Loading...

CONTES (1978-1992)

Pere Calders  

0


Fragmento

 

Invasió subtil

A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida —«amb força ceba», digué—, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació —gestos, paraules, entrades de conversa— al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades... Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d’Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent...

—No hi ha res com a casa! —reblà amb un aire de satisfacció.

—Viviu al vostre país?

—I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

—I d’on ho has tret, que és japonès? —em preguntà ella.

Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.

—Els conec d’una hora lluny... —vaig contestar-li.

—Que vols dir que n’has vistos gaires?

—No, però els clisso de seguida!

—T’ho ha dit, ell, que era japonès?

—Ni una sola vegada. Són astuts...

—T’ho ha dit algú?

—Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!

Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.

Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.

Un trau a l’infinit

El meu amic Ramires-Guardunha i Coscolla, fill de portuguès i de catalana, va descobrir —deia ell— la quarta dimensió.

Estava content cosa de no dir i arribava a fer-se pesat. Els qui l’estimàvem sotmetíem l’esperit a pressions contradictòries: d’una banda, ens feia il·lusió veure’l tan feliç, però de l’altra, patíem pels desenganys que, si molt convé, l’assetjaven.

—Frena’t, Ramires. Frena’t! La civilització és neurastènica i qui sap si no apreciarà degudament el teu esforç.

—He invertit totes les meves esperances en aquesta troballa —responia ell—. No és possible que la gent passi de llarg!

Pobre Ramires! Duia sempre una pissarra plegable i, així que badàvem, ens feia números. No obstant això, tenia un caràcter tan dolç i era tan generós en altres aspectes que tots fèiem el cor fort.

Un final de setmana va convidar els amics íntims a casa seva, per ensenyar-nos la maqueta de la quarta dimensió. Els amics íntims érem quatre i entre ells —el més destacat en aquell cas— s’hi comptava l’Enric Comajustans, que era doctor en Ciències matemàtiques i en Física, un dels millors tocadors de peus a terra del país.

«No se’n sortirà pas», deia en Comajustans. «Maquetes així són per a adornar. Li fallaran els símbols!»

Nosaltres apel·làvem al sentit d’humanitat, i exigíem una màniga més ampla per al somni.

—No res, no res! —replicava en Comajustans—. A l’hora de les demostracions se n’anirà de corcoll.

Un diumenge de darreries de setembre ens vam reunir a casa d’en Ramires. Quan ens tingué aplegats a la sala, el nostre amic va cloure les cortines de la finestra i encengué un reflector enfocat damunt de la maqueta. Era un enorme muntatge a base de barnilles de colors i jo, francament, no el vaig entendre. Però les coses que no entenc em desperten una viva simpatia i un obscur instint de militància. Sóc, mal m’està de dir-ho, un fanàtic del misteri.

—Bravo, Ramires! —vaig cridar—. Tens el peu en un coll de molta consideració!

—Ni de bon tros! —replicà en Comajustans—. Aquesta tramoia no resisteix l’anàlisi...

El vam estirar cap a un racó de la sala. «No siguis bèstia, tu! —li diguérem—. No veus que li mataràs la fe?»

En Ramires s’adonava de tot i a mesura que passaven els minuts tenia el posat més trist. Era un crim encomanar-li escepticisme i jo en tenia consciència. Vaig esperar que els altres se n’anessin i, un cop a soles ell i jo, vaig dir-li:

—Tu ferm, home! Deixa’ls estar... Però no perdis mai de vista que el paisanatge va per fer sang.

En Ramires em va mirar amb les ninetes tancades al punt d’interrogació. Em va fer una pena indescriptible i aquí sí que vaig sentir la meva responsabilitat com un dogal. Era cert que em sabia greu descoratjar-lo, però també ho era que em dolia donar-li falses esperances.

—Mira, Ramires: vols dir que això de la quarta dimensió corria pressa?

—No t’entenc...

—Sí, home. En un món de tanta idea fixa, hi ha el perill que et trobin eixelebrat. S’estimarien més que treballessis de cara a la galeria, apuntant cap a patents remunerables.

En Ramires tingué una crisi de moral. S’esfondrà en una butaca, ajupint tota la figura.

—Ja he fet tard, ara —digué—. Només amb les barnilles de colors de la maqueta, he fet cau i net de capital. Sense comptar les hores de pensar-hi, que no són poques. Estic arruïnat de temps i de diners...

—No, home, no! —que vaig dir-li—. La maqueta fa molt bonic i la vendrem. Ja ho crec que la vendrem!

—Vols dir? Qui s’interessarà per una baluerna com aquesta, si no és amb finalitats didàctiques?

—Una agència de publicitat, si tant em burxes. Pot servir per a una campanya de refrescos. Les ampolles, retratades entre les barnilles de colors, farien un gran efecte.

«Quin món més idiota!», comentà en Ramires. Però el que pot la vanitat: va aixecar-se, agafà una ampolla d’aigua tònica i l’emprovà entre el garbuix metàl·lic de la maqueta. Es va apartar, mig cloent els ulls, i trobà honestament que feia bonic.

Jo no parlava perquè sí, i quan em referia a agències de publicitat dedicades als refrescos era sobre una base ferma. Tenia bones relacions en el medi i vaig aconseguir la venda de la maqueta de la quarta dimensió. Fou per compromís de part d’algú que em devia un favor, però en Ramires va cobrar. Diners tristos! En Ramires va quedar ensopit, ja que en aquesta vida no tot consisteix a nivellar pressupostos.

Al cap de dos o tres dies, em va venir a veure en Comajustans.

—Tinc un escrúpol, com un remordiment —em digué—. Allò de la quarta dimensió no s’aguanta, és clar. Però en la maqueta d’en Ramires hi ha alguna cosa, no es pot despatxar així com així. M’agradaria tornar-la a veure i fer unes equacions del natural...

—Doncs has fet tard, vols posar-hi un pedaç quan el forat ja s’ha menjat tota la roba. En Ramires ha venut la maqueta a una fàbrica de gasoses.

—No!

—Sí. Ja la tenen a l’aparador de la central.

En Comajustans es va esbullar els cabells, amb una exagerada mímica de desesperació, mentre jo pensava que la gent som així: deixem passar mig endormiscats la possibilitat de fer el bé o d’esbatanar l’esperit i després plorem sobre les oportunitats perdudes.

—No facis drama —vaig dir-li—. La maqueta és a la vista de tothom i també pots veure-la tu. Si em referia a «fer tard» és respecte a en Ramires, que està desolat. El consol que tu podies dur-li ja no té aplicació.

—Tu què saps! —respongué—. Hi he de parlar de seguida...

Després de fer-li prometre que no atacaria la fina sensibilitat del nostre amic, vaig acompanyar-lo a casa d’en Ramires. El vam trobar de colzes a la taula del menjador contemplant un gran cub de plàstic. En Comajustans, sense prendre’s la molèstia de saludar-lo (semblava que no tingués temps de res) emprengué en Ramires i li preguntà:

—Quina unitat de mesura has fet servir per als teus càlculs?

—El metre cúbic de costat obert —va respondre en Ramires, amb l’adorable simplicitat dels genis.

En Comajustans es va deixar anar damunt el llit turc. Havia empal·lidit de sobte i obria exageradament els ulls. «I l’hora esfèrica de matèria plena?», volgué saber.

—També, també! —exclamà en Ramires, traspostat.

S’abraçaren, plens d’emoció. Es donaven uns cops a l’esquena que ressonaven per tota la peça i es van enxarxar en una conversa que em deixava a mi fora de joc. «Per a comprimir el temps, no t’hauria anat millor el plàstic que les barnilles metàl·liques?», preguntava —posem per cas— en Comajustans. I, vagi també com a exemple, contestava en Ramires: «La transparència del plàstic és purament òptica, i jo necessitava unes barreres metafísiques».

—I tant, i tant! —cridava en Comajustans.

Es tornaven a abraçar, celebrant una descoberta que devia ésser de molta notícia.

—Prou! —vaig cridar—. Que no hi sóc, jo? Que em preneu per una calcomania enganxada a la paret?

Em van mirar tots dos com si contemplessin algú que acabava de caure de la branca més alta d’un arbre figurat. En Comajustans em digué que no m’enfadés, que estigués tranquil.

—Has llegit Mach, tu? —em preguntà—. Saps distingir l’espai fisiològic del geomètric?

Em sembla que vaig respondre-li que sabia distingir molt bé una persona normal d’una de sonada, i ells dos van acordar ràpidament que no valia la pena de perdre el temps fent-me entrar en el cercle de les seves preocupacions. El que calia, digueren, era anar de seguida a la fàbrica de gasoses i reconsiderar la maqueta.

Em van aprofitar, només, perquè jo tenia cotxe i ells no. Pel camí, van continuar la seva conversa i jo era tan sols un escambell amb rodes.

Davant la porta de la fàbrica, hi havia grups de gent i una parella de policies. Sort que un dels encarregats em va reconèixer i ens deixaren entrar. Tothom estava agitat, com si n’hagués passat una de molt grossa.

—Sí que ha passat, sí —va confirmar-nos el gerent, compungit—. Aquest matí han vingut els de l’agència de publicitat a fer unes fotografies per a una campanya de premsa. Duien una model molt bonica, una noia que havia d’aguantar els nostres productes enmig de les barnilles de colors. L’han pujada dalt de la maqueta i no han tingut temps ni de disparar el primer flaix, perquè la noia ha desaparegut. Tal com sona: s’ha esfumat com si se l’haguessin menjada les barnilles.

En Ramires va preguntar-li si les havia mogudes algú, les barnilles.

—El fotògraf ha dit a la noia que apartés una mica les de la dreta. Ni mai que ho hagués fet!

Esgarrifat, en Ramires digué:

—Han obert inadvertidament un dels passadissos de descompressió cronomètrica...

—Però, i la senyoreta? —preguntà el gerent, amb una veu trista—. Què se n’ha fet?

—Qui sap on para! —va respondre-li en Comajustans.

El gerent opinà que no podia haver anat gaire lluny i en Comajustans va aclarir-li que hi havia moltes menes de distàncies:

—És aquí, però no sabem si ha estat projectada cap al futur o cap al passat. De manera que, segons com, ja poden dir-li adéu.

«No em faci riure amb això de les projeccions!», replicà el gerent (i volgué riure, però no se’n va sortir). Molt seriós, doncs, continuà:

—Amb la carn batejada no s’hi fa broma. Deixant de banda l’ofici de la senyoreta (nosaltres no ens hi hem de ficar), hi ha aspectes de la seva vida pràctica que impressionen. Aquesta noia mantenia amb els seus ingressos una mare diabètica i una germana de reflexos retardats...

En Comajustans el va interrompre, potser amb una excitació desproporcionada:

—De les qüestions de detall ja en parlarem després! —cridà—. El que cal, ara, és portar aquest artefacte a camp obert i destruir-lo.

Va ensenyar als policies la seva documentació, que impressionava, sobretot, pels títols de doctor, i obtingué immediatament la tramesa de reforços per formar un cordó al voltant de la maqueta. Ja no podia acostar-s’hi ningú. Mentrestant, la mestrança d’artilleria enviava un camió blindat per transportar l’obra d’en Ramires als afores i dinamitar-la.

—Amb la senyoreta a dins? —preguntà el gerent, amb un posat de severa reprovació.

«Ja se la pot pintar a l’oli, la senyoreta!», vociferà en Comajustans. I afegí:

—Vostè és euclidià i no té ni idea del trasbals que estem passant.

—No, què bah! —digué el gerent—. Contemplo com un fòtil d’escaparata s’empassa una noia amb tot l’equip, a la vista del públic, i ara figura que no he reparat l’abast de la jugada. Ja em dispensaran, oi? Sóc antiquat, jo...

Mentre l’home es recreava amb els efectes del seu sarcasme, van arribar els soldats i s’emportaren la maqueta. En Ramires estava desolat, no pas per la imminent desaparició d’allò que li havia costat tants esforços, sinó perquè tenia remordiments en atenció a una vida humana greument alterada per culpa de la seva descoberta.

—Em sembla que la meva obligació era casar-m’hi in articulo... in articulo...

—Casar-te amb qui? In articulo què? —l’interrompé en Comajustans.

—Amb la noia model. Casar-m’hi en trànsit de mort, com si diguéssim... —va respondre en Ramires.

—Però tu saps que, si molt convé, se la campa divinament en una altra dimensió! No tens cap dret a exposar-la a un estat civil insondable.

En Ramires s’esfondrava fàcilment. És més: podia dir-se que la depressió anímica era el seu estat natural, que se sentia millor quan el destí el punxava. Tot, és clar, dins uns límits estructurats i de fiar que a mi —dit sigui de passada— em posaven els nervis de punta.

Vaig sermonejar-lo, potser amb ira, demanant-li que descansés una mica abans d’encetar drama nou, que assaborís el seu èxit de la quarta dimensió com a etapa prèv

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta