’estar. La dona coneixia en Ned de tota la vida, però se la veia neguitosa, com si tingués al davant un estrany poc de fiar. I quan ell li va demanar si hi havia la Margery, li va dir que ho aniria a mirar.

En Ned va contemplar el quadre de Jesucrist a la creu que penjava sobre la llar de foc. A Kingsbridge, els quadres es dividien en dues temàtiques: les escenes bíbliques i els retrats formals d’homes nobles. A les cases adinerades de França, en canvi, en Ned havia vist imatges paganes, com Venus i Bacus envoltats de boscos fantàstics, coberts de teles que sempre feien l’efecte d’estar a punt de caure.

Però hi havia una cosa estranya. A la paret oposada, davant de la crucifixió, hi havia un plànol de Kingsbridge. En Ned no n’havia vist mai cap, i el va examinar amb interès. Mostrava la ciutat dividida en quatre parts, de nord a sud per Main Street, i de ponent a llevant per High Street. La catedral i el vell priorat se situaven al barri del sud-est; els ravals pudents dels manufacturers, al sud-oest. Totes les esglésies hi estaven marcades i també algunes cases, com la dels Fitzgerald i la dels Willard. El riu demarcava el límit oriental de la ciutat i després feia una recolzada ben bé com la pota d’un gos. Antigament també n’havia delimitat la franja sud, però Kingsbridge s’havia expandit aigües enllà, gràcies al pont d’en Merthin, i ara un gran raval s’estenia a l’altra banda del riu.

En Ned va resoldre que les dues imatges representaven els pares de la Margery: el pare, el polític, devia haver penjat el plànol, i la seva mare, catòlica devota, la crucifixió.

No va ser la Margery qui va aparèixer a la gran sala d’estar, sinó el seu germà, en Rollo. Era més alt que en Ned, ben plantat, de cabells negres. En Ned i en Rollo havien anat plegats a escola, però mai no havien estat amics: en Rollo tenia quatre anys més i era el més llest de la classe; per això l’havien posat a càrrec dels alumnes més petits. En Ned, però, es va negar a considerar-lo un mestre i mai no va acceptar la seva autoritat. Per si no fos prou, aviat es va fer evident que en Ned seria, com a mínim, tan llest com en Rollo. No van parar de discutir-se i barallar-se fins que en Rollo se’n va anar a estudiar al Kingsbridge College, a Oxford.

En Ned va intentar dissimular l’antipatia i sufocar el malestar.

—He vist que fan obres al costat de la fonda Bell —va dir educadament—. Que hi construeix una casa nova, el teu pare?

—Sí. Aquest lloc ha quedat una mica antic.

—Veig que els negocis van bé a Combe.

Sir Reginald era recaptador de duanes a la ciutat portuària de Combe Harbour. Era una feina ben remunerada que Maria Estuard li havia concedit en proclamar-se reina com a reconeixement pel seu suport.

—Així que ja has tornat de Calais. I com t’ha anat?

—He après un munt de coses. El meu pare hi havia construït un moll i un magatzem que ara porta el meu oncle Dick. —L’Edmund, el pare d’en Ned, feia deu anys que era mort, i d’ençà d’aleshores era la seva mare qui s’havia fet càrrec del negoci—. Transportem mena de ferro, estany i plom de Combe Harbour a Calais, i des d’allà es ven a tot Europa.

Les transaccions de Calais eren la base del negoci de la família Willard.

—La guerra hi ha fet gaire forat, en els vostres negocis?

Anglaterra i França estaven en conflicte, però la preocupació d’en Rollo era falsa. En realitat, es delectava amb la idea que la fortuna dels Willard perillés.

En Ned va fer com si res.

—Calais té una bona defensa —va assegurar en un to que va sonar més segur de si mateix del que realment estava—. Està voltada de forts que l’han protegida des que va passar a formar part d’Anglaterra fa dos-cents anys. —Se li va acabar la paciència—: Que hi és la Margery?

—Tens algun motiu per veure-la?

La pregunta era impertinent, però en Ned va fer oïdes sordes i va obrir la bossa que duia creuada.

—Li he portat un regal de França —va dir, i va treure una tela de seda lluent, de to lavanda, doblegada amb cura—. Aquest color li estarà molt bé.

—No et voldrà veure.

En Ned va arrufar el front. Amb quina li sortia, ara?

—Doncs jo diria que sí.

—No veig per què ho hauria de fer.

—Admiro la teva germana, Rollo, i crec que ella està enamorada de mi.

—Mira, petit Ned, mentre eres fora les coses han canviat una mica —va dir el noi en to altiu.

En Ned no se’l va escoltar, simplement va pensar que actuava amb malícia.

—Sí, però la pots anar a buscar, si us plau?

En Rollo va somriure i aquesta vegada en Ned sí que es va neguitejar; era el mateix somriure que feia quan tenia carta blanca per castigar a cops de vara els alumnes més petits de l’escola.

—La Margery està promesa i es casarà —va anunciar en Rollo.

—Que què?

En Ned se’l va mirar fixament, corglaçat, dolgut, com si acabés de rebre una garrotada per l’esquena. Tenia dubtes de les seves expectatives, però aquella possibilitat no entrava dins dels seus plans.

En Rollo li tornava la mirada, somrient.

—Amb qui? —va preguntar-li en Ned sense pensar.

—Es casarà amb el vescomte de Shiring.

—En Bart? —va fer en Ned.

No s’ho podia creure. De tots els nois del país, en Bart Shiring, de cervell estret i ensopit, era el que menys punts tenia de captivar el cor de la Margery. Per a moltes noies, la perspectiva d’esdevenir un dia comtessa de Shiring podia ser més que suficient, però no per a la Margery; en Ned n’estava convençut. O, si més no, feia un any n’estava.

—T’ho has inventat, oi? —li va etzibar en Ned.

La pregunta era absurda, en Ned se’n va adonar de seguida. En Rollo podia ser un ensarronador i un malànima, però no era estúpid: no s’inventaria una història com aquella, no fos cas que més endavant, quan la veritat aflorés, quedés com un ximple.

En Rollo va arronsar les espatlles.

—El compromís es farà públic demà al banquet del comte —va dir finalment.

L’endemà se celebrava el dia de l’Epifania. Si el comte de Shiring organitzava una celebració, sens dubte la família d’en Ned hi seria convidada i, si en Rollo no mentia, ell hi seria per escoltar l’anunci.

—I ella l’estima? —li va etzibar en Ned a raig.

En Rollo no s’esperava aquesta pregunta, i aquest cop va ser ell qui es va quedar garratibat.

—No n’has de fer res, tu, d’això.

Aquesta errada va fer sospitar a en Ned que la resposta era que no.

—Per què tinc la sensació que m’esquives?

En Rollo es va ofendre.

—Millor que te’n vagis si no vols rebre una altra vegada com quan eres petit.

En Ned també es va aixecar.

—Ja no estem a l’escola —va dir—. Et sorprendria veure qui dels dos acaba rebent. —Volia plantar cara a en Rollo i estava prou enrabiat perquè no l’importés si guanyava o no.

Però en Rollo, més calculador, es va dirigir a la porta i l’hi va obrir.

—Adéu —va dir.

En Ned va dubtar. No volia marxar sense veure la Margery. Si hagués sabut on tenia l’habitació hauria pujat escales amunt. Però quedaria com un ximple si començava a obrir a l’atzar les portes de les habitacions de la casa d’un altre.

Va agafar la roba de seda i la va desar a la bossa.

—Això no quedarà així —va afirmar—. No la pots tenir tancada gaire temps. Hi acabaré parlant.

En Rollo va fer com qui sent ploure i va esperar de manera pacient a la porta.

En Ned tenia ganes de clavar-li un cop de puny, i amb prou feines es va poder aguantar; però ja eren uns homes i no podia començar una baralla per una provocació tan pobra. Es va sentir superat en estratègia. Va estar una llarga estona vacil·lant: s’havia quedat bloquejat.

Finalment, va marxar.

—No tinguis pressa per tornar! —li va cridar en Rollo.

En Ned va recórrer pel carrer major la breu distància que el separava del lloc que l’havia vist néixer.

La casa de la família Willard era just davant del costat de ponent de la catedral. Amb els anys l’havien anat ampliant amb afegits caòtics i actualment s’estenia sense ordre ni concert per milers de metres quadrats. Però tenia totes les comoditats: llars de foc monumentals, un gran menjador per als àpats festius i bons matalassos de plomes. Allí hi vivien l’Alice Willard i els seus dos fills, a més de l’àvia, la mare del difunt pare d’en Ned.

En Ned va entrar a la casa i es va trobar la mare a la sala d’estar que donava al carrer, que feia servir de despatx quan no anava al magatzem del moll. La dona es va alçar d’un bot de la cadira de l’escriptori i va córrer a abraçar-lo i a besar-lo. En Ned de seguida es va adonar que estava més grassa que feia un any, però se’n va estar de dir-l’hi.

Va llançar una llambregada al voltant. Tot continuava al mateix lloc; també el seu quadre preferit: la imatge de Jesús i la dona adúltera envoltada d’una munió de fariseus hipòcrites que la volien lapidar. A la seva mare, l’Alice, li agradava citar Jesús: «Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra». La imatge, que no deixava de tenir un punt eròtic perquè s’hi exhibien els pits de la dona, havia estat font, en el jove Ned, de somnis intensos.

Va mirar per la finestra de la sala d’estar: la plaça del mercat i, al fons, l’elegant façana de l’església, imponent, amb les rastelleres de finestrals ogivals i arcs apuntats. La tenia allà cada dia de la seva vida, només variava el celatge segons les estacions. A ell li provocava un lleu però potent sentiment de seguretat. Les persones morien i en naixien de noves, les ciutats s’aixecaven i s’esfondraven, les guerres esclataven i s’acabaven, però la catedral de Kingsbridge perduraria fins al dia del Judici Final.

—Així doncs, has anat a la catedral a donar les gràcies —va dir la mare—. Així m’agrada, Ned.

No podia enganyar-la.

—També he anat a casa dels Fitzgerald —va dir, i li va veure una breu espurna de desil·lusió als ulls—. Espero que no et molesti que hi hagi passat primer —va afegir.

—Doncs una mica sí —va admetre ella—. Però haig de recordar com és ser jove i estar enamorat.

La mare tenia quaranta-vuit anys. Després de la mort de l’Edmund, tothom va dir que es tornaria a casar, i el petit Ned, de vuit anys, va viure aterrit per la por de tenir un padrastre. Però ja feia deu anys que era vídua i tot indicava que continuaria soltera.

—En Rollo m’ha dit que la Margery es casarà amb en Bart Shiring —va deixar anar.

—Vaja... Ja m’ho temia, jo. Pobre Ned, em sap greu.

—Com és que el seu pare té dret a dir-li amb qui s’ha de casar?

—Els pares esperen tenir cert control. El teu pare i jo no ens vam haver de preocupar d’això. No vaig tenir mai una filla... que sobrevisqués.

Això, en Ned ho sabia. La seva mare havia donat a llum dues nenes abans d’en Barney; coneixia les dues petites làpides que hi havia al cementiri de Kingsbridge, al costat septentrional de la catedral.

—Una dona s’ha d’estimar el marit. Tu no hauries obligat una filla a casar-se amb un mala bèstia com en Bart —va dir en Ned.

—No, suposo que no.

—Què els passa, a aquesta gent? —va preguntar-se en Ned.

—Sir Reginald creu en les jerarquies i l’autoritat —li va explicar la mare—. Com a batlle, creu que la feina dels consellers és prendre decisions i després imposar-les. Quan el teu pare era batlle va dir que els consellers havien de governar la ciutat servint-la.

—Semblen dues maneres diferents de veure la mateixa cosa —va dir en Ned, impacient.

—Però no ho són —va dir ella—. Són dos mons diferents.

II

—No em penso casar amb en Bart Shiring! —cridava la Margery Fitzgerald a la seva mare.

La Margery estava fastiguejada i empipada. Feia dotze mesos que esperava que tornés en Ned, pensant en ell cada dia, delerosa de veure el seu somriure irònic i els ulls castany melós. Sabia, pel servei, que el seu estimat havia tornat a Kingsbridge i que havia estat a casa seva, però no n’hi havien dit res i ell se n’havia anat! Estava furiosa contra la seva família perquè l’havien enganyat de mala manera, i plorava de ràbia a llàgrima viva.

—No et dic que et casis amb el vescomte de Shiring avui mateix —va dir lady Jane—. Només has de sortir i conversar amb ell.

Totes dues eren a l’habitació de la Margery. En un racó hi havia un reclinatori on la noia s’agenollava dos cops al dia per dir les oracions de cara al crucifix de la paret; per no descomptar-se, se servia d’un enfilall de grans de marfil gravats. Bona part del dormitori, però, destacava per la seva fastuositat: un llit amb dosser, matalàs de plomes i cortines virolades, un gran bagul de roure treballat per a la col·lecció de vestits i un tapís d’una escena campestre.

Al llarg dels anys, les parets d’aquella cambra havien presenciat diverses disputes de la Margery amb la seva mare. Però ara ella ja era una dona; menuda, sí, però una mica més alta i forta que la seva mare, que era petita i rabiüda. De tota manera, sabia que la picabaralla acabaria inevitablement amb la victòria de lady Jane i la humiliació de la Margery.

—I quin sentit té? Ha vingut a fer-me la cort. Si li dono conversa, es farà il·lusions. I s’enfadarà encara més quan descobreixi la veritat.

—No costa gens ser educada.

Però la Margery no volia parlar amb en Bart.

—Com pot ser que no m’hagueu dit que havia vingut en Ned? —va etzibar-li—. M’heu enganyat!

—No ho he sabut fins que se n’ha anat! Només l’ha vist en Rollo.

—En Rollo complia la teva voluntat.

—Els fills haurien d’obeir la voluntat dels pares —va dir la mare—. Saps de sobres el manament: «Honra el pare i la mare, com t’ha manat el Senyor, el teu Déu».

Tota la seva vida, la Margery s’havia hagut de debatre amb el mateix: sabia que Déu volia que fos obedient, però ella era obstinada i rebel de mena —l’hi deien sovint— i no trobava la manera de fer bondat. Amb tot, quan li feien aquesta observació, ella sempre reprimia la seva manera de ser i es tornava obedient. La voluntat de Déu estava per damunt de tot, i n’era conscient.

—Perdona, mare —va dir.

—Vés i parla amb en Bart —va dir lady Jane.

—Hi vaig ara mateix.

—Abans pentina’t una mica.

—Ja vaig ben pentinada —va dir la Margery amb una última mirada desafiant, i abans que la mare pogués replicar va sortir de la cambra.

En Bart era a l’entrada, amb unes calces grogues acabades d’estrenar. Enredava un dels gossos oferint-li una llenca de pernil i després, a última hora, l’hi enretirava.

La mare corria darrere la Margery escales avall.

—Porta lord Shiring a la biblioteca i ensenya-li els llibres.

—Els llibres no li interessen —li va contestar la filla.

—Margery!

—M’agradaria veure els llibres —va fer en Bart.

—Segueix-me —va dir la Margery arronsant les espatlles.

Va fer passar en Bart a la sala del costat i va deixar la porta de la biblioteca oberta, però la seva mare no es va afegir a la trobada. Els llibres del seu pare estaven arrenglerats en tres prestatges.

—Déu meu! Quina pila de llibres! —va exclamar en Bart—. Quina vida malaguanyada si un home se’ls llegeix tots.

N’hi havia cinquanta pel cap baix; més dels que es veurien normalment a la biblioteca d’una universitat o d’una catedral; eren un signe de riquesa. N’hi havia uns quants en llatí i en francès.

La Margery va fer un esforç per fer d’amfitriona. Va baixar un llibre en anglès.

—Aquest et podria interessar —va dir ella—. Es diu El passatemps del plaer.

Ell li va adreçar una mirada lasciva i se li va apropar.

—No hi ha millor passatemps que el plaer —va dir, satisfet de la seva ocurrència.

La Margery va fer un pas enrere.

—És un llarg poema sobre l’educació d’un cavaller.

—Ah. —En Bart va perdre l’interès en el llibre. Va recórrer el prestatge amb la mirada i en va agafar un altre: El llibre de la cuina—. Aquest sí que és important —va dir—. La dona s’ha de preocupar de posar un bon plat a taula al marit, no trobes?

—És clar. —La Margery s’escarrassava per treure un tema de conversa. Què li podia interessar, a en Bart? La guerra, potser—. La gent culpa la reina de la guerra amb França.

—Per què hauria de ser culpa seva?

—Diuen que Espanya i França es disputen les possessions d’Itàlia, un conflicte en què Anglaterra no hi té res a veure, i només hi estem ficats pel fet que la reina Maria està casada amb el rei Felip II de Castella i li ha de donar suport.

En Bart va assentir.

—Una esposa s’ha de deixar governar pel marit.

—Per això una noia cal que triï bé. —En Bart va caçar de ple aquesta observació esmolada. La Margery va continuar—: N’hi ha que opinen que la reina no s’hauria d’haver casat amb un monarca estranger.

—No hauríem de parlar de política —va dir en Bart, cansat del tema—. Les dones haurien de deixar aquests afers en mans dels seus marits.

—Ui, les dones han de fer tantes coses per als seus marits —va dir la Margery, conscient que el to irònic no arribaria a en Bart—. Hem de cuinar per a ells, deixar que ens governin, deixar la política a les seves mans... Sort que no tinc marit, així la vida és més senzilla.

—Però tota dona necessita un home.

—Canviem de tema.

—Ho dic de debò. —Va tancar els ulls, concentrant-se, i tot seguit va abocar una ràfega de paraules prèviament estudiades—: Ets la dona més bonica del món, i t’estimo. T’ho demano de tot cor: sigues la meva esposa.

Ella va reaccionar de manera visceral.

—No!

En Bart es va quedar desconcertat, sense paraules. Sens dubte li havien fet creure que la resposta seria del tot diferent.

—Però el dia de demà la meva esposa serà comtessa! —va recordar després d’una pausa.

—I tu t’has de casar amb una dona que ho vulgui amb totes les seves forces.

—I tu no ho vols ser?

—No. —Intentava no ser molt dura, però no era fàcil: ell no entenia els eufemismes—. Bart, ets un home fort i atractiu, i segur que també valent, però mai no et podré estimar. —Li va venir en Ned al cap: amb ell no li passava que hagués de buscar temes de conversa—. Jo em casaré amb un home llest i considerat que vulgui que la seva esposa sigui algú més que la minyona suprema de la casa.

«Ja està dit», va pensar; aquesta vegada fins i tot en Bart ho entendria.

Ell es va moure amb una velocitat sorprenent i li va tenallar els braços.

—A les dones, els agrada que les dominin —va dir ell.

—D’on ho has tret, això? Perquè, creu-me, a mi no m’agrada gens! —Va intentar deslliurar-se’n, però no va poder.

Ell la va arrambar i la va besar.

En unes altres circumstàncies, la Margery s’hauria limitat a girar la cara. Els llavis no eren dolorosos. Però encara estava trista i ressentida perquè no havia pogut veure en Ned. Tenia el cap ple de pensaments del que hauria pogut passar: com l’hauria pogut besar, tocar-li els cabells i estirar-lo d’una estrebada cap a ella. La presència imaginària d’ell va ser tan forta que l’abraçada d’en Bart li va resultar repugnant i el pànic s’apoderà d’ella. Sense pensar-s’ho dues vegades, li va clavar un cop de genoll als testicles.

Sobresaltat, en Bart va fer un esgarip de dolor i la deslliurà. Tot seguit es va doblegar, grunyint del mal, amb els ulls serrats, les dues mans a l’entrecuix.

La Margery va córrer cap a la porta, però abans que hi pogués arribar, la seva mare, que sens dubte havia parat l’orella, va entrar a la biblioteca.

Lady Jane va veure en Bart i de seguida va entendre què havia passat.

—Seràs ximpleta! —va dir mirant la seva filla.

—Jo no em penso casar amb aquest bèstia! —va cridar la Margery.

Aleshores va entrar el pare, alt, de cabells negres com en Rollo, però a diferència d’ell amb la cara pigada.

—Et casaràs amb qui triï el teu pare.

Aquella afirmació ominosa va espantar la Margery, que va començar a sospitar que havia subestimat la determinació dels seus pares. Seria un error deixar-se emportar per la indignació, així que va intentar recuperar la calma i pensar amb el cap.

—Jo no sóc cap princesa —va replicar, encara exaltada però mesurant les paraules—. Nosaltres som gentils, i no nobles. El meu matrimoni no és cap aliança política. Sóc la filla d’un mercader. No hi ha matrimonis de conveniència entre la gent com nosaltres.

Aquestes paraules van enfurismar sir Reginald i les galtes pigades se li van encendre.

—Sóc un cavaller!

—No pas un comte!

—Sóc descendent d’en Ralph Fitzgerald, proclamat comte de Shiring fa dos segles, com un dia també ho serà en Bart. En Ralph Fitzgerald era fill de sir Gerald i germà d’en Merthin, el constructor de ponts. Per les meves venes corre sang de la noblesa d’Anglaterra.

La Margery va veure, profundament consternada, que s’enfrontava no només a la voluntat inflexible del seu pare sinó també a l’orgull de la seva família; i no sabia com s’ho faria per superar aquella combinació. L’única cosa que tenia clara era que no havia de mostrar-se feble.

Es va girar i va mirar en Bart. Qui es casaria amb una núvia que no el volia? Ell segur que no.

—Em sap molt de greu, lord Shiring, però em casaré amb en Ned Willard.

—Ni parlar-ne —li va etzibar sir Reginald, estupefacte—, per la creu de Nostre Senyor.

—Estic enamorada d’en Ned Willard.

—Ets massa jove per estar enamorada de ningú. I als Willard poc els falta per ser protestants.

—Van a missa com tothom.

—Tant és, et casaràs amb el vescomte de Shiring.

—No —va dir ella, ferma i serena.

—Sabia —va murmurar en Bart, una mica recuperat— que ella portaria problemes.

—Només necessita mà dura —va dir sir Reginald.

—El que necessita és un fuet.

—Pensa-t’ho bé, Margery —va intervenir la mare—. Un dia seràs comtessa i el teu fill serà comte!

—Això és l’única cosa que t’importa, oi? —va replicar la Margery. Ella mateixa va notar que alçava la veu fins a fer un crit desafiador, però no es podia refrenar—. L’única cosa que vols és que els teus néts siguin aristòcrates! —Per la cara que hi van posar, va veure que ho havia encertat de ple—. Doncs no, no penso convertir-me en una mare paridora per satisfer els vostres deliris de grandesa.

Va ser dir-ho i adonar-se que s’havia passat de mida. L’insult li havia tocat el voraviu al pare.

Sir Reginald es va treure el cinturó.

La Margery, atemorida, va recular i topà amb l’escriptori. Sir Reginald la va atrapar pel clatell amb la mà esquerra. Ella va veure que a l’extrem del cinturó hi havia una sivella metàl·lica i estava tan espantada que va començar a cridar.

Sir Reginald la va obligar a doblegar-se sobre la taula, i ella, desesperada, va començar a recargolar-se. Però el pare era massa fort i la podia contenir fàcilment.

—Lord Shiring, si és tan amable, surti fora —va sentir que deia la seva mare, i encara es va espantar més.

La porta va espetegar i tot seguit va sentir el xiulet del cinturó fuetejant l’aire. Va aterrar al darrere de les cuixes. El vestit era tan fi que no podia protegir-la, i va tornar a cridar, aquesta vegada de dolor. Va rebre una altra fuetada, i encara una altra.

—Diria que ja és suficient, Reginald —va dir la mare.

—Xarop de bastó és el que necessita —va dir el pare. Era una esgarrifosa expressió popular: tothom creia que assotar la canalla era bo, menys la mateixa canalla.

—De fet, hi ha un versicle a la Bíblia que diu una altra cosa: «Qui plany el bastó no estima el seu fill; qui l’estima, de bona hora el corregeix». Es refereix als fills, no a les filles.

Sir Reginald va replicar amb un altre versicle.

—Sí, però hi ha un altre proverbi bíblic que diu: «No estalviïs a un infant la correcció», oi?

—Ja no té res d’infant, ella. A més, tots dos sabem que aquesta consigna no funciona amb la Margery. Com més la castigues, més obstinada es torna.

—Què proposes, tu, doncs?

—Deixa-me-la a mi. Ja hi parlaré quan es calmi.

—Perfecte —va dir sir Reginald, i la Margery es va pensar que ja havia acabat; però el cinturó va tornar a xiular i li fuetejà les cames, adolorides, i ella va xisclar de nou. Just després, va sentir el ressò de les botes que trepitjaven el terra de la sala i s’allunyaven, i aquesta vegada sí, havia estat la definitiva.

III

En Ned tenia el convenciment que veuria la Margery a la festa del comte Swithin. Els pares no la podrien deixar al marge, seria com anunciar als quatre vents que hi havia algun problema i l’absència de la noia aniria en boca de tothom.

Les roderes que el pas dels carros deixava al fang estaven glaçades com una pedra, i el petit cavall d’en Ned avançava amb cura per aquell camí traïdor. La calor que desprenia la bèstia li escalfava el cos, però tenia les mans i els peus insensibles a causa del fred. Al costat, l’Alice, la seva mare, guiava una euga d’espatlles amples.

La casa del comte de Shiring, New Castle, quedava a dinou quilòmetres de Kingsbridge. Per arribar-hi calia ben bé mig dia curt d’hivern, i en Ned era un feix de nervis. Havia de veure la Margery; es delia per veure-la, però sobretot havia d’esbrinar què diantre passava.

Al cap d’una estona, va aparèixer, al lluny, New Castle, que havia estat reformat cent cinquanta anys enrere. El comte havia fet aixecar una mansió sobre les ruïnes de la fortalesa medieval. Els merlets que en quedaven, construïts amb la mateixa pedra grisa de la catedral de Kingsbridge, avui estaven engalanats amb llaçades i garlandes de boira glacial. En apropar-s’hi, a en Ned li van arribar sons de festa: crits de salutació, rialles i un grup de música equipat amb un tambor tronador, un enèrgic violí i el gemec aflautat de la cornamusa que surava en l’aire fred. La gatzara transportava la promesa de fogueres ardents, menjar calent i alguna cosa per beure que alegrés l’esperit.

En Ned va fer trotar el cavall amollant-li un cop de taló, impacient per arribar i esvair els dubtes d’una vegada. La Margery estimava en Bart Shiring? I tenia pensat casar-s’hi?

El camí portava cap a l’entrada. Tot de graules altives enfilades a les parets del castell grallaven maliciosament als visitants. El pont llevadís feia temps que havia desaparegut i el fossat havia quedat colgat de terra, però les espitlleres de la porta fortificada encara aguantaven. En Ned va entrar al pati bulliciós: un femer de convidats radiants, cavalls i carros entre els atrafegats servents del comte. En Ned va confiar el seu cavall a un mosso de quadra i es va unir al torrent de gent que es dirigia a la casa.

No va veure la Margery.

Al fons del pati s’alçava una mansió moderna feta de maons, adossada a les antigues edificacions del castell, amb la capella a un costat i la cerveseria a l’altre. En Ned només hi havia estat una vegada en quatre anys des que l’havien construït, i encara es meravellava de les rengleres de finestrals i les fileres de xemeneies. Superava de llarg les cases dels mercaders de Kingsbridge més acabalats; la del comte era la més gran del comtat; segur que a Londres n’hi havia que encara ho eren més, però ell no hi havia estat mai.

El comte Swithin havia perdut estatus durant el regnat d’Enric VIII per mostrar-se contrari al trencament del rei amb el Papa; però les fortunes del comte havien reviscolat cinc anys enrere amb l’entronització de la ultracatòlica Maria Estuard, i en Swithin va recuperar la condició de privilegiat, ric i poderós. El banquet d’aquella nit, per tant, prometia ser fastuós.

En Ned va entrar a la casa i es va trobar en un gran vestíbul de dues plantes. Els llargs finestrals aconseguien donar claror a l’estança fins i tot en un dia d’hivern. Les parets estaven revestides amb taulons de roure envernissat, d’on penjaven tapissos amb escenes de caça. Els tions cremaven en dues llars de foc descomunals, a un extrem i l’altre de la llarga sala. A la galeria isabelina, que envoltava l’espai per tres de les quatre parets, hi tocava enèrgicament el trio de música que havia sentit de fora estant. Al capdamunt de la quarta paret hi havia el retrat del pare del comte Swithin subjectant una vara, símbol de poder.

Alguns convidats ballaven una animada dansa en grups de vuit, agafats de la mà per formar rotllanes giratòries, i hi entraven i en sortien saltironant. D’altres conversaven en grups, alçant la veu per imposar-se a la música i als sonors repics de les sabates dels músics. En Ned va agafar un got de fusta ple de sidra calenta i va llançar una llambregada a la sala.

Hi havia un grup que es mirava el ball des de certa distància: eren l’armador Philbert Cobley i la seva família, tots vestits de gris i negre. Els protestants de Kingsbridge constituïen un grup semisecret; tothom sabia que existien i s’afigurava qui eren, però no se’ls reconeixia obertament; una mica com la comunitat mig oculta d’homes que estimaven els homes, va pensar en Ned. Els protestants no confessaven les seves creences perquè aleshores els torturarien fins que se’n retractessin, i si s’hi negaven els enviarien a la foguera. Si els preguntaven en què creien, ells responien amb evasives. Assistien als serveis catòlics perquè hi estaven obligats per llei. Però aprofitaven qualsevol oportunitat per mostrar el seu rebuig a cançons indecents, vestits massa escotats o sacerdots empitofats. I no hi havia cap llei que perseguís la roba massa lúgubre.

En Ned coneixia tothom de la sala: els convidats més joves, els nois amb qui havia anat a l’Escola de Gramàtica de Kingsbridge i les noies a qui havia estirat els cabells els diumenges a la sortida de missa; i la generació més vella, els notables de la vila que tot el dia entraven i sortien de casa de la mare.

Cercant la Margery, els ulls van topar un desconegut: un home de nas llarg, d’uns trenta anys ben covats, els cabells castanys clars amb entrades incipients; duia la barba perfectament retallada en forma cònica, com manava la moda. Petit i revingut, portava una capa vermell fosc, de les cares, tot i que no en feia ostentació. Parlava amb el comte Swithin i sir Reginald Fitzgerald, i a en Ned li va xocar l’actitud dels dos magnats de Kingsbridge. Era evident que no els complaïa la visita d’aquell visitant distingit. En Reginald se’l mirava amb el cos tirat enrere i de braços plegats, i en Swithin, amb les cames separades i les mans clavades als malucs, però tots dos se l’escoltaven atentament.

Els músics van acabar una peça fent un floreig, i en Ned va aprofitar la calma relativa per adreçar-se al fill d’en Philbert Cobley, en Daniel: dos anys més gran que ell, cos rodanxó i cara pàl·lida, de pa de ral.

—Qui és aquell d’allà? —li va preguntar en Ned assenyalant el desconegut de la capa vermella.

—Sir William Cecil, l’administrador de les propietats de la princesa Elisabet.

Elisabet Tudor era la germanastra petita de la reina Maria.

—N’he sentit a parlar —va dir—. Oi que durant un temps va ser el secretari d’Estat?

—Sí, senyor.

En aquella època en Ned era massa jove per seguir la política de prop, però recordava la seva mare esmentant el nom de Cecil amb admiració. En Cecil no era prou catòlic per al gust de Maria Tudor, i tan bon punt es va proclamar reina el va despatxar, per això en aquells moments tenia una feina de rang inferior i s’ocupava de vetllar per les finances d’Elisabet.

Aleshores, què hi feia, allà?

A la mare d’en Ned segur que li interessaria saber que en Cecil era a la festa. Els visitants eren font de notícies, i a l’Alice l’obsessionaven. Sempre havia ensenyat als seus fills que la informació podia ser la fortuna d’una persona... o la taula de salvació o salvar-la de la ruïna. Però mentre en Ned buscava l’Alice va veure la Margery, i es va oblidar d’en William Cecil.

En veure la Margery es va quedar glaçat. Semblava cinc anys més gran, no pas un. Duia els cabells castanys foscos i rinxolats, recollits en un elaborat pentinat, i el cap cofat amb un barret d’home amb una ploma de tons grocs. La petita gorgera blanca que li envoltava el coll semblava que li il·luminés la cara. Era menuda, però no magra, i el cenyit cosset del vestit de vellut blau no dissimulava la seva esplendorosa forma rodona. Com sempre, tenia una cara expressiva. Va somriure, aixecà les celles, inclinà el cap i va encadenar expressions de sorpresa, desconcert, rebuig i, finalment, d’alegria. Ell es va quedar clavat mirant-la, tal com havia fet en el passat. Per un moment va semblar que no hi hagués ningú més a la sala.

Finalment, en Ned va baixar dels núvols i es va obrir pas entre la gentada en direcció a la noia.

La Margery el mirava mentre ell se li acostava. Se li va il·luminar la cara, il·lusionada, cosa que el va complaure gratament. Però tot d’una la seva expressió va fer un gir inesperat, va canviar més de pressa que el temps en un dia de primavera, i es va enterbolir, amoïnada. Ell venia a trobar-la i els ulls se li feien més grossos, estava espaordida, semblava que li digués vés-te’n; però ell no se la va escoltar. Havia de parlar-hi.

En Ned va obrir els llavis, però ella se li va avançar.

—Segueix-me quan comencin a jugar a caçar el cérvol —li va dir de sota veu—. No diguis res ara.

Caçar el cérvol era un joc de fet i amagar que solien practicar els joves a les festes. A en Ned li va complaure aquella invitació, però no pensava marxar del seu costat sense algunes respostes.

—Estàs enamorada d’en Bart Shiring? —li va preguntar.

—No! I ara vés-te’n! Ja parlarem després.

En Ned estava emocionat, però encara no havia acabat.

—T’hi penses casar?

—No mentre em quedi prou alè per dir-li «vés-te’n a l’infern».

En Ned va somriure.

—Entesos —va dir—, ara ja puc esperar. —I va desaparèixer, feliç.

IV

En Rollo va observar, alarmat, l’intercanvi entre la seva germana i en Ned Willard. No havia durat gaire, però era evident que havia estat intens. En Rollo estava amoïnat. Feia un dia, quan el pare havia assotat la Margery, ell escoltava darrere la porta, i coincidia amb la mare que el càstig encara la feia més obstinada.

No volia que la seva germana es casés amb en Ned. Mai no li havia caigut bé. Però això rai; el pitjor era que els Willard tenien debilitat pel protestantisme. L’Edmund Willard s’havia mostrat més aviat satisfet quan Enric VIII havia decidit trencar amb l’Església catòlica. Calia reconèixer que tampoc no se l’havia vist gaire trasbalsat quan la reina Maria n’havia revocat el procés, però fins i tot aquesta reacció havia resultat ofensiva per a en Rollo. No suportava la gent que es prenia la religió a la lleugera. L’autoritat de l’Església ho havia de ser tot per a ells.

I gairebé igual d’important, casar-se amb en Ned Willard no aportaria res al prestigi dels Fitzgerald: seria bàsicament una aliança entre dues famílies pròsperes de mercaders. En canvi, amb en Bart Shiring ascendirien al rang nobiliari. Per a en Rollo, el prestigi de la família Fitzgerald estava per damunt de tot, exceptuant la voluntat de Déu.

El ball es va acabar i el servei del comte va entrar carregat de taulons i cavallets per muntar una taula en forma de T, amb el rengle horitzontal al fons de tot i la columna vertical de punta a punta de la sala; tot seguit, van parar la taula. Feien la feina més aviat sense esma, va pensar en Rollo, posant gots de terrissa i llesques de pa de qualsevol manera damunt les estovalles blanques. Això devia ser perquè no hi havia cap dona que portés les regnes de la casa: la comtessa feia dos anys que era morta i en Swithin encara no s’havia tornat a casar.

—Senyor Fitzgerald, el vostre pare us crida —li va dir un servent—. Us espera a la saleta del comte.

L’home va acompanyar en Rollo a una sala privada, moblada amb un escriptori i una prestatgeria plena de llibres majors; era el racó des d’on el comte Swithin dirigia els negocis.

En Swithin seia en una cadira imponent, pràcticament un tron. Era alt i ben plantat com en Bart, però feia més panxa pel pes de massa anys de beure i menjar a pler. Havia perdut la majoria dels dits de la mà esquerra quatre anys enrere, a la batalla dels boscos de Hartley. No intentava amagar el defecte, ben al contrari, semblava orgullós d’aquesta ferida.

Al costat d’en Swithin, hi seia el pare d’en Rollo, sir Reginald, magre i pigat, un lleopard al costat d’un ós.

En Bart Shiring també hi era, però la gran sorpresa va ser veure-hi l’Alice i en Ned Willard.

Sir William Cecil seia en un tamboret baix davant de sis persones, però, malgrat el simbolisme dels seients, a en Rollo li va semblar que era en Cecil qui dirigia la reunió.

—No us fa res que el meu fill se’ns afegeixi, oi? —va preguntar en Reginald a en Cecil—. Ha anat a la Universitat d’Oxford i ha estudiat Dret a la Gray’s Inn de Londres.

—És un plaer tenir les generacions més joves amb nosaltres —va dir en Cecil amablement—. Jo també faig venir el meu fill a les reunions, i això que només té setze anys. Com abans s’hi posin, més aviat n’aprendran.

Examinant en Cecil de prop, en Rollo va observar que tenia tres berrugues a la galta dreta, i la barba castanya se li començava a emblanquir. Havia estat un cortesà poderós durant el regnat d’Eduard VI, tot just quan rondava vint anys, i si bé encara no havia arribat a la quarantena, tenia un aire de saviesa i assertivitat propi d’un home de més edat.

El comte Swithin es regirava impacientment a la cadira.

—Tinc un centenar de convidats a la sala, sir William —va dir a l’últim—. Us agrairia que em diguéssiu això que és tan important per fer-me sortir de la meva pròpia festa.

—De seguida, senyor —va fer en Cecil—. La reina no està embarassada.

En Rollo va fer un crit ofegat, sorprès i consternat.

La reina Maria i el rei Felip estaven desesperats per tenir hereus per a les corones anglesa i hispànica. Però amb prou feines passaven estones junts, tots dos estaven massa ocupats governant els seus regnes respectius, molt lluny entre ells. Per això s’havia rebut amb gran alegria la notícia que havia anunciat Maria, que assegurava que esperava un fill per al març. Òbviament, alguna cosa s’havia torçat.

—No és la primera vegada que passa —va dir en to aspre sir Reginald, el pare d’en Rollo.

—És el segon fals embaràs que té —va assentir en Cecil.

—Fals? —va exclamar en Swithin, perplex—. Què voleu dir?

—No ha estat cap avortament —va dir en Cecil en un to de gravetat.

—Desitja amb tantes forces tenir un fill —va explicar en Reginald— que es convenç que està embarassada quan no ho està.

—Ara ho entenc —va dir en Swithin—. Estupideses de dones.

L’Alice Willard fa esbufegar amb desdeny davant d’aquesta observació, però en Swithin no se’n va adonar.

—Ara hem d’acceptar que amb tota probabilitat la nostra reina no donarà mai a llum.

El cervell d’en Rollo era un remolí de pensaments intentant afigurar-se les conseqüències. El fill que tan anhelaven la ultracatòlica reina Maria i també el devot rei Felip hauria crescut en un entorn estrictament catòlic i hauria conreat el suport de famílies partidàries, com els Fitzgerald. Però si Maria moria sense descendència, tots els plans de futur se n’anirien en orris.

En Rollo s’imaginava que en Cecil ja feia temps que preveia aquest escenari.

—La transició a un nou monarca col·loca qualsevol país en situació de risc.

En Rollo va sufocar el sentiment de pànic. Anglaterra podria recuperar el protestantisme i la família Fitzgerald podria perdre de la nit al dia tot el que havia aconseguit en els últims cinc anys.

—Vull preparar una successió sense fer fressa, sense vessar sang —va afegir en Cecil en un to governat pel seny—. He vingut aquí a parlar amb tres poderoses figures territorials com vosaltres, el senyor comte, el batlle de Kingsbridge i el principal mercader de la ciutat, per demanar-vos ajuda.

Semblava ben bé un sol·lícit servent consagrat a planificar el futur, però en Rollo entreveia que en realitat era un perillós revolucionari.

—I com us podríem ajudar? —va preguntar en Rollo.

—Jurant el suport a la meva senyora, l’Elisabet.

—Doneu per segur que l’Elisabet és l’hereva de la corona? —va preguntar en Swithin, desafiant.

—Enric VIII va tenir tres fills —va dir en Cecil amb posat pedant, dient el que era una obvietat—. El seu fill, Eduard VI, el nen rei, va morir abans que pogués gestar un hereu, així que la filla gran de l’Enric, Maria Tudor, va esdevenir reina. Són faves comptades. Si la reina Maria mor sense deixar herència, com va fer el rei Eduard, la pròxima en la línia de successió al tron és sens dubte l’altra filla de l’Enric, Elisabet Tudor.

En Rollo va decidir que havia arribat l’hora d’intervenir-hi. No podia permetre que una temerària absurditat com aquella passés inadvertida, i ell era l’únic jurista de la sala. Va intentar parlar amb la serenor i l’enteniment d’en Cecil, però, malgrat els esforços, ell mateix notava el to d’alarma de la seva veu.

—L’Elisabet és una filla il·legítima! —va exclamar—. A dreta llei, l’Enric no es va arribar a casar amb la mare de l’Elisabet. El Papa no el va autoritzar a divorciar-se de la seva anterior esposa.

—Els fills bastards no poden heretar propietats ni títols —va afegir en Swithin—. Bé que ho sap tothom, això.

En Rollo va fer una ganyota. Dir que Elisabet era una filla bastarda davant del seu conseller era d’una mala educació innecessària. Per desgràcia, les males maneres eren típiques d’en Swithin. Però era imprudent, va pensar en Rollo, irritar algú tan serè i segur de si mateix com en Cecil. L’home havia caigut en desgràcia, però encara conservava un aire de força latent.

—El divorci —va dir passant per alt la descortesia—, el va ratificar el Parlament anglès —va insistir amb resoluda educació.

—He sentit a dir que té tendència al protestantisme —va observar en Swithin.

«Justa la fusta!», va pensar en Rollo.

En Cecil va somriure.

—M’ha assegurat unes quantes vegades que, si esdevé reina, el que més desitja és que cap ciutadà anglès perdi la vida per les seves creences.

—Això és un bon senyal —va intervenir en Ned Willard—. Ningú no vol veure més gent cremant a la foguera.

Típic dels Willard, va pensar en Rollo, el que fos per tenir una vida tranquil·la.

El comte Swithin estava igual d’empipat per les evasives.

—Aviam, és catòlica o protestant? —va dir—. Ha de ser una cosa o l’altra.

—Doncs és ben al contrari —va respondre en Cecil—. El seu credo és la tolerància.

En Swithin estava indignat.

—Tolerància? —va dir amb menyspreu—. De l’heretgia? La blasfèmia? L’ateisme?

Per a en Rollo, la indignació d’en Swithin estava justificada, però imperaven els arguments legals. L’Església catòlica tenia el seu propi punt de vista sobre qui hauria de ser el pròxim governador d’Anglaterra.

—Als ulls del món, la veritable hereva del tron és l’altra Maria, la reina dels escocesos.

—No pot ser —va argumentar en Cecil, que l’havia vista venir—. Maria Estuard és simplement la reneboda del rei Enric VIII, mentre que Elisabet Tudor n’és la filla.

—La seva filla il·legítima.

En Ned va tornar a intervenir.

—Vaig veure Maria Estuard quan vaig estar a París —va dir—. No hi vaig parlar, però va passar mentre jo era en una de les cambres del palau del Louvre que donen a l’exterior. És alta i bonica.

—I què hi té a veure, això? —va dir en Rollo fent evident la seva impaciència.

—Té quinze anys —va insistir en Ned mirant fixament en Rollo—. La mateixa edat que la teva germana, la Margery.

—Aquesta no és la qüestió...

En Ned va alçar la veu per aplacar la interrupció.

—Hi ha gent que pensa que una noia de quinze anys és massa jove per triar marit, i encara més per dirigir un país.

En Rollo va agafar aire i el seu pare bramà, indignat. En Cecil va arrufar les celles; s’havia adonat clarament que l’afirmació d’en Ned tenia un significat ocult per a algú altre.

—Em van dir que la Maria parla francès i escocès, però que, d’anglès, en sap ben poc —va afegir en Ned.

—Aquestes consideracions no tenen cap pes en la llei —digué en Rollo.

—D’acord, però n’hi ha de pitjors —insistí en Ned—. La Maria està compromesa amb el príncep Francesc, l’hereu de la corona francesa. Als anglesos no els agrada l’actual matrimoni de la nostra reina amb el monarca espanyol, i encara seran més hostils amb una reina que es casi amb el rei de França.

—Al poble anglès no li correspon prendre aquestes decisions —va dir en Rollo.

—Però quan hi ha dubtes és quan pot esclatar el conflicte i la gent agafa les dalles i les destrals i fan valdre les seves opinions.

—I és això el que intento evitar —va reblar en Cecil.

En Rollo va notar, enfurismat, que allò era una amenaça; però abans que pogués replicar, en Swithin va tornar a dir-hi la seva.

—Com és aquesta noia, l’Elisabet, en persona? Mai he tingut l’ocasió de coneixe-la.

En Rollo va arrufar el front, enrabiat, perquè la pregunta es desviava de la qüestió de la legitimitat, però en Cecil l’hi va respondre gratament.

—És la dona més educada que he conegut mai —va dir—. Pot mantenir una conversa fluïda en llatí com si parlés anglès, i també enraona francès, castellà i florentí, i sap escriure en grec. Segurament no és una bellesa de dona, però sap encaterinar un home perquè l’acabi trobant encisadora. Ha heretat la força de voluntat del seu pare, el rei Enric. Serà una sobirana determinant.

Era evident que en Cecil n’estava enamorat, va pensar en Rollo; però això no era el pitjor de tot. Els opositors d’Elisabet s’havien d’aferrar als arguments jurídics perquè no es podien agafar enlloc més. Pel que es veia, Elisabet era prou madura, llesta i ferma per governar Anglaterra. Potser era protestant, però era massa intel·ligent per fer-ne gala, i no en tenien cap prova.

La perspectiva d’una reina protestant esgarrifava en Rollo. De ben segur que les famílies catòliques perdrien els privilegis. Els Fitzgerald potser no recuperarien mai més les seves fortunes.

—Ara bé, si es casés amb un marit catòlic i fort que la pogués tenir controlada, aleshores seria més ben acceptada —va dir en Swithin fent una rialleta lasciva que estroncà l’esgarrifança d’en Rollo. Era evident que estava entusiasmat amb la idea de tenir la princesa sota control.

—Ho tindré present —va dir en Cecil secament.

Va sonar un timbre per avisar els convidats que podien anar a ocupar el seu lloc a taula, i el conseller d’Elisabet es va aixecar.

—Només us demano que no la jutgeu de manera precipitada. Que doneu una oportunitat a la princesa.

En Reginald i en Rollo es van quedar enrere quan els altres sortien de la cambra.

—Diria que li hem deixat les coses ben clares —va dir en Reginald.

En Rollo va fer que no amb el cap. De vegades hauria donat el que fos perquè el seu pare fos més astut.

—Abans de venir aquí —va dir en Rollo—, en Cecil ja sabia que uns catòlics lleials com tu i en Swithin mai no juraríeu lleialtat a l’Elisabet.

—Suposo que tens raó —va admetre en Reginald—. Està molt ben informat.

—I és un home llest, això està clar.

—Aleshores, què hi ha vingut a fer, aquí?

—Hi he estat rumiant —va dir en Rollo—. Diria que ha vingut a mesurar la força dels seus enemics.

—Ah —va fer el seu pare—. En això no hi havia caigut.

—Som-hi, anem a sopar —va dir en Rollo.

V

En Ned va estar neguitós tot el banquet. No veia l’hora que s’acabés el menjar i el beure perquè comencés el joc de la caça del cérvol. Però en el moment que retiraven els dolços, la seva mare el va mirar i li va fer senyals amb el braç perquè s’hi acostés.

Va veure que estava conversant amb sir William Cecil. L’Alice Willard era una dona forta com un roure, petita i rabassuda. Aquella nit portava un vestit car, fet de la costosa tela escarlata de Kingsbridge amb brodats de fil d’or, i un medalló de la verge Maria penjat al coll per protegir-se de les acusacions de protestant. En Ned va tenir la temptació de desentendre’s de la seva mare. El joc començaria mentre es desparava la taula i els actors es preparaven per representar la funció. En Ned no sabia quina en portava de cap, la Margery, però, fos el que fos, no s’ho podia perdre. No obstant això, la seva mare podia ser afectuosa però també estricta, i no li toleraria la desobediència; així doncs, se’n va anar al seu costat.

—Sir William et vol fer unes preguntes —va dir l’Alice.

—Serà un honor —va dir en Ned educadament.

—M’agradaria que em parléssiu de Calais —va dir en Cecil—. M’acabo d’assabentar que tot just n’acabeu de venir.

—Vaig sortir de Calais una setmana abans de Nadal i vaig arribar a casa ahir.

—No cal que us digui a vós i a la vostra mare com n’és de crucial aquesta ciutat per al comerç anglès. També és una qüestió d’orgull nacional que administrem una petita part de França.

En Ned va assentir.

—Cosa que no agrada gens als francesos, és clar.

—Com estan els ànims entre la comunitat anglesa d’allà?

—Bé —va dir en Ned, però es va començar a neguitejar. En Cecil no feia preguntes només per simple curiositat: hi havia un motiu. I, pensant-hi bé, la seva mare feia cara de mal averany. Però va continuar parlant—: Quan vaig marxar, encara reien de la derrota dels francesos a la batalla de Sant Quintí l’agost passat. Això els ha fet creure que la guerra entre Anglaterra i França, a ells, no els afectarà.

—Potser ara tenen un excés de confiança, doncs —va mussitar en Cecil.

En Ned va arrufar el front.

—Calais està voltada de fortificacions: Sangatte, Fréthun, Nielles...

—I si les fortaleses s’enderroquen? —el va interrompre en Cecil.

—La ciutat té tres-cents set canons.

—Teniu bona memòria per als detalls. Però creieu que la gent podrà resistir un setge?

—Tenen menjar per a tres mesos.

En Ned s’havia assegurat d’aquesta informació abans de marxar, perquè sabia que la seva mare n’esperaria un informe detallat. Aquesta vegada es va dirigir a l’Alice:

—Què ha passat, mare?

—Els francesos van prendre Sangatte l’1 de gener.

En Ned no se’n sabia avenir.

—Com pot haver estat, això?

—L’exèrcit francès es va reunir en un secret absolut pels pobles dels voltants. L’atac va agafar la guarnició de Calais totalment desprevinguda.

—Qui comanda les forces franceses?

—Francesc, duc de Guisa.

—El Caratallada! —va exclamar en Ned—. És tot una llegenda. —El duc era el màxim general de França.

—Ara mateix la ciutat deu estar assetjada.

—Però no ha caigut.

—Pel que sabem de moment, no. Però les últimes notícies que en tinc són de fa cinc dies.

—No tenim novetats de l’oncle Dick? —va preguntar en Ned adreçant-se un cop més a la seva mare.

L’Alice va fer que no amb el cap.

—No pot enviar un missatge des de l’interior d’una ciutat assetjada.

En Ned va pensar en la família que hi tenia: la tieta Blanche, més bona cuinera que la Janet Fife, tot i que això en Ned no l’hi diria mai; el cosí Albin, de la seva mateixa edat, que li havia ensenyat com es deien en francès les parts íntimes i altres paraules censurables, i l’amorosa Thérèse. Sobreviurien?

—Gairebé tot el que tenim està lligat a Calais.

En Ned arrufà les celles. Com podia ser?

—No tenim cap carregament que es dirigeixi a Sevilla?

El port de Sevilla era l’arsenal del rei Felip, un devorador insaciable de metall. Un cosí del pare d’en Ned, en Carlos Cruz, en comprava a l’Alice tanta quantitat com n’hi pogués enviar. Després acabava tot convertit en canons i bales de canó per a les interminables guerres d’Espanya. El germà d’en Ned, en Barney, era a Sevilla, vivint i treballant per a en Carlos, per aprendre un vessant del negoci familiar, tal com havia fet en Ned a Calais. Però la travessia per mar era llarga i atzarosa, i només s’hi enviaven els vaixells quan el magatzem que tenien més a prop, el de Calais, era ple.

—No —va contestar l’Alice a en Ned—. De moment no tenim cap vaixell que vagi a Sevilla o que en torni.

—O sigui que si perdem Calais...

—Pràcticament ho perdem tot.

En Ned es pensava que havia entès el negoci, però no s’havia adonat que es pogués ensorrar tan ràpidament. En aquell moment es va sentir com un dia que muntava un cavall de la seva confiança: l’animal va ensopegar i va trontollar; ell va estar a punt de caure de la sella. La vida li havia recordat de sobte que podia ser imprevisible.

Va sonar el timbre que indicava que el joc estava a punt de començar.

—Ned —va dir en Cecil fent un somriure—, gràcies per la informació. No és gaire habitual que un jove com vós sigui tan concís.

En Ned es va sentir afalagat.

—És un plaer haver-vos estat d’ajuda.

La germana d’en Dan Cobley, la Ruth, bonica com un sol, de cabells rossos rinxolats, va passar pel seu costat.

—Corre, Ned —el va apressar—, que ha arribat l’hora de caçar el cérvol!

—Ara vinc —va dir, però no es va bellugar del lloc. Estava abatut. Es moria de ganes de parlar amb la Margery, però després d’aquelles notícies no estava per a jocs—. Suposo que no s’hi pot fer res —va dir a la seva mare.

—L’única cosa que podem fer és esperar que ens arribi més informació. I això pot anar per llarg.

Es va fer un silenci lúgubre.

—Per cert —va dir en Cecil—, busco un ajudant que em doni un cop de mà amb els afers de lady Elisabet, un jove que visqui al palau de Hatfield com a membre del personal de la princesa, que actuï en nom meu quan jo hagi d’anar a Londres o a qualsevol altre lloc. Sé que el vostre destí és treballar amb la vostra mare en el negoci familiar, Ned, però si per ventura coneixeu un jove, una mica com vós mateix, intel·ligent i digne de tota confiança, amb bon ull per als detalls..., feu-m’ho saber.

—És clar —va dir en Ned assentint amb el cap. S’ensumava que en Cecil, de fet, li estava oferint el lloc a ell.

—Hauria de ser algú com l’Elisabet, d’actitud tolerant envers la religió —va continuar en Cecil. Maria Tudor havia enviat a la foguera centenars de protestants.

En Ned era del mateix parer, tal com en Cecil devia haver observat durant la discussió a la biblioteca del comte sobre la successió al tron. Milions d’anglesos pensaven el mateix: tant si eren catòlics com protestants, n’estaven tips de la matança.

—L’Elisabet m’ha dit diverses vegades que si esdevé reina, el seu desig més gran és que cap ciutadà anglès perdi la vida per les seves creences —va prosseguir en Cecil—. I jo crec que aquest ideal es mereix la confiança d’un home.

L’Alice semblava una mica ressentida.

—Com bé dieu, sir William —va dir—, els meus fills estan destinats a treballar en el negoci familiar. Au, Ned, vés-te’n.

En Ned es va tombar i va anar a buscar la Margery.

VI

El comte Swithin havia contractat una companyia d’actors itinerant que en aquell moment aixecaven un cadafal encastat a una de les llargues parets de la gran sala. La Margery els observava i lady Brecknock es va aturar al seu costat a fer el mateix. Susannah Brecknock era una dona atractiva i de somriure afable, a tocar de quaranta anys, cosina del comte Swithin i visitant habitual de Kingsbridge, on tenia una casa. La Margery ja l’havia conegut en una altra ocasió i l’havia trobat simpàtica i no gaire estirada.

El cadafal s’havia fet apuntalant les posts damunt de barrils.

—Sembla una mica inestable —va comentar la Margery.

—És justament el que pensava! —va fer la Susannah.

—Sabeu quina obra faran?

—La vida de Maria Magdalena.

—Oh! —Maria Magdalena era la patrona de les prostitutes. Els sacerdots ho esmenaven dient «prostitutes reformades», però això no deixava de rebaixar la intriga que despertava la santa—. Però com s’ho faran? Si tots els actors són homes.

—No has vist mai una obra de teatre?

—No d’aquesta mena, amb un escenari i actors professionals. Només he vist processons i desfilades.

—Els papers femenins els interpreten sempre homes. A les dones, no els està permès actuar.

—I per què?

—Oh, suposo que és perquè som éssers inferiors, físicament febles i intel·lectualment dèbils.

Ho deia amb sarcasme. A la Margery li agradava la Susannah per la candidesa del seu to. Generalment, els adults responien les preguntes incòmodes amb obvietats buides, però en la Susannah s’hi podia confiar i dir-li la veritat. Envalentida, la Margery va deixar anar la pregunta que li rondava pel cap:

—Us van obligar a casar-vos amb lord Brecknock?

La Susannah va aixecar les celles.

La Margery de seguida es va adonar que s’havia excedit.

—Perdoneu —es va afanyar a dir-li—, no tinc cap dret a preguntar-vos-ho. Perdoneu-me, si us plau. —Els ulls se li van negar de llàgrimes.

—Certament, no tens cap dret a fer-me aquesta mena de preguntes —va dir la Susannah arronsant les espatlles—, però no m’he oblidat de quan jo tenia quinze anys. —Va abaixar la veu—. Amb qui et volen casar?

—Amb en Bart Shiring.

—Oh, no, pobrissona —va dir, malgrat que en Bart era el seu cosí segon. La compassió va fer que la Margery se sentís encara més desgraciada. La Susannah hi va rumiar una estona—. No és cap secret que el meu matrimoni va ser concertat —va admetre finalment—, però ningú no em va obligar a res. El vaig conèixer i em va agradar.

—L’estimeu?

La Susannah va tornar a vacil·lar i la Margery es va adonar que estava dividida entre la discreció i la compassió.

—Aquesta no te l’hauria de respondre.

—No, és clar que no, us demano disculpes... un cop més.

—Però, com que et veig angoixada, t’ho confessaré si tu em promets que no repetiràs mai el que jo et digui.

—Ho prometo.

—En Brecknock i jo som amics —va dir—. Ell és amable amb mi i jo faig tot el que puc per complaure’l. I tenim quatre fills meravellosos. Sóc feliç. —Va fer una pausa i la Margery va esperar la resposta a la seva pregunta. Finalment, va parlar—: Però sé que hi ha una altra mena de felicitat, l’èxtasi d’adorar bojament una persona i que et correspongui de la mateixa manera.

—Exacte! —La Margery estava molt contenta que la Susannah l’entengués.

—Aquesta alegria en particular, a nosaltres, no se’ns concedeix —va dir ella solemnement.

—Però no hauria de ser així! —No podia suportar la idea que a una persona se li negués l’amor.

Per un instant, semblava que la Susannah s’hagués quedat sense arguments.

—Potser no —va claudicar amb un fil de veu—. Potser no.

Mirant per damunt de l’espatlla de la Susannah, la Margery va veure que en Ned s’acostava cap a ella vestit amb el seu gipó verd francès. La Susannah li va seguir la mirada.

—És en Ned Willard el que t’agrada? —va dir ella, perspicaç.

—Sí.

—Bona tria. És maco.

—És meravellós.

La Susannah li va somriure amb un deix de tristesa.

—Espero que tu ho puguis fer.

En Ned va inclinar la testa i ella li va correspondre assentint amb el cap, però se’n va anar cap a un altre lloc.

Els actors penjaven una cortina en un racó de la sala.

—Per què deu ser la cortina? —preguntà a en Ned.

—Suposo que es posaran els vestits darrere de la cortina. —Va parlar fluixet—: Quan podrem parlar? No puc esperar més.

—El joc està a punt de començar. Tu segueix-me.

L’atractiu secretari d’en Philbert Cobley, en Donal Gloster, era a qui li havia tocat parar. Tenia els cabells negres, ondulats, i una cara sensual. A la Margery, no l’atreia, era massa feble; però segur que moltes noies esperaven que ell les trobés, n’estava convençuda.

New Castle era el lloc perfecte per a aquell joc. Tenia més racons secrets que una lloriguera. Els llocs on la nova mansió s’ajuntava amb l’antic castell eren especialment abundants d’armaris estranys, escales inesperades, fornícules i habitacions de formes irregulars. Era un joc de nens, i per això la Margery, quan era petita, no entenia per què els joves de dinou anys també s’hi apuntaven amb tanta alegria. En canvi, ara sabia que el joc era una oportunitat perquè els adolescents fessin manetes.

En Donal va tancar els ulls i va començar a dir un parenostre en llatí, i tota la jovenalla va sortir disparada a amagar-se.

La Margery ja sabia on s’amagaria, perquè feia una estona havia anat a explorar amagatalls per assegurar-se un lloc privat on pogués parlar amb en Ned. Va deixar la sala enrere i va córrer passadís avall en direcció a les cambres del vell castell, confiada que en Ned la seguiria. Quan va arribar al final de tot, va obrir una porta.

Abans d’entrar, es va tombar. Va veure en Ned, però malauradament el seguia més gent. Quina murga: el volia per a ella tota sola.

Va travessar un rebost, enfilà per una escala de cargol de graons de pedra i després va baixar per un tram curt d’escales. Sentia els altres que la seguien. Va girar per un passadís que sabia que era cec. L’il·luminava tot just una espelma en un suport de paret. A mig camí hi havia una llar de foc immensa: era la fleca medieval, en desús durant llargs anys; n’havien enderrocat la xemeneia en construir la casa moderna. Al seu costat, dissimulada entre els contraforts, hi havia la portella que comunicava amb el forn, descomunal, gairebé invisible en la penombra. La Margery es va esmunyir dins del forn, agafant-se les faldilles del darrere. Estava sorprenentment net, ho havia vist en la roda de reconeixement. Va tancar la portella gairebé del tot i va sotjar per una escletxa.

En Ned va aparèixer al passadís corrent a tota brida, seguit de molt a prop per en Bart i la bonica Ruth Cobley, que segurament tenia els ulls clavats en en Bart. La Margery va grunyir de frustració. Com s’ho podia fer per separar en Ned dels altres?

Van passar corrents per davant del forn sense veure’n la portella. Al cap d’un moment, en trobar-se en un atzucac, van desfer les passes en l’ordre invers: primer la Ruth, després en Bart i, finalment, en Ned.

Aquesta era la seva.

—Ned! —va cridar quan va perdre els altres de vista.

Ell es va aturar en sec i va mirar al voltant, desconcertat.

La Margery va obrir la portella del forn.

—Sóc aquí!

En Ned no s’ho va pensar dues vegades. Va esmunyir-se a dins amb ella i la Margery va tancar la porta.

Estaven a les fosques, estirats, però els genolls i les barbetes de tots dos es tocaven i la Margery podia notar el cos d’en Ned de cap a peus. Ell la va besar.

Ella s’hi va tornar, àvidament. Passés el que passés, en Ned encara l’estimava i, de moment, allò era l’única cosa que comptava. Havia viscut amb el temor que ell l’hagués oblidat mentre era a Calais. Es pensava que hi trobaria noietes franceses més sofisticades i atractives que la petita Marge Fitzgerald de Kingsbridge. Però no havia estat així: era evident per la manera com l’abraçava, la petonejava i l’amanyagava. Presa de l’alegria, li va posar les mans al cap, arquejà el cos i obrí la boca perquè hi entrés la llengua d’en Ned.

Ell va rodolar i es va situar damunt d’ella. En aquell moment, li hauria ofert el seu cos de bon grat, hauria deixat que li arrabassés la virginitat; però va passar l’inesperat. Primer es va sentir una patacada, com si el peu d’en Ned hagués impactat contra alguna cosa, i tot seguit un esclat com el d’un tauler de fusta en caure a terra; les parets del forn que els envoltaven de sobte es van fer visibles.

Tant ella com en Ned van quedar prou sobresaltats per deixar de fer les seves coses i alçar la vista: el fons del forn havia caigut d’una peça. Connectava amb una altra sala que estava poc il·luminada, i la Margery s’adonà summament angoixada que hi podia haver algú que els hagués vist. Va alzinar l’esquena i va mirar per l’obertura.

No hi havia ningú. Només s’hi veia una paret amb una espitllera que deixava passar l’última llum de la tarda. El reduït espai que quedava darrere de l’antic forn havia quedat tancat en edificar la nova casa. No comunicava amb res: només s’hi podia accedir a través del forn. A terra hi havia un tauler de fusta que devia haver servit per tapiar-lo fins que en Ned, amb l’excitació del moment, li havia etzibat una puntada de peu. La Margery va sentir veus, però venien de l’exterior, del pati. Va respirar tranquil·la: no els havien descobert.

Va sortir de quatre grapes del forat i es va posar de peu dret en aquell espai escarit. En Ned la va seguir. Tots dos van mirar al seu voltant, meravellats.

—Ens podríem quedar aquí tota la vida —va proposar en Ned.

Les seves paraules van fer tornar la Margery a la realitat, i es va adonar que havia estat a un pas de cometre un pecat mortal. El desig gairebé s’havia apoderat de la consciència del bé i el mal. S’havia salvat de miracle.

Si havia portat en Ned allí era per parlar-hi, no per besar-se.

—Ned, em volen casar amb en Bart. Què farem?

—No ho sé —va dir en Ned.

VII

En Swithin havia begut més del compte. En Rollo va veure l’home desplomat sobre una gran cadira, a l’altra banda de l’escenari, amb una copa a la mà dreta. Una serventa joveneta l’hi va tornar a omplir i, mentre ella s’hi aplicava, ell li grapejà els pits amb la mà esquerra, la mutilada. La noia, esgarrifada, va fer un xisclet i se’l va treure del damunt. Va fer vessar el vi i en Swithin esclafí a riure.

Va aparèixer un actor a l’escenari i va començar a recitar un pròleg en què advertia que per explicar una història de penediment primer calia mostrar el pecat, i demanava disculpes anticipades en cas que algú se sentís ofès.

En Rollo veié la seva germana i va fer una ganyota de desaprovació: la Margery acabava d’entrar a la sala amb en Ned Willard intentant passar desapercebuda. Segurament havien aprofitat el joc de caçar el cérvol per escapar-se plegats i no tenia cap dubte que havien comès tota mena d’entremaliadures.

En Rollo no entenia la seva germana. S’havia pres seriosament la religió, però sempre havia estat una nena desobedient. Com s’entenia? Per a en Rollo, l’essència de la religió era la submissió a l’autoritat. Aquest era el problema que tenien amb els protestants: que es pensaven que tenien dret a decidir per si mateixos. Però la Margery era una catòlica devota.

A l’escenari va aparèixer un personatge que es deia Infidelitat, identificable perquè tenia una bragueta sobredimensionada. Picava l’ullet i parlava tapant-se la boca amb la mà mentre mirava a dreta i esquerra perquè els altres personatges no la sentissin. El públic feia grans rialles perquè hi reconeixien una versió exagerada d’algú a qui tots coneixien.

En Rollo havia quedat tocat després de la conversa amb sir William Cecil, però ben mirat potser n’havia fet un gra massa. Era probable que la princesa Elisabet fos protestant, però encara era d’hora per capficar-s’hi: al capdavall la reina Maria Tudor només tenia quaranta-un anys i gaudia de bona salut, a banda dels embarassos psicològics. Encara podia regnar durant dècades.

Maria Magdalena va aparèixer a l’escenari. Es veia clarament que era la santa abans de penedir-se. Caminava vestida amb un vestit vermell, marcant els cops de maluc, joguinejant amb el collaret, parpellejant a la Infidelitat. Li havien pintat els llavis amb alguna mena de pigment roig.

En Rollo estava sorprès que no hi hagués cap dona entre els actors. Encara que fos la primera vegada que veia una obra de teatre, posaria la mà al foc que les dones no tenien permès actuar. Pel que semblava, els integrants de la companyia eren quatre homes i un noi d’uns tretze anys. En Rollo es va mirar Maria Magdalena amb desconcert; després va veure que tenia la mateixa mida i constitució que el noi.

Les sospites es van fer evidents entre el públic i es van escampar murmuris d’admiració i sorpresa. Però en Rollo també va distingir crits de protesta, i en fer una ullada a la sala va veure que venien del racó on s’estaven en Philbert Cobley i la seva família. Els catòlics no es ficaven amb les obres de teatre mentre el contingut del missatge fos religiós, però hi havia ultraprotestants que ho censuraven. Un noi vestit de dona era la mena de coses que els indignava, i amb raó, sobretot quan el personatge femení es mostrava sensual. En Rollo va veure que tots feien una cara de tres déus, excepte un d’ells: el jove i brillant secretari d’en Philbert, en Donal Gloster, que reia a cor què vols. En Rollo i tots els joves de la ciutat sabien que en Donal estava enamorat de la bonica filla d’en Philbert, la Ruth. Possiblement en Donal era protestant per guanyar-se la Ruth.

A l’obra, la Infidelitat va agafar Maria en braços i li va fer un petó llarg i llicenciós. Això encara va alimentar més les rialles del públic, que se’n burlava i xiulava, especialment els joves, que en aquells moments ja s’havien adonat que Maria era un nen.

Però en Philbert Cobley no hi veia la gràcia. Era un home baix, per bé que cepat, de cabells esbullats i barba esclarissada. En aquell moment tenia les galtes vermelles de ràbia, agitava el puny en l’aire i cridava alguna cosa que no s’entenia. Primer ningú no li va fer cas, però quan els actors van interrompre el petó i les rialles es van esmorteir, la gent es va girar per mirar d’on venia l’escridassada.

En Rollo va veure que el comte Swithin s’acabava d’adonar de l’enrenou i feia cara de pocs amics. «Això acabarà malament», va pensar.

En Philbert va parar de cridar, va dir alguna cosa a la gent que tenia a la vora i se’n va anar cap a la porta. La seva família desfilà darrere d’ell. En Donal també els va seguir, però en Rollo el va veure visiblement decebut.

En Swithin es va aixecar de la cadira i va anar cap on eren ells.

—Quedeu-vos on sou! —va bramar—. No he donat permís a ningú perquè marxi.

Els actors van callar i es van girar per veure què passava entre el públic, un canvi de papers que en Rollo va trobar irònic.

En Philbert es va aturar, es girà i cridà a en Swithin:

—No ens quedarem en aquesta casa de Sodoma! —Dit això, va continuar caminant cap a la porta.

—Protestant cregut! —va cridar en Swithin, i va córrer a llançar-se damunt d’en Philbert.

El seu fill, en Bart, li va tallar el pas aixecant una mà pacificadora.

—Deixa’ls estar, pare, que no s’ho valen —va dir.

En Swithin se’l va treure del damunt amb una forta empenta i va engrapar en Philbert.

—Jo us mato, ho juro per la creu! —El va tenallar pel coll i va començar a estrangular-lo. En Philbert va caure de genolls i en Swithin va doblegar-se damunt d’ell, engrapant-lo fort malgrat la mà que tenia mutilada.

Tothom va esclatar a cridar a l’uníson. Homes i dones estiraven les mànigues d’en Swithin, intentant arrencar-lo d’en Philbert, però els frenava el temor de fer mal a un comte, encara que fos per evitar que matés algú. En Rollo es va quedar enrere, perquè tant li feia si en Philbert vivia o moria.

En Ned Willard va ser el primer que va actuar amb determinació. Va enganxar en Swithin pel coll amb el braç falcant-li el plec del colze sota la barbeta i el va estirar cap amunt i enrere. En Swithin es va haver d’apartar i va desaferrar el coll d’en Philbert.

En Ned sempre havia estat igual, va recordar en Rollo. Ja quan era un marrec, a l’escola, era un lluitador acèrrim, sempre estava preparat per desafiar els nois més grans, i en Rollo el va haver d’alliçonar més d’una vegada amb la vara d’espart. Després en Ned va madurar, se li van fer unes mans i uns peus poderosos, i, encara que estava per sota de la mitjana d’alçada, els nois més corpulents que ell havien après a respectar els seus punys.

En Ned alliberà en Swithin i se’n va anar diligentment, esvaint-se entre la multitud. Enfurismat, el comte va bramar i es girà d’una esgarrapada, buscant el seu agressor, però no sabia qui podia haver estat. Tard o d’hora ho esbrinaria, va pensar en Rollo, però quan ho fes ja estaria sobri.

En Philbert es va aixecar i se n’anà cap a la porta tentinejant, fregant-se el coll, lluny de la mirada d’en Swithin.

En Bart va agafar el braç del seu pare.

—Anem, pare —va dir—. Beguem una copeta més de vi i acabem de veure l’obra, que ara és quan ve la concupiscència carnal.

En Philbert i la seva família van arribar a la porta.

En Swithin va fulminar en Bart amb la mirada una bona estona. Semblava que hagués oblidat amb qui havia d’estar rabiós.

Els Cobley van sortir de la sala i la porta de roure massís va espetegar sorollosament darrere d’ells.

I en Swithin cridà:

—Que continuï la funció!

I els actors van continuar.

2

I

En Pierre Aumande es guanyava la vida descarregant els parisencs d’unes butxaques massa plenes, una tasca que en dies com aquell, que estaven de celebració, era més fàcil.

Tot París ho celebrava amb alegria. L’exèrcit francès havia conquerit Calais, havia recuperat la ciutat que els bàrbars anglesos, en certa manera, els havien robat feia dos-cents anys. A totes les tavernes de la capital els homes bevien a la salut del Caratallada, el duc de Guisa, el gran general que havia esborrat l’antiga màcula en l’orgull de la nació.

La taverna de Saint-Étienne, al barri de Les Halles, no n’era l’excepció. En un extrem de la sala, una colla de nois jugaven a daus, brindant pel Caratallada cada cop que algú guanyava. A tocar de la porta hi havia una taula d’homes d’armes que ho celebraven com si ells mateixos haguessin pres Calais. En un racó, una prostituta havia caigut rodona damunt d’una taula i els cabells li sucaven en un bassal de vi.

Les festes com aquelles eren una ocasió d’or per a un home com en Pierre.

Estudiava a la Universitat de la Sorbona. Va dir als companys que els seus pares, que vivien a la regió de la Xampanya, li donaven una bona setmanada. En realitat, el seu pare no li havia donat ni un cèntim. La seva mare s’havia gastat tots els estalvis en un nou conjunt de mudar per a ell, per quan anés a París, i estava escurada. Se suposava que ell es mantindria tot sol fent tasques de despatx, com ara copiar documents legals, tal com feien molts estudiants. Però en Pierre finançava la mà foradada que tenia pels plaers de la ciutat amb altres mitjans. Aquell dia portava un elegant gipó blau acoltellat per mostrar la seda blanca que s’amagava al dessota: vestits com aquell no es podien pagar ni amb un any sencer de copiar documents.

En Pierre observava la partida de daus. Els jugadors devien ser fills de ciutadans pròspers: joiers, juristes i mestres constructors. Un d’ells, en Bertrand, s’estava fent d’or. Primer va sospitar que era un estafador com ell mateix, i el va observar detingudament, intentant esbrinar el seu truc. Però, finalment, va decidir que no hi havia cap frau. En Bertrand tenia el sant de cara.

I això obria una possibilitat a en Pierre.

Quan en Bertrand ja havia guanyat poc més de cinquanta lliures, els seus amics van marxar de la taverna amb les butxaques buides. En Bertrand va demanar una ampolla de vi i un tascó de formatge, i en aquell moment en Pierre va entrar en escena.

—El cosí del meu avi va tenir sort, com tu —va dir en un to amable i encalmat que en el passat li havia servit de molt—. Quan apostava, guanyava. Va lluitar a Marignano i en va sortir viu. —En Pierre s’anava inventat la història sobre la marxa—. Es va casar amb una noia pobra, perquè era bonica i ell se l’estimava, i un dia ella va heretar el molí de l’oncle. El seu fill va arribar a bisbe.

—No sempre tinc sort.

En Pierre va pensar que en Bertrand no era del tot ruc, però una mica pallús, sí.

—Segur que hi ha hagut alguna noia a qui et pensaves que no li agradaves fins que un bon dia et va fer un petó. —Pel que havia pogut comprovar, la majoria dels homes havien tingut aquesta experiència al llarg de la seva adolescència.

Però en Bertrand va trobar extraordinària la intuïció que tenia en Pierre.

—Sí! —va exclamar—. La Clotilde. Com ho saps?

—Ja t’ho he dit: ets un home amb sort. —Se li va atansar més i li va parlar a sota veu, com si li confiés un secret—. Un dia, quan el cosí del meu avi ja era vellet, un captaire li va explicar el secret de la bona fortuna que tenia.

En Bertrand no es podia resistir.

—I quin era?

—El captaire li va dir: «Quan tu eres al ventre de la teva mare, ella em va donar una moneda, i per això al llarg de tota la vida has tingut sort». I és ben bé així.

En Bertrand semblava decebut.

En Pierre va brandar un dit en l’aire, com un mag que es prepara per fer un truc.

—Aleshores el captaire es va despullar dels seus parracs i va resultar ser... un àngel! —En Bertrand es va quedar mig incrèdul mig impressionat—. L’Àngel va beneir el cosí del meu avi i tot seguit se’n va anar volant al cel. —En Pierre va abaixar la veu—: O sigui que la teva mare devia donar almoina a un àngel —va mussitar.

—Podria ser —va dir en Bertrand, que no anava del tot begut.

—És bona dona, la teva mare? —va preguntar en Pierre, conscient que pocs homes dirien «no».

—És un santa.

—Ho veus?

En Pierre va pensar per uns instants en la seva mare i en la fonda decepció que tindria si sabés que es guanyava la vida plomant els altres. «Però si és ell que s’ho busca, mare —s’imaginava que li diria—. És un que es dóna al joc i a la beguda.» Però l’excusa no li valia, a ella, encara que fos fantasia.

En Pierre es va espolsar aquell pensament del cap. No era el moment de dubtar de si mateix: en Bertrand estava a punt de caure al parany.

—Hi devia haver un home gran, que no és el teu pare —va continuar en Pierre—, que et va donar com a mínim un consell important.

En Bertrand va esbatanar els ulls, garratibat.

—Mai no he entès per què monsieur Larivière em va ajudar tant.

—Te’l va enviar el teu àngel. T’has escapat alguna vegada pels pèls de prendre mal o de la mort?

—Quan tenia cinc anys em vaig perdre. Vaig decidir que el camí per tornar a casa era el riu. Una mica més i m’ofego, però un frare que passava per la vora em va salvar.

—No era un frare, era el teu àngel.

—És extraordinari. Tens raó!

—La teva mare va tenir un gest amb un àngel disfressat, i d’ençà d’aleshores aquest àngel ha vetllat per vosaltres. Ho sé.

En Pierre va acceptar un got de vi i un tall de formatge. La teca, si era de franc, sempre era benvinguda.

En Pierre es preparava per al sacerdoci perquè era una manera de pujar en l’escala social. Però no li van caldre gaires dies a la universitat per adonar-se que, de bon començament, es dividia l’alumnat en dos grups amb dos destins radicalment diferents. Els fills de la noblesa i dels mercants acomodats serien abats i bisbes; de fet, n’hi havia que ja sabien quina diòcesi o abadia ben dotada governarien, perquè sovint aquells llocs en realitat eren la propietat privada d’una família en particular. Per contra, els fills espavilats dels metges rurals i dels tractants de vi esdevindrien capellans de poble.

En Pierre pertanyia als del segon grup, però estava decidit a entrar al primer.

Al principi, la divisió només s’intuïa, i els primers dies d’estudi en Pierre no es va desenganxar de l’elit. De seguida va perdre l’accent de la seva regió i aprengué a parlar amb un deix aristocràtic. Va comptar amb un cop de sort quan l’acabalat vescomte de Villeneuve, que havia sortit feliçment de casa sense diners, li va demanar en préstec vint lliures, amb la promesa que les hi tornaria l’endemà mateix. Aquells diners eren tot el que en Pierre tenia a la guardiola, però hi va veure una oportunitat d’or. Li va allargar els diners com si fossin xavalla.

L’endemà, en Villeneuve no va pensar a tornar-li el préstec.

En Pierre estava desesperat, però va guardar silenci. Aquella nit va sopar farinetes de civada perquè no es podia permetre ni un rosegó de pa. Però l’endemà, en Villeneuve se’n va tornar a oblidar.

Aquesta vegada en Pierre també es va mossegar la llengua. Sabia que, si li demanava que li tornés els diners, en Villeneuve i els seus amics de seguida s’adonarien que no era un d’ells, i desitjava de totes totes que l’acceptessin, a la colla, més que no pas tenir un plat a taula.

Va haver de passar un mes perquè el jove aristòcrata li digués tan tranquil·lament:

—Escolta, Aumande, oi que mai no et vaig arribar a tornar aquelles vint lliures?

Amb una força de voluntat inhumana, en Pierre li contestà:

—Estimat company, doncs ara mateix no ho sé. Deixem-ho córrer, de debò. —Després va tenir un cop d’inspiració i afegí—: És evident que necessitaves els diners.

Els altres estudiants, que sabien que en Villeneuve tenia diners a dojo, van esclafir a riure. L’ocurrència d’en Pierre va consolidar per fi la seva posició com a membre del grup.

I quan en Villeneuve li va donar un grapat de monedes d’or, ell es va ficar els diners a la butxaca sense comptar-l ...