Loading...

DIGUE'M QUI SóC

Julia Navarro  

0


Fragmento

1

—Ets un fracassat.

—Sóc una persona decent.

La meva tia va alçar la vista del full que tenia a les mans. L’havia estat llegint com si, per a ella, el contingut de l’escrit fos una novetat. Però no ho era. En aquell currículum, hi havia resumida la meva breu i desastrosa vida professional.

Em va mirar encuriosida i va tornar a centrar l’atenció en el tros de paper, encara que jo sabia que no hi podia llegir gairebé res més. M’havia dit fracassat, però no amb ànim d’ofendre, sinó com aquell qui afirma una cosa evident.

El despatx de la meva tia era angoixant. En realitat, el que m’incomodava era la seva actitud altiva i distant, com si pel fet d’haver triomfat en la vida es pogués permetre de mirar-nos, a la resta de la família, amb cert menyspreu. Em queia malament; jo no havia estat mai el seu nebot preferit i per això mateix em va sorprendre que la mare em digués que la seva germana em volia veure urgentment.

La tia Marta s’havia convertit en la matriarca de la família, fins i tot dominava els seus germans, l’oncle Gaspar i l’oncle Fabian.

Se li consultava tot, ningú no prenia cap decisió sense haver-ne rebut el vistiplau. Bé, de fet, jo era l’únic que l’evitava, i qui, a diferència de la resta dels cosins, mai no buscava la seva aprovació.

Però allí la tenia, orgullosa d’haver salvat i triplicat el patrimoni familiar, un negoci dedicat a la compravenda i reparació de maquinària, entre altres raons, gràcies al seu oportú matrimoni amb el bon jan del seu marit, l’oncle Miguel, per qui jo sentia una simpatia sincera i secreta.

L’oncle Miguel havia heretat un parell d’edificis al centre de Madrid i els llogaters li reportaven una bona renda cada mes. L’home, a part de reunir-se amb l’administrador amb certa periodicitat, no havia treballat mai. La seva única preocupació se centrava a col·leccionar llibres rars, jugar a golf i, sobretot, fugir amb la més banal excusa de la mirada vigilant de la meva tia, a qui havia cedit de bon grat totes les qüestions relacionades amb l’administració i la gestió del patrimoni. La tia Marta tenia la intel·li gèn - cia i la passió necessàries per encertar tot el que feia. Si més no, ella ho creia amb fermesa.

—Si del fracàs en dius ser una persona decent, vejam, digue’m: creus que tots els que triomfen són indecents?

Vaig estar a punt de respondre afirmativament, però això m’hauria comportat, de ben segur, un disgust amb la meva mare, de manera que vaig decidir mesurar les paraules.

—Escolta’m, en el meu ofici, ser decent et sol portar a quedarte sense feina. No saps pas com està el periodisme en aquest país. O t’alinees a la dreta o ho fas a l’esquerra. No deixes de ser una corretja de transmissió de l’una o l’altra, però això d’intentar explicar simplement el que passa i opinar amb honradesa et condueix indefectiblement a la marginació i a l’atur.

—Sempre t’havia tingut per un noi progressista —va dir la meva tia, sorneguera—. Ara governa l’esquerra…

—Sí, però el govern vol que els periodistes afins tanquin els ulls i la boca davant dels seus errors. Criticar-los significa l’aïllament. Et deixen de considerar un dels seus i, és clar, com que tampoc no ets dels altres, et quedes en terra de ningú. És a dir, al carrer, on sóc jo.

—Al teu currículum dius que ara treballes en una publicació virtual. Quants anys tens, Guillermo?

Em va contrariar la seva pregunta. Ella sabia perfectament que havia enfilat la trentena i que era el cosí més gran. Però aquesta manera de fer em mostrava el desinterès que jo li inspirava. Vaig decidir no continuar per aquell camí.

—Sí, faig crítica literària en una publicació a Internet. No he trobat res més, però, com a mínim, no he de demanar diners a la mare per comprar tabac.

La tia Marta em va mirar de dalt a baix, com si fos la primera vegada que em veia, i va semblar que vacil·lava abans de decidirse a verbalitzar la seva proposta.

—T’oferiré una feina, Guillermo. Una feina ben pagada, a més. Espero que estiguis a l’altura del que esperem de tu.

—No sé què em vols oferir, però sigui el que sigui, ja et dic que no; no puc suportar els gabinets de premsa. Si t’he vingut a veure és perquè m’ho ha demanat la mare.

—No et penso oferir cap lloc a l’empresa —va respondre, com si fos una bogeria que jo pogués treballar amb ells.

—I doncs…

—El que vull és fer-te un encàrrec per a la família, una cosa més personal; en realitat, una cosa privada.

La meva tia em continuava mirant amb fermesa. Encara dubtava si no s’equivocava de fer-me aquella proposta.

—Es tracta que investiguis una vella història familiar: una història relacionada amb la teva besàvia, la meva àvia.

No vaig saber què dir. La besàvia era tema tabú a la família. No se’n parlava mai. Els meus cosins i jo gairebé no sabíem res d’aquell misteriós personatge, de qui estava prohibit fer preguntes i no hi havia ni una sola fotografia.

—La besàvia? I què se n’ha d’investigar?

—Ja saps que sóc jo qui té gairebé totes les fotografies de la família. Havia pensat de fer un regal als meus germans el Nadal vinent. Per això les vaig començar a seleccionar per fer-ne còpies. També vaig buscar entre papers i documents del meu pare, perquè recordava que n’havia vista alguna, i efectivament, en vaig trobar i… en fi, entre els papers, hi havia un sobre tancat, el vaig obrir i hi vaig trobar aquesta foto…

La meva tia es va girar cap a l’escriptori, va agafar un sobre i en va treure una fotografia. Me la va donar, vacil·lant, com si pensés que jo era un graponer i que aquella imatge no estaria segura a les meves mans.

La fotografia tenia les vores estripades; amb el pas del temps havia pres una pàtina groguenca, però tot i així era fascinant la imatge d’aquella jove somrient vestida de núvia i amb un ram de flors.

—Qui és?

—No ho sé. Bé, suposem que és la nostra àvia. La vaig ensenyar a la teva mare i als meus germans i tots vam coincidir que el nostre pare s’hi assemblava molt. El cas és que hem decidit que ha arribat l’hora d’investigar què se’n va fer, de la teva besàvia.

—Així, tot d’una? Mai no ens n’heu volgut dir res, i ara trobes una foto que et sembla que pot ser de la nostra avantpassada i decideixes que cal esbrinar què va passar…

—La teva mare te’n deu haver explicat alguna cosa.

—La meva mare m’ha explicat el mateix que tu als teus fills: pràcticament res.

—No és que en sapiguem gran cosa, Guillermo. El nostre pare no en parlava mai; ni el pas del temps no va mitigar el dolor d’haver-la perdut.

—No el va abandonar en néixer? Pel que en sé, no la va arribar a conèixer…

La tia Marta semblava que dubtava entre explicar-me tot el que sabia o acabar la conversa tot seguit, suposo que pensava que potser jo no era la persona adequada per dur a terme aquell encàrrec.

—El que sabem —em va dir després d’una pausa breu— és que el nostre avi, és a dir, el teu besavi, es dedicava a la importació i la venda de maquinària, sobretot d’Alemanya. Viatjava molt i no solia dir ni quan se n’anava ni, encara menys, quan comptava que tornaria, cosa que, com pots suposar, no devia agradar gens a la seva dona.

—És impossible que no ho sabés; ell devia fer la maleta i suposo que ella li preguntava a on anava; en fi, són coses normals…

—No, ell no actuava pas així. El teu besavi deia que duia la maleta a la cartera, és a dir, en tenia prou amb els diners que portava a sobre. De manera que no li calia preparar res, comprava en tot moment el que necessitava. No sé per què ho feia d’aquesta manera. Suposo que devia ser una font de conflictes al matrimoni. El teu besavi era molt emprenedor i no només va ampliar la venda de màquines industrials, sinó que també les reparava, i en aquells moments, a Espanya, es necessitava de tot. Un dia se’n va anar en un dels seus viatges. Durant la seva absència, ella solia fer el que feien en aquella època les joves de la seva posició. Pel que sabem, va anar a casa d’uns amics, perquè llavors, com ja deus saber, les visites eren un entreteniment habitual, innocent i sobretot econòmic. Una persona anava a visitar uns amics o familiars una tarda, ells li tornaven la visita al cap d’uns quants dies, i els salons de les cases es convertien així en llocs de trobada. En una d’a ques - tes visites, va conèixer un home, no sabem qui era ni a què es dedicava. Una vegada vam sentir a dir que era oficial de l’armada argentina. Sembla que ella se’n va enamorar i va fugir amb ell.

—Però ja havia nascut l’avi, ja tenia un fill.

—Sí, i petit. El va deixar amb la dida, l’Águeda, la dona que el teu avi es va pensar que era la seva mare fins que, de gran, va saber la veritat. El teu besavi es va amistançar amb l’Águeda i hi va tenir una filla, la tia Paloma, germanastra del teu avi. Ja coneixes aquesta branca de la família.

—De fet, no. No heu tingut mai gaire interès que ens coneguem, només els he vist en algun enterrament —vaig replicar amb certa insolència, per veure com reaccionava.

La meva tia no era de les que responia a una provocació si no li interessava fer-ho, de manera que, amb una espurna d’irritació, va continuar parlant com si no m’hagués sentit.

—El teu avi va decidir canviar-se el cognom de la seva mare, per això es deia Fernández de segon. Quan un es canvia el cog - nom, n’ha de triar un que sigui freqüent.

—Tampoc no he aconseguit mai saber com es deia realment —vaig respondre, cansat d’aquella conversa.

—No ho sabem, mai no ho hem sabut. —El to de veu de la meva tia Marta semblava sincer.

—I d’on surt ara aquest interès per la història de la vostra àvia?

—Aquesta foto que t’he ensenyat ens ha portat a prendre la decisió. N’he fet còpies, te’n donaré una perquè et pot servir per a la investigació. Pensem que és ella, però si no ho és, tant hi fa, ha arribat l’hora de saber.

—De saber què? —Em divertia intentar irritar-la.

—De saber qui som —va respondre la tia Marta amb fermesa.

—A mi m’és ben igual el que fes aquesta besàvia, tant se val, jo sé qui sóc i no ho canviarà el que hagués fet aquesta dona fa tants anys.

—I a mi m’és ben igual que a tu tant et faci. Si t’encarrego aquesta feina és perquè no sabem amb què ens trobarem, i els draps bruts, si n’hi ha, m’estimo més rentar-los a casa. Per això no contracto cap detectiu. O sigui que no et demano cap favor, t’ofereixo una feina. Ets periodista, deus saber com has d’investigar. Et pagaré tres mil euros al mes, despeses a part.

Em vaig quedar en silenci. La meva tia em feia una oferta que sabia que no podia rebutjar. No havia guanyat mai tres mil euros al mes, ni tan sols quan treballava de reporter a la televisió. I ara que tenia una situació professional lamentable, que malvivia amb la crítica literària que feia en una publicació de la xarxa, amb un sou que no arribava a cinc-cents euros al mes, se’m presentava ella com la serp que va temptar Eva. Ho hauria volgut rebutjar, que es fiqués els diners on volgués, però vaig pensar en la meva mare, que mes rere mes m’havia d’avançar els diners de la quota de la hipoteca de l’apartament que havia comprat i no podia pagar. Em vaig consolar dient-me que no era pas deshonrós indagar el passat de la meva besàvia. Hauria estat pitjor acceptar una feina a canvi de parlar i de fer les lloances del polític de torn.

—Amb un parell de mesos en tindràs prou, oi? —va fer la tia Marta.

—No t’amoïnis, no crec que trigui tant a esbrinar alguna cosa sobre aquesta bona dona. Dissortadament, potser d’aquí a uns dies hauré acabat la investigació.

—Però vull una altra cosa —va afegir la meva tia amb to comminatori.

—Què? —Me la vaig mirar amb desconfiança, com si tot d’un plegat m’hagués despertat d’un somni: ningú no paga tres mil euros al mes per saber que se’n va fer, de la seva àvia.

—Hauràs d’escriure la història de la meva àvia. Fes-ho com si fos una novel·la, o com vulguis, però escriu-la. L’enquadernarem. Serà el regal que faré a la família el Nadal vinent.

Vaig sotmetre la meva mare a un interrogatori familiar exhaustiu perquè recordés tot el que pogués del seu pare, el meu avi. La bona dona va dedicar una estona a adornar-lo amb totes les virtuts, mirant de furgar dins de la seva memòria. Jo el recordava alt, prim, molt dret, poc parlador. Un bon dia em van dir que havia tingut un accident de cotxe, i que això el va deixar paralitzat en una cadira de rodes fins que es va morir.

De petit, cada diumenge anava amb la mare a casa de l’avi, a un dinar familiar amb unes sobretaules llargues, que m’avorrien d’allò més. L’avi ens observava a tots mentre menjava en silenci, i només intervenia de tant en tant.

La tia Marta era la petita dels germans. En aquella època era soltera i vivia amb ell. S’havia fet càrrec de l’empresa del meu avi de la mateixa manera que havia assumit el control d’aquella casa enorme i fosca. Jo no guardava res entre els records que em donés cap pista sobre la mare de l’avi, la misteriosa senyora que un dia va desaparèixer i el va abandonar deixant-lo amb la dida.

He de confessar que vaig assumir la investigació amb desgana, suposo que perquè m’importava ben poc el que hagués pogut fer una avantpassada.

Vaig començar pel lloc més obvi, l’oficina del Registre Civil, per sol·licitar una partida de naixement del meu avi.

Evidentment, a les partides de naixement sempre figuren els noms dels progenitors de l’inscrit, així que era la millor manera d’esbrinar el nom de la mare de l’avi. Em preguntava per què no ho havia fet la tia Marta en comptes de pagar-me tres mil euros per anar al registre.

Una funcionària amabilíssima va fer anar en orris totes les meves expectatives: no em podia entregar una partida de naixement d’algú que era mort.

—I per què vol una partida de naixement del senyor Javier Carranza Fernández?

—És que el meu avi, bé, era el meu avi, ja li he dit que va morir fa quinze anys.

—Sí, per això li pregunto per què vol la seva partida de naixement.

—Faig un arbre genealògic de la família i justament l’embolic el tenim perquè el meu avi va fer canviar el cognom matern per un problema familiar. En realitat, no es deia Fernández de segon cog - nom; això és el que vull esbrinar.

—Ah! Doncs no ho pot fer.

—I per què no?

—Perquè si, com m’assegura vostè, el seu avi es va canviar el cognom, el seu expedient és al Registre Especial, i per consultar qualsevol dada d’aquest registre cal la sol·licitud de l’interessat o bé una ordre judicial.

—Però l’interessat no pot sol·licitar res —vaig respondre de mal humor.

—Sí, això és evident.

—Miri, era el meu avi, es deia Fernández i no sé per què. No creu que tinc dret a saber com es deia la meva besàvia?

—Escolti’m, desconec els seus problemes familiars i, a més, no m’interessen. Jo només compleixo les meves obligacions: no li puc donar cap partida de naixement original del seu avi. I ara, si no li fa res, tinc molta feina…

Quan ho vaig explicar a la meva mare, em vaig adonar que l’escena amb la funcionària no l’havia sorprès gens. Però em va donar una pista que em podia ser útil.

—L’avi, com a tots nosaltres, el van batejar a l’església de San Juan Bautista. Allà es va casar, allà ho hem fet nosaltres, i espero que algun dia tu també hi celebraràs el teu casament.

No li vaig voler comentar el que ella ja sabia: que, de moment, l’únic compromís seriós el tenia amb el banc que m’havia concedit la hipoteca per comprar-me un apartament.

A la cúpula de San Juan Bautista hi calia fer una reparació urgent; així m’ho va explicar don Antonio, el vell rector, lamentant-se de la desídia dels feligresos davant de l’estat de l’edifici.

—La gent cada cop dóna menys almoina. Abans sempre trobaves un benefactor per fer front a aquests problemes, però ara… Ara, els rics s’estimen més crear fundacions per desgravar impostos, i no donen ni un duro per a aquestes coses.

El vaig escoltar pacientment perquè aquell pobre vellet em queia bé, m’havia batejat, donat la primera comunió i, si feia cas de la meva mare, també em casaria, si bé és cert que el veia molt gran per a una espera tan llarga. Don Antonio es va queixar una bona estona abans de preguntar-me què volia.

—M’agradaria veure la partida de baptisme del meu avi.

—El teu avi, don Javier, sí que es va portar bé amb aquesta parròquia —va recordar don Antonio—. Per què en vols la partida de baptisme?

—La meva tia Marta vol que escrigui la història familiar i haig de saber algunes coses. —Vaig decidir respondre dient quasi tota la veritat.

—No crec que sigui fàcil.

—Per què?

—Perquè tots els documents antics són als arxius del soterrani; durant la guerra es van regirar els registres parroquals i ara estan desordenats. Hauríem d’informatitzar tot el que tenim a baix, però el bisbe no em vol enviar un capellà jove que entengui d’arxius. Jo ja no tinc edat per ordenar tants papers i documents. En tot cas, com pots comprendre, no et puc deixar que hi remenis així com així.

—No li prometo res, però puc parlar amb la meva tia Marta per veure si vol col·laborar amb la parròquia contractant una bibliotecària o una arxivera que l’ajudi a posar ordre…

—Això estaria molt bé, però no crec que a la teva tia Marta li importi gaire l’estat dels documents d’aquesta parròquia. Amb prou feines la veiem per aquí.

—Però jo l’hi diré. Per intentar-ho no hi perdem res.

Don Antonio em va mirar agraït. Era un tros de pa, un d’a - quells capellans que amb la seva bondat justifiquen l’Església catòlica.

—Que Déu et beneeixi! —va exclamar.

—Però, mentrestant, m’agradaria que em deixés buscar la partida de baptisme del meu avi. Li prometo que no tafanejaré cap paper ni document que no tingui a veure amb el que necessito.

El vell sacerdot em va mirar fixament, intentant llegir-me als ulls la veritat de les meves intencions. Li vaig aguantar la mirada mentre dibuixava un somriure convincent.

—D’acord, et deixaré entrar al soterrani, però m’has de prometre que només buscaràs la partida de baptisme del teu avi i no et dedicaràs a tafanejar… Confio en tu.

—Gràcies! És un rector fantàstic, el millor que he conegut en ma vida —vaig exclamar molt agraït.

—No crec que en coneguis gaires, de rectors, perquè tu tampoc no véns gaire a l’església —va respondre el vellet amb iro - nia—. L’estadística em dóna la raó.

Va agafar les claus del soterrani i em va convidar a baixar una escala amagada darrere d’una trapa de la sagristia. Una bombeta que penjava d’un fil oscil·lant era l’únic llum d’aquell soterrani humit, que, com la cúpula, necessitava una bona reforma. Feia fortor de tancat i el lloc era fred.

—M’haurà d’indicar per on començo.

—Això està una mica desordenat. Quin any va néixer el teu avi?

—Em sembla que el 1935…

—Pobre! Just abans de la guerra. Mal moment per néixer.

—De fet, no n’hi ha cap de bo —vaig respondre, per dir alguna cosa, encara que de seguida em vaig adonar que havia estat una estupidesa. Don Antonio em va mirar seriós.

—No diguis aquestes coses! Justament tu! Els joves d’avui no sou conscients dels privilegis que teniu. Us sembla normal que no us falti de res, per això no aprecieu les coses —va remugar.

—Té raó, he dit una bestiesa.

—Doncs, sí, fill, sí, has dit una bestiesa.

Don Antonio anava d’un costat a l’altre obrint arxivadors, remenant entre caixes alineades a la paret, destapant arquetes… Jo el deixava fer, expectant. A la fi, va assenyalar tres arxivadors.

—Em sembla que el llibre de baptismes d’aquells anys són aquí. Resulta que hi va haver infants que es van batejar molt després que naixessin. No sé si és el cas del teu avi. Si no trobes la partida aquí, l’haurem de buscar a les caixes.

—Espero tenir sort i trobar-la…

—Quan començaràs?

—Ara mateix, si no li fa res.

—D’acord, jo haig de preparar la missa de dotze. Quan acabi, baixaré per veure com va.

Em vaig quedar sol en aquell soterrani lúgubre pensant que em guanyaria amb escreix els tres mil euros de la tia Marta.

Em vaig passar tot el matí i part de la tarda cremant-me les celles amb el llibre de baptismes, descolorit pel pas del temps, però no vaig trobar ni rastre del meu avi Javier.

A les cinc de la tarda ja no podia aguantar la picor dels ulls; la gana em colpejava l’estómac amb tanta insistència que ja no la podia passar per alt. Vaig tornar a la sagristia i vaig preguntar a una beata que plegava roba de l’altar on era don Antonio.

—És a la rectoria, reposa; fins a les vuit no hi ha missa. M’ha dit que si vostè venia, l’hi digués. Si el vol veure, segueixi aquest passadís i truqui a la porta que connecta l’església amb la rectoria.

Li vaig agrair les indicacions, tot i que coneixia perfectament el camí. Vaig trobar el capellà amb un llibre a les mans, però semblava que estava endormiscat. El vaig despertar per explicar-li el fracàs de la meva recerca i li vaig demanar permís per tornar-hi l’endemà a primera hora. Don Antonio em va citar a dos quarts de vuit, abans de la primera missa.

Al vespre, vaig trucar a la tia Marta per insinuar-li que fes una donació a l’església de San Juan Bautista. Es va enfadar amb mi per la petició i em va recriminar que no tingués més consideració per la manera de gastar els diners familiars. La vaig enganyar al·legant que el capellà era fonamental per a la investigació que duia a terme i que era important tenir-lo content perquè hi col·laborés. El pobre rector hauria tingut un disgust si m’hagués sentit dir aque - lles coses d’ell, però no tenia altra manera de convèncer la tia. Li importaven ben poc, a ella, la bondat de don Antonio i les dificultats que tenia per tirar endavant la seva església. A la fi la vaig convèncer que com a mínim fes una donació en metàl·lic per ajudar a reparar la cúpula.

Fins al cap de quatre dies no vaig localitzar l’anhelada partida de baptisme del meu avi. Em vaig posar nerviós, al principi no estava segur que fos el que buscava.

Tenint en compte que el meu avi havia rebutjat el cognom de la seva mare i se l’havia canviat per un altre de més corrent, Fernández, vaig trigar a adonar-me que aquell Javier Carranza era ell.

Els cognoms Carranza i Garayoa no eren gaire corrents, i menys a Madrid, però així i tot m’havia passat per alt pel Garayoa. Sí, ara sabia que la mare del meu avi es deia Amelia Garayoa Cuní.

Em va sorprendre que tingués un cognom basc i un altre de català, una barreja força curiosa, vaig pensar.

Vaig treure del sobre la fotografia que m’havia donat la tia Marta, com si la imatge de la jove em pogués confirmar que efectivament era Amelia Garayoa Cuní que figurava com la seva mare a la partida de baptisme de l’avi.

Aquella jove de la foto degué ser molt atractiva; si més no, a mi m’ho semblava, tant si era la meva besàvia com si no.

Vaig llegir el document unes quantes vegades fins que em vaig convèncer que es tractava de qui buscava.

«Javier Carranza Garayoa, fill de Santiago Carranza Velarde i Amelia Garayoa Cuní. Batejat el 18 de novembre de 1935 a Madrid.»

No hi havia cap dubte, era el meu avi i Amelia Garayoa, la seva mare, la que havia abandonat marit i fill per fugir, segons deien, amb un mariner.

Em vaig sentir satisfet amb les investigacions inicials: sens dubte em guanyava els primers tres mil euros que m’havia promès la meva tia.

Ara havia de decidir si la feia partícip de la meva troballa o bé continuava buscant abans de revelar-li el nom de la nostra avantpassada.

Després de jurar solemnement a don Antonio que li tornaria el document intacte i de seguida, li vaig demanar que em deixés fotocopiar la pàgina on figurava el registre del baptisme de l’avi. Li vaig assegurar que li tornaria de seguida el llibre intacte.

En vaig fer unes quantes còpies. Després vaig ser jo qui va insistir que guardés aquell llibre sota pany i forrellat, però que el tingués a mà per si el tornava a necessitar.

Amelia Garayoa Cuní. Ja sabia com es deia la meva besàvia. Ara havia de trobar-ne alguna pista. El primer que havia de fer era buscar algun membre de la seva família. Havia tingut germans, cosins o nebots?

No sabia si el cognom Garayoa era gaire corrent al País Basc; potser me n’hi hauria d’anar de seguida. Abans, però, miraria de localitzar tots els Garayoa que trobés a les guies, malgrat que encara no havia decidit què diria als meus interlocutors en cas que no m’agafessin el telèfon.

Abans d’emprendre el viatge, però, vaig donar una ullada a la guia telefònica de Madrid; al cap i a la fi la meva besàvia hi havia viscut, i s’hi havia casat amb un madrileny. Potser hi tenia algun familiar…

No n’esperava resultats, per això em va sorprendre trobar-hi dos Garayoa. En vaig apuntar els telèfons i les adreces mentre pensava què faria a continuació. O hi trucava, o m’hi presentava, a veure què passava. Em vaig inclinar per la segona opció. L’endemà provaria sort amb una d’aquelles adreces.

2

L’edifici era al barri de Salamanca, la zona més elegant de Madrid. Vaig estar una estona passejant pel carrer, intentant fixar a la retina cada detall i, sobretot, estudiant els qui entraven a l’edifici i en sortien. Al final, tot el que vaig aconseguir va ser cridar l’atenció del porter.

—Espera algú? —em va preguntar, intrigat.

—Doncs no; o més ben dit, sí: miri, és que no sé si la família Garayoa viu en aquesta casa.

—I vostè qui és? —Amb la seva pregunta em vaig adonar que, efectivament, allí hi havia algun Garayoa.

—Doncs, un parent llunyà.

El porter em va mirar de dalt a baix, s’intentava convèncer que jo era una persona a qui es podia donar aquesta informació, però no se li acabaven d’esvair els dubtes. Li vaig ensenyar el carnet d’identitat, l’home el va examinar amb desconfiança i me’l va tornar de seguida.

—Però vostè no es diu pas Garayoa.

—Garayoa, ho era la meva besàvia, Amelia Garayoa… Escolti’m, si li sembla, consulti-ho amb els Garayoa que viuen en aquesta casa i si em permeten de pujar a veure’ls, ho faig, i si no, me’n vaig.

—Esperi’s aquí —em va ordenar. Pel to, vaig deduir que no volia que entrés al portal.

Impacient, vaig esperar al carrer preguntant-me qui devia viure allí, si una vella neboda de la meva besàvia, un cosí o senzillament uns Garayoa que no tenien res a veure amb la meva família. Potser, vaig pensar, el cognom Garayoa era tan comú al País Basc com Fernández a la resta d’Espanya.

A la fi, el porter va sortir a buscar-me.

—La senyora diu que pugi —em va anunciar sense

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta