Loading...

CINQUANTA OMBRES D'EN GREY (CINQUANTA OMBRES 1)

E.L. James  

0


Fragmento

1

Emmurriada, miro el meu reflex al mirall. Quin fàstic de cabells! És que no hi ha manera de dominar-los! Maleïda Katherine Kavanagh, mira que posar-se malalta i fer-me passar per aquest calvari! Hauria d’estar estudiant per als exàmens de fi de curs, que són la setmana que ve, i aquí estic: intentant dominar la meva cabellera a cops de raspall. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. No m’he de ficar al llit amb els cabells humits. Mentre recito aquest mantra sense parar, intento, un cop més, controlar-los amb el raspall. Poso els ulls en blanc exasperada i em quedo mirant la noia de cabells castanys, pell blanca i ulls blaus massa grossos per al seu rostre, que em mira des del mirall. Em rendeixo. L’única esperança que em queda és recollir-me la indomable cabellera en una cua i estar mig presentable.

La Kate és la meva companya d’habitació i, de tots els dies de l’any, avui ha caigut víctima de la grip. Per tant, no pot anar a l’entrevista que havia aparaulat amb no sé quin magnat d’una megaempresa, de qui no havia sentit a parlar mai, per publicar-la al diari dels estudiants. De manera que m’ha nomenat voluntària. He d’estudiar com una boja per als exàmens finals i fer un treball que tinc pendent i, a més, se suposa que aquesta tarda treballo, però no: avui em toca agafar el cotxe i recórrer més de dos-cents quilòmetres per anar al centre de Seattle i poder-me trobar amb l’enigmàtic president de Grey Enterprises Holding, Inc. Com a emprenedor excepcional que és i benefactor principal de la nostra universitat, el seu temps és molt valuós (molt més que el meu), però li ha concedit una entrevista a la Kate. «Un autèntic cop mestre», m’ha dit. Maleïdes activitats extracurriculars de la Kate.

La Kate està arraulida al sofà de la sala d’estar.

—Ana, em sap greu. M’ha costat nou mesos aconseguir aquesta entrevista. Em costaria mig any més tornar-ne a concertar una altra i, d’aquí a sis mesos totes dues ens haurem llicenciat. Sóc la redactora del diari i no ho puc engegar a rodar. Sisplau —em suplica la Kate amb la veu rogallosa pel mal de coll. Com s’ho fa? Fins i tot malalta té un aire poca-solta increïble, cabells panotxa perfectes i ulls verd lluents, encara que ara hi té una línia vermella i li ploren. Ignoro el pessic de compassió involuntària que sento.

—És clar que hi aniré, Kate. Hauries de tornar-te a ficar al llit. Vols una aspirina o paracetamol?

—Paracetamol, sisplau. Aquí tens les preguntes i la gravadora. Només cal que premis aquí per gravar. Pren notes, jo ja m’encarregaré de transcriure-ho tot.

—No en sé res, d’ell —murmuro, intentant sense èxit ocultar el pànic que creix dins meu

—Les preguntes ja te’n donaran una imatge. Vés. Hi ha un bon tros fins allà. No vull que facis tard.

—D’acord, ja marxo. Torna al llit. T’he deixat una mica de sopa perquè te l’escalfis després. —La miro amb afecte. Això només ho faria per tu, Kate

—Ara hi vaig. Bona sort. I gràcies, Ana… Com sempre, m’has salvat la vida.

Recullo la motxilla, li dedico un somriure i surto a buscar el cotxe. No em puc creure que m’hagi deixat enredar per la Kate. Però és que la Kate és capaç de convèncer el més pintat per fer qualsevol cosa. Serà una periodista fantàstica. És eloqüent, dura, persuasiva, lluitadora, bonica… i és la meva millor amiga, amb diferència.

No hi ha ningú a la carretera quan surto de Vancouver (Washington) en direcció a la interestatal 5. És d’hora i no he de ser a Seattle fins a les dues de la tarda. Per sort, la Kate m’ha deixat el Mercedes CLK esportiu. No estic segura que pogués arribar a temps amb la Wanda, el meu vell Volkswagen Escarabat. Portar el Mercedes és una delícia, i els quilòmetres passen com si res quan trepitjo a fons.

La meva destinació és la seu de l’empresa multinacional del senyor Grey. És un immens edifici de vint pisos, tot fet de vidre corbat i acer, la fantasia utilitària d’un arquitecte, amb les paraules GREY HOUSE escrites amb discreció en acer sobre el vidre de les portes principals. Són tres quarts de dues quan hi arribo, tremendament alleujada per no haver arribat tard, i accedeixo a l’enorme —i, sincerament, intimidatori— vestíbul de vidre, acer i pedra blanca.

Darrere de l’imponent taulell de gres, em somriu amablement una jove rossa, atractiva i molt ben vestida. Porta el vestit jaqueta negre i la brusa blanca més elegants que he vist mai. Va impecable.

—He vingut a veure el senyor Grey. Sóc l’Anastasia Steele, de part de la Katherine Kavanagh.

—Disculpi un moment, senyoreta Steele —em diu aixecant les celles.

Mentrestant, jo em quedo dreta i acomplexada davant seu. Em començo a penedir de no haver demanat una de les seves americanes de vestir a la Kate, en comptes d’haver-me posat la jaqueta blau marí. Fent un esforç m’he posat la meva única faldilla, les meves discretes botes marrons fins als genolls i un jersei blau. Per mi, vaig elegant. En recullo darrere l’orella un dels flocs de cabells que se m’han deixat anar fent veure que no em sento intimidada.

—Esperaven la senyoreta Kavanagh. Signi aquí, senyoreta Steele. Agafi l’últim ascensor de la dreta i pugi a la vintena planta. —Em dedica un somriure amable, segur que divertida, mentre signo.

Em dóna un passi de seguretat que porta la paraula VISITANT impresa amb contundència. No puc evitar somriure. És més que evident que només sóc aquí de visita. No hi encaixo ni amb calçador. Res no canvia, sospiro per dins. Li dono les gràcies, me’n vaig cap als ascensors i passo per davant dels dos vigilants de seguretat molt més elegants que jo amb els seus vestits negres fets a mida.

L’ascensor em puja a una velocitat vertiginosa a la vintena planta. Les portes s’obren lliscant i, quan surto, em trobo en un altre vestíbul gran, també de vidre, acer i pedra blanca. Un cop més em trobo davant d’un taulell de gres, i una altra noia rossa, de nou impecablement vestida de blanc i negre, s’aixeca per saludar-me.

—Senyoreta Steele, li fa res esperar-se allà, sisplau? —M’indica una sala d’espera on hi ha unes butaques de cuir blanc.

Darrere de les cadires de cuir hi ha una espaiosa sala de reunions amb les parets de vidre, una taula de fusta fosca també molt espaiosa i, com a mínim, vint cadires iguals al voltant. A l’altra banda, hi ha un finestral que va del terra al sostre amb una panoràmica del perfil urbà de Seattle que mira més enllà de la ciutat cap al Sound. La vista és fantàstica i, durant uns segons, em quedo paralitzada pel que veig. Uau.

M’assec, trec les preguntes de la motxilla i les repasso, mentre interiorment maleeixo la Kate per no haver-me donat una biografia resumida. No sé res de l’home que estic a punt d’entrevistar. Tant podria tenir noranta anys com tenir-ne trenta. La incertesa em mortifica i els nervis m’impedeixen estar quieta. Mai no m’he sentit còmoda a les entrevistes cara a cara; m’estimo més l’anonimat de les rodes de premsa, on em puc asseure discretament al fons de la sala. Sincerament, m’estimo més estar sola, llegint una novel·la anglesa, arraulida en una cadira de la biblioteca del campus que asseguda i com un flam dins d’un colós de vidre i pedra.

Poso els ulls en blanc. Tranquil·la, Steele. Tenint en compte com és l’edifici, massa asèptic i modern, interpreto que en Grey deu tenir uns quaranta anys: en forma, bronzejat i ros, a joc amb la resta del personal.

Una altra rossa elegant, impecable, surt per una gran porta que hi ha a la dreta. Què passa aquí amb tanta rossa immaculada? Sembla que les facin en sèrie. Respiro fondo i m’aixeco.

—Senyoreta Steele? —em pregunta l’última rossa.

—Sí —responc amb una veu ronca mentre m’escuro la gola—: Sí. —Això mateix, ara he semblat més segura.

—El senyor Grey la rebrà d’aquí a un moment. Em permet que li agafi la jaqueta?

—Sisplau. —Em trec la jaqueta.

—Li han ofert un refrigeri?

—Mmm…, no. —Ostres, Déu meu, i si acabo de ficar en un embolic la rossa número u?

La rossa número dos arrufa el front i es mira malament la rossa del taulell.

—Què li ve de gust: un te, un cafè, aigua? —em pregunta tornant a centrar-se en mi.

—Un got d’aigua, gràcies —murmuro.

—Olivia, sisplau, vés a buscar un got d’aigua per a la senyoreta Steele —ho diu amb to sever. L’Olivia s’aixeca i s’afanya a desaparèixer darrere una porta que hi ha a l’altra banda del vestíbul.

—Li prego que ens disculpi, senyoreta Steele, l’Olivia és nova i en pràctiques. No cal que s’aixequi. El senyor Grey trigarà encara cinc minuts.

L’Olivia torna amb un got d’aigua freda.

—Tingui, senyoreta Steele.

—Gràcies.

La rossa número dos se’n va cap al gran taulell repicant el gres del terra amb els talons. S’asseu i continuen treballant.

Potser el senyor Grey vol que tots els seus treballador siguin rossos. Sense gaire interès, em pregunto si això és legal i, llavors, s’obre la porta del despatx i en surt un afroamericà alt i atractiu amb un vestit elegant i rastes curtes. És evident que m’he equivocat de vestimenta.

Es tomba cap a la porta i diu:

—Ens veurem al golf aquesta setmana, Grey?

No sento la resposta. Es tomba, em veu i, quan somriu, se li dibuixen tot d’arrugues a les comissures dels ulls. L’Olivia s’ha posat dreta d’un bot per anar a cridar l’ascensor. Pel que sembla, això de posar-se dreta d’un bot és la seva especialitat. Està més nerviosa que jo!

—Bona tarda, senyores —els diu quan se’n va per la porta automàtica.

—El senyor Grey la rebrà ara, senyoreta Steele. Passi —m’indica la rossa número dos. Em poso dreta amb inseguretat al mateix temps que intento controlar els nervis. Recullo la motxilla, deixo el got d’aigua i me’n vaig cap a la porta de vidre que està mig oberta.

—No cal que hi truqui, entri directament —em diu mentre somriu amb amabilitat.

Empenyo la porta i passo, ensopego i caic de morros al despatx.

Merda i merda: per mi i pels meus peus! Estic de quatre grapes al llindar del despatx del senyor Grey, quan noto que unes mans amables m’ajuden a posar-me dreta. Tinc una vergonya horrorosa, per què he de ser tan maldestra! Per posar-me dempeus m’he d’armar de valor. A sobre és superjove!

—Senyoreta Kavanagh. —M’estén una mà de dits llargs tan bon punt m’he incorporat—. Sóc en Christian Grey. Es troba bé? Vol seure?

Superjove… i atractiu, superatractiu. És alt, porta un elegant vestit gris, camisa blanca i corbata negra, cabells desordenats de color coure fosc i té uns ulls grisos intensos i lluents que em miren amb sagacitat. Em costa una mica recuperar la veu.

—Mmm. De fet… —murmuro. Si aquest paio té més de trenta anys, jo sóc astronauta. Confosa, poso la meva mà en la seva i encaixem. Quan els nostres dits es toquen, sento que em recorre un estrany calfred d’emoció. Avergonyida, m’afanyo a retirar la mà. Deu ser cosa de l’electricitat estàtica. Parpellejo ràpidament, a la mateixa velocitat que em batega el cor.

—La senyoreta Kavanagh no es troba bé, per això m’ha demanat que vingués. Espero que no li faci res, senyor Grey.

—I vostè és…? —Té una veu càlida, segurament ho troba divertit, però costa discernir-ho en la seva expressió impassible. Se’l veu moderadament interessat, però, sobretot, cortès.

—Anastasia Steele. Estudio Literatura Anglesa amb la Kate, bé… la Katherine… vaja… la senyoreta Kavanagh, a la WSU de Vancouver.

—D’acord —em diu, sense més. Em sembla que veig el fantasma d’un somriure planar-li sobre el rostre, però no n’estic segura—. Vol seure? —Amb la mà m’indica un sofà de cuir en forma d’ela.

El seu despatx és massa gran per a un sol individu. Davant de les finestres panoràmiques, hi ha un modern escriptori de fusta fosca al voltant del qual podrien seure ben bé sis persones sense fer-se nosa. Fa joc amb la tauleta de centre que hi ha davant del sofà. Tota la resta és de color blanc: sostre, terra i parets, tret de la paret del costat de la porta, on penja un mosaic de quadres petits: trenta-sis unitats que formen un quadrat. Són exquisits: un seguit d’objectes vulgars, oblidats, pintats amb tant de detall que semblen fotografies. Exposats en conjunt són impressionants.

—D’un artista local. Trouton —em diu en Grey quan s’adona que els estic mirant.

—Són preciosos. Confereix una qualitat extraordinària a objectes ordinaris —murmuro, distreta tant per ell com pels quadres. Inclina el cap i se’m queda mirant amb atenció.

—No hi podria estar més d’acord, senyoreta Steele —respon en veu baixa i, per alguna raó inexplicable, noto que em ruboritzo.

A banda dels quadres, la resta del despatx és fred, net i asèptic. Qui sap si reflecteix la personalitat de l’Adonis que s’asseu gràcilment en una de les butaques de cuir que hi ha davant meu. Moc el cap, incòmoda per la direcció que prenen els meus pensaments, i trec les preguntes de la Kate de la motxilla. A continuació, preparo la gravadora digital i, matusserament, faig caure l’aparell dos cops sobre la tauleta del davant. El senyor Grey no diu res. Espera amb paciència (això espero), i jo cada vegada tinc més vergonya i més nervis. Quan reuneixo el coratge suficient per mirar-lo, m’adono que m’està observant: té una mà posada sobre la falda amb un gest relaxat i, amb l’altra, s’agafa la barbeta mentre es passa el dit índex pels llavis. Tinc la sensació que intenta contenir un somriure.

—Pe… perdó —quequejo—. No hi estic acostumada.

—Prengui’s el temps que necessiti, senyoreta Steele.

—Li fa res que gravi les respostes?

—M’ho pregunta després de totes les molèsties que s’ha pres per preparar la gravadora? —Em poso vermella. Que m’aixeca la camisa? Espero que sí. Parpellejo, no sé què dir, i em sembla que es compadeix de mi perquè després cedeix—. No, no em fa res.

—Li va explicar la Kate, perdó, la senyoreta Kavanagh, on havia de sortir, l’entrevista?

—Sí. La volen publicar a l’exemplar del diari dels estudiants que sortirà amb motiu de la graduació, perquè aquest any m’encarregaré de lliurar els títols durant la cerimònia.

Oh! Això no ho sabia, jo, i, per uns moments, em preocupa pensar que algú no gaire més gran que jo (entesos, potser uns sis anys o més, i, entesos, supertriomfador, però tant és) em doni el títol universitari. Arrufo el front i arrossego la meva capriciosa atenció de nou cap a la tasca que m’ocupa.

—Perfecte. —Empasso saliva amb nerviosisme—. Tinc algunes preguntes, senyor Grey. —Em poso un rínxol de cabells darrere l’orella.

—Ja m’ho pensava —diu amb to inexpressiu. Es riu de mi. Quan me n’adono, les galtes se m’encenen com dues brases. M’assec amb l’esquena ben dreta i les espatlles ben rectes en un intent per semblar més alta i més intimidadora. Premo el botó d’inici de la gravadora, al mateix temps que miro de semblar més professional.

—És molt jove per haver pogut aixecar un imperi com el seu. A què es deu el seu èxit? —Aixeco els ulls per mirar-lo. Té un somriure compungit, però sembla una mica decebut.

—Els negocis es basen en les persones, senyoreta Steele, i jo sóc molt bo valorant-les. Sé com fer-les brillar, sé què les fa obrir, què no, què les inspira i com motivar-les. Tinc un equip excel·lent i el sé recompensar. —Fa una pausa i em clava el seus ulls grisos—. Jo penso que per assolir l’èxit en qualsevol projecte que es tingui, cal erigir-se en senyor del projecte, conèixer-lo per dins i per fora, conèixer-ne tots els detalls. Treballo molt i molt per aconseguir-ho. Prenc les meves decisions basant-me en la lògica i els

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta