Loading...

EL JERSEI

Blanca Busquets  

0


Fragmento

La idea

—Entra, entra, que no hi ha els meus pares.

Rialles contingudes.

—Només hi ha la meva àvia, que no copsa res. Entra, et dic.

Cop de porta. Passes, aquesta vegada sobre el parquet, grinyolen les fustes, sempre grinyolen. I després, una altra porta que s'obre i es tanca, la de l'habitació de la nena, evidentment. Ai, la nena. La vella sospira i es posa a pensar com li farà el jersei. Serà una sorpresa. Demanarà a la Leonor que li compri la llana i es posarà a treballar. Fa dies que mira i remira la nena per dalt i per baix, i veu que a sota porta invariablement samarretes que li arriben més amunt del melic, es veu que és moda ensenyar el melic, i la Sandra no se n'està. També ensenya les espatlles perquè es veu que també és moda ensenyar les espatlles. Tot plegat fa venir fred, ara que és l'hivern, i la veritat és que la Leonor es fa tips de renyar-la, però tot el que li diu no fa cap efecte, la Sandra té setze anys i les nenes, a setze anys, sembla que portin a dins un bastó rebec, que no es doblega sota cap concepte. Com més la renya la mare, més es destapa la filla. Sembla mentida que la Leonor no se n'adoni; abans era una fleuma però ara s'hi està tornant encara més, o cega, o sorda, vés a saber, no veu res ni sent res i fa sempre aquella cara de cansada. A l'àvia li agradaria dir-li, descansa, filla meva, pren-t'ho d'una altra manera, però, és clar, no pot dir res de res. I així, ha de contemplar com se li marceix la filla a poc a poc, que no és tan gran, Déu del cel, que només té cinquanta anys, i ara, les dones a cinquanta anys són joves. Quan ella els tenia, els cinquanta, sí que eren tota una edat. Tothom la mirava com si ja no formés part del grup de persones actives que s'ocupen que el món es bellugui i doni voltes, com si ja s'ho hagués de mirar tot des d'una mena de balcó disposat per als que ja no poden fer que res canviï o modifiqui el seu curs. I quin mal que feia, que et miressin així. Quan veu la Leonor amb aquesta cara, li vindria de gust dir-li que al cap d'un temps li farà riure haver patit tant, haver-se deixat ferir per llances que, de fet, ara s'adona que eren de broma, de mentida, virtuals, com dirien actualment. Virtuals, sí.

Àvia, virtual vol dir que no existeix però ho sembla, en Martí pretenia introduir-la en això dels ordinadors, ja que no pot parlar almenys es distraurà amb la màquina. Deixa-la, li diu la Leonor en veu baixa, que no veus que és ciència ficció per a ella. Però no és pas ruca, l'àvia, i pensa molt, segur que se'n sortiria i es distrauria; si no, es pansirà, aquí asseguda en aquest racó. Del racó al llit i del llit al racó, arrossegant els peus. Deixa-la tranquil·la, hi insisteix la filla, que ella és feliç veient-nos a nosaltres anant amunt i avall, i sentint-nos parlar i tot això. No necessita res més. No, mare, no, que és intel·ligent, que no vol dir res que no pugui parlar. En Martí insistia malgrat tot a ensenyar-li informàtica, encara hi insisteix i, quan no hi ha sa mare, s'acosta a la vella i li explica alguna cosa d'aquestes màgiques, i li diu, vine, àvia, acosta't a l'ordinador, ja veuràs que divertit. És maco, el nét, no n'hi ha, de néts com ell, amb aquella paciència i mirant-la com no la mira ningú, no pas com passada de rosca sinó com una persona com les altres. La Dolors s'emociona quan ell l'ajuda a aixecar-se i la porta fins allà on hi ha aquella mena de robot amb una pantalla que no és de televisió, sinó de cine però petita, i es veu tot tan bé i de colors, i prems un teclat que és com el d'una màquina d'escriure però que no fa soroll, i aleshores a la pantalla hi ha una petita revolució i hi apareixen sorpreses de colors. En Martí comença a explicar, veus, això és el ratolí, es diu així perquè té forma de ratolí, amb cua i tot, i si prems aquí, veus què passa, que surt un gat. És cert, un gatet ha aparegut a la pantalla, un de tan bufó que l'àvia per poc no engega a plorar entendrida del tot. I el gatet va d'un lloc a l'altre, i salta, i la mira, i camina amb la cua enlaire, i s'asseu. La Dolors està al·lucinada. I aleshores en Martí diu, au, prou de gatet, anem per coses serioses, i fa un moviment amb el ratolí i apareixen lletres i números, i el gatet ha desaparegut. A l'àvia li agafa un desfici, on és el gat, voldria dir, però només emet uns sons incomprensibles, i treu el ratolí de la mà del nét i s'hi posa ella i prem molt de pressa els botons que té sota els dits, però el gat no apareix, només més lletres i més números. En Martí s'atura, se la mira, i acaba dient, vaja, ja veig que t'agrada més el gat, i això que ets una persona que sap tantes coses i que sempre en vol aprendre més… Però suposo que arriba un dia que un ja té ganes de descansar, oi? Té… au, juga. La deixa jugant amb la bestiola que passeja, per dalt i per baix, per tota la pantalla. L'àvia pensa, això és màgia, segur. Resulta que, passada la vuitantena, descobreix que la màgia existeix, ella que sempre havia estat tan escèptica, ella que tot s'ho explicava raonant. Doncs mira, ara ja no té necessitat d'explicar-se res, ara la màgia és la

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta