Loading...

EL CRIT DE LA TERRA (NúVOL BLANC 3)

Sarah Lark

0


Fragmento

Títol original: Der Ruf des Kiwis

Traducció: Frederic Vázquez Fournier

1.ª edició: novembre 2012

© 2009 by Verlagsgruppe Lübbe by Bastei Lübbe GmbH & Co.

© Ediciones B, S. A., 2012

Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

Dipòsit legal: B. 31165.2012

ISBN DIGITAL: 978-84-9019-320-4

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l'ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d'aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d'exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

 

 

 

 

 

A la memòria d'Einstein i Marie Curie

Contenido

Portadella

Crèdits

Dedicatòria

 

Genealogia

Nova Zelanda

Illa Sud

FORMACIÓ

1

2

3

4

5

6

7

8

ELS PARADISOS PERDUTS

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

LA GUERRA

1

2

3

4

5

6

7

8

LLARGS CAMINS

1

2

3

4

5

6

7

8

LA PAU

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

Epíleg i agraïments

FORMACIÓ

Planes de Canterbury, Greymouth,

Christchurch, Cambridge

1907 - 1908 - 1909

1

—Una cursa! Au va, Jack, fins a l’Anell dels Guerrers de Pedra!

Gloria ni tan sols va esperar que Jack li contestés, sinó que va col·locar el seu poni bai en posició de sortida a frec del cavall del jove. Quan Jack va assentir, resignat, Gloria va prémer lleugerament amb els genolls els flancs de la petita euga i l’animal va sortir rabent.

Jack McKenzie, un noi de cabells rogencs arrissats i ulls serens de color verd fosc, va posar també al galop el seu cavall i va seguir la noia per la pastura gairebé infinita de Kiward Station. Jack no tenia la més petita possibilitat d’atrapar Gloria, amb el seu fort, encara que més lent, cob wallach. Ell mateix era massa alt per fer de joquei, però accedia a competir perquè la petita s’ho passés bé. Gloria estava molt orgullosa del poni que li havien portat d’Anglaterra, més veloç que un llamp; li semblava un pura sang en petit. Jack recordava que el poni havia estat el primer regal d’aniversari dels pares de Gloria que a la noia l’havia fet feliç de debò. El contingut dels paquets que arribaven a intervals irregulars des d’Europa per a la nena, en general, no solia tenir gaire èxit: un vestit de volants amb un ventall i castanyoles de Sevilla, unes sabatetes daurades de Milà, una diminuta bossa de mà de pell d’estruç de París... tot plegat coses que en una granja d’ovelles de Nova Zelanda no tenien cap utilitat i resultaven fins i tot massa estrafolàries per lluir durant les visites esporàdiques a Christchurch.

Però els pares de Gloria ni s’ho plantejaven, més aviat el contrari. Era probable que William i Kura Martyn imaginessin divertit el fet de sorprendre la poc mundana societat de les planes de Canterbury amb un pessic del «Gran Món». Tots dos eren aliens a la contenció i la timidesa i pensaven que la seva filla se’ls assemblava.

Mentre Jack corria per dreceres i a una perillosa velocitat per no perdre de vista la petita, pensava en la mare de Gloria. Kura-maro-tini, la filla del seu germanastre Paul Warden, era una bellesa exòtica, dotada d’una veu extraordinària. Devia el sentit musical a la seva mare, la cantant maori Marama, més que no pas als seus parents blancs. Des de ben petita, Kura havia tingut el desig de conquerir el món operístic a Europa i havia educat la veu. Jack havia crescut amb ella a Kiward Station i encara ara recordava amb horror els exercicis de cant i el tecleig del piano, que semblava etern, de Kura. Al principi tothom pensava que a la rústica Nova Zelanda no hi havia la més petita possibilitat que els somnis de la noia es fessin realitat, fins que per fi va trobar en William Martyn, el seu marit, l’admirador que va saber posar de relleu el seu talent. Ara tots dos feia anys que estaven de gira per Europa amb una companyia de cantants i ballarins maoris. Kura era l’estrella d’un grup que convertia amb instruments occidentals la música maori tradicional en capritxoses interpretacions.

—He guanyat! —Gloria va fer aturar amb molta traça el seu briós poni enmig de la formació pètria coneguda com l’Anell dels Guerrers de Pedra—. Allà al darrere hi veig les ovelles!

El petit ramat d’ovelles era l’autèntica raó per la qual Jack i Gloria havien sortit a cavalcar. Els animals s’havien instal·lat pel seu compte en una pastura d’un terreny pròxim al cercle de pedres que la tribu local dels maoris considerava sagrat. Gwyneira McKenzie-Warden, que dirigia la granja, respectava les creences religioses dels indígenes, tot i que les terres pertanyien a Kiward Station. Hi havia pastures suficients per a les ovelles i les vaques, de manera que els animals no havien d’estar-se als llocs sagrats maoris. Per això, mentre dinaven, havia demanat a Jack que sortís a buscar les ovelles, cosa que va provocar l’enèrgica protesta de Gloria.

—Això puc fer-ho jo, àvia! Nimue encara n’ha d’aprendre.

Des que Gloria havia ensinistrat el seu gos pastor, l’estimulava perquè fes tasques cada vegada més importants a la granja, cosa que provocava una gran satisfacció a Gwyneira. També en aquesta ocasió va somriure a la seva besnéta i va mostrar la seva conformitat.

—D’acord, però Jack t’hi acompanyarà —va decidir, si bé ni ella mateixa s’explicava per què no permetia que la nena hi anés sola amb el seu cavall. En el fons no hi havia cap motiu de preocupació: Gloria coneixia la granja com el palmell de la seva mà i tothom de Kiward Station coneixia i estimava Gloria.

Gwyneira no havia sobreprotegit mai els seus fills d’aquella manera. La seva filla gran, Fleurette, a vuit anys, feia tota sola més de sis quilòmetres per arribar a la petita escola que dirigia Helen, l’amiga de Gwyneira, en una granja veïna. Però Gloria era diferent. Totes les esperances de Gwyneira estaven dipositades en l’única hereva reconeguda de Kiward Station. Només per les venes de Gloria i de Kura-maro-tini corria la sang dels Warden, els autèntics fundadors de la granja. A més, Marama, la mare de Kura, procedia de la tribu maori local. Per això també els indígenes acceptaven la nena. Aquest fet era important, perquè entre Tonga, el cap tribal dels Ngai Tahu, i els Warden hi havia des de feia anys una gran rivalitat. Tonga esperava reforçar la seva influència sobre el territori mitjançant un casament entre Gloria i un maori de la seva tribu, una estratègia que ja havia fallat amb la mare de Gloria, Kura. Però la noia no havia mostrat fins llavors gaire interès per la vida i la cultura de les tribus. És clar que parlava maori amb fluïdesa i escoltava amb atenció les sagues i llegendes antiquíssimes del seu poble que l’àvia Marama li explicava; però només se sentia unida a Gwyneira, al segon marit d’aquesta, James McKenzie, i sobretot al fill de tots dos, Jack.

La relació entre Jack i Gloria sempre havia estat especial. El jove era quinze anys més gran que la seva neboda néta per part del seu germanastre i en la primera infantesa de la nena havia estat ell més que ningú qui l’havia protegit davant els canvis d’humor i la indiferència dels seus pares. A Jack mai no li havia agradat Kura ni la seva música, però va estimar Gloria des de la primera vegada que la nena va plorar, literalment, com solia fer broma James. El nadó acostumava a posar-se a bramar a plens pulmons quan Kura premia una tecla del piano. Jack entenia la petita perfectament i la portava amb ell a tot arreu en braços com si fos un cadellet.

Mentrestant, no tan sols Jack havia arribat al cercle de pedres, sinó també la gosseta de Gloria, Nimue. La border collie panteixava i mirava la seva mestressa gairebé amb retret. No li agradava gens que Gloria se n’anés al galop d’aquella manera. Vivia més feliç abans que arribés aquell poni anglès tan veloç. No obstant això, es va calmar i va sortir corrent quan Gloria, amb un fort xiulet, li va ordenar que reunís les ovelles que s’havien dispersat al voltant de les pedres. Sota la complaguda mirada de Jack i de la seva orgullosa mestressa, Nimue va agrupar els animals i va esperar noves ordres. Gloria va conduir amb traça el ramat cap a la casa.

—Ho veus? Ho hauria pogut fer jo sola! —va afirmar resplendent i en un to triomfal dirigint-se a Jack—. L’hi explicaràs a l’àvia?

El jove va assentir amb aire seriós.

—És clar, Glory. Estarà orgullosa de tu. I de Nimue!

Feia més de cinquanta anys, Gwyneira McKenzie havia introduït a Nova Zelanda els primers border collies originaris de Gal·les. Els havia criat i els havia ensinistrat. Veure ara Gloria manejar-los amb tanta habilitat la feia molt feliç.

Andy McAran, el vell capatàs de la granja, observava com Jack i Gloria ficaven les ovelles al tancat en què estava feinejant. Feia molt que McAran hauria hagut de deixar de treballar, però li agradava ocupar-se de la granja i gairebé cada dia ensellava el cavall per cavalcar a Kiward Station des de Haldon. A la seva dona no li agradava gens que ho fes, però això no l’acovardia, sinó al contrari. S’havia casat ja gran i mai no s’acostumaria que algú li donés ordres.

—Gairebé com abans Miss Gwyn. —El vell va somriure de manera aprovatòria quan Gloria va tancar la porta darrere les ovelles—. Només falten els cabells vermells i... —Andy no va esmentar la resta, al capdavall no volia que Gloria es molestés. Jack, però, havia sentit observacions similars amb massa freqüència per no saber què estava pensant Andy: el vell lamentava que Gloria no hagués heretat la silueta èlfica i menuda, ni tampoc la cara bonica i fina de la seva besàvia, una cosa estranya, ja que Gwyneira havia llegat els seus rínxols vermells i la seva estilitzada figura a gairebé totes les altres descendents femenines. Gloria s’assemblava als Warden: la cara angulosa, els ulls pròxims l’un de l’altre i els llavis ben marcats. Més que no pas voleiar al voltant del rostre, els nombrosos rínxols de color castany clar li amagaven la cara. Aquella indòmita abundància de cabells li feia molta nosa, i la noia, feia mig any aproximadament, s’havia tallat els cabells en un atac d’enfarfec. No cal dir que tothom es va burlar d’ella preguntant-li si volia convertir-se en «tot un home» (ja abans s’havia posat uns pantalons de muntar dels que la seva àvia Marama confeccionava per als joves maoris), però Jack trobava que els rínxols curts li esqueien molt bé a Gloria i que els pantalons amples de genet afavorien més el seu cos robust, un pèl grassonet, que no pas els vestits. Pel que feia a la complexió, Gloria s’assemblava més als seus avantpassats maoris. Mai no li quedaria bé la moda de tall occidental.

—De fet, la noia no s’assembla gens a la seva mare —observava també James McKenzie. Havia contemplat l’arribada de Jack i Gloria des del balcó del dormitori de Gwyneira. Amb el temps, havia agafat gust a seure allà: preferia aquell mirador a l’aire lliure que no pas les butaques, més còmodes, del saló. Feia poc que James havia fet vuitanta anys i els notava. D’un temps ençà, li feien mal les articulacions, cosa que limitava la seva llibertat de moviments. Però ell odiava fer servir bastó. No admetia de bon grat que l’escala que conduïa al saló cada vegada li suposés un obstacle més gran, així que preferia convèncer-se que des del seu observatori supervisava millor el que succeïa a la granja.

Gwyneira fins i tot afirmava que James mai no s’havia sentit realment bé a l’acollidor saló de Kiward Station. El seu món continuava essent a les dependències dels treballadors. Només per Gwyn s’havia resignat a residir en la sumptuosa mansió i a criar-hi el seu fill. James hauria preferit construir una casa de fusta per a la seva família i seure davant del foc d’una xemeneia que hauria alimentat amb la llenya tallada per ell mateix. Aquell somni, però, anava perdent el seu atractiu a mesura que anava envellint. A hores d’ara trobava agradable gaudir simplement del foc que alimentaven els servents de Gwyneira.

Gwyneira li va posar la mà a l’espatlla i va abaixar al seu torn la mirada cap a Gloria i el seu fill.

—És preciosa —va declarar—. Tant de bo un dia trobi l’home adequat...

James va aixecar la vista al cel.

—No comencem! —va somicar—. Gràcies a Déu encara no li preocupen els nois. Quan penso en Kura i aquell noi maori que tants mals de cap et va donar... Quina edat tenia llavors? Tretze?

—Era una nena precoç! —va defensar la seva néta, Gwyneira. Sempre havia estimat Kura—. Sé que no l’estimes gaire, però, en el fons, el seu problema era que no es trobava a gust aquí.

Gwyneira es va raspallar bé els cabells abans de recollir-se’ls. Encara els tenia llargs i arrissats, malgrat que uns quants cabells blancs miraven d’imposar-se per sobre dels vermells. Excepte per això, amb prou feines se li notava el pas dels anys. A punt de complir els setanta-tres, Gwyneira McKenzie Warden era esvelta i forta com a la seva joventut. Tot i així, amb el temps, la cara se li havia aprimat i la recorrien unes petites arrugues, però mai no s’havia protegit la pell del sol i la pluja. No li deia res la vida d’una dama de l’alta societat i, malgrat tots els enrenous de la seva existència, considerava un cop de sort haver abandonat la noble casa familiar de Gal·les a l’edat de disset anys per emprendre l’arriscada aventura de contraure matrimoni en un nou món.

—El problema de Kura va ser que ningú no li va negar res quan encara era capaç d’aprendre —va balbucejar James. Havien discutit sobre Kura milers de vegades. En realitat, era l’únic tema conflictiu en el matrimoni de James i Gwyneira.

Gwyn va sacsejar el cap amb despit.

—Ho dius com si jo hagués tingut por de Kura —va replicar de mal humor. Tampoc no era nou aquest retret, si bé no havia sorgit de James, sinó de l’amiga de Gwyn, Helen O’Keefe. Només de pensar en Helen, que havia mort feia tot just un any, Gwyneira va sentir una punxada de dolor.

James va aixecar les celles.

—Por de Kura? De cap manera! —es va burlar de la seva dona—. Per això fa tres hores que fas lliscar per damunt de la taula la carta que el vell Andy t’ha portat. Obre-la d’una vegada, Gwyn! Entre tu i Kura hi ha gairebé vint mil quilòmetres. No et mossegarà!

Andy McAran i la seva dona vivien a Haldon, la petita població veïna que tenia una oficina de correus on es dipositava la correspondència per a Kiward Station, i a Andy no li importava fer de carter quan arribaven cartes d’ultramar. Ans al contrari, esperava sentir —com tots els xafarders de Haldon, ja fossin homes o dones— alguna història sobre l’exòtica vida artística de l’extraordinària hereva dels Warden. James o Jack, al seu torn, no amagaven les novetats sobre la singular vida de Kura, i Gwyneira no solia prendre mesures contra això. Al cap i a la fi, la majoria de les vegades les notícies eren bones: Kura i William eren feliços, les entrades de les funcions s’esgotaven i una gira seguia l’altra. A Haldon, no cal dir-ho, la gent remorejava. William encara era fidel a Kura després de gairebé deu anys d’estar junts? I si el matrimoni era de veritat tan perfecte, per què no havia estat beneït amb més descendència?

A Gwyneira, que en aquells moments obria amb dits tremolosos el sobre, aquesta vegada segellat a Londres, tot allò tant li feia. En el fons només li interessava el capteniment de Kura amb Gloria. Fins ara havia estat indiferent, i Gwyneira pregava perquè continués així.

En aquesta ocasió, però, James va sospitar, per la manera com la seva dona llegia la carta, que contenia notícies més inquietants que no pas les anècdotes, sempre reeixides, sobre «Haka meets Piano». James ho havia intuït en no veure la cal·ligrafia tan punxeguda de Kura al sobre, sinó la fluida de William Martyn.

—Volen endur-se Gloria a Anglaterra —va anunciar Gwyneira amb veu rogallosa, i va deixar caure la carta a la falda—. Ells... —Gwyn va buscar les paraules de William—... ells aprecien la formació que li hem donat, però els preocupa el fet que el «costat creatiu i artístic» de Gloria no rebi

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

Responsable PENGUIN RANDOM HOUSE GRUPO EDITORIAL, S.A.U. (PRHGE)
CIF: A08116147
Contacto DPD: lopd@penguinrandomhouse.com
Finalidad Informarle sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos de PRHGE así como la gestión de su inscripción y participación a sorteos, concursos o eventos que solicite participar.
Legitimación Consentimiento del interesado.
Destinatarios No se cederán datos a terceros, salvo obligación legal.
Derechos Acceder, rectificar y suprimir los datos, así como otros derechos, como se explica en la información adicional
Información Adicional Más información sobre nuestra política de protección de datos en el siguiente enlace