Loading...

UNA PROMESA A LA FI DEL MóN (NúVOL BLANC 4)

Sarah Lark

0


Fragmento

1

olla

Camp de refugiats pròxim a Teheran, Pèrsia

—On és la Luzyna?

L’Adam, que vivia amb els seus pares a la banda oest dels barracons, es va plantar panteixant davant l’Helena. Hi havia arribat corrent.

—Ni idea. —Malhumorada, l’Helena va aixecar els ulls. Fins llavors havia estat asseguda plàcidament al sol, contenta d’haver-se alliberat de l’aclaparadora estretor del barracó. La vigília havia estat plovent i no havien pogut sortir. La germana de l’Helena s’havia queixat que les normes del campament li prohibissin anar a veure el seu amic Kaspar als barracons per a homes. La Luzyna s’havia barallat amb la noia que ocupava el llit del costat i s’havia enfadat amb la dona del llit del davant, que no deixava de parlar sola. Al matí, l’Helena es va alegrar que la Luzyna per fi tornés a la feina a la cuina del campament. Però ara, l’Adam venia a pertorbar la seva tranquil·litat. Segons semblava, la seva germana tornava a estar ficada en un embolic.

—No és a la cuina? —va preguntar l’Helena, desconcertada.

—Havia d’anar a veure el metge —va contestar el noi, agitant el cap—. Això és almenys el que ha dit a la cuinera. —El Campament es trobava al costat d’un petit hospital—. Al migdia hauria d’haver estat de tornada. Però fins ara no ha donat senyals de vida, i això que ha de recollir el menjar i repartir-lo. No puc fer-ho jo sol, però tampoc no la vull delatar. Bé, si és que ara no està amb el metge... —L’Adam, un noi de quinze anys de cabells rossos i fins, i amb la cara plena de grans, passava nerviós el pes d’un peu a l’altre.

L’Helena va sospirar. Sempre igual. Ningú no volia posar la Luzyna en un compromís. Ella sempre trobava algú que ocultava les seves malifetes o que es responsabilitzava dels errors que cometia.

—No tenia cap cita a l’hospital —va dir l’Helena alhora que recollia la feina. El davantal que havia cosit a màquina a la classe de costura no li havia quedat gaire bé i, a més a més, ara se li havia tacat perquè l’Helena es punxava els dits constantment amb l’agulla en cosir els acabats. No hi havia dubte que el seu talent no residia en el món dels treballs manuals—. Almenys a mi no m’ha dit res d’això. Però és tot un detall que no la delatis. Espera que endreci la feina i després vindré amb tu i et donaré un cop de mà.

L’Helena es va aixecar, va entrar a l’allotjament i va parpellejar enmig de la penombra de la gran sala tan sols il·luminada per unes poques finestres. Va vigilar de no ensopegar amb les pertinences d’altres inquilines que hi havia per terra dels estrets passadissos que discorrien entre els llits. Al barracó s’hi apinyava massa gent; els catres estrets estaven tan a prop els uns dels altres que n’hi havia prou de fer mitja volta al llit per molestar la veïna.

L’Helena es despertava gairebé cada nit perquè la Luzyna tenia un son molt inquiet. Com molts dels refugiats polonesos que després de la seva estada a Sibèria havien estat acollits a Pèrsia, la seva germana patia malsons. Encara que per fi ara es trobaven a bon resguard, els records del passat els perseguien. Abans que els russos envaïssin el seu país la tardor del 1939, després que Stalin hagués signat el fatal pacte amb Hitler, havien viscut com a ciutadans polonesos irreprotxables. Per russificar totalment Polònia Oriental, el dictador va deportar una gran part de la població polonesa als camps de treball de Sibèria. Però, al juny del 1941, Alemanya va trencar l’acord de no-agressió que havia fet possible l’annexió de Polònia Oriental. A continuació, per combatre Hitler, Stalin s’havia vist obligat a unir-se amb els aliats, que havien posat com a condició que establís relacions diplomàtiques amb el govern polonès a l’exili. Gràcies a aquestes negociacions es va amnistiar els polonesos que estaven a Sibèria. L’Helena i la Luzyna eren lliures! Juntament amb el recentment creat exèrcit polonès, format per antics deportats, les dues germanes van aconseguir arribar a Pèrsia. El país estava sota el control dels aliats i els polonesos gaudien del rang de refugiats. No hi havia ningú que atemptés contra la vida de l’Helena i la Luzyna en aquest país de l’Àsia Occidental, però les noies encara no havien superat les penúries dels anys passats.

L’Helena va arribar al racó que compartia amb la seva germana. Va enretirar la cortina improvisada amb mantes amb què havien separat la seva diminuta àrea personal del dormitori comú i va llançar la feina sobre el llit. A continuació es va precipitar amb l’Adam cap a la cuina del campament. El sol s’alçava a la part alta per sobre de les muntanyes nevades, ja era més de migdia i els cuiners tenien el menjar preparat. Segur que els refugiats ja l’esperaven impacients. Aquí a Pèrsia, els donaven tres àpats al dia força abundants, el que per a ells era com un petit miracle. A Sibèria havien passat anys morint-se de fam.

La cuina del campament es trobava a uns cent metres dels allotjaments on estaven instal·lades les persones. Un camí ample i ben pavimentat va conduir l’Helena i l’Adam fins allà. En realitat, el camp de refugiats responia al projecte d’una caserna de l’aviació persa, els edificis centrals de maó tenien un acabat molt més sòlid que els barracons. Els envoltava un mur pulcre i pintat de groc i no un desagradable filferro espinós com el que s’havia posat a corre-cuita per voltar els allotjaments. Les quatre construccions, però, no havien pogut albergar tot el flux de refugiats; primer els havien col·locat en tendes i després en barracons construïts de pressa i corrents. En l’actualitat, les casernes admetien sobretot els espais públics, com l’hospital, l’escola i els tallers.

L’exèrcit havia posat a disposició del camp de refugiats dues cuines de campanya i una carpa que també feia de cuina, cosa que els ajudants de cuina trobaven summament agradable en aquell temps, durant el càlid estiu persa. Complaguts, s’asseien al sol, davant de la tenda, a l’ombra de la volada de la carpa, per pelar patates o trossejar els ingredients de l’olla. Després dels anys de fred siberià, gaudien amb el més petit raig de sol. Naturalment, tot hauria estat més bonic si hi hagués encara que només fos un parell d’arbres o un parterre amb flors. Però ningú no s’havia posat a embellir aquell lloc; si bé la visió dels llunyans cims de les muntanyes Elburz, als peus de les quals es trobava el camp de refugiats, constituïa tot un plaer per a la vista.

—I la petita Luzyna? —va preguntar un dels assistents de cuina, quan l’Adam i l’Helena es van presentar per repartir el ranxo. Dos joves els van lliurar, a ells i als altres repartidors de menjar dels altres barracons, carretons plens de pesades olles de gulash i pasta—. Ara no li tocava servei?

L’Helena es va posar tensa.

La meva germana ha hagut d’anar al metge —va dir amb la boca petita.

El segon assistent va riure.

—De metge res! —va exclamar burleta—. L’he vista abans amb en Kaspar darrere la cotxera. Que potser haurà confós l’hospital amb el taller de reparacions?

En Kaspar, als seus divuit anys, formava part del grup que ajudava en el manteniment dels camions en els quals arribaven al campament les provisions i els nous refugiats. Cooperava de bon grat, mentre que la Luzyna detestava treballar a la cuina. En realitat, tampoc no s’hi havia apuntat de manera voluntària, sinó que s’havia sotmès a contracor a la pressió de la seva germana gran. Ara faltava sempre que podia i l’Helena es penedia d’haver-la forçat a fer el que no volia. No obstant això, seguia pensant que la jove, amb setze anys, havia de fer alguna cosa si ja no volia anar més a l’escola ni tampoc s’interessava per adquirir una formació com a costurera, cosa que la mateixa Helena feia a contracor. La Luzyna no volia ni millorar els seus coneixements d’anglès, ni aprendre francès o persa. Semblava decidida simplement a no fer res, excepte deixar-se portar pel corrent i gaudir del suposat paradís en el qual havien anat a parar.

L’Helena va mirar al seu voltant abans de disposar-se a empènyer el carretó que l’Adam estirava. Per a ella, aquest campament no era el paradís, encara que fos certament el millor lloc al qual havien arribat des que les havien deportat de Polònia. Els imponents cims nevats que s’erigien entre turons verds i palmeres datileres la impressionaven molt menys que la visió dels tristos barracons i els carrers del camp de refugiats poblats d’éssers abatuts i desarrelats. I si bé gaudia de les excursions a la ciutat de Teheran, a tan sols quatre quilòmetres de distància, se sentia estranya en aquella metròpoli tan bulliciosa. L’espantava el caos dels carrers, els crits que es llançaven els conductors de cotxes i camions els uns als altres, i els carros de burros i bous, i la feia sentir insegura haver de regatejar als basars, la música estrident, les trucades dels muetzins des de les mesquites i la gent amb els seus saragüells, les túniqu

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta