Loading...

DEU DIES DE JUNY (INSPECTOR MASCARELL 9)

Jordi Sierra i Fabra  

0


Fragmento

1

La Raquel tenia els ulls oberts.

El mirava.

Fins i tot en la penombra, malgrat que tan sols tenia tres mesos i set dies d’edat, el mirava fixament.

Quieta.

Seriosa.

En Miquel es va preguntar què devia estar veient en realitat, si ja era capaç de reconèixer-lo, o què devia pensar, si és que un nadó tenia la capacitat de pensar alguna cosa. Tres mesos i set dies no eren res. O sí. Una vida.

El miracle era allà, però encara li costava assimilar-ho.

Havia mirat mai així, en Roger?

No ho recordava.

El seu propi fill, caigut a l’Ebre tretze anys enrere, a vegades se li esvaïa en la ment, es perdia en el record.

—Raquel...

La nena va rebre el sospir com si li acaronés el rostre.

De fet, va ser una carícia.

Va obrir una mica més els ulls.

—Hola, Raquel. Soc el teu pare.

En acabar de dir-ho va sentir una profunda emoció, una gran densitat, que semblava que li omplís el pit fins a desbordar-lo.

Tot d’una, les paraules van fluir.

—No sé pas quantes opcions hi ha que et vegi créixer, ni que et recordis de mi —va dir a poc a poc—. Espero que algunes, nineta. Deu anys més de vida serien una benedicció. Quinze, un somni. Vint, un miracle. Però, per si de cas peco d’optimista, vull que, almenys, escoltis la meva veu cada dia. Potser restarà en la teva memòria, com un eco que et rebotarà dins sense saber d’on prové. —Va fer una pausa per eixugar-li una mica de bava que li queia per la comissura dels llavis—. La teva mare t’ho explicarà tot de mi, si em passa res dolent, si l’edat m’atrapa abans que tu i jo puguem parlar, per ser amics. Mentrestant, ho faré per tots dos, cada dia —va afegir ell, somrient-li amb tendresa—. Em dic Miquel. No Miguel. I et dius Mascarell, no Mascarel, com diran els qui vulguin negar la sonoritat del teu cognom. Vaig ser policia, un bon policia. Ho dic amb orgull. Un inspector al servei de la llei quan en aquest país hi havia una llei a la qual es podia servir, no pas una dictadura a la qual cal obeir. La meva primera dona va morir i la teva mare em va salvar la vida quan es va enamorar de mi. Vaig tenir un fill abans que tu. Un fill que va caure en una guerra de la qual ningú no et parlarà fins que, un dia, quan la bèstia mori i aquest país recuperi la dignitat, reapareixerà en la memòria de tots, com un suro submergit al mar, per netejar-nos la brutícia d’aquests anys de silenci.

La Raquel va moure una mà. Va atrapar-li el dit índex. Va intentar ficar-se’l a la boca, després de sacsejar-lo un instant.

Va tornar la calma.

La hipnosi produïda per la veu d’en Miquel.

Suau, dolça, ferma, tot i estar carregada de sentiments.

—La teva mare i jo ens vam conèixer el penúltim dia de la guerra a Barcelona, ens vam retrobar al cap de vuit anys i mig, quan vaig sortir de la presó, i ens vam casar decidits a tenir una segona oportunitat i lluitar amb l’esperança d’aconseguir un futur millor. Un futur del qual ara tu formes part. —Es va omplir els pulmons amb una mica d’aire—. Estimo la teva mare més que res al món. M’ha donat la pau, la serenitat, la calma que han fet d’aquests primers anys de la meva vellesa un bàlsam on viure amb l’única cosa que ens manté vius a vegades: l’amor. Ara, a més, m’ha donat el millor dels regals possibles: tu. Quan vaig saber que havies de venir, em vaig espantar molt, i no solament pel fet de ser gran, sinó per portar-te a un país sense llibertat, condemnat a la foscor i la mentida, tan ple de por, odi i rancúnia que...

—Miquel?

Es va aturar en sec i es va girar. En aquell moment, la Patro treia el cap pel marc de la porta.

—Sí?

—Què hi fas, aquí, gairebé a les fosques? —va preguntar ella acostant-se-li i posant-li una mà a l’espatlla, mentre mirava la seva filla.

—Res, parlava amb la Raquel —va respondre.

Ho va dir amb tota la naturalitat del món.

«Parlava amb la Raquel.»

—Ah, sí?

—Ja ho veus.

—Ai, Senyor...! —va sospirar la Patro.

—Em fa més cas que tu —va intentar burlar-se’n.

—Ja et poses de part seva, reina meva? —va dir ella adreçant-se a la petita.

—Diuen que les nenes tenen preferència pel pare.

Aquesta vegada no va dir res. La Patro s’havia quedat abstreta en aquella plàcida contemplació.

El silenci, de tota manera, va ser breu.

—Fixa’t com ens mira —va assenyalar.

—Sembla que ho entengui tot —va afirmar en Miquel.

—No plora mai. Té caràcter.

—Deu haver sortit com la seva mare.

La Patro li va besar el cap, afalagada.

—I què li explicaves? —va voler saber.

—Coses nostres —va respondre ell traient-li importància.

—Que n’ets, de...! —va replicar la Patro encreuant els braços, però sense aconseguir apartar-se d’ell.

En Miquel l’havia retingut.

—Vine aquí, mama.

—Estigues quiet, vols? —es va rebel·lar—. Estàvem a punt de sortir, te’n recordes?

—Ara?

—Una estoneta, sí, per respirar una mica d’aire i estirar les cames. Anirem a veure aparadors.

—El dia que entengui aquesta mania de «veure aparadors»...

—Tampoc no està tan malament —va replicar ella arronsant les espatlles.

—Doncs quina diversió veure el que no compraràs; que, de fet, és gairebé tot, perquè no podem.

—I què vols? Ja m’agradaria a mi anar al cinema, que no saps com ho trobo a faltar!

—I si deixem la Raquel amb una veïna?

—Calla, calla, mal pare.

—Dona, un parell d’horetes! Podríem anar a un cinema d’estrena, no pas a un de sessió doble.

—Que no, que seria incapaç de veure la pel·lícula a gust!

—La del primer s’hi ha ofert un parell de vegades.

—Potser més endavant, però ara no. És massa petita —es va entossudir la Patro.

—I amb la Teresina, a la botiga?

—Vols donar-li més feina? Prou fa portant la merceria sola aquestes setmanes, que si no fos per ella...

—Sí, s’està portant bé —va reconèixer en Miquel.

—És que tu ajudes tant...

—Dona —es va plànyer, dolgut, pel comentari de la Patro—, que jo venent vetes i fils em faig un embolic, ja ho saps.

—Excuses!

—I, a més, les clientes prefereixen una dependenta, no pas un ve... un senyor gran amb cara de no entendre-hi gaire, per no dir gens!

—El que passa és que no t’hi esforces —va insistir ella.

En Miquel va mirar la Raquel, que romania ben quieta, amb els ulls oberts, observant-los des del bressol.

—El papa i la mama no estan discutint —li va dir—. Simplement tenen punts de vista diferents.

—Au, pallasso! —li va etzibar la Patro amb un somriure al rostre—. A vegades...

—A vegades no semblo un senyor de seixanta-sis anys, oi?

Ella en va tenir prou.

—Posa la Raquel al cotxet, va! Vaig a vestir-me!

—Sí, perquè si surts així al carrer...

—Però què et passa avui? —va dir ella, sense saber si enfadar-se o continuar rient.

—Res. No puc estar content? Apa, vine.

—No em toquis els pits que em fan mal! —li va advertir.

—I el cul?

—El cul és tot teu —va sospirar melindrosa.

L’hi va prémer, amb les dues mans, mentre es feien un petó.

Un petó molt llarg, com si fes dies que no s’h

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta