Loading...

AL FINAL T'AGRADARé

Maria Mercè Roca  

0


Fragmento

I

El balandre és anglès, elegantíssim, amb tres veles blanques, i l’aigua és tan calma i l’agombola d’una manera tan dolça que, per fi, després d’anys de travessia i d’insomni, s’adorm profundament. És tan extraordinari que dormi, que tota la tripulació ve a veure’l, i tothom se’n fa creus, que hagi aguantat despert tants dies i tantes nits. En la lògica irracional del seu somni, l’August és ben conscient que dorm i se sent molt feliç de poder descansar el cos i, sobretot, que els seus ulls no mirin res, i sent tant de plaer i gratitud per aquell son, que quasi li cauen les llàgrimes. Però la glòria dura poc: a penes ha tastat aquella benaurança, que el primer pla es converteix en un pla mig i passa de seguida a un pla general que l’ha empetitit fins a fer-lo desaparèixer; en realitat, el vaixell és aquest edifici —cinc plantes, quatre balcons, moltes finestres, un terrat— que sura a la deriva, com una gran capsa de sabates, perquè ell, que n’és el capità, s’ha adormit. Es deixondeix de cop, puja a la cabina i, només amb un cop d’ull expert, en té prou per adonar-se que, si segueix el mateix rumb, van de dret a estimbar-se contra un iceberg que és, en realitat, les cames rosades d’una nina inflable, gegantina, posada cap per avall i enfonsada en l’aigua fins a la cintura. El vent, que s’ha aixecat de cop, ha omplert traïdorament el mar de cabres blanques i, tot i que l’August ha fet un cop de timó enèrgic, no aconsegueix girar prou la proa: la quilla del vaixell, lamentablement, frega les cames de la nina, que no deu ser de plàstic, perquè de seguida se sent un cruixir de fusta i l’aigua comença a entrar a la bodega com una cascada, i és evident que, per culpa seva, la nau s’enfonsarà i moriran tots. I aquí es desperta, i pensa que, tot i aquest final, el somni era agradable perquè el deixava dormir.

Al seu rellotge particular —la persiana, que no tanca mai del tot— l’August ha vist que era negra nit, i s’ha posat, com de costum, a escoltar el rosari de sorolls que li regala aquest edifici antic, de parets primes com un paper de fumar i de baixants sense aïllament. Ho sent tot, un seguit de sorolls difícils d’ubicar i de definir que, amb el silenci de la nit, es multipliquen i s’expandeixen infinitament. Juga —quin remei— a endevinar què són, però ningú no li dóna la resposta justa i mai no sap si l’encerta o no. Pot ser que això que acaba de sentir sigui un seguit de pets d’un veí, com ràfegues d’una metralladora? Sí que pot ser, i ve d’aquí al darrere —o potser no, perquè el so és misteriós, juraries que ve d’aquí i en realitat ve just de l’altre costat—. Aquests pets li han fet gràcia... Senyor, com ens hem de veure, pensa... Si dormís, és clar, no s’adonaria de res perquè el son et torna sord i cec i et protegeix de tot.

El problema, doncs, és l’insomni, aquest lladre irreverent de son, com l’anomena el seu terapeuta, que l’aboca a un estat enervant i esgotador de vigília i fa que cada so prengui unes dimensions esfereïdores, com els pets d’ara mateix. El terapeuta diu que el seu insomni —perquè això sí que ho té, que és ben seu—, és psicofisiològic i extrínsec, associat a l’ansietat, que no li deixa descansar el cervell. És un tipus d’insomni que li permet adormir-se més o menys de pressa quan se’n va al llit, però que el desperta al cap d’una, un parell d’hores a tot estirar, amb la son acabada i el cor alterat. Quan el seu insomni psicofisiològic i extrínsec el desperta ho sent tot: petits sorolls, cruixits, un espetec, grinyols, brunzits, un fregadís, gotes que cauen, la cadena d’un vàter —i li fa la sensació que està envoltat d’aigua; d’això ha vingut el somni, suposa—, tos, sospirs i altres sons que no sabria dir què són ni d’on vénen. A vegades les fresses van seguides i a vegades entre una i l’altra passa una eternitat que l’enganya i li fa creure que el soroll s’ha acabat, però sempre torna, sempre hi ha un altre soroll que el fa estar alerta. I si a estones l’edifici s’adorm i calla, aleshores parla el carrer: una moto o un cotxe que esquinça la nit, unes veus extemporànies i alegres, plenes d’alcohol, el camió de les escombraries, la sirena d’una ambulància, un gos que de tant en tant somica amb uns clapits tristíssims, que potser l’han deixat sol i té por. Ell també en té, de por, tot li fa por perquè tot li diu que està malalt. Si no dorm, si ho sent tot, ell que sempre es vantava de dormir com una criatura, és perquè està malalt i té por. No dorm perquè té por; té por i no s’adorm.

Negra nit, encara. L’August tanca els ulls i pensa que li agradaria tornar al vaixell, dret a proa, amb el timó a les mans, ja s’hi veu, vestit de capità, la Regina al seu costat, les cames de la nina, estàtiques, encara més rosades pel sol que està naixent a l’horitzó, no semblen pas un escull difícil de vèncer. Això l’entreté fins que, en algun lloc imprecís de l’edifici, una criatura comença a plorar fluixet: la sent tan real i tan clara com si la tingués a l’habitació. I, és clar, estava cantat: de mica en mica, el plor ha anat pujant de to i s’ha convertit en uns xisclets estridents, impacients, i sent molta simpatia per aquell nen que plora i pensa que és molt afortunat, perquè té la vida per fer. La seva mare deia: «Ens hem de morir per fer lloc als que neixen, si no, no hi cabríem, en aquest món». Doncs això, el nen o ell, és a dir, el nen. Espera que, ja que ell se’n va perquè el nen hi càpiga, aquest temps que per força coincidiran, faci bondat i el deixi descansar una mica.

El terapeuta li diu: «Tu mira’t les coses». I ell ho mira tot i no veu res. Li va dir que tot era qüestió de temps i que a vegades als ulls se’ls ha d’ensenyar a mirar. I ell mira i no veu res i s’afanya també a mirar-se abans no desaparegui, i mira la Gina i enyora el desig que sentia amb la Rosó. S’ha girat amb cura, per no malmetre’s més el cos adolorit —el terapeuta li diu que el dolor que li tenalla els membres també és un bon senyal, però ara mateix no recorda de què—, i ha posat la mà a sobre l’espatlla de la Regina. La Gina té el son prim i lleuger, i sempre dorm molt quieta, respira sense fer soroll i quan ha sentit la mà a sobre seu, instintivament, sense despertar-se del tot, l’ha agafada molt fort. «Ja et tinc —sembla que li digui—, ets meu, no t’escapis...» Aquest gest infantil l’ha entendrit i li han vingut ganes de plorar. Què em passarà?,

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta