Loading...

CAP ALS MARS DE LA LLIBERTAT (TRILOGIA DE L'ARBRE KAURI 1)

Sarah Lark  

0


Fragmento

Contingut

Portadella

Crèdits

Agraïments

DIGNITAT

1

2

3

4

5

6

7

8

BONDAT

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

FORTALESA

1

2

3

4

5

6

7

8

9

LA FEBRE DE L’OR

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

LA VOLUNTAT DELS DÉUS

1

2

3

4

5

6

7

8

MANA

1

2

3

4

Epíleg

112860.jpg

112871.jpg

Agraïments

És impossible elaborar en solitari un llibre com aquest.

Per això, dono les gràcies a tots els que m’han ajudat, en especial a la meva editora, Melanie Blank-Schröder, a la meva correctora de text, Margit von Cossart, i al meu agent i taumaturg, Bastian Schlück. Però també als dissenyadors que han concebut les cobertes i han dibuixat els mapes; al departament de màrqueting, tan ple d’idees, i, naturalment, a la distribuïdora i a tots els llibreters que, finalment, posen el llibre al mercat. Com sempre, agraeixo a Klara Decker la lectura del llibre i que hagi trobat respostes a internet, quan jo ja no progressava en les meves investigacions. Els cavalls no se’n van aprofitar quan, cavalcant els meus pensaments, vagaven cap a Nova Zelanda. I els gossos em tornaven una vegada i una altra a la realitat, sobretot perquè els donés menjar.

Penso en Jacky i Grizabella.

SARAH LARK, octubre del 2009

DIGNITAT

Irlanda - Comtat de Wicklow

1846-1847

1

Encara que el cor li bategava amb força, la Mary Kathleen es va obligar a caminar lentament fins a quedar fora de la vista de la casa senyorial. I no perquè algú l’hagués sorprès. I, si la cuinera hagués sospitat alguna cosa, comparat amb el que la vella Grainné cisava del pressupost domèstic dels rics Wetherby, dos pastissets de te no tenien gens d’importància.

La Mary Kathleen, doncs, no tenia por que algú l’estigués perseguint quan es va amagar, tremolosa, darrere d’un dels murs de pedra que allí, com per tot Irlanda, limitaven els camps. La protegien del vent i de les mirades curioses, però no del sentiment de culpabilitat que sentia.

Ella, la Mary Kathleen, l’alumna model de la classe de Bíblia del pare O’Brien; ella, que, en la confirmació, havia anteposat orgullosa el nom de la Mare de Déu al seu propi..., ella... havia robat!

La Kathleen encara no aconseguia comprendre què li havia passat, però quan havia portat la safata amb els pastissets a les dependències de la distingida Lady Wetherby, el seu desig havia estat massa poderós. Scones acabats de fer, de farina blanca i un sucre no menys blanc, servits amb una melmelada que no havien elaborat bullint simplement unes quantes baies, sinó que havia arribat d’Anglaterra en uns preciosos potets de vidre. Segons l’etiqueta, que la Kathleen, amb tant d’esforç havia desxifrat, s’havia elaborat amb «taronges». Fos el que fos això, devia ser boníssim!

Va necessitar tota la seva voluntat per col·locar la safata sobre la tauleta de te entre Lady Wetherby i la seva convidada, fer una reverència i xiuxiuejar un educat «Per servir-les!», sense posar-se a bavejar com el gos del mossèn. Només de pensar-ho se li escapava un riure incontrolable. Però s’havia enorgullit una mica de si mateixa quan havia tornat a la cuina, on, en aquells moments, la vella Grainné s’estava menjant un d’aquells saborosos pastissets, naturalment, sense oferir-ne ni una sola engruna a la Kathleen o a l’ajudant de cuina.

—Ja podeu donar gràcies a Déu, noies —solia sermonejar-les la Grainné—, d’haver trobat feina en aquesta casa. Aquí sempre sobra un tros de pa per a vosaltres. Ara, quan les patates es podreixen als camps i la gent es mor de gana, això pot salvar-vos la vida!

La Kathleen ho reconeixia. De totes maneres, la sort havia afavorit la seva família. El seu pare guanyava una mica com a sastre. Els O’Donnell no tan sols depenien de les patates que la mare i els germans de la Kathleen cultivaven en el seu petit terreny. Quan la necessitat era molt gran, en James O’Donnell recorria als seus estalvis i comprava un grapat de gra a Lord We­therby o al seu administrador, el senyor Trevallion. La jove no tenia cap motiu per robar, però, no obstant això, ho havia fet.

Però per què havien de deixar, Lady Wetherby i la seva amiga, dos pastissets? Per què ni s’hi van fixar quan la Mary Kathleen recollia la taula? Les senyores se n’havien anat a la sala de música, on Lady Wetherby s’havia posat a tocar el piano. Els scones que havien sobrat no els interessaven i la Grainné, d’això ella n’era ben conscient, tampoc no en desconfiaria. Lady Wetherby era jove i llaminera. Poques vegades deixava un dolç al plat.

Així que la Kathleen ho havia fet. S’havia ficat els scones a la butxaca del bonic uniforme de criada, després els havia amagat entre els plecs del gastat vestit blau i, finalment, havia comès un altre robatori en apoderar-se del pot de melmelada gairebé buit en lloc de rentar-lo com havia ordenat la Grainné. Però aquest era un pecat vènial, perquè el tornaria net quan l’hagués escurat. Del robatori dels scones, en canvi, en tindria remordiments fins que el dissabte pogués confessar-se amb el pare O’Brien. Si és que s’atrevia. Sabia que li cauria la cara de vergonya.

La Mary Kathleen es penedia profundament del seu pecat, tot i que encara no s’havia menjat els scones. Però sospirava pel seu sabor i la seva olor. «Ajuda’m, Déu meu!», va dir per dintre, mentre pensava si faria més lleu el seu pecat si regalava els pastissets als seus germans petits. Això seria almenys un penediment real i una penitència molt més dura que resar vint avemaries. Però, sens dubte, els nens presumirien dels pastissos i quan els pares de la Kathleen se n’assabentessin...

No, això no podia ser!

I llavors encara empitjorarien les coses! Mentre la Kathleen cavil·lava piadosament com expiar la seva culpa, sobtadament va tenir un desig que va accelerar d’inquietud el ritme del seu cor. O de culpabilitat? O simplement... d’alegria?

Es repartiria els pastissos amb en Michael! En Michael Drury, el fill del pagès del costat, que vivia en una cabana encara més petita, més fumada i més miserable que la de la Kathleen. Segur que en Michael encara no havia menjat res, excepte un parell d’espigues que devia anar rosegant mentre segaven la collita per a Lord Wetherby. Només això ja es considerava un delicte que el senyor Trevallion castigava amb assots si atrapava algú in fraganti.

Els cereals eren per als amos; les patates per als criats. I si les patates es podrien, els pagesos havien de pensar què farien. La majoria es resignaven. La mare d’en Michael, per exemple, considerava el fet que les patates es podrissin misteriosament al camp com un càstig diví i intentava esbrinar amb l’oració diària què era el que havia fet empipar el Senyor perquè llancés aquell infortuni sobre ells. En Michael i uns quants joves s’enfadaven molt amb el senyor Trevallion i Lord Wetherby, els quals collien complaguts una abundant collita de blat, mentre els fills dels arrendataris es morien de gana.

La Mary Kathleen va evocar, somiadora, l’expressió atrevida de la cara d’en Michael quan criticava els amos, amb el front arrugat sota els cabells foscos i embullats, i els seus brillants ulls blaus deixant anar espurnes. Consideraria Déu que repartir els scones amb el seu amic era un acte de contrició? Sens dubte, d’aquesta manera satisfeia la gana d’ell i el seu propi desig d’estar amb aquell jove alt i prim, la profunda veu del qual la fascinava. Desitjava sentir el frec de les seves mans i abandonar-se als seus braços.

En èpoques millors, en Michael, amb el seu pare i el vell Paddy Murphy, tocava música de ball els dissabtes a la tarda o a la festa anual de la collita. Els vilatans ballaven, bevien i reien, i després, quan es feia fosc, en Michael Drury cantava balades mentre mirava la Kathleen O’Donnell...

Però a hores d’ara a ningú no li quedaven forces per ballar. I ja feia molt que en Kevin Drury i en Paddy Murphy se n’havien anat a les muntanyes. Es deia que tenien una pròspera destil·leria de whisky i que en Michael venia les ampolles de sota mà a Wicklow. Fos com fos, el pare de la Kathleen no volia tenir res a veure amb els Drury i havia censurat severament la seva primogènita quan l’havia vista parlar amb en Michael el diumenge a l’església.

—Però crec que en Michael et demanarà la meva mà! —havia protestat la Kathleen amb les galtes enceses—. De manera... totalment oficial i decent...

El sastre O’Donnell va esbufegar i la seva figura alta i prima es va estremir de desdeny.

—Quan un Drury ha fet alguna cosa de manera oficial i decent? Tota la família són gentussa: violinistes, flautistes i destil·ladors de whisky. Tots són uns delinqüents. Al seu avi ja el volien enviar a les colònies. Mira que jo aprecio poc els anglesos, però quin favor ens haurien fet! En canvi, va marxar a Galway, i, d’allí, Déu sap a on. I el mateix va fer l’inútil del seu fill! Quan els amenaça un perill, s’esfumen. Això sí, cap d’ells no deixa menys de cinc fills darrere seu! Aparta els ulls del jove Drury, Kathie, i encara més els dits. Ets tan guapa, que tindràs qui tu vulguis!

La Kathleen es va enrojolar de nou, avergonyida que el seu pare hagués esmentat la seva bellesa. Ja era força desprestigi això, als ulls del pare O’Brien. Una jove donzella havia de ser virtuosa i aplicada, repetia, i mai no havia de mostrar els seus encants.

En el cas de la Mary Kathleen, però, això no era fàcil d’evitar. No es podia amagar sempre per impedir que els homes contemplessin la seva dolça cara, els cabells sedosos i rossos com la mel i els seus atractius ulls verds. En Michael havia comparat el seu color amb el verd fosc de la vall en pondre’s el sol. I, de vegades, quan les pupil·les de la jove reflectien alegria i sorpresa, ell hi descobria unes guspires que brillaven com la primera verdor de la primavera als prats.

Oh, en Michael sí que sabia dir coses boniques! I ella no volia creure que fos un brètol com deia el seu pare. Al cap i a la fi, treballava molt als camps de Lord Wetherby. A més, el cap de setmana tocava el violí als pubs de Wicklow, on havia d’anar caminant quan ningú no li deixava un mul o un ruc. De vegades, en Roony O’Rearke, el jardiner dels Wetherby, s’oferia a fer-ho. En Roony tenia fama de borratxo, però la Kathleen no volia pensar seriosament que hi hagués cap relació entre el préstec del ruc i el whisky clandestí.

Es va aixecar i es va encaminar cap al poble. Un bosquet separava les propietats dels Wetherby de les cabanes dels seus arrendataris. Els amos no volien tenir a la vista els habitatges dels seus treballadors domèstics. A poc a poc, la Kathleen es va anar trobant més bé, la qual cosa era deguda al fet que no caminava directament cap al poble i a la casa de la seva família, sinó que anava cap als camps de blat més enllà de les cabanes. Els homes encara treballaven, però el sol ja s’estava amagant a poc a poc. En Trevallion no trigaria gaire a enviar-los a casa.

El crepuscle sempre creava un dilema al cobdiciós administrador: d’una banda, encara hi havia prou llum per treballar i Lord Wetherby no els havia de regalar res; però, de l’altra, la penombra facilitava els robatoris. Els treballadors es ficaven espigues a les butxaques o s’amagaven darrere dels murs de pedra per agafar-les protegits per la foscor.

La Kathleen esperava que en Trevallion enviés aviat els seus homes a casa, encara que això augmentés més la gana. Al cap i a la fi, les famílies esperaven expectants el botí obtingut per pares i germans. Ni tan sols el pare O’Brien no podia condemnar serio­sament la conducta dels parcers, encara que, naturalment, sempre els imposava una penitència quan li confessaven els seus petits furts. Com a conseqüència, els bons pares de família es passaven mig diumenge agenollats a l’església. A aquestes hores, els homes joves, com en Michael, deambulaven pels camps intentant birlar un parell d’espigues més en absència dels senyors, que aprofitaven el diumenge per sortir a cavalcar o per anar a caçar amb els seus amics.

I, en efecte, la lluna plena, que s’aixecava en aquests moments sobre la muntanya substituint el crepuscle, semblava justificar els temors d’en Trevallion sobre els robatoris. Sabia que els homes, les seves dones i els seus fills, a la claror de la lluna, trobarien fàcilment les espigues amagades, i que alguns, desesperats, intentarien aprofitar la nit per als seus robatoris. La Kathleen sospitava que l’administrador, gelós en excés de la seva feina, planejava menjar alguna cosa d’hora i tancar una mica els ulls abans de passar-se mitja nit patrullant.

Va haver de fer un esforç per no escopir quan el va veure arribar assegut al pescant de l’últim carro de la collita, mentre els esgotats treballadors tornaven a peu fins a casa seva des dels camps.

—Vaja, si és la petita la Mary Kathleen! —la va saludar afablement l’administrador—. Què hi fas aquí, Rinxolets d’Or? Ja t’han tret de la casa? Mira que no robeu a la cuina! M’hi jugo el que vulguis que la vella Grainné no tan sols es proveeix ella mateixa, sinó també tots els seus fills i néts amb el pa dels seus senyors!

—Els senyors prefereixen pastissos... —es va sentir a dir des del grup de pagesos que s’arrossegaven extenuats darrere el carro d’en Trevallion.

La Kathleen va reconèixer la veu d’en Bill Rafferty, un fill de la Grainné, la cuinera. En Billy no era un geni, però sí que era sorneguer i se sentia bé fent el paper de bufó.

—Com hauria de saber vostè millor que ningú, Trevallion —va prosseguir en Billy—. O és que no s’asseu a la seva taula?

El comentari fou celebrat amb unes sonores riallades. De fet, el lord anglès no tractava gaire millor el seu administrador irlandès que els seus arrendataris. Naturalment, en Trevallion ocupava un càrrec especial i no passava gana. Però no gaudia del favor del seu senyor, que en cap moment no s’havia plantejat la possibilitat d’elevar-lo a la noblesa, com, de tant en tant, passava als administradors de les grans propietats. Lord Wetherby era de la noblesa, però la seva família era insignificant a Anglaterra. Els terrenys d’Irlanda procedien del dot de la seva dona i eren més aviat petits.

—Almenys a la meva taula no falta menjar —va replicar en Trevallion—. També hi ha pastissos, petita Kathleen, en cas que busquis un home capaç d’oferir-te alguna cosa...

La Kathleen es va posar vermella. Però, no, aquell home no podia saber res dels pastissets de te que semblava que li cremaven a les butxaques del vestit. L’únic que havia d’evitar era mostrar-se culpable! Virtuosament, va abaixar la mirada. En general, la Kathleen no responia quan en Trevallion li parlava, i callava, sobretot, quan deia aquesta mena d’impertinències.

En Trevallion no tenia res que pogués interessar a una noia. Era baixet, nerviüt i pèl-roig com un leprechaun, però li faltava l’espurna dels mitològics follets del bosc. Els irlandesos acomodats els construïen cases als seus jardins perquè els ajudessin en les tasques del camp i, especialment, en la destil·lació del whisky. Supersticions antigues, naturalment, com solia dir el pare O’Brien a classe, abans d’explicar als nens petits algun conte sobre aquests éssers insolents vestits de color verd.

En Trevallion no tenia res de divertit. Era totalment servil davant els seus amos anglesos i dur i infame amb els arrendataris. Ni tan sols quan el senyor i la senyora no s’allotjaven a les seves propietats irlandeses, cosa que succeïa la major part de l’any, no feia la vista grossa com els altres encarregats. En períodes de fam, especialment, els administradors miraven cap a un altre costat quan els treballadors sortien de caça o una part de la fruita i la verdura dels camps dels senyors acabava a les olles de les dones dels parcers. Però en Trevallion es barallava per cada pastanaga, cada poma i cada mongeta de la terra del seu patró, el qual només apareixia per a la collita i per a la temporada de caça. La gent l’odiava i, si una noia s’entregava a un subjecte com ell, no era sens dubte per amor, sinó per necessitat.

—O és que tens el teu galant aquí als camps? —va preguntar en Trevallion picant l’ullet maliciosament—. Hi ha alguna cosa que hagi de saber, ja que sóc la vista i l’oïda de l’amo?

El senyor era qui havia d’autoritzar els casaments i, naturalment, solia tenir en compte els suggeriments d’en Trevallion.

La Kathleen no es va dignar a contestar aquesta pregunta.

—D’acord. Em sembla que hauré de parlar seriosament amb el sastre O’Donnell... —va dir l’administrador abans de deixar marxar per fi la Kathleen. De cua d’ull, la noia va veure com es passava la llengua pels llavis.

El cor de la Kathleen bategava amb força. No devia voler demanar la seva mà, aquell home? El seu pare no feia més que parlar del «bon partit» amb el qual ella, gràcies a la seva bellesa, faria fortuna, sempre que es limités a esperar obedient i virtuosa l’home adequat. No es devia referir a en Trevallion? Abans de casar-se amb aquell fastigós, es faria monja!

Es va aturar amb el cap baix al costat del camí i va deixar passar la resta dels carros i els treballadors. Sabia que en Michael no trigaria a apartar-se amb discreció i va seguir caminant fins a amagar-se darrere els murs de pedra que voltaven el camp acabat de collir. La jove va començar a buscar espigues oblidades a terra.

Va ser en va, com era d’esperar. En Trevallion era molt conscienciós. Va sentir que cremava de ràbia cap al malvat homenet quan va veure arribar els primers nens famolencs del poble. Tots intentarien trobar les últimes restes de blat i tots marxarien amb les mans buides.

En aquell moment, no obstant això, la sort li somreia. En Michael s’acostava pel camp acabat de segar, aparentant vagar sense rumb. Naturalment, mirava els nens i les dones i feia veure que no s’havia adonat de la presència de la Kathleen. Però li va indicar amb un senyal imperceptible que el seguís. E

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta