Loading...

DUES DONES NUES. RELATS

Elisenda Roca   Maria Ripoll  

0


Fragmento

No apaguis el llum

 

 

 

Fa calor, molta calor. La senyora Elionor no suporta la xafogor enganxosa de les nits d’estiu a la ciutat. No passa ni una mica de brisa, cap corrent d’aire, i això que té les portes de casa obertes de bat a bat. Pel seu cos amarat de suor li regalimen unes gotes coll avall que s’amaguen a l’escot. Recorda que de jove era més aviat fredolica. Acabada de casar, quan anava al llit li agradava ficar els seus peus congelats entre les cames del marit, que, sobtat, es queixava de l’ensurt. Ell era un torronet, sempre tan calentó. Ella, que era un glaçó, ara és un forn.

Asseguda a la butaca davant la tele, amb els llums apagats, només la blavor de la pantalla il·lumina la sala d’estar. Mentre pren un cafè descafeïnat amb gel, mira hipnotitzada una colla de gent que s’escridassa i s’insulta perquè l’un li ha fet el salt a l’altra i uns es posicionen a favor de l’un i els altres a favor de l’altra, i no s’acaba d’entendre què diuen perquè parlen alhora, però a ella li fan companyia.

Viu en una casa de planta baixa i pis amb terrat, al barri marítim de la ciutat. Quan es va quedar vídua, la casa li queia al damunt. Així que va decidir llogar la planta baixa i anar a viure al pis de dalt, més petit i amb una terrasseta des d’on veu el gran pati que durant tants anys havia enjardinat i que s’havia convertit en una selva. Sort n’havia tingut, de llogar-la a una noia que era un bé de Déu. Es dedicava a la fotografia, una artista! I, a banda de tenir el seu estudi fotogràfic, hi vivia i va tornar a convertir el pati en un jardí preciós. Aquest cop l’havia encertat. Els anteriors llogaters van ser uns males mans que el van destrossar. Quin disgust que va tenir la senyora Elionor, quan, després que marxessin, va entrar a veure com havia quedat casa seva. Semblava un abocador. La seva germana li havia recomanat que la llogués a turistes a través d’una immobiliària. «Paguen molts calés i no s’hi estan gaire», li havia dit. Però ella no volia forasters. Preferia trobar algú que s’estimés la casa. Aquesta noia, a canvi de no cobrar-li els tres primers mesos, li havia deixat la planta baixa nova. A més, era molt agradable. Ja li havia fet unes quantes fotos. La senyora Elionor reia perquè no entenia què coi podia trobar de bonic o interessant en una vellota com ella. Però la noia insistia que era molt bella i que el seu rostre i el seu cos tenien moltes coses a dir.

Aquesta nit de dissabte, la seva encantadora veïna fa un sopar al pati. Tan bon punt sent la remor de veus, la senyora Elionor abaixa el volum de la tele. No és que sigui tafanera de mena, però les veus d’aquell jovent li donen la vida. No ha tingut fills i s’adona que, d’alguna manera i després d’un any de convivència ideal amb la noia, l’ha acabat afillant. Totes dues tenen molt bona relació. Cada cop que queda amb amics, l’avisa.

—Elionor, avui potser farem soroll.

—Tranquil·la, és dissabte. I jo ja estic jubilada. A més, les vostres rialles m’acompanyen.

—Escolti, si vol baixar, ja ho sap. Hi està més que convidada.

—No, dona. Moltes gràcies, però la joventut no vol vells a la vora.

—S’equivoca, est

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta