Loading...

EL DIA EN QUè ELS LLEONS MENJARAN AMANIDA VERDA

Raphaëlle Giordano  

0


Fragmento

1

Una esquitxada de roig sanguini surt a raig i espetega contra la sorra de la plaça de toros, ben bé com la tècnica del degoteig en una obra de Jackson Pollock. Enmig d’aquest quadre vivent, un toro, un embalum negre opac, sobresurt implacablement de la sorra. La tauromàquia eleva la seva disciplina al rang d’art i, amb una mirada àvida, una multitud amuntegada escura fins a l’última gota d’una copa plena de fascinació mòrbida...

La bèstia esgarrapa la sorra que crema. Amb la peülla grata el terra, com la forca d’un dimoni, el seu poder masculí encarnant, per més que li pesi, el Mal en potència... Davant seu, s’alça un home amb vestit de torero, completament absolt dels seus actes reprovables per un públic prèviament conquerit. Duel d’egos. Orgull masculí tocat per les banderilles. El morro i els narius de la bèstia s’estremeixen amb la mateixa ànsia de qui busca guanyar. El torero espolsa amb un gest àgil la tela vermella, com si tracés una ratllada fulgurant amb un pinzell provocador. Tot d’una, els cavallets de fira s’acceleren.

La bèstia comença a fer bots a una velocitat de vertigen i tot comença a girar. La visió dels cossos, en aquest moviment anàrquic, es desestructura i dona a l’escena un fals aire del Guernica de Picasso. Estupefacció! El torejador rodola pols enllà per esquivar l’envestida. El toro acaba de fer el tomb a l’arena per reprendre l’atac i abalançar-se sobre la presa. En aquell moment, deixa al descobert dues extraordinàries gònades que es balancegen: tribut o càrrega de virilitat... Un crit esclata de les entranyes del torero i es barreja amb la sinistra ranera de l’animal, que obre la boca d’allò més fins a esdevenir un forat negre aterridor, a punt d’engolir-ho tot en el no-res mortal.

La Romane s’ha despertat bruscament. Té el front perlat de suor. No és la primera vegada que té aquest somni.

«És cosa del pànic escènic», es diu mentre estira les cames i els braços adolorits. El malson torna cada vegada que ha de parlar en públic. El timbre del telèfon mòbil projecta la seva insuportable estridència. La dona remuga abans de lliscar un dit neguitós sobre la paret llisa de la pantalla i silenciar el rondineig torturador.

14.30 h. Els minuts mai no perdonaven en casos com aquell, es desgranaven sense compassió. No podia perdre més temps. La Romane va saltar del llit i amb una mà àgil va esborrar els vestigis que la migdiada li havia deixat a la cara. Es va entortolligar ràpidament els llargs cabells rinxolats en un monyo informal en què va clavar el primer llapis que va trobar a tall d’agulla. Va entrar a la dutxa. El negligé havia lliscat fins a terra sense oferir resistència. El ruixador va tenir el luxe d’observar les corbes perfectes d’aquell sinuós cos femení i esportiu, que rondava els trenta anys; segurament, si el ruixador hagués tingut forma humana, el cromat s’hauria encès com un perdigot.

Més tard la Romane se sepultava dins d’una immensa tovallola i, amb una mà apressada, obria ràpidament un forat al mirall entelat.

—És un plaer per a mi ser aquí per parlar d’un tema que m’apassiona i que ens toca a tots de prop: la collonícia que tots portem al damunt els dies de cada dia!

«Collonícia» era el terme que havia trobat per designar el conjunt de comportaments que pràcticament tothom ha d’afrontar diàriament —a la feina, a casa o allà on sigui— i que, en més o menys mesura, ens acaben perjudicant: el conductor o el client que ens encomana injustament el seu nerviosisme, el cap que ens deixa en evidència davant de tots els companys, la parella que no ens tracta amb un mínim de tacte... D’exemples de collonícia n’hi havia de tots colors!

Els propensos a la collonícia tenien uns trets comuns: un ego pujat (i de retruc cert egocentrisme), el tarannà dominant i el sentiment de superioritat —més o menys exacerbat—, a més d’una tirada natural pels jocs de poder o les relacions de forces. Quan parlava de collonícia, la Romane evocava molt sovint els desafortunats «petits atacs contra la sensibilitat» que es perpetraven massa sovint (manca de tacte, incapacitat d’escoltar l’altre, mesquineses diverses), la lamentable tendència a l’agressivitat fàcil o gratuïta i la mala fe contra tota bona fe, malauradament tan estesa. Així mateix, proliferava la tendència als judicis fàcils i a les anomenades crítiques de les «tres i» (injustes, injustificades i inapropiades) o de vegades la irrefrenable necessitat de posar en l’altre pressions inútils o de voler tenir la raó per damunt de tot... En poques paraules, de collonícia se’n podia trobar per tots costats.

La Romane de seguida va veure que la seva vocació era aquella: reduir l’índex de collonícia allà on pogués! Per això, la seva missió era triple: ajudar les víctimes d’actituds collonistes, despertar les consciències perquè cadascú reflexionés sobre les seves pròpies tendències collonistes i, finalment, acompanyar totes aquelles persones que volguessin canviar i donar-los eines per descollonitzar-se de comportaments d’aquella mena; seria com si mudessin per complet la pell i adoptessin una postura i una mentalitat del tot noves. Com? Esborrant els seus defectes collonistes, que l’únic que feien era intoxicar o trencar el bon ambient, i desenvolupant una manera de viure més centrada en la justícia i l’harmonia.

En un dia com aquell, esperava molt de la conferència que estava a punt de donar per estendre la seva obra. Hi hauria els mitjans de comunicació. Les repercussions mediàtiques podien ser importants per a la seva empresa: Destorra Q-Llons.

Davant del mirall, la Romane repetia el text una vegada i una altra mentre es maquillava per a l’ocasió. No li agradava cridar gaire l’atenció, per això havia après d’una maquilladora professional a donar lluminositat a la cara sense abusar de recursos massa vistosos... Tenia els ulls verds cristal·lins del seu pare, d’origen lituà. La mare, en canvi, li havia transmès tota la gràcia de l’estirp veneciana. Aquell xoc de cultures havia marcat la personalitat de la Romane amb una dualitat irremeiable. Tan aviat era expansiva com reservada, esquerpa com sociable, tendra com inabastable. No tothom podia compondre’s amb les seves contradiccions. En Peter Gardener n’havia estat víctima i el seu matrimoni se n’havia anat en orris en menys de dos anys. D’aquesta experiència matrimonial la Romane només n’havia conservat el cognom, i d’ençà d’aleshores havia passat a tenir una vida sentimental inactiva: s’estimava més dedicar-se en cos i ànima a fer créixer la seva empresa.

15 h. Mentre es vestia, li va venir la gana. Va obrir la nevera: allò era el desert de Gobi. No ho suportava, però hauria de passar pel lloc de menjar ràpid de la cantonada... La gana no n’entenia, d’estats d’ànim. Amb la bossa de mà tenallada matusserament sota un braç i una mà ocupada a tancar la porta amb clau, la Romane va respondre el telèfon, que li acabava de sonar, amb un tercer braç que li havia sorgit de l’espatlla:

—Papa? Sí, no, és que ara no puc parlar, sí, ja vinc cap aquí. Esclar que seré puntual... Ja han arribat els mitjans? Has pogut convocar-hi tothom? Perfecte. Bé, ara t’haig de deixar. Sí, jo també... Un petó.

El seu pare. Estaven tan units últimament... Qui ho hauria dit. Ell que abans s’enduia la palma de la collonícia... Ara era tot un altre i s’aplicava com ningú en el projecte, al costat de la Romane. I ella estava contenta que el seu pare pogués ser a la conferència per fer-li costat. De fet, aquells últims mesos ella buscava molt el seu suport. Després del divorci, un any i mig enrere, el pare havia esdevingut el pal de paller de la seva vida. Tenir-lo allà l’ajudaria a superar el pànic escènic davant del públic. La Romane, alleugerida, va respirar fondo només de pensar-hi i va entrar al local de menjar ràpid. Per sort, a aquella hora no hi havia gaire gent.

—No, gràcies, sense quètxup, i una aigua, sisplau.

La Romane va agafar una palla i va deixar l’aigua estesa damunt la safata perquè no caigués. Es va instal·lar en un racó tranquil, fins que un petit grup d’adolescents va assaltar la taula del costat.

Per què havien de parlar d’aquella manera, amb paraules tan gruixudes i fastigoses com les hamburgueses que s’estaven a punt de menjar? Sobretot les noies. Collonícia precoç, va concloure la Romane, que no sabia si ri

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta