Loading...

CINQUANTA OMBRES ALLIBERADES (CINQUANTA OMBRES 3)

E.L. James  

0


Fragmento

1

Fixo la vista amunt, per les escletxes del para-sol verd, cap al més blau dels cels, el blau d’estiu, el blau mediterrani, amb un sospir contingut. En Christian és al meu costat, estirat en una gandula. El meu marit —el meu guapo i ardent marit, que va sense camisa i amb uns texans tallats— llegeix un llibre que pronostica la fallida del sistema de la banca occidental. Tot indica que és el típic llibre de quiosc d’estació. Mai de la meva vida l’havia vist tan immòbil. Té més aire d’estudiant que no pas de capitost d’una de les principals empreses privades dels Estats Units.

A l’última etapa de la lluna de mel, fem el mandra sota el sol de la tarda a la platja que han batejat amb tant d’encert com la Beach Plaza Monte Carlo, de Mònaco, encara que en realitat no ens hi estem pas, en aquest hotel. Obro els ulls i contemplo el Fair Lady ancorat al port. Posem, evidentment, en un iot de luxe, construït el 1928, que flota majestàtic, i en realitat és el rei de totes les embarcacions del moll. Sembla una joguina d’aquelles de corda de criatura. En Christian n’està enamorat: sospito que està temptat de comprar-lo. Ai Déu meu, els nens i les seves joguines.

Em torno a asseure i escolto la barreja de Christian Grey al meu nou iPod i m’endormisco sota el solet de la tarda, recordant, mandrosa, la seva declaració. Ai, aquella meravellosa declaració al cobert de les barques… Gairebé sento l’olor de les flors silvestres i tot.

filete

—Ens casem demà? —em murmura en Christian a cau d’orella. Estic eixarrancada sobre el seu pit a la florida enramada del cobert, satisfets després d’haver fet l’amor amb tanta passió.

—Mmm…

—Això és un sí? —Noto el seu to de sorpresa i il·lusió.

—Mmm…

—Un no?

—Mmm…

Intueixo la seva rialleta.

—Incoherències, senyoreta Steele?

Ric per sota el nas.

—Mmm…

Esclafeix a riure, m’estreny fort i em fa un petó al cap.

—Doncs demà a Las Vegas.

Ensonyada, aixeco el cap.

—No crec que fes gaire feliços els meus pares.

Amb les puntes dels dits em tamborina l’esquena nua, amunt i avall, en una suau carícia.

—Què vols, Anastasia? Las Vegas? Una gran boda amb tots els ets i uts? Vejam.

—Gran, no… Només amics i familiars. —Me’l miro commoguda per la silenciosa súplica que veig en aquells ulls grisos, encesos. Què vol?

—Molt bé —assenteix—. On?

Faig un gest d’indiferència.

—Que podria ser aquí? —pregunta amb cautela.

—A casa de la teva família? No els farà res?

Esbufega.

—La meva mare estaria més contenta que unes pasqües.

—Doncs va, aquí. Segur que seria el lloc que triarien els meus pares.

M’acaricia els cabells. Es pot ser més feliç?

—Ja sabem on; ara, quan.

—Ho hauries de preguntar a la teva mare.

—Mmm… —Se li esborra una mica el somriure—. Pot trigar un mes, vet aquí. Et desitjo massa per esperar tant.

—Ja em tens, Christian. Fa molt que em tens. Però és veritat… És un mes.

Li beso el pit, un petó suau i cast, i me’l miro amb un somriure.

filete

—Et cremaràs —em murmura en Christian i, sobresaltada, em desperto de l’endormiscament.

—Tu sí que em cremes —li dic amb un somriure d’allò més dolç. El sol de mitja tarda ha canviat i m’enlluerna. Fa una rialleta i amb un moviment ràpid em posa la gandula a l’ombra del para-sol.

—A recer del sol mediterrani, senyora Grey.

—Gràcies pel seu altruisme, senyor Grey.

—Un plaer, senyora Grey, i d’altruista, res de res. Si es crema no la podré tocar. —Alça una cella, els ulls li brillen d’il·lusió i el cor se m’eixampla—. Però m’imagino que ho sap i que es riu de mi.

—Això faria jo? —dic amb un sospir, fingint innocència.

—Ho faria i ho fa. I sovint. És una de les moltes coses que em tenen enamorat de vostè. —Se m’acosta i em fa un petó, mossegant-me, enjogassat, el llavi inferior.

—Pensava si no em podria posar vostè una mica més de protector. —Faig una ganyota a tocar dels seus llavis.

—Feina bruta, senyora Grey… però també una oferta que no puc rebutjar. Segui —ordena amb veu enrogallada. Faig el que em diu i ell, amb fregues lentes i meticuloses, m’omple el cos de loció amb aquells dits ferrenys i flexibles.

—De debò que ets preciosa. Sóc un home afortunat —murmura mentre em passa els dits pels pits, escampant-hi el protector solar.

—És veritat, sí que ho és, senyor Grey. —Me’l miro tímidament a través de les pestanyes.

—És la modèstia personificada, senyora Grey. Tombi’s. Li’n passaré per l’esquena.

Somrient, em giro i em desfà el llaç del darrere del meu biquini, que és tan car que m’espanta.

—Què et sembla si em trec la peça de dalt, com les altres dones de la platja? —li pregunto.

—Em desagradaria —diu sense dubtar—. Ja no em fa gaire el pes que portis tan poca cosa ara mateix. —Se m’acosta i em diu ben fluixet—: No temptis la sort.

—Em desafia, senyor Grey?

—No. És una simple constatació, senyora Grey.

Deixo anar un sospir i sacsejo el cap. Ai, Christian…, el meu Christian possessiu, gelós i maníac del control.

Quan acaba, em pica al cul.

—Llestos, mestressa.

Sona la seva BlackBerry sempre present, sempre a punt. Arrufo el front i ell fa una mitja rialleta.

—Matèria reservada, senyora Grey. —Aixeca una cella a tall d’advertència, em torna a tustar el darrere i s’asseu a la gandula per respondre a la trucada.

La meva deessa interior ronca com un felí. Potser aquest vespre podem fer algun numeret a terra. Matèria reservada. Fa un somriure afectat, arquejant una cella. La idea em provoca una rialleta i em torno a submergir en la migdiada.

—Mam’selle? Un Perrier pour moi, un Coca-Cola light pour ma femme, s’il vous plaît. Et quelque chose à manger… laissez-moi voir la carte.

Mmm… Em desperta en Christian parlant francès amb desimboltura. Pestanyejo per la claror del sol i veig que m’observa mentre s’allunya una jove amb lliurea, que aguanta ben amunt la safata alhora que fa balancejar amb aire provocatiu la cua de cavall que du agafada molt enlaire.

—Tens set? —pregunta ell.

—Sí —murmuro, mig adormida.

—Et contemplaria d’un cap de dia a l’altre. Cansada?

Em poso vermella.

—No es pot dir que hagi dormit gaire aquesta nit.

—Jo tampoc. —Fa una rialleta, deixa la BlackBerry i s’aixeca. Els pantalons curts li baixen una mica i se li baden de manera que deixen veure el banyador que porta sota. Es treu els pantalons i les xancletes. Perdo el fil del que tenia al cap.

—Ens banyem? —M’allarga la mà i jo alço la vista cap a ell, enlluernada—. Som-hi? —insisteix, decantant el cap, amb expressió de passar-s’ho bé. Veu que no responc i sacseja el cap—. Em sembla que et cal un toc d’alerta. —Tot d’un plegat, se m’abalança i m’agafa a coll. Jo deixo anar un xisclet, més de sorpresa que de por.

—Christian! Deixa’m anar! —crido.

Se’n riu.

—Fins que no arribem a l’aigua, no, bonica.

Una colla que pren el sol a la platja ens mira amb aquell desinterès i desconcert tan típic, ara me n’adono, dels francesos, mentre en Christian em porta fins a l’aigua, rient, i s’hi fica amb mi a coll.

M’hi agafo fort.

—No en seràs capaç —dic, panteixant, mirant de contenir el riure imparable.

Fa una rialleta.

—Ai, Ana, nena, no has après res en el poc temps que fa que ens coneixem? —Em besa i jo aprofito l’oportunitat per passar-li els dits entre els cabells; m’hi agafo i li torno el petó, envaint-li la boca amb la llengua. Respira fondo i es fa enrere. Té els ulls entelats, però a l’aguait.

—Ja sé de què vas —murmura i es va enfonsant a poc a poc en l’aigua freda i clara, sense deixar-me anar, mentre els seus llavis tornen a trobar els meus. Ben aviat oblido el fred de la Mediterrània, aferrada al meu marit.

—Em pensava que volies nedar —murmuro a frec de la boca d’ell.

—Ets ben desconcertant. —Em mossega el llavi inferior—. Però no sé si vull que la bona gent de Montecarlo vegi la meva dona en ple atac de passió.

Li frego la boca per les barres i noto a la llengua el pessigolleig de la seva barba incipient: tant se me’n dóna la bona gent de Montecarlo.

—Ana —gemega. S’entortolliga la cua de cavall al canell i me l’estira suaument, obligant-me a tirar el cap enrere i a deixar el coll al descobert. Em va resseguint amb petons de l’orella al coll.

—Et porto cap endins? —diu quasi sense alè.

—Sí —xiuxiuejo.

Tira el cap un pèl enrere i em mira amb aquells ulls càlids, delerosos i concentrats.

—És tan insaciable i tan descarada, senyora Grey… Quina mena de monstre he creat?

—Un monstre a la seva mida. Em voldria d’alguna altra manera?

—La prendria com fos, ho sap prou bé. Però ara mateix, no. Amb tant de públic, ni pensar-hi. —Fa un gest amb el cap assenyalant la sorra.

Com?

Evidentment, alguns dels que prenien el sol han abandonat la indiferència i ens miren amb interès. De cop i volta, en Christian m’agafa de la cintura, em llança enlaire i em deixa caure a l’aigua, on m’enfonso entre les ones cap a la sorra suau de sota. Pujo a la superfície tossint, balbucejant, enriolada:

—Christian! —el renyo i el fulmino amb la mirada. Em pensava que faríem l’amor a l’aigua… i ens n’apuntaríem un altre. Es mossega el llavi per dissimular que allò el diverteix. L’esquitxo i ell s’hi torna.

—Tenim tota la nit —diu, rient com un beneit—. Fins després, bufona.

Es capbussa, surt un metre enllà i després, amb un crol airós i desimbolt, s’allunya de la platja i de mi.

Ara sí que m’ha mort! El juganer i encegador Cinquanta! Em protegeixo els ulls del sol mentre miro com se’n va. És tan provocador… Què puc fer perquè torni? Nedo cap a la sorra rumiant les opcions que tinc. Arribo a les gandules, on ja ens han portat les begudes, i faig un glop ràpid de Coca-Cola light. En Christian s’ha convertit en un puntet en la llunyania.

Mmm… M’estiro de bocaterrosa i, amb penes i treballs em trec la part de dalt del biquini i la llanço com aquell qui res a la gandula d’en Christian. Ja veu si en puc arribar a ser, de descarada, senyor Grey. Què et sembla, nen? Tanco els ulls i deixo que el sol m’escalfi la pell i els ossos. Em deixo portar per la calor i el cap se me’n va al dia del casament.

filete

—Ja pot besar a la núvia —diu el reverend Walsh.

Somric al meu marit.

—Per fi ets meva —murmura, m’abraça i em fa un petó innocent als llavis.

M’he casat. Sóc la senyora de Christian Grey. El cap em roda d’emoció.

—Quin goig que fas, Ana —diu fluixet i somriu amb els ulls encesos d’amor… i d’alguna cosa més fosca, més ardent—. Que ningú que no sigui jo et tregui aquest vestit, entesos? —Aquell somriure arriba a trenta-nou graus mentre amb les puntes dels dits em va resseguint la galta, abrandant-me la sang.

Mare meva… Com ho pot fer, això, aquí, amb tota aquesta gent pendent de nosaltres?

Faig que sí sense obrir boca. Renoi, espero que no ens senti ningú. Encara sort que el reverend Walsh s’ha apartat, discret. Em miro els que s’han congregat vestits de gala per al casament: la mare, en Ray, en Bob i els Grey aplaudeixen; fins i tot ho fa la Kate, la meva dama d’honor, sensacional, de rosa pàl·lid, al costat del padrí de boda d’en Christian, el seu germà Elliot. Qui havia de dir que fins i tot l’Elliot es presentaria tan polit? Tothom hi posa un somriure d’orella a orella, radiant, tret de la Grace, que plora amb tota l’elegància del món, eixugant-se les llàgrimes amb un mocadoret blanc impecable.

—A punt de solfa, senyora Grey? —murmura en Christian mentre em dedica un tímid somriure. Em fonc. Amb aquest esmòquing senzill, negre, i l’armilla i la corbata platejades, té un aire diví. Va tan… elegant.

—Del tot a punt. —Faig una rialleta, una ganyota de bleda.

Al cap de poc, la festa està en plena efervescència… En Carrick i la Grace s’ho han treballat de valent. Han fet instal·lar i decorar l’envelat que és una meravella, en tons rosa pàl·lid, platejat i cru, amb els costats oberts de cara a la badia. Hem tingut un dia preciós i ara el sol de la tarda resplendeix damunt l’aigua. En un dels extrems de l’envelat hi ha una sala de ball i a l’altre, un esplèndid bufet.

En Ray i la meva mare ballen i riuen. Els veig junts i tinc una sensació agredolça. Espero que en Christian i jo durem més. No sé pas què faria si em deixés. Qui es casa a corre-cuita no triga a penedir-se’n. És una frase que em persegueix.

Tinc la Kate al costat, preciosa amb aquest vestit de seda llarg. Em mira i arrufa el front.

—Ei, nena, que representa que ha de ser el dia més feliç de la teva vida —em renya.

—I ho és —responc fluixet.

—Ai, Ana, què passa? Et mires la teva mare i en Ray?

Faig que sí, trista.

—Són feliços.

—Més feliços separats.

—Ja tens dubtes? —em pregunta la Kate, inquieta.

—No, cap ni un. És que… l’estimo tant. —M’aturo, incapaç d’articular la por que tinc o poc disposada a fer-ho.

—És claríssim que t’adora, Ana. Ja sé que aquesta relació ha tingut un inici poc convencional, però també veig que tots dos heu passat un mes d’allò més feliç. —M’agafa les mans i me les estreny fort—. A més, ara ja és massa tard —afegeix amb una rialleta.

M’agafa un atac de riure. Molt propi de la Kate, això de dir obvietats! Em fa una de les seves abraçades especials marca de la casa.

—T’anirà molt bé, Ana. I si gosa fer-te la més mínima, se les haurà d’haver amb mi. —Em deixa anar i fa un somriure a algú que tinc darrere.

—Hola, bonica. —En Christian m’abraça, gest que em sorprèn, i em fa un petó a la templa—. Kate… —diu a tall de salutació. Continua fred amb ella, tot i que ja ha passat un mes i mig.

—Hola de nou, Christian. Me’n vaig a buscar el teu padrí de boda, que resulta un acompanyant de primera. —Ens somriu a tots dos i se’n va cap a l’Elliot, que fa una copa amb el seu germà, l’Ethan, i el nostre amic José.

—És hora de tocar el dos —murmura en Christian.

—Tan aviat? És la primera festa de la meva vida en què no em fa res ser el centre d’atenció. —Em giro entre els seus braços per mirar-me’l.

—T’ho mereixes. Estàs espectacular, Anastasia.

—I tu.

Somriu i l’expressió se li fa més càlida.

—Aquest vestit preciós t’escau perfectament.

—Aquesta antigalla? —M’enrojolo, tota tímida, i estiro la delicada randa del vestit de boda senzill, cenyit, pensat especialment per a mi per la mare de la Kate. M’encanta que la punta sigui a l’espatlla: púdica i incitant alhora, espero.

S’inclina un xic i em besa.

—Anem-nos-en. No et vull compartir més amb tota aquesta gent.

—Vols dir que podem fugir del nostre convit de casament?

—És la nostra festa, maca, i podem fer el que vulguem. Ja hem tallat el pastís. I ara mateix l’únic que m’interessa és agafar-te i tenir-te per a mi tot sol.

Faig una rialleta nerviosa.

—Em té per a tota la vida, senyor Grey.

—Em complau sobre manera sentir-ho, senyora Grey.

—Oh, mi-te’ls, els colomins!

Esbufego sense que es noti: la mare de la Grace ens ha localitzat.

—Christian, rei, un altre ball amb l’àvia?

En Christian arruga els llavis.

—I tant, àvia.

—I tu, preciosa Anastasia, per què no fas feliç un avi… i balles amb en Theo?

—Amb en Theo, senyora Trevelyan?

—Amb l’avi Trevelyan. I em sembla que ja em pots dir àvia. Per cert, vejam si posem fil a l’agulla amb això de fer-me besàvia. Tampoc no em queda tant de vida. —Ens adreça un somriure infantil.

En Christian parpelleja, horroritzat.

—Som-hi, àvia —diu, i li agafa la mà per emportar-se-la a la pista, mentre em mira, amb una ganyota i els ulls en blanc.

—Fins ara, maca.

Me’n vaig cap a l’avi Trevelyan i se m’acosta en José.

—No et demanaré pas un altre ball. Crec que ja t’he monopolitzat massa temps a la pista… Em fa feliç veure’t feliç, però t’ho dic de debò, Ana, sempre seré aquí… per si em necessites.

—Gràcies, José. Ets un bon amic.

—T’ho dic amb el cor a la mà. —Els seus ulls foscos tenen la brillantor de la sinceritat.

—Ja ho sé, i t’ho agraeixo, José. I ara, si m’ho permets, tinc un compromís amb un senyor gran.

En José arrufa el front, desconcertat.

—L’avi d’en Christian —li aclareixo.

Fa una mitja rialla.

—Que tinguis sort, Annie. Sort amb tot.

—Gràcies, José.

Després del ball amb l’encantador avi d’en Christian, em quedo al davant la porta contemplant com es colga de mica en mica el sol a Seattle, projectant ombres d’un taronja encès i blau turquesa a la badia.

—Au, vinga —m’acuita en Christian.

—M’he de canviar.

Li agafo la mà amb la intenció d’emportar-me’l cap a dalt. Posa mala cara, no m’entén i amb un gest suau m’atura la mà.

—Em pensava que volies ser tu qui em tragués el vestit —li dic. Se li encenen els ulls.

—Exacte. —Em dirigeix una rialleta plena de desig—. Però no et despullaré pas aquí. No ens n’anirem fins que… No ho sé… —Fa un gest amb aquella mà de dits tan llargs i deixa la frase a mitges, tot i que s’entén prou bé.

Se m’encén la cara i li apart

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta