Loading...

CARI MORA (EDICIó EN CATALà)

Thomas Harris  

0


Fragmento

1

Dos homes parlant a mitja nit. Estan a quasi mil set-cents quilòmetres de distància l’un de l’altre. Cada rostre té una part il·luminada per un telèfon mòbil. Són dos mitjos rostres parlant en la foscor.

—Puc trobar la casa on em diu que és. Expliqui’m la resta, Jesús.

La resposta arriba fluixa a través del cruixit d’una interferència.

—Ha pagat una quarta part del que va prometre. —Cof-cof—. Enviï’m la resta dels diners. Enviï-me’ls. —Cof-cof.

—Jesús, si trobo el que vull sense més ajuda seva, no rebrà mai res de mi.

—Això és més cert del que es pensa. És la cosa més certa que ha dit en sa vida. —Cof-cof—. El que vol està posat damunt de quinze quilos de Semtex... Si ho troba sense la meva ajuda, quedarà emplastrat a la Lluna.

—Tinc un braç llarg, Jesús.

—No arribarà fins aquí des de la Lluna, Hans-Pedro.

—Em dic Hans-Peter, com sap prou bé.

—Es posaria la mà al pito si tingués el braç prou llarg? És això el que ha dit? No vull informació personal. Pari de perdre el temps. Enviï els diners.

La comunicació es talla. Tots dos homes es queden estirats escrutant la foscor.

En Hans-Peter Schneider és en una llitera a bord del seu llarg vaixell negre, atracat davant la costa de Key Largo. Sent una noia que somica a la llitera cantonera de proa. Ell n’imita els plors. És un bon imitador. Li surt la veu de la seva mare cridant el nom de la noia.

—Karla? Karla? Per què plores, bonica? Només és un somni.

Desesperada en la foscor, la noia s’ho creu un instant, però de seguida torna a vessar unes llàgrimes incontrolables.

Els plors d’una noia són música per a en Hans-Peter; el tranquil·litzen i es torna a adormir.

A Barranquilla, Colòmbia, en Jesús Villarreal deixa que el xiulet compassat del seu respirador el calmi. Inhala una mica d’oxigen de la màscara. A través de la foscor que l’envolta sent un pacient a fora, a la sala comuna de l’hospital, que crida demanant ajuda a Déu.

—Jesús!

En Jesús Villarreal xiuxiueja a la foscor.

—Espero que Déu et senti igual de bé que jo, amic. Però ho dubto.

En Jesús Villarreal truca a informació des d’un telèfon mòbil no registrat i obté el número d’una acadèmia de ball de Barranquilla. Es treu la màscara d’oxigen per parlar.

—No, no m’interessa aprendre a ballar —diu a l’auricular—. Ara mateix no ballo. Vull parlar amb Don Ernesto. Sí, i tant que el coneix. Digui-li el meu nom, ell ja ho sabrà. —Cof-cof.

2

El vaixell d’en Hans-Peter Schneider lliscava molt lentament per davant la gran casa de Biscayne Bay, amb l’aigua borbollant pel casc negre.

A través dels binocles en Hans-Peter observava la Cari Mora, de vint-i-cinc anys, que amb pantalons de pijama i samarreta sense mànigues feia estiraments a la terrassa en la claror de primera hora del matí.

—Mare de Déu Senyor —va dir.

En Hans-Peter té uns ullals més aviat llargs i amb plata incrustada que es veu quan somriu.

En Hans-Peter és alt i pàl·lid, i va totalment pelat. Com que no té pestanyes, les seves parpelles tocaven el vidre dels binocles i l’embrutaven. Va fregar els oculars amb un mocador de fil.

En Félix, agent immobiliari, estava plantat al seu darrere al vaixell.

—És ella. La vigilant —va dir en Félix—. Coneix la casa millor que ningú, sap arreglar coses. Faci que li ensenyi com és la casa i després la despatxo abans que vegi res que no hagi de veure. Li pot estalviar temps.

—Temps —va dir en Hans-Peter—. Temps. Quant falta per al permís?

—El paio que té la casa llogada hi roda anuncis. Té permís per quinze dies més.

—Félix, vull una clau d’aquesta casa. —En Hans-Peter parla anglès amb accent alemany—. I la vull avui mateix.

—Si hi entra amb la meva clau i passa alguna cosa, sabran que he estat jo. A veure, sisplau, avui mateix aniré a veure el llogater i li demanaré que marxi. Ha de veure la casa amb llum de dia, amb gent. Ha de saber que fot els pèls de punta. He tingut quatre encarregades abans de trobar aquesta. És l’única que no té por.

—Félix, ves a veure el llogater. Ofereix-li diners. Fins a deu mil dòlars. Però em dones una clau ara mateix o d’aquí a cinc minuts estaràs flotant a l’aigua.

—Si fa mal a la noia, no el podrà ajudar —va dir en Félix—. Dorm a la casa. Hi ha de dormir per l’assegurança contra incendis. Durant el dia a vegades treballa en altres llocs. Esperi’s i vagi-hi de dia.

—Només hi donaré una ullada. Ni tan sols s’adonarà que hi soc.

En Hans-Peter va estudiar la Cari a través dels binocles. Ara estava de puntetes omplint una menjadora d’ocells. Seria una llàstima no aprofitar-la. Amb aquelles cicatrius tan interessants n’hi donarien molt. Potser cent mil dòlars (35.433.184 ouguiyes mauritanes) de l’Acroto Grotto Stump Club de Nouakchott. Això amb totes les extremitats i sense tatuatges. Si havia d’adaptar-la al gust del client, amb el temps d’espera, en trauria molt més. Cent cinquanta mil dòlars. Xavalla. En aquella casa hi havia entre vint-i-cinc i trenta milions de dòlars.

A la plumèria del costat de la terrassa, un ocell gat cantava una cançó que havia après a la selva nebulosa de Colòmbia i havia portat cap al nord, a Miami Beach.

La Cari Mora va reconèixer el crit

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta