Loading...

EL LLEGAT

Katherine Webb  

0


Fragmento

Pròleg

1905

De mica en mica, Caroline va recuperar els sentits. L'ensopiment que li emboirava el cap es va dissipar i ella va prendre consciència del seguit de pensaments que es precipitaven en totes direccions, com ocells engabiats, massa ràpids perquè els pogués atrapar. Vacil·lant, es va aixecar. El nen encara era allà, al llit. Una esgarrifança de por li va recórrer l'espinada. Part de la seva consciència havia esperat que no hi fos; que se n'hagués anat, o encara millor, que mai no hi hagués estat, allà. El nen s'havia arrossegat cap a l'extrem més allunyat del llit, maldant per reptar damunt del cobrellit tou i relliscós. Els seus punys, forts, l'agafaven a grapats i es movia com si nedés molt lentament per aquella superfície de seda de color blau verd. S'havia fet tan gran i fort. En un altre lloc, en una altra vida, hauria estat un guerrer. Tenia els cabells negres com la nit. El bebè va mirar per sobre el llit i llavors va girar el cap per trobar Caroline. Va fer un soroll, només un, semblant a «da»; per bé que no tenia cap significat, Caroline va entendre que era una pregunta. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, i les cames van amenaçar de tornar a perdre la força. El nen era real; era aquí, al seu dormitori de Storton Manor, i s'havia fet prou fort per interrogar-la.

La vergonya era un núvol que li impedia veure més enllà. Era com si l'aire estigués ple d'un fum que ho enfosquia tot, que feia impossible pensar. No tenia ni idea de què fer. Van transcórrer uns minuts eterns, fins que li va semblar que sentia passes davant la porta. El cor li va pujar a la gola; l'única cosa que sabia, al capdavall, era que el bebè no es podia quedar allà. No pas al llit, no pas a la seva cambra, no pas a la mansió. Senzillament, no podia; tampoc no havia de saber cap dels criats, ni el seu marit, que el nen hi havia estat mai. Potser el servei ja l'havia descobert, potser havien vist o sentit alguna cosa mentre ella jeia, inconscient, a terra. Pregava que no hagués estat així, però. No sabia pas el temps que havia deixat passar, amb el pensament esquinçat pel terror i el dolor. No pas prou temps perquè el nen s'avorrís de la seva continuada exploració del llit, i, per tant, potser no tanta estona, al capdavall. Encara tenia temps de reaccionar, i no tenia cap altra elecció.

Caroline es va eixugar les llàgrimes de la cara, va fer la volta al llit i va agafar el nen en braços, massa avergonyida per mirar-lo als ulls. També eren negres, ja ho sabia. Tan negres i inescrutables com taques de tinta. Pesava molt més del que ella recordava. El va ajaure i li va treure tota la roba, fins i tot el bolquer fet d'un teixit més aviat tosc, per por que d'alguna manera aquells draps poguessin menar el rastre fins a ella. Va llençar-ho tot a la llar, on les robes van escopir fum i van empudegar el caliu del foc matinal. Llavors va mirar al seu voltant, momentàniament desconcertada, fins que els ulls es van fixar en la coixinera brodada del capçal del llit. Tenia uns ornaments molt fins i precisos, unes garlandes de flors grogues. La tela era suau i gruixuda. Caroline va despullar el coixí i va ficar el nen bellugadís a dins la coixinera. Ho va fer amb tendresa, perquè les seves mans eren conscients de l'amor que sentia pel nen encara que el seu pensament no el pogués copsar. Però no va fer servir la coixinera per embolcallar-lo, sinó que la va convertir en un sac i va endur-se'n el nen com un caçador furtiu s'enduria els conills acabats de caçar. Les llàgrimes que li brollaven del seu ésser més pregon li mullaven la cara. Però no es podia aturar, no es podia permetre tornar-lo a estimar.

A fora plovia intensament. Caroline va travessar la gespa amb l'esquena adolorida, i al clatell la fiblada de punxades nervioses, com si tots els ulls de la casa s'hi concentressin. Quan va estar fora de la vista, a recer dels arbres, va respirar fondo per recuperar la respiració; tenia ben blancs els artells dels dits que arrapaven la coixinera. A dins, el nen remugava i es bellugava, però no plorava pas. La pluja li rajava pels cabells i li degotava de la barbeta. «Però mai no em farà neta», va dir-se a si mateixa amb una desesperació callada. Sabia que hi havia un estany. Un estany artificial, a l'extrem més allunyat dels terrenys, allà on la propietat topava amb els turons on naixia el rierol que travessava el poble. Era un estany fondo i quiet i arrecerat; l'aigua era negra en un dia ennuvolat com aquest, mat per la pluja que hi queia, i ben disposada a amagar qualsevol secret que s'hi llancés. Caroline va aguantar l'alè quan aquell pensament li va passar pel cap. Va deixar-la ben freda. «No, no puc», va suplicar, en silenci. «No puc.» Ja li havia pres massa coses, a aquell nen.

Va continuar caminant, no pas en direcció a l'estany, sinó lluny de la casa, pregant perquè se li presentés alguna altra opció. Quan se li va mostrar, Caroline va sentir-se aclaparada per l'alleujament. Hi havia una caravana aturada a la clariana verda on els boscos limitaven amb el camí. Un cavall menut, blanc i negre, hi estava lligat al costat, amb les anques ben exposades a la pluja, i fils de fum sortien d'una xemeneia de metall al sostre de la carreta. «Quincallers ambulants», va pensar, amb una foguerada d'esperança dins del seu pit desesperat. Ells el trobarien, l'acollirien, se l'emportarien lluny. No l'hauria de tornar a veure mai més, no tornaria a topar-hi mai més. Però algú en tindria cura. El nen tindria una vida.

Llavors, el bebè va començar a plorar perquè la pluja havia xopat la coixinera i li mullava la pelleta. Apressadament, Caroline va tornar a carregar-se el sac a l'espatlla i va caminar entre els arbres fins a l'altra banda de la clariana, més allunyada encara de la casa, de manera que no semblés que el rastre venia d'allà. Tenia l'esperança que semblés que algú havia vingut pel camí procedent del sud i havia deixat el nen allà. Va deixar-lo entre les arrels recaragolades d'un faig molt gran, en un lloc raonablement sec, i va recular mentre els crits de la criatura es feien cada cop més forts i insistents. «Agafeu-lo i aneu-vos-en», va implorar en silenci.

Va tornar a endinsar-se al bosc, tan ràpidament i tan en silenci com va poder, i els plors del bebè van seguir-la una estona fins que van quedar fora de l'abast de l'orella. Quan va passar això, se li van aturar les cames. Va quedar-se ben quieta, gronxant-se, dubtant entre continuar endavant o tornar enrere. «No el tornaré a sentir mai més», va dir-se, però al capdavall això no li treia de sobre el pes que sentia. Les coses no podien ser de cap altra manera, però una gran fredor se li va estendre pel cor, sòlida i esmolada com el gel, perquè no hi hauria manera possible de fugir d'allò que havia fet, prou que ho sabia; no ho podria oblidar. Se li va clavar ben endins, com un mal lleig, i encara que ja no podia tirar enrere, tampoc no estava segura de poder tirar endavant. Finalment, va tornar a poc a poc cap a la casa, on es va adonar, massa tard, que tot i haver despullat amb tanta cura el nadó, l'havia abandonat dins la luxosa coixinera brodada. Va enfonsar el rostre en el coixí nu i va provar d'esborrar aquell nen de la seva memòria…

Quanta calma! Tanta, que destorba

i vexa la meditació amb el seu estrany

i extrem silenci.

Samuel Taylor Coleridge,

«Gebre a mitjanit»

1

Si més no, és hivern. Només hi havíem vingut a l'estiu, o sigui que el lloc no sembla ben bé el mateix. No és tan horrorosament familiar, tan abassegador. Storton Manor, ombrívola i massissa, del mateix color que el cel baix que tenim avui. Un edifici victorià imponent, neogòtic, amb muntants de pedra a les finestres i tota la fusteria despintada i coberta d'algues. Les fulles mortes s'arraconen a piles contra les parets i al darrere la molsa puja per les parets fins a l'alçada dels ampits de les finestres de la planta baixa. Surto del cotxe i respiro amb calma. Ha estat un hivern molt anglès, fins ara. Humit i enfangat. Les tanques vegetals semblen hematomes morats, taques a la llunyania. Avui porto colors brillants, de pedres precioses, per desafiar el lloc, per desafiar-ne l'austeritat, i el pes que té en la meva memòria. Però ara em sento ridícula, com una pallassa.

A l'altra banda del parabrisa del meu Golf blanc atrotinat veig les mans de la Beth damunt la falda i les puntes desfilades dels seus cabells llargs i trenats. Ara hi serpentegen vetes de color gris, i trobo que és massa d'hora, excessivament d'hora. Ella tenia unes ganes febrils d'arribar-hi, però s'ha quedat asseguda com una estàtua. Aquestes mans pàl·lides, primes, plegades i inerts al damunt de la falda… passives, a l'espera. Els nostres cabells eren tan brillants, quan érem petites. Eren del color ros blanc dels àngels, dels joves víkings; una puresa de color que es va esvair amb l'edat fins a deixar-nos aquest marró terrós i gens inspirador. Jo me'ls tenyeixo, ara, per animar-los. Cada cop semblem menys germanes. Recordo la Beth i en Dinny amb els caps ben junts, conspirant, xiuxiuejant: els cabells d'ell tan negres, els d'ella tan clars. Llavors jo em sentia paralitzada per la gelosia, i ara, mentalment, veig els seus caps com si fossin el yin i el yang. Inseparables.

Les finestres de la casa són tancades i barrades, i als vidres s'hi veuen els reflexos dels arbres nus de tot el voltant. Aquests arbres semblen més alts ara, i s'acosten massa a la casa. S'haurien de podar. Estic pensant a fer-hi coses, millores. Que m'estic imaginant de viure aquí? La casa és nostra, ara, amb tots dotze dormitoris, els sostres altíssims, l'escalinata, les habitacions subterrànies on les lloses s'han gastat pel fregament dels peus del servei. Tot és nostre, però només si hi venim a viure. És el que la Meredith havia volgut sempre. La Meredith, la nostra àvia, amb la seva bilis i aquelles seves mans convertides en punys ossuts. Volia que la nostra mare ens hi portés a viure, perquè l'hi veiéssim morir. Però la mare va refusar, va ser desheretada immediatament, i nosaltres vam continuar fent la nostra vida feliç i burgesa a Reading. Si no venim a viure aquí, la casa es vendrà i els diners es destinaran a bones obres. La Meredith, perversament, serà una filantropa després de morta. Ara, doncs, la casa és nostra… però només una temporadeta, perquè no crec pas que puguem suportar de viure aquí.

Hi ha una raó d'això. Si provo de mirar-me-la directament, s'escapoleix com vapor. Només surt a la superfície un nom: Henry. El noi que va desaparèixer, el noi que es va esfumar. El que penso ara, quan em miro les branques mig marejada, el que penso és que ho sé. Sé per què no podem viure aquí, per què és fins i tot extraordinari que hàgim vingut. Ho sé. Sé per què la Beth no vol ni sortir del cotxe. Em pregunto si li hauré d'insistir perquè en surti, de la mateixa manera que se li ha d'insistir perquè mengi. No hi creix ni una sola planta, al tros de terra que hi ha entre la casa i aquí… l'ombra és massa profunda. O potser el sòl està enverinat. Fa olor de terra i de podridura, de fongs vellutats. «Humus», la paraula li retorna de les classes de ciències de fa molts anys. Un miler de minúscules boques d'insecte que mosseguen, treballen, digereixen la terra. Llavors hi ha un moment de calma. Silenci del motor, silenci als arbres i a la casa, i a tots els espais entremig. Torno a pujar al cotxe.

La Beth es mira les mans fixament. No crec que hagi aixecat la vista, ni que tan sols s'hagi mirat la casa. Tot d'una dubto si he fet bé de portar-la aquí. Tot d'una tinc por d'haver-ho ajornat massa, i aquesta por em recaragola les entranyes. La Beth té uns tendons al coll que semblen cordons, i s'encaixa al seient com si tota ella fos angles, xarneres i cantonades. Últimament s'ha aprimat tant i té un aspecte tan fràgil… Encara és la meva germana, però ara és diferent

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta