Loading...

CUPIDO Té LES ALES DE CARTRó

Raphaëlle Giordano  

0


Fragmento

Escena 1

Meredith

Estètica sofisticada, color perla setinat, tipografia elegant. Una targeta d’invitació de prestigi. El nom d’Antoine hi consta en lletra cursiva daurada. El meu ni hi apareix. Els acompanyants no som ningú. L’Antoine es gira i em somriu, inconscient dels pensaments que em torben l’ànim. Tan bon punt hem entrat en aquesta berlina negra de vidres tintats, no ens hem dirigit la paraula, però no m’ha deixat anar la mà, i aquest simple gest d’afecte m’aporta prou força per afrontar la vetllada.

El conductor obre la porta i l’Antoine m’allarga el braç amb gran elegància. Faig aterrar primer un peu a fora, una proesa gens menyspreable tenint en compte que porto un vestit llarg, amb una estola que desfila al darrere, i uns talons d’agulla perillosament inestables. Els convidats van arribant. Cadascun d’ells comunica el seu nom a les hostesses, que comproven si consten al llistat dels autoritzats a entrar a l’antre de prestigi.

L’hostessa somriu l’Antoine amb les seves dents ultrablanques —es poden tenir tantes dents?—, després es gira i em clava una mirada interrogadora que revifa en mi la síndrome que em fa sentir que soc una intrusa.

—I vostè és la senyora…

L’Antoine s’afanya a ventilar la pregunta amb una mà àgil.

—La senyora ve amb mi.

—Si és així…

Ens deixa passar i em desitja que tingui una bona nit, amb la clàssica educació forçada que té el do d’exasperar-me.

És l’enèsim sopar benèfic per protegir el patrimoni cultural i artístic. Una nit de filantropia i mecenatge. Tota la flor i nata és aquí. Un barrija-barreja de convidats d’universos del tot variats. Cares conegudes per l’audiència, polítics, gent comuna, hereus, els peixos grossos de les empreses que cotitzen més a borsa de París, intel·lectuals, artistes. I jo, i jo, sí, jo…, que soc petita com una formiga.

Fa més de mitja hora que degustem el còctel de benvinguda, drets enmig d’una munió de gent, la copa de xampany a la mà i la mirada de reüll, amb cara de circumstàncies, pendents de saludar però sobretot de localitzar i avaluar possibles coneixences. L’Antoine s’hi troba com un peix a l’aigua. Per a ell, és el pa de cada dia. Amb responsabilitats en un càrrec molt cobejat en una de les ràdios més importants de França, tothom li obre les portes.

—Estàs bé, Meredith? —em pregunta amb un bleix d’alè.

Com podia tenir jo el valor de decebre’l? Que l’acompanyés era tan important per a ell! Quan em presenta davant dels altres, ho fa amb tant d’orgull. Ens ve a trobar una parella; reconec la presentadora d’un famós programa de la tele i, de bracet, un esportista mediàtic.

—Antoine!

Un devessall d’efusions —que costen de sonar versemblants— intenten donar gat per llebre amb un nivell d’intimitat fingit. Finalment sembla que s’adonen de la meva presència i em dirigeixen una mirada interrogadora: «Qui és aquesta?».

—Us presento la meva companya, la Meredith —anuncia amb orgull l’Antoine.

La presentadora m’examina de cap a peus. Busca en el disc dur de la memòria si em pot relacionar amb algun conegut. Però res.

—I a què et dediques, Meredith?

—Soc actriu…

Faig veure que no m’adono del seu sarcasme en els seus «Ah, molt bé» que venen a continuació. Aprima els ulls, incisius, preparats per clavar-me la banderilla:

—I on has actuat?

Tocat i enfonsat.

Els últims cinc anys de sequera laboral em pugen tot d’un plegat a les galtes i se’m posen vermelles a l’instant. La dona encara burxa una estona en els meus complexos amb un ganivet com si hi trobés cert plaer pervers. De fet, per què no aprofitar una ocasió perfecta com aquesta per matar l’avorriment que sempre amenaça aquestes reunions socials? Escuro d’una tirada la copa de xampany.

Per fi arriba l’hora de sopar. Evidentment, no em toca seure al costat de l’Antoine. Em dirigeix una mirada de compassió des de l’altre costat del centre de taula vegetal que traça una línia fronterera entre les dues rastelleres de convidats i els priva de qualsevol possibilitat d’establir-hi conversa. L’única oportunitat per socialitzar-me són els veïns de taula que tinc a dreta i esquerra. A un costat, una personalitat de la noblesa decidida, ja d’entrada, a girar-me l’esquena i a deixar-me amb l’única opció de xerrar amb un recollit encimbellat al cap. Però em queda l’altre veí. Un senyor de cabells blancs de certa edat i convençut del dret a tocar cuixa.

Resisteixo uns quants assalts libidinosos del veí, i en acabat, com que ja no ho aguanto més, m’alço de la taula i em refugio als lavabos deserts. M’hi tanco amb pany i forrellat. Em podria quedar aquí. Per sempre. Entren dues dones. Xerren pels descosits mentre es retoquen el maquillatge. Reconec aleshores la veu de la presentadora. Aquest petit descans li ofereix, pel que sembla, l’ocasió de passar revista als convidats, i aquí tothom rep, com en una escena extreta directament d’una pel·lícula. L’Antoine i jo no ens en salvem; sobretot jo, que em deixa verda: «Físicament pot ser espectacular, però és una actriu de segona, que ha sabut sortir del pas agençant-se un bon partit…».

Estic a punt de vomitar. Després d’un moment que em sembla una eternitat, per fi marxen del lavabo. S’equivoquen de mig a mig: quan em retrobo amb l’Antoine, amb un somriure als llavis, interpreto un paper que no té res a veure amb mi i el brodo. Ell no s’ha adonat de res.

Escena 2

Meredith

Empenyo la porta de l’institut de bellesa enclaustrat en un carreró del meu barri, en ple districte dinovè de París. Ja fa dies que hi somio quan passo per davant: necessito un massatge. Des del dia de la gala benèfica que tinc una contractura al coll i, no és cap secret, el cos no menteix. La vetllada va remoure coses que m’hauria agradat més deixar enterrades. Ara que han sortit a la llum, ja no hi ha res que rutlli…

L’institut és minúscul, però per a mi representa un petit cofre dedicat al benestar, a la decoració pensada amb gust i a la delicadesa. Una dona que es diu Lamaï s’ocupa de mi. La noia em porta fins a la cabina de massatges. Cap de Buda, espelmes i música ambiental, llum tènue. La meva ment aprofita aquesta invitació al viatge per concedir-se una treva. Em despullo ràpidament. La Lamaï truca a la porta. La candidesa de la seva veu, dels ulls i del seu contacte m’asserena a l’instant. Somriu i em convida a estirar-me. El perfum dels olis essencials em transporta i amb les mans comença la seva obra.

Mentre la Lamaï em desfà els nusos de les contractures, m’anima subtilment a descarregar el cor.

—Ja no sé on soc —sento que li dic—. Estic passant per una època difícil…

Al començament, les paraules surten amb penes i treballs. Al cap d’una estona, anestesiada per la sensació de benestar, començo a deixar-me anar.

—Estic enamorada… d’un home. Però és molt curiós perquè… a pesar de tot, no aconsegueixo sentir-me bé amb mi mateixa. I a sobre ell també m’estima. Un amor correspost… No creus que és ben estrany tot plegat?

La Lamaï assenteix en silenci; no es tracta d’interrompre amb paraules supèrflues la meva confessió. Deu estar acostumada a sentir com els desconeguts comparteixen l’estat d’ànim. I jo em deixo portar perquè m’escolta amb bona voluntat.

—M’entens?… No tinc motius per sentir-me orgullosa de mi. Tinc la sensació que no soc ningú…

—Com? Què vols dir que no ets ningú? —respon la Lamaï.

—Doncs que ell ja s’ha fet un lloc, és algú en el seu àmbit. Jo, en canvi, estic a les beceroles de la meva carrera. I no sé si un dia arribaré a sortir de l’ombra…

—Si m’ho permets, ja ets algú.

Sospiro, destrossada com estic per dins.

—Sí, però no soc la persona que somiava ser. Tinc la sensació de ser un esborrany, un esbós, m’entens?

Dins la penombra, em fa la sensació que la massatgista, de sobte convertida en psicòloga, riu per sota el nas.

—A l’Àsia som sensibles a l’encant que tenen les coses inacabades…

És més fàcil dir-ho que aplicar-ho. No vull existir només a través de la seva mirada! I no tinc cap ganes de dependre d’ell per sentir-me viva!

—Si primer no t’has trobat a tu mateixa, és difícil que puguis estimar ningú.

Les paraules de la Lamaï es queden una estona en l’aire i troben dins meu una ressonància particular. La sessió gairebé ja s’ha acabat, la noia desapareix i em deixa sola en aquesta cambra insonoritzada. M’agafo el temps necessari per arreplegar forces. I penso en els homes que hi ha hagut abans de l’Antoine, en les històries d’amor avortades, sabotejades amb més o menys consciència per les meves preocupacions, a causa dels dubtes i dels complexos ocults que han acabat exercint, a poc a poc, un treball de sapa per desencoratjar-los. He de permetre que la relació amb l’Antoine acabi en el mateix sac?

Consulto el meu cor un moment. No. Me l’estimo massa per arribar a aquesta situació. He de trobar la manera de superar-ho per mi mateixa. Però com?

Mentre em torno a vestir, una idea estrafolària, agosarada, arriscada em comença a rondar pel cap…

Escena 3

Antoine

Em va dir: «Hem de parlar». En general, quan la teva parella et diu ai

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta