Loading...

EL BESTIARI DE L'AXLIN (GUARDIANS DE LA CIUTADELLA 1)

Laura Gallego  

0


Fragmento

1

Els malsons de l’Axlin eren sis: els galopants, les pelusses, els ditsllargs, els nuosos, els crestats i els robaossos. Havia estat així des que tenia memòria, i per aquesta raó no s’havia plantejat mai la possibilitat que pogués existir un altre tipus d’horror més enllà de la palissada de l’enclavament on vivia.

Això no obstant, la seva visió del món va canviar la tarda que va conèixer l’Ixa i el Rauxan.

En aquella època, l’Axlin ja tenia nou anys i moltes responsabilitats a la comunitat. Tot i així, quan els sentinelles van anunciar l’arribada dels visitants, va deixar a terra el cistell mig ple de beines de pèsol que estava collint i va córrer cap a la porta amb els altres nens. Com de costum, i a causa de la coixera que arrossegava, hi va arribar l’última, però això no va importar a ningú.

Els adults van mantenir els nens a una distància prudencial de l’entrada, malgrat que els sentinelles no obrien mai la porta gran de dins sense haver tancat abans la de fora. Ells es van esperar allà, obedients i expectants. Molt poques vegades rebien visites; generalment eren quincallaires que arriscaven la vida viatjant pels enclavaments per oferir objectes, aliments i material que no era fàcil de trobar en altres llocs. Per aquesta raó, tots es van sorprendre quan van veure que entrava una noia d’uns dotze anys, seguida d’un noi una mica més petit que ella. Els acompanyava un adult, però els nens de l’enclavament ja no es van fixar en ell. Tots, incloent-hi l’Axlin, van fer una exclamació de sorpresa i por en veure la noia. La Nixi va esclafir el plor.

Ella es va aturar i la va mirar, desorientada.

—Se l’enduran els ditsllargs, se l’enduran els ditsllargs... —ploriquejava la Nixi; i el petit Pax, que no entenia què estava passant, també es va posar a plorar.

L’Axlin els va abraçar tots dos per consolar-los, però no podia apartar la mirada de la nouvinguda. No havia vist mai una cabellera tan llarga i tan rossa. Nerviosa, es va passar els dits pel seu propi cap, amb prou feines cobert d’un borrissol de color negre.

—Ixa! —va dir el noi, acostant-se a la noia rossa—. Què passa? Per què ens miren així, aquests nens pelats?

Ell també tenia uns rínxols pèl-rojos desconcertants, i l’Axlin es va preguntar com era possible que continuessin vius.

El Tux es va obrir pas i es va plantar davant dels nouvinguts amb els braços plegats davant del pit. Tenia gairebé tretze anys i no tardaria a abandonar la cabanya dels nens per anar a viure amb els adults.

—No podeu portar els cabells llargs —va informar amb fermesa—. Si voleu passar la nit aquí, us els haureu de tallar com nosaltres.

L’Ixa va fer una exclamació de consternació i es va recollir els cabells amb les dues mans, com si volgués protegir-los de les insidioses intencions d’aquells «nens pelats».

—Qui et creus que ets per donar-nos ordres? —va protestar el pèl-roig.

El Tux no va respondre ni va moure un sol dit.

—No ens tallem els cabells per caprici —va intervenir la Xeira suaument; estava consternada, com si no entengués per què havia d’explicar una cosa tan òbvia—. És l’única manera d’evitar que se’ns emportin els ditsllargs. O potser vosaltres en sabeu una altra?

—Ditsllargs? —van repetir a la vegada els dos forasters, desconcertats.

—Ixa, Rauxan —els va cridar l’home que els acompanyava.

Havia estat parlant amb el Vexus, el líder de l’enclavament, mentre els nens xerraven. L’Axlin es va fixar que ell tampoc complia les normes pel que feia als cabells. No els portava gaire llargs, però necessitava afaitar-se la barba urgentment.

Es va reunir amb ells i va mirar amb pena els «nens pelats».

—Vosaltres també us heu d’esquilar el cap —va informar als seus—. És una norma de l’enclavament.

A l’Ixa se li van omplir els ulls de llàgrimes i el Rauxan va fer mala cara, però cap dels dos va protestar. Al cap i a la fi, tothom complia les normes dels enclavaments. Era una cosa que quedava fora de discussió.

Els altres nens els van seguir curiosos i es van quedar mirant com els tallaven els cabells. Quan els bucles rossos de l’Ixa van començar a caure al seu voltant, com una cascada, la noia ja no plorava; estava en silenci, pàl·lida i espantada.

Van sopar junts, com solien fer, abans que es pongués el sol. Mentre preparaven les taules, l’Axlin va tornar on havien tallat els cabells a l’Ixa per apropiar-se d’un dels seus flocs, que algú havia escombrat i acumulat en un racó, juntament amb els rínxols roigs del Rauxan i les restes de la barba del foraster adult, que ja sabia que es deia Umax. No tenia gaire clar per què ho feia. Estava convençuda que ella no deixaria mai que li creixessin tant els cabells, i tampoc ho desitjava.

Hi havia una idea, però, que no parava de rondar-li pel cap, encara que no fos capaç de donar-hi forma.

Aquella nena, amb els cabells tan llargs..., aquelles persones... continuaven vives.

Això volia dir alguna cosa, tot i que l’Axlin no aconseguia esbrinar què era. Va guardar el floc ros amb els seus tresors més preuats abans de córrer, ranquejant, a reunir-se amb els altres.

Els nens forasters no es van asseure amb ells per sopar. Es van quedar amb l’Umax, seriosos i en silenci, sense acabar d’acostumar-se al seu nou aspecte.

Els nens de l’enclavament, en canvi, no parlaven de res més.

—Com pot ser que portessin els cabells tan llargs? —va plantejar la Xeira, encara desconcertada—. Qui són? I d’on venen?

—He sentit que el seu enclavament el van destruir fa unes quantes setmanes —va informar el Tux en veu baixa perquè no el sentissin el Pax i la Nixi, els més petits—. Només han sobreviscut ells tres.

L’Axlin i la Xeira van fer exclamacions d’horror i commiseració.

—Van ser els ditsllargs?

—No ho crec. —El Tux va reflexionar—. És possible que no hi hagi ditsllargs al lloc d’on venen.

—Hi ha cap lloc on no hi hagués ditsllargs? —va preguntar l’Axlin, fascinada; es va tornar a passar la mà pel cap, preguntant-se si es podria deixar créixer els cabells allà.

—No ho sé. És possible.

—Però, tot i que no hi hagués ditsllargs —va murmurar la Xeira—, hi havia altres monstres i no els van poder vèncer.

Els nens van tornar a mirar l’Ixa i el Rauxan. Ara ja no eren tan arrogants amb ells; la notícia de la seva tragèdia els havia commogut.

—Els monstres ho poden fer, això? —va preguntar l’Axlin amb timidesa—. Poden destruir un enclavament sencer?

Els nens van creuar mirades tenses, plenes d’inquietud.

—Ha passat algunes vegades —va respondre la Xeira—, però a nosaltres no ens passarà. Sabem com defensar-nos de tots els monstres.

Al cap de poca estona, però, va descobrir que allò no era veritat.

L’Ixa i el Rauxan van ser allotjats a la cabanya dels nens. No hi van posar objecció, ja que el seu antic enclavament s’havia organitzat de la mateixa manera: la casa més segura de l’aldea, la més sòlida i més ben defensada s’alçava just al centre, lluny de les palissades, i era allà on vivien els nens més petits de tretze anys i les mares amb els seus nadons. Quan aquests menuts arribaven a l’any, però, les mares tornaven a les cases dels adults, que formaven un cinturó protector al voltant de la cabanya central, i els seus fills els cuidaven els nois més grans. Així, els nens creixien sense saber del cert qui eren els seus pares i els pares es desvinculaven de seguida dels fills que havien engendrat. Tots eren germans entre ells. Tots els adults feien de pares i tots els nens eren fills de l’enclavament.

En l’època que van arribar l’Ixa i el Rauxan, a la cabanya hi vivien cinc nens. També s’hi allotjaven amb ells la Kalax i el seu fill de tres mesos. No eren gaires, i precisament per això l’enclavament els protegia a capa i espasa. Era extremament difícil sobreviure a la infantesa, arribar a l’edat adulta i esdevenir una generació nova en la comunitat. Era una cosa que els nens més grans sabien, encara que no en parlessin mai.

Van fer lloc als nouvinguts i els van preparar els llits. L’Ixa examinava l’estança amb aprensió. Quan va alçar la vista al sostre, va fer una exclamació d’horror.

—Rauxan, no podem dormir aquí!

L’amic va seguir la direcció de la mirada d’ella i també es va espantar. Els altres nens van tardar una mica a convèncer-los que no se n’anessin i a entendre que trobaven a faltar una cosa que es deia «xarxa contra bavosos».

—Què és la xarxa contra bavosos? —va voler saber la Nixi.

—Què són els bavosos? —va preguntar l’Axlin, també.

Els nous es van mirar sense creure’s el que sentien.

—No sabeu què són els bavosos?

No van poder respondre perquè la Kalax va entrar en aquell moment i els va enviar a tots al llit. Els nens van obeir i van fer els rituals de costum, en ordre i en silenci. Hi va haver alguns murmuris quan els forasters van treure del seu equipatge uns mitjons gruixuts i bastos que deixaven anar una olor penetrant. Se’ls van posar quasi de manera automàtica, sense fer cas de les mirades perplexes que es van fer els altres.

Quan ja havia comprovat que tenia els peus convenientment protegits, l’Ixa va aixecar el cap i va mirar els seus amfitrions amb un gest incrèdul.

—És pels xucladors —els va explicar com si fos evident.

—Txu-claaa-dooors —va repetir el Pax amb la seva mitja llengua.

El Tux va fer que no amb el cap.

—No sé de què parles.

L’Ixa començava a enfadar-se.

—No et crec. He vist que una nena coixejava —va afegir, assenyalant l’Axlin—. Et van atacar els xucladors, oi? No t’ha de fer vergonya que et faltin alguns dits; al nostre enclavament hi havia supervivents que estaven molt pitjor que tu.

Les seves paraules volien ser amables, però l’Axlin va reaccionar amb desconfiança.

—No em falta cap dit, no t’amoïnis —va replicar reculant una mica sobre el seu llit.

L’Ixa s’ho va prendre com un desafiament a les seves paraules.

—No et crec —va repetir—. Vinga, ensenya’m aquest peu —li va demanar, i es va llançar sobre ella.

Després d’un petit forcejament, va poder treure el peu descalç de l’Axlin de sota el llençol. La nena va somriure mentre l’Ixa l’alçava ben amunt per veure’l bé.

—Para, para, que em fas pessigolles.

El Pax també va riure, content, pensant-se que era un joc. Però va ser l’únic.

—Ho veus? —va intervenir la Xeira, una mica molesta—. L’Axlin té tots els dits. Si coixeja no és per culpa d’aquests xucladors de què parles.

—La va atacar un nuós quan tenia quatre anys —va explicar el Tux.

L’Ixa, avergonyida, va deixa

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta