Loading...

AL PAíS DEL NúVOL BLANC (NúVOL BLANC 1)

Sarah Lark

0


Fragmento

Títol original: Im Land der weißen Wolke
 Traducció: Frederic Vázquez-Fournier
 1.ª edició: setembre 20111.ª reimpressió: novembre 2011

 

© 2007 by Bastei Lübbe GmbH & Co. KG, Köln
 © Ediciones B, S. A., 2011
 Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

ISBN EPUB:  978-84-666-5046-5

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigurosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

LA PARTENÇA

Londres, Powys, Christchurch

1852

 

1

 

L’església anglicana de Christchurch, Nova Zelanda, busca dones joves i respectables, versades en les tasques domèstiques i l’educació infantil, que estiguin interessades a contraure matrimoni cristià amb membres de bona reputació i posició acomodada de la nostra comunitat.

 

La mirada de Helen es va detenir breument en el discret anunci de l’última pàgina del full parroquial. La mestra s’havia estat mirant uns moments el quadernet mentre els seus alumnes s’ocupaven en silenci de resoldre un exercici de gramàtica. Helen hauria preferit llegir un llibre, però les constants preguntes de William interrompien incessantment la seva concentració. També en aquesta ocasió la pelussera castanya del nen d’onze anys va tornar a aixecar-se.

—Miss Davenport, al tercer paràgraf, és «que» amb accent o sense?

Helen va deixar de banda la seva lectura amb un sospir i per enèsima vegada en aquella setmana va explicar al jovenet la diferència entre el pronom relatiu i la conjunció. William, el fill petit de Robert Greenwood, qui l’havia contractada, era un nen encantador, però no tenia precisament grans dots intel·lectuals. Necessitava ajuda en totes les tasques, oblidava les explicacions de Helen tan bon punt ella les hi feia i només sabia adoptar una commovedora aparença de desemparament i ensarronar els adults amb la seva veueta dolça i infantil de soprano. Lucinda, la mare de William, sempre picava l’ham. Quan el nen l’afalagava i li proposava que fessin qualsevol cosa junts, Lucinda anul·lava sistemàticament totes les classes que Helen havia programat. Aquest era el motiu que William encara fos incapaç de llegir amb fluïdesa i que fins i tot els exercicis d’ortografia més senzills li exigissin un esforç excessiu. Per això era del tot impensable que el jove pogués cursar estudis superiors a Eaton o Oxford, com somiava el seu pare.

George, de setze anys d’edat, el germà gran de William, ni tan sols es prenia la molèstia de fer veure que ho entenia. Va girar els ulls significativament en blanc i va mostrar un passatge del llibre de text en què l’exemple era exactament la frase que amoïnava William des de feia mitja hora. George, un noi llargarut i espigat, ja havia acabat l’exercici de traducció del llatí. Sempre treballava de pressa, encara que no sense cometre errors. Les disciplines clàssiques l’avorrien. Estava impacient per formar part un dia de la companyia d’importació i exportació del seu pare. Somiava a viatjar a països llunyans i realitzar expedicions als nous mercats de les colònies que, sota la sobirania de la reina Victòria, s’obrien gairebé cada hora. Sens dubte, George havia nascut per ser comerciant. Demostrava destresa en la negociació i sabia treure partit del seu considerable encant, amb el qual aconseguia fins i tot enredar Helen i reduir les hores de classe. També aquell dia va fer un intent d’aquesta mena quan, finalment, William va comprendre de què tractava l’exercici o, almenys, d’on podia copiar la resposta. Helen anava a agafar el quadern de George per corregir-lo, però el noi el va amagar amb un gest provocador.

—Oh, Miss Davenport, de debò cal que en parlem ara? Fa un dia massa bonic per fer classe! No vol que juguem un partit de croquet? Ha de millorar la seva tècnica, perquè altrament no podrà participar en les festes del jardí i cap dels joves es fixarà en vostè. Així mai farà fortuna casant-se amb un comte i haurà de fer classe a casos perduts com Willy fins a la fi dels seus dies.

Helen va posar els ulls en blanc, va dirigir la mirada fora de la finestra i va arrufar el nas en veure els núvols negres.

—No és mala idea, George, però vénen núvols de pluja. Segur que quan estiguem al jardí descarregaran just a sobre dels nostres caps i això no em farà en absolut més atractiva per als cavallers de la noblesa. Però com has arribat a pensar que aquestes són les meves intencions?

Helen va intentar adoptar una expressió de marcada indiferència. Sabia fer-ho molt bé: quan es treballava d’institutriu en una família londinenca de classe alta, el primer que s’aprenia era a dominar les expressions de la cara. La funció de Helen a casa dels Greenwood no era ni la d’un membre de la família ni tampoc la d’una empleada corrent. Participava en els àpats i, sovint, en les activitats que la família realitzava en el temps lliure, però evitava manifestar opinions personals no sol·licitades o cridar l’atenció d’alguna altra manera. Per això, en les festes del jardí, Helen no se solia barrejar despreocupadament amb els convidats més joves. No, ella, es mantenia apartada, xerrava cordialment amb les senyores i vigilava amb discreció els seus alumnes. Com és natural, la seva mirada fregava de tant en tant les cares dels convidats més joves i, a vegades, s’abandonava a un breu i romàntic somnieig en què passejava amb un vescomte o amb un baronet ben plantat pel jardí de la casa dels seus senyors. Però era impossible que George se n’hagués adonat!

George va arronsar les espatlles.

—Sempre llegeix anuncis de matrimoni! —va contestar amb insolència, assenyalant amb un somriure conciliador el full parroquial. Helen es va retreure d’haver-lo deixat obert al costat del pupitre. Era innegable que George, avorrit, l’havia estat llegint mentre ella ajudava William.

—I això que és molt guapa, vostè —va afegir George, adulador—. Què li impediria de casar-se amb un baronet?

Helen va girar els ulls en blanc. Sabia que havia de renyar el noi, però el trobava divertit. Si seguia així, almenys amb les dames, arribaria lluny, i aquelles hàbils lloances serien també apreciades en el món dels negocis. Això no obstant, en trauria algun profit, un cop a Eaton? Fora d’això, Helen es mantenia immune a compliments tan maldestres. Ja sabia que la seva no era una bellesa clàssica. Els seus trets eren harmoniosos, però poc vistosos: la boca una mica petita, el nas massa esmolat, i els ulls, grisos i serens, tenien una mirada massa escèptica i, sense cap mena de dubte, massa entenimentada per despertar l’interès d’un jove i ric vividor. L’atribut més esplèndid de Helen eren els seus cabells sedosos, llisos i llargs fins a la cintura, d’un castany intens que adquiria subtils tons rogencs per efecte de la llum. Potser causaria sensació si els deixava voleiar al vent sovint, com feien algunes noies en els àpats campestres o les festes a la fresca a què assistia acompanyant els Greenwood. Durant els passejos amb els seus admiradors, les joves ladies més agosarades aprofitaven el pretext de tenir massa calor i es treien el barret o fingien que el vent els desfeia el pentinat quan un jove les portava en bot de rems pel llac de Hydepark. Llavors agitaven els cabells, lliures com per atzar de cintes i agulles, i deixaven que els homes admiressin l’esplendor dels seus bucles.

Helen no era d’aquesta mena. Filla d’un rector, havia rebut una educació estricta i des de petita portava els cabells trenats i recollits. A més, havia hagut de créixer de pressa: la seva mare havia mort quan ella tenia dotze anys, amb la qual cosa el pare, sense pensar-s’ho, havia delegat en la filla gran la direcció dels assumptes domèstics i l’educació dels tres germans més joves. El reverend Davenport no s’interessava pels problemes que sorgien entre la cuina i el dormitori infantil, només tenia temps per a les tasques envers la seva comunitat i per a la traducció i interpretació de textos religiosos. A Helen només li havia dedicat atenció quan l’acompanyava en aquestes tasques, i ella només podia escapar a la intensa agitació de la casa familiar refugiant-se en l’estudi del seu pare. D’aquesta manera, gairebé de forma natural, Helen llegia la Bíblia en grec quan els seus germans tot just començaven a estudiar l’abecedari. Amb bonica cal·ligrafia escrivia els sermons del seu pare i copiava els esborranys dels articles per als butlletins de la seva gran comunitat de Liverpool. No tenia temps per a altres distraccions. Mentre Susan, la germana petita de Helen, aprofitava els basars benèfics i els pícnics de l’església per conèixer sobretot joves notables de la comunitat, Helen col·laborava en la venda d’articles, preparava pastissos i servia el te.

I el que havia de succeir era previsible: Susan es va casar, quan només tenia disset anys, amb el fill d’un prestigiós metge, mentre que, després de la mort del pare, Helen es va veure obligada a ocupar un lloc de professora particular. Amb el seu salari contribuïa també a pagar els estudis de Dret i Medicina dels seus dos germans. L’herència paterna no arribava per finançar una formació adequada per als joves, que, d’altra banda, no s’esforçaven gaire a acabar aviat els estudis. Amb un bri de ràbia, Helen va recordar que el seu germà Simon havia tornat a suspendre un examen la setmana passada.

—Els baronets solen casar-se amb baronesses —va respondre una mica disgustada amb l’observació de George—. I pel que fa a això... —va assenyalar el full parroquial—, he llegit l’article, no l’anunci.

George es va estar de respondre res, però va somriure de forma significativa. L’article tractava dels beneficis de l’aplicació de l’escalfor en casos d’artritis. Segurament era de gran interès per als membres d’edat avançada de la comunitat, però Miss Davenport encara no patia de dolors articulars.

De totes maneres, la seva professora consultava ara el rellotge i va decidir donar per acabada la classe de la tarda. En tot just una hora se serviria el sopar. I si bé George necessitava només cinc minuts per pentinar-se i canviar-se, i Helen no gaire més, en el cas de William, treure-li la bata tacada de tinta i vestir-lo de manera presentable sempre demanava més temps. Helen donava les gràcies al cel, si més no, de no haver-se d’amoïnar per l’aspecte de William. Se n’encarregava una preceptora, d’això.

La jove institutriu va acabar la classe amb unes observacions generals sobre la importància de la gramàtica que els dos nens amb prou feines van escoltar. Tot d’una, William es va aixecar, encantat, sense dedicar cap mirada més ni al quadern ni als llibres de text.

—He d’ensenyar-li el que he pintat a la mare! —va informar, amb la qual cosa donava per entès que Helen li recolliria les coses. Ella no podia permetre que William corregués a anunciar entre plors a la seva mare qualsevol gran injustícia de la seva professora. George es mirava el desmanyotat dibuix de William, que la seva mare segurament no trigaria a rebre entre exclamacions d’entusiasme, i va arronsar les espatlles, resignat. Després va recollir de pressa abans de sortir. Helen va notar la seva mirada compassiva. Es va sorprendre pensant en l’anterior observació de George: «Si no troba marit, haurà de fer classe a casos perduts com Willy fins a la fi dels seus dies».

Helen va agafar el full parroquial. En realitat volia llençar-lo, però després s’hi va repensar. Sense donar-hi importància, se’l va guardar al vestit i se’l va endur a la cambra.

 

 

Robert Greenwood no disposava de gaire temps per a la seva família. Això sí: el sopar amb l’esposa i els fills era sagrat per a ell. La presència de la jove institutriu no l’incomodava. Al contrari, solia trobar estimulant incloure Miss Davenport en la conversa i conèixer les seves opinions sobre els esdeveniments mundials, la literatura i la música. Era obvi que Miss Davenport entenia més d’aquells assumptes que la seva esposa, d’una educació clàssica no gaire bona. Els interessos de Lucinda es limitaven a ocupar-se de la llar, idolatrar el seu fill petit i col·laborar amb el comitè femení de diverses organitzacions benèfiques.

Aquella nit, Robert Greenwood va tornar a somriure amigablement quan Helen va entrar i va acostar la cadira a la jove profesora després de saludar-la respectuosament. Helen li va tornar el somriure, però es va guardar d’incloure en aquest gest també la senyora Greenwood. En cap cas havia de despertar la sospita que flirtejava amb el seu patró, fins i tot si es tractava d’un home sens dubte atractiu. Era alt i prim, tenia una cara allargada i intel·ligent i uns ulls castanys i escrutadors. El vestit marró amb la cadena d’or del rellotge li esqueia d’allò més i aquelles bones maneres eren les que corresponien als senyors de famílies nobles amb qui els Greenwood mantenien tractes comercials. Això no obstant, no eren del tot acceptats en aquests cercles, on se’ls considerava uns intrusos. El pare de Robert Greenwood havia aixecat una florent empresa pràcticament del no-res i el seu fill havia augmentat la fortuna i s’esforçava per aconseguir el reconeixement social. Per això havia contret matrimoni amb Lucinda Raiford, que procedia d’una família noble que havia anat de mal borràs com a conseqüència de l’afició del pare als jocs d’atzar i les carreres de cavalls, segons es murmurava en l’alta societat. Lucinda s’arranjava de mal grat amb la burgesia i més aviat presumia com a reacció al descens de categoria social. Així doncs, les reunions i les festes al jardí dels Greenwood eren sempre una mica més opulentes que esdeveniments similars a les residències d’altres notables de la societat londinenca. Les altres dames se’n beneficiaven, encara que no deixessin de criticar-ho.

També aquell dia Lucinda s’havia arreglat d’una manera una mica massa solemne per al senzill sopar familiar. Portava un elegant vestit de seda de color lila i la seva donzella devia haver passat hores ocupada en el pentinat. Lucinda parlava d’una reunió del comitè femení de l’orfenat local a la qual havia anat aquella tarda, però no va obtenir gaire resposta. Ni Helen ni el senyor Greenwood semblaven especialment interessats.

—I què heu fet vosaltres, aquest dia tan bonic? —va preguntar, finalment, la senyora Greenwood a la seva família—. A tu no cal que t’ho pregunti, Robert, segurament la jornada ha girat al voltant de negocis, negocis i més negocis. —Va adreçar al seu marit una mirada que pretenia ser afectuosa.

La senyora Greenwood opinava que el seu marit parava molt poca atenció a les seves tasques socials. L’home va fer una ganyota involuntària. Possiblement estava a punt de respondre de qualsevol manera, perquè els seus negocis no tan sols alimentaven la família, sinó que també feien possible la col·laboració de Lucinda en els diversos comitès de dames. En qualsevol cas, Helen pensava que la senyora Greenwood havia estat elegida, més que no pas per suposades qualitats organitzadores, a causa dels generosos donatius del seu marit.

—He mantingut una interessant conversa amb un productor de llana de Nova Zelanda i... —va començar a dir Robert amb la mirada posada en el seu fill gran; però Lucinda simplement va continuar parlant mentre en aquesta ocasió mirava amb indulgència William.

—I vosaltres, estimats fills? Segur que heu estat jugant al jardí, oi? William, estimat, has tornat a guanyar George i Miss Davenport al croquet?

Helen mantenia la mirada clavada al plat, però va percebre de cua d’ull que George parpellejava d’una forma típica en ell, alçant la vista cap al cel, com si demanés l’ajuda d’un àngel comprensiu. De fet, William només havia aconseguit una única vegada obtenir més punts que el seu germà gran, un dia que George estava molt refredat. Normalment, també Helen llançava la bola per sota els arcs amb més habilitat, per bé que solia deixar guanyar el més petit. La senyora Greenwood apreciava el seu gest, mentre que el senyor Greenwood l’hi recriminava quan se n’adonava.

—El noi ha d’acostumar-se als durs fracassos de la vida! —afirmava amb severitat—. Ha d’aprendre a perdre, perquè només llavors acabarà guanyant.

Helen dubtava que William pogués sortir-se’n mai, però la tènue compassió que sentia per aquell nen tan desgraciat va desaparèixer davant del comentari que va fer.

—Ai, mare, Miss Davenport no ens ha deixat jugar! —es va lamentar William amb una expressió desolada—. Ens hem quedat tot el dia a casa estudiant, estudiant i estudiant.

Com era d’esperar, la senyora Greenwood va mirar Helen amb desaprovació.

—És veritat, això, Miss Davenport? Vostè ja sap que els nens necessiten aire fresc. A aquesta edat no poden quedar-se tot el dia asseguts llegint llibres.

Helen estava furiosa, però no podia acusar William de mentider. Per al seu alleujament, va intervenir George.

—No és veritat. William ha sortit a passejar com cada dia havent dinat. Però ha plogut una mica i no volia estar a fora. La preceptora se l’ha emportat al parc, però ja no hem tingut temps de jugar al croquet abans de classe.

—Per això William ha estat pintant —va afegir Helen amb la intenció de canviar de tema. Potser la senyora Greenwood es posaria a parlar del dibuix, «digne d’exhibir-se en un museu», del seu fill i oblidaria el passeig. Però l’estratègia no va funcionar.

—Tot i així, Miss Davenport, si el temps no acompanya a migdia s’ha de fer un descans a la tarda. Els cercles que un dia freqüentarà William concedeixen gairebé tanta importància a la forma física com a l’estímul de la ment.

William semblava fruir veient com esbroncaven la seva mestra i Helen va pensar de nou en l’anunci.

Va ser com si George llegís els pensaments de la institutriu. Com si la conversa amb William i la seva mare no hagués existit, va reprendre l’última observació del seu pare. Helen ja havia notat diverses vegades aquell artifici entre pare i fill i solia admirar-ne l’elegant transició. Tot i això, en aquesta ocasió, el comentari de George la va fer envermellir.

—Miss Davenport s’interessa per Nova Zelanda, pare.

Helen s’ho va empassar amb esforç, sentint que totes les mirades se li adreçaven.

—Ah, sí?—va preguntar Robert Greenwood amb calma—. Està pensant a emigrar? —Va deixar anar una rialla—. En aquest cas, Nova Zelanda constitueix una bona elecció. No fa una calor desmesurada ni hi ha pantans on hi hagi malària com a l’Índia. No hi ha indígenes sanguinaris com a Amèrica. I res de colons descendents de criminals com a Austràlia.

—De debò? —va preguntar Helen, alegrant-se de reconduir la conversa a un terreny neutral—. Nova Zelanda, no es va colonitzar amb presidiaris?

El senyor Greenwood va sacsejar el cap.

—De cap manera. Les comunitats que hi ha allà les van fundar gairebé sense excepció cristians britànics de gran tenacitat, i continua així encara avui. Amb això no vull dir que no hi hagi individus de qui desconfiar. Sobretot en els camps de baleners de la Costa Oest, on segur que es van perdre alguns estafadors, i les colònies d’esquiladors tampoc no estan formades per homes gaire honrats. Però Nova Zelanda no és cap dipòsit d’escòria social. La colònia encara és jove. Fa només uns quants anys que es va independitzar.

—Però els nadius són perillosos! —va intervenir George. Era evident que ell també volia presumir dels seus coneixements, i Helen ja ho sabia per les classes: quan es tractava de conflictes bèl·lics mostrava un interès i una memòria notables—. Fa temps encara hi havia incidents, oi, papa? No ens havies explicat que a un dels teus socis comercials li havien cremat tota la llana?

El senyor Greenwood va respondre, complaent, al seu fill amb un gest afirmatiu.

—Així és, George. Però això va passar... pensant-ho bé, ja fa deu anys, d’allò. Ara encara hi ha incidents, de manera ocasional, però en principi no es deuen a la presència dels colons. De fet, els nadius sempre s’han mostrat dòcils. Més aviat es va qüestionar la venda de terres. I qui nega que en aquells casos els nostres compradors de terres no perjudiquessin algun cap tribal? Tot i així, des que la reina hi va enviar el nostre bon capità Hobson com a tinent governador, aquest conflictes ja no existeixen. Aquell home és un estrateg genial. El 1840 va fer que quaranta-sis caps de tribu firmessin un contracte segons el qual es declaraven súbdits de la reina. La Corona té des d’aleshores dret de retracte en totes les vendes de terra.

»Desafortunadament, no tots hi van prendre part, i no tots els colons són pacífics. Per això, de vegades, es produeixen petits tumults. Però, essencialment, el país és segur. De manera que no ha de témer res, Miss Davenport! —El senyor Greenwood li va fer l’ullet.

La senyora Greenwood feia cara de pomes agres.

—No estarà pas considerant realment la idea d’abandonar Anglaterra, oi, Miss Davenport? —va preguntar, molesta—. Que potser vol contestar aquell anunci indescriptible que ha publicat el rector al full de la comunitat? Amb la recomanació en contra del nostre comitè de dames, per cert.

Helen lluitava de nou contra el rubor.

—Quin anunci? —va voler saber Robert dirigint-se a Helen, que només responia amb evasives.

—Jo... jo no sé del cert de què es tracta. Era només una nota.

—Una comunitat de Nova Zelanda busca noies que desitgin casar-se —va explicar George al seu pare—. Sembla que en aquell paradís dels mars del Sud escassegen les dones.

—George! —va exclamar la senyora Greenwood, escandalitzada.

El senyor Greenwood es va posar a riure.

—Paradís dels mars del Sud? No, el clima és més aviat comparable al d’Anglaterra —va dir corregint el seu fill—. Però no és cap secret que a ultramar hi ha més homes que dones. Exceptuant potser Austràlia, on també ha caigut l’escòria femenina de la societat: estafadores, lladres, prost... Bé, vaja, noies de costums lleugers. Però si es tracta d’una emigració voluntària, les dames són menys amants de l’aventura que els senyors. O bé van allà amb els seus esposos o no hi van. És un tret típic del caràcter del sexe feble.

—Exacte! —va dir la senyora Greenwood en suport del seu marit, mentre Helen es mossegava la llengua. No estava pas tan convençuda de la superioritat masculina. En tenia prou només de mirar William, o de pensar en la carrera eternament prolongada del seu germà. Ben amagat en la seva cambra, Helen guardava fins i tot un llibre de la feminista Mary Wollstonecraft, però no podia dir-ne res, d’allò: la senyora Greenwood l’hauria acomiadada immediatament—. Sense la protecció d’un home, va contra la naturalesa femenina aventurar-se en un brut vaixell d’emigrants, allotjar-se en un país estrany i probablement fer feines que Déu ha encomanat als homes. I enviar dones cristianes a ultramar perquè es casin allà sens dubte és quasi com traficar-hi!

—Bé, però el cas és que no envien les dones sense preparar-les —va intervenir Helen—. L’anunci preveu contactes epistolars. I parlava expressament de senyors de bona reputació i ben situats.

—Pensava que no havia vist l’anunci —va dir, burleta, el senyor Greenwood, però el somriure indulgent llevava severitat a les paraules.

Helen va tornar a ruboritzar-se.

—Jo... bé, potser l’he vist per sobre...

George va somriure amb ironia.

La senyora Greenwood va semblar no haver escoltat aquella part de la breu conversa. Ja feia temps que s’ocupava d’un altre aspecte de la problemàtica neozelandesa.

—Més que no pas la falta de dones a les colònies, em sembla que el problema és el servei —va declarar—. Avui n’hem parlat molt al comitè de l’orfenat. Es veu que les millors famílies de... com es deia aquell lloc? Christchurch? En qualsevol cas, no troben personal com Déu mana. Escassegen sobretot les serventes.

—La qual cosa podria derivar de la falta de dones en general —va observar el senyor Greenwood. Helen va reprimir

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

En Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U , trataremos tus datos personales sólo bajo tu expreso consentimiento para la prestación del servicio solicitado al registrase en nuestra plataforma web y/o para otras finalidades específicas que nos haya autorizado.
La finalidad de este tratamiento es para la gestión del servicio solicitado e informarte sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos. Por nuestra parte nunca se cederán tus datos a terceros, salvo obligación legal.
En cualquier momento puedes contactar con nuestro Delegado de Protección de Datos a través del correo lopd@penguinrandomhouse.com y hacer valer tus derechos de acceso, rectificación, y supresión, así como otros derechos explicados en nuestra política que puede consultar en el siguiente enlace