Loading...

EL LLINDAR DE L'ETERNITAT (THE CENTURY 3)

Ken Follett  

0


Fragmento

Personatges principals

NORD-AMERICANS

Família Dewar

Cameron Dewar

Ursula «Beep» Dewar, la germana

Woody Dewar, el pare

Bella Dewar, la mare

Família Peixkov-Jakes

George Jakes

Jacky Jakes, la mare

Greg Peixkov, el pare

Lev Peixkov, l’avi

Marga, l’àvia

Família Marquand

Verena Marquand

Percy Marquand, el pare

Babe Lee, la mare

CIA

Florence Geary

Tony Savino

Tim Tedder, mig jubilat

Keith Dorset

Altres

Maria Summers

Joseph Hugo, FBI

Larry Mawhinney, Pentàgon

Nelly Fordham, examant de Greg Peixkov

Dennis Wilson, assessor de Bobby Kennedy

Skip Dickerson, assessor de Lyndon Johnson

Leopold «Lee» Montgomery, periodista

Herb Gould, periodista de televisió de This Day

Suzy Cannon, redactora de Societat

Frank Lindeman, propietari d’un canal de televisió

Personatges històrics reals

John F. Kennedy, 35è president dels Estats Units

Jackie, esposa de John F. Kennedy

Bobby Kennedy, el germà

Dave Powers, assessor del president Kennedy

Pierre Salinger, cap de premsa del president Kennedy

Reverend doctor Martin Luther King, president de la Conferència dels Líders Cristians del Sud

Lyndon B. Johnson, 36è president dels Estats Units

Richard Nixon, 37è president dels Estats Units

Jimmy Carter, 39è president dels Estats Units

Ronald Reagan, 40è president dels Estats Units

George H. W. Bush, 41è president dels Estats Units

J. Edgar Hoover, director de l’FBI

ANGLESOS

Família Leckwith-Williams

Dave Williams

Evie Williams, la germana

Daisy Williams, la mare

Lloyd Williams, parlamentari, el pare

Eth Leckwith, l’àvia de Dave

Família Murray

Jasper Murray

Anna Murray, la germana

Eva Murray, la mare

Músics als Guardsmen i Plum Nellie

Lenny, cosí de Dave Williams

Lew, bateria

Buzz, baix

Geoffrey, primera guitarra

Altres

Earl Fitzherbert, anomenat Fitz

Sam Cakebread, amic de Jasper Murray

Byron Chesterfield (nom real: Brian Chesnowitz), agent musical

Hank Remington (nom real: Harry Riley), estrella del pop

Eric Chapman, executiu d’una empresa discogràfica

ALEMANYS

Família Franck

Rebecca Hoffmann

Carla Franck, mare adoptiva de Rebecca

Werner Franck, pare adoptiu de Rebecca

Walli Franck, fill de Carla

Lili Frank, filla de Werner i Carla

Maud von Ulrich, de soltera Fritzherbert, mare de Carla

Hans Hoffmann, marit de Rebecca

Altres

Bernd Held, professor

Karolin Koontz, cantant de folk

Odo Vossler, pastor

Personatges històrics reals

Walter Ulbricht, primer secretari del Partit Socialista Unificat (Comunista)

Erich Honecker, successor d’Ulbricht

Egon Krenz, successor de Honecher

POLONESOS

Stanislaw «Staz» Pawlak, oficial de l’exèrcit

Lidka, promesa de Cam Dewar

Danuta Gorski, activista de Solidarnosc

Personatges històrics reals

Ana Walentinowicz, operadora de grua

Lech Wałe¸sa, líder del sindicat Solidarnosc

General Jaruzelski, primer ministre

RUSSOS

Família Dvorkin Peixkov

Tània Dvorkin, periodista

Dimka Dvorkin, assessor del Kremlin, germà bessó de Tània

Nina, promesa de Dimka

Ània Dvorkin, la mare

Grigori Peixkov, l’avi

Katerina Peixkov, l’àvia

Vladímir, sempre anomenat Volódia, l’oncle

Zoia, esposa de Volódia

Altres

Daniïl Antónov, editor de la TASS

Piotr Opotkin, redactor en cap

Vassili Iénkov, dissident

Natàlia Smotrova, funcionària del Ministeri d’Afers Estrangers

Nik Smótrov, espòs de Natàlia

Ievgueni Filípov, assessor del ministre de Defensa Rodin Malinovski

Vera Plétner, secretària de Dimka

Valentin, amic de Dimka

Mariscal Mikhaïl Puixnoi

Personatges històrics reals

Nikita Serguéievitx Khruixtxov, primer secretari del Partit Comunista de la Unió Soviètica

Andrei Gromiko, ministre d’Afers Estrangers amb Khruixtxov

Rodion Malinovski, ministre de Defensa amb Khruixtxov

Aleksei Kossiguin, president del Consell de Ministres

Leonid Bréjnev, successor de Khruixtxov

Iuri Andrópov, successor de Bréjnev

Konstantin Txernenko, successor d’Andròpov

Mikhaïl Gorbatxov, successor de Txernenko

ALTRES PAÏSOS

Paz Oliva, general cubà

Frederik Bíró, polític hongarès

Enok Andersen, comptable danès

1

Un dilluns plujós del 1961, la policia secreta va reclamar la presència de Rebecca Hoffmann.

Aquell dia va començar com qualsevol altre. El seu marit la va acompanyar a la feina amb el Trabant 500 de color tabac. Els vells i elegants carrers del centre de Berlín encara mostraven aquí i allà les bretxes dels bombardejos del temps de la guerra, menys als llocs on es dreçaven els nous edificis de ciment com dents postisses mal ajustades. Mentre conduïa, Hans anava pensant en la feina.

—Els tribunals estan al servei dels jutges, els advocats, la policia, el govern, de tothom llevat de les víctimes del delicte —va dir—. Una cosa que es podria esperar dels països capitalistes occidentals, però en el comunisme, els tribunals haurien de servir el poble. Sembla que els meus col·legues no se n’adonen.

Hans treballava per al Ministeri de Justícia.

—Fa gairebé un any que som casats, en fa dos que et conec i encara no m’has presentat cap dels teus companys de feina —va dir Rebecca.

—T’hi avorriries —va respondre ell immediatament—. Tots són advocats.

—No hi ha cap dona?

—No. Almenys al meu departament.

Hans treballava a l’administració: nomenava jutges, programava judicis, controlava jutjats.

—De tota manera, m’agradaria coneixe’ls.

Hans era un home fort, que havia après a refrenar-se. Rebecca se’l va mirar i li va veure una espurna d’enuig als ulls a causa d’aquella insistència. Ell, però, es va controlar amb un esforç de voluntat.

—Ja organitzaré alguna cosa —va dir—. Un vespre d’aquests podríem anar tots plegats a prendre alguna cosa a un bar.

Hans havia estat el primer home que va conèixer Rebecca que va estar a l’altura de les exigències del seu pare. Tenia molta seguretat en si mateix i era autoritari, però sempre estava disposat a escoltar-la. Tenia una bona feina —ben poca gent disposava de cotxe propi a l’Alemanya Oriental— i els homes que treballaven al govern solien ser comunistes del morro fort, però, curiosament, Hans compartia l’escepticisme polític de Rebecca. Com el pare d’ella, era alt, ben plantat i vestia amb elegància. Era l’home que havia estat esperant.

Només en una sola ocasió, durant el festeig, havia tingut una ombra de dubte respecte d’ell. Havien tingut un accident de cotxe sense importància, tot culpa de l’altre conductor, que havia sortit d’un carrer secundari sense fer estop. Eren coses que passaven cada dia, però Hans es va enfurismar. Tot i que els desperfectes dels dos cotxes eren mínims, ell va trucar a la policia, els va ensenyar la identificació del Departament de Justícia i va aconseguir que detinguessin l’altre xofer per conducció perillosa i que el tanquessin a la presó.

Després es va disculpar amb Rebecca per haver perdut els estreps. A ella, la va espantar aquell afany de venjança i va estar a punt de trencar la relació. Però Hans li va explicar que ell no era d’aquella manera, que tot era culpa de les pressions de la feina, i ella se’l va creure. Aquella fe va quedar ratificada: mai més no havia tornat a fer una cosa així.

Quan feia un any que sortien, i sis mesos que dormien junts quasi cada cap de setmana, Rebecca es va començar a preguntar per què no li demanava per casar-s’hi. Ja no eren criatures: ella en tenia vint-i-vuit; ell, trenta-tres. Per això, l’hi va plantejar ella. Hans va quedar parat, però va dir que sí.

En aquells moments s’aturava davant l’escola on treballava ella. Era un edifici modern i ben equipat: els comunistes es prenien seriosament l’educació. Davant la porta hi havia cinc o sis alumnes dels grans que fumaven sota un arbre. Rebecca va fer un petó a Hans als llavis sense fer cas de les mirades d’aquell jovent. Després va sortir del cotxe.

Els vailets la van saludar educadament, però ella va notar els ulls ansiosos d’adolescent sobre el seu cos mentre avançava esquivant els bassals del pati de l’escola.

Rebecca venia d’una família de polítics. El seu pare havia estat un membre socialdemòcrata del Reichstag, el Parlament nacional, fins que Hitler va arribar al poder. La seva mare havia estat regidora de l’Ajuntament, també socialdemòcrata, durant el breu període de democràcia de la postguerra del Berlín Oriental. Però en aquells moments, l’Alemanya Oriental era sota la tirania comunista i Rebecca no veia la necessitat de ficar-se en política. Per tant, encarrilava l’idealisme en l’ensenyament amb l’esperança que la nova generació no fos tan dogmàtica i sí més comprensiva i llesta.

A la sala de professors va consultar els horaris dels canvis d’última hora al tauler d’anuncis. Aquell dia tenia quasi totes les classes dobles, dos grups d’alumnes atapeïts en una aula. La seva assignatura era el rus, i també havia d’ensenyar anglès, un idioma que no parlava, però del qual tenia nocions gràcies a la seva àvia anglesa, Maud, que, als setanta anys, continuava al peu del canó.

Era la segona vegada que demanaven a Rebecca que fes una classe d’anglès, i va començar a rumiar algun text. La primera vegada havia fet servir un fullet que havien repartit als soldats americans on se’ls explicava com s’havien de relacionar amb els alemanys: els alumnes ho havien trobat divertit i els havia servit per aprendre força. Pensava que potser aquell dia escriuria a la pissarra la lletra d’alguna cançó que coneguessin, com ara «The Twist» —que posaven constantment a l’emissora de les Forces Nord-americanes—, i els demanaria que la traduïssin a l’alemany. No seria una classe convencional, però era tot el que hi podia fer.

A l’escola anaven molt curts de professors, ja que la meitat del personal havia emigrat a l’Alemanya Occidental, on guanyaven tres-cents marcs més al mes i hi havia llibertat. A la major part de les escoles de l’Alemanya Oriental passava el mateix. I no era tan sols qüestió de professorat. Els metges podien guanyar el doble si es traslladaven a l’Oest. La mare de Rebecca, Carla, era cap d’infermeria en un gran hospital del Berlín Oriental i estava desesperada davant l’escassesa de personal mèdic i d’infermeria. La història també es repetia a la indústria, i fins i tot a les forces armades. Era una crisi nacional.

Mentre gargotejava la lletra de «The Twist» en una llibreta, intentant recordar allò de my little sis va entrar a la sala de professors el sotsdirector. Bernd Held era probablement el millor amic que tenia Rebecca fora de la família. Era un home alt i prim, de cabells foscos, d’uns quaranta anys, amb una cicatriu blavenca que li travessava el front, on havia fet impacte un esquerdís de metralla mentre defensava els cims de Seelow els últims dies de la guerra. Ell ensenyava física però tenia el mateix interès que Rebecca per la literatura russa, i un parell de dies per setmana es trobaven a l’hora de dinar i es menjaven uns sandvitxos.

—Escolteu, gent —va fer Bernd—. Males notícies: em sembla que l’Anselm ens ha deixat.

Hi va haver un murmuri de sorpresa. Anselm Weber era el director. Un comunista lleial, com havien de ser els directors. Tanmateix, semblava que l’atracció per la prosperitat i la llibertat de l’Alemanya Occidental havia triomfat sobre aquells principis.

—Em faré càrrec de la seva plaça fins que nomenin un nou director —va continuar Bernd.

Tant Rebecca com els altres professors sabien que la plaça hauria estat de Bernd si hagués comptat més la capacitat; però l’havien descartat perquè no s’havia fet del Partit Socialista Unificat, el SED, el Partit Comunista de fet, encara que no de nom.

Per la mateixa raó, Rebecca tampoc no arribaria mai a la direcció. Anselm li havia suplicat que es fes del partit, però no hi havia hagut manera. Per a ella hauria estat com entrar en un manicomi i fer veure que la resta dels interns estaven sans.

Mentre Bernd li explicava les disposicions d’urgència, Rebecca pensava quan tindria un nou director l’escola. Al cap d’un any? Quant de temps podria durar aquella crisi? No se sabia.

Abans d’anar a fer la primera classe es va mirar l’armariet. Era buit. Encara no havia arribat el correu. Potser el carter també se n’havia anat a l’Alemanya Occidental.

La carta que li havia de capgirar la vida encara era pel camí.

A la primera classe va parlar del poema rus «El genet de bronze» a un nombrós grup d’alumnes de disset i divuit anys. Havia fet aquella classe cada any d’ençà que va entrar en aquella escola. Com sempre, va adoctrinar els joves en l’anàlisi ortodoxa soviètica, explicant que Puixkin havia resolt el conflicte entre interès personal i deure públic a favor d’aquest darrer.

A l’hora de dinar va agafar el sandvitx, se’n va anar al despatx del director i es va asseure a l’altra banda del gran escriptori, davant de Bernd. Es va mirar el prestatge on hi havia els bustos de Marx, Lenin i el dirigent del Partit Comunista Alemany, Walter Ulbricht, fets de ceràmica ordinària. Bernd li va seguir la mirada somrient.

—Un bon murri està fet, aquest Anselm —va dir—. S’ha passat anys fent veure que era un fidel partidari, i ara… pam, desapareix.

—Tu no estàs temptat d’anar-te’n? —li va preguntar Rebecca—. Estàs divorciat, sense fills… cap lligam…

Ell va mirar a banda i banda, com si pensés que algú els pogués sentir; després va arronsar les espatlles.

—Ja hi he pensat… com tothom —va dir—. I tu? Al cap i a la fi, no treballa al Berlín Occidental el teu pare?

—Sí. Hi té una fàbrica d’aparells de televisió. Però la mare està determinada a continuar a l’Est. Diu que hem de resoldre els problemes i no fugir-ne.

—Ja la conec. És una lleona.

—Tens tota la raó. I la casa on vivim fa generacions que és de la seva família.

—I el teu marit?

—Està entregat a la feina.

—O sigui que no m’he de preocupar per perdre’t. Sort.

—Bernd… —va fer ella, i després va dubtar.

—Deixa-ho anar.

—Et puc fer una pregunta personal?

—I tant!

—Vas deixar la teva dona perquè tenia una aventura.

Bernd va quedar encarcarat, però va respondre:

—Efectivament.

—Com ho vas descobrir?

Bernd va fer una ganyota, com si tot d’una hagués sentit dolor.

—Et sap greu que t’ho pregunti? —li va dir ella, impacient—. És una cosa massa personal?

—No em fa res d’explicar-t’ho —va respondre—. L’hi vaig plantejar i ho va admetre.

—Però què és el que et va fer sospitar?

—Una pila de detalls…

Rebecca el va interrompre.

—Sona el telèfon, l’agafes, uns segons de silenci i la persona de l’altra banda penja.

Ell va fer que sí.

—La teva dona fa miques una nota i la llença al vàter. El cap de setmana, la convoquen a una reunió imprevista. Al vespre, es passa dues hores escrivint una cosa que no et vol ensenyar —va continuar ella.

—Ostres —va fer Bernd, tot trist—. Parles d’en Hans.

—Té una amant, oi? —Rebecca va deixar el sandvitx sobre la taula: no tenia gana—. Què en penses, digue-m’ho sincerament.

—Em sap molt de greu.

En una ocasió, feia quatre mesos, l’últim dia del primer trimestre, Bernd li va fer un petó. S’havien acomiadat, desitjant-se mútuament bon Nadal, i ell li va agafar suaument el braç i, decantant el cap, li va besar els llavis. Rebecca li va dir que no ho tornés a fer, mai més, i que volia continuar sent amiga seva; i quan van reprendre les classes al gener, tots dos van fer veure que allò no havia passat. Fins i tot, al cap d’unes setmanes, ell li va explicar que havia sortit amb una viuda de la seva edat.

Rebecca no volia fomentar unes esperances impossibles, però Bernd era l’única persona amb qui podia parlar, a part de la seva família, però no els volia amoïnar, si més no de moment.

—Estava tan segura que en Hans m’estimava —va dir, i els ulls se li van negar—. I jo l’estimo.

—Potser ell t’estima. Hi ha homes que no poden resistir la temptació.

Rebecca no sabia si Hans considerava satisfactòria la seva vida sexual. Mai no es queixava, però només feien l’amor un cop per setmana, més o menys, i això a ella li semblava poc per a uns casats de nou.

—Tot el que jo vull és tenir una família com la de la meva mare, en la qual tothom se senti estimat, on tots sentin el suport i la protecció —va dir ella—. Havia pensat que amb en Hans ho tindria.

—Potser encara hi ets a temps —va respondre Bernd—. Una aventura no ha pas de ser per força la fi d’un matrimoni.

—El primer any?

—És dur, tens raó.

—Què hauria de fer?

—L’hi has de preguntar. Tant pot ser que ho admeti com que ho negui; però sabrà que ho saps.

—I, aleshores, què?

—Tu què vols? Divorciar-te’n?

Rebecca va fer que no amb el cap.

—Jo no abandonaria mai. El matrimoni és una promesa. No pots mantenir una promesa només quan et convé. L’has de mantenir contra els desitjos i tot. Es tracta d’això.

—Jo vaig fer el contrari. Tu no hi deus estar d’acord.

—No et jutjo a tu, ni jutjo ningú. Parlo de mi i prou. Estimo el meu home i vull que em sigui fidel.

El somriure de Bernd era d’admiració però alhora de pesar.

—Tant de bo tinguis el que desitges.

—Ets un bon amic.

Va sonar el timbre de la primera classe de la tarda. Rebecca es va aixecar i va tornar a embolicar el sandvitx. No pensava pas menjar-se’l, ni aleshores ni més tard, però li feia cosa llençar menjar, com a la majoria de gent que havia passat la guerra. Es va eixugar els ulls amb un mocador.

—Gràcies per haver-me escoltat —va dir.

—No t’he servit de gaire res.

—Sí que m’has servit.

Rebecca va sortir.

Quan anava cap a l’aula a fer la classe d’anglès, es va recordar que no havia preparat la lletra de «The Twist». De tota manera, ja havia passat prou temps fent classes per poder improvisar.

—Qui ha sentit el disc «The Twist»? —va dir en veu alta només passar la porta.

Tots l’havien sentit.

Es va acostar a la pissarra i va agafar un bocí de guix.

—Com fa la lletra?

Tothom va començar a cridar alhora.

Va escriure a la pissarra: Come on baby, let’s do the Twist.

—Com ho diríem en alemany? —va preguntar.

Durant una estona se li’n van anar del cap els problemes.

Va trobar la carta a l’armariet al descans de mitja tarda. Se la va emportar a la sala de professors i es va preparar un cafè instantani abans d’obrir-la. Mentre la llegia, li va caure el cafè.

Aquell full de paper duia aquest encapçalament: «Ministeri de Seguretat de l’Estat». Aquest era el nom oficial de la policia secreta, l’extraoficial era «Stasi». Signava la carta un tal sergent Scholz, que li ordenava que es presentés a l’oficina de la seu oficial per a un interrogatori.

Rebecca va eixugar el cafè vessat, es va disculpar davant dels companys, fent veure que no passava res, i es va tancar al lavabo. Abans de fer cap confidència a ningú, li calia pensar.

A l’Alemanya Oriental tothom estava al cas d’aquelles cartes i a tothom li feia basarda rebre’n una. Volia dir que havia fet alguna cosa malament, potser una cosa trivial, però havia cridat l’atenció dels observadors. Sabia, pel que havia sentit a dir, que no se’n treia res de declarar-se innocent. El raonament de la policia era que havia de ser culpable d’alguna cosa; altrament, per què l’havien d’interrogar? El fet d’apuntar que hi devia haver algun error era qüestionar-los la competència, un altre delicte.

Es va tornar a mirar el paper i va veure que la cita era per a aquella mateixa tarda, a les cinc.

Què havia fet? La seva família era prou sospitosa, per descomptat. El seu pare, Werner, era capitalista, tenia una fàbrica en la qual el govern de l’Alemanya Oriental no hi tenia res a fer perquè era al Berlín Occidental. La seva mare, Carla, era una socialdemòcrata molt coneguda. La seva àvia, Maud, era germana d’un comte anglès.

Tanmateix, feia anys que les autoritats no molestaven la família, per això Rebecca s’havia imaginat que aquell matrimoni amb un funcionari del Ministeri de Justícia havia estat una garantia de respectabilitat. Evidentment, no era així.

Havia comès algun delicte? Tenia un exemplar de l’al·legoria anticomunista de George Orwell La revolta dels animals, un llibre il·legal. El seu germà petit, Walli, que tenia quinze anys, tocava la guitarra i cantava cançons de protesta americanes com ara «This Land is Your Land». Ella de vegades anava al Berlín Occidental a veure exposicions de pintura abstracta. Els comunistes eren tan conservadors en l’art com les matrones victorianes.

Mentre es rentava les mans, es va mirar al mirall d’esquitllentes. No tenia pas aspecte d’espantada. Va veure reflectit aquell nas recte, la barbeta marcada i els ulls d’un castany intens. Duia els cabells, foscos i rebels, ben tirats enrere. Era alta i escultural, n’hi havia que la consideraven intimidadora. Era capaç d’enfrontar-se a tota una classe d’alumnes de divuit anys esvalotats i imposar-los el silenci amb una paraula.

Però sí que estava espantada. L’esgarrifava saber que l’Stasi era capaç de qualsevol cosa. No tenien cap límit: queixar-se d’ells ja era un delicte. Això li va fer pensar en l’Exèrcit Roig del final de la guerra. Els soldats soviètics havien gaudit de llibertat per robar, violar i assassinar alemanys, i havien utilitzat la llibertat en una orgia d’inenarrable barbàrie.

A l’última classe que va fer aquell dia, Rebecca va parlar de la construcció passiva en la gramàtica russa, i va ser caòtica, la pitjor d’ençà que tenia el títol de professora, ben segur. Als alumnes, no els va pas passar per alt que hi havia alguna cosa que anava malament i van tenir el detall de facilitar-li la tasca: fins i tot li van fer suggeriments prou útils quan no hi havia manera de trobar la paraula adequada. Se’n va sortir gràcies a la indulgència dels joves.

Quan es va acabar la classe, Bernd estava reunit al despatx del director amb uns funcionaris del Ministeri d’Educació, probablement parlant de la manera de mantenir l’escola oberta tot i que se n’havia anat la meitat del personal. Rebecca no volia anar a la seu de l’Stasi sense dir-ho a ningú, per si de cas decidien quedar-se-la; de manera que li va escriure una nota per dir-li que l’havien citada.

Va agafar un autobús que travessava tots aquells carrers humits camí de Normannenstrasse, al barri de Lichtenberg.

La seu de l’Stasi era en un horrorós bloc nou, tot d’oficines. Encara no estava acabat i hi havia buldòzers a l’aparcament i una bastida en un extrem. En aquell dia plujós tenia un aspecte depriment, tot i que segur que no guanyava gaire sota la claror del sol.

Va passar la porta pensant si en sortiria, d’allí.

Va travessar l’ampli vestíbul, va entregar la carta al taulell de recepció i la van acompanyar a dalt amb l’ascensor. Quan hi va ser dins, la por se li va intensificar. Va sortir a un passadís pintat d’un groc mostassa força esgarrifós. La van portar a una estança petita sense gaire res més que una taula de plàstic i un parell de cadires incòmodes, de tub metàl·lic. Feia una olor acre de pintura. L’home que l’acompanyava la va deixar.

Es va estar allí asseguda cinc minuts, tremolant. Pensava que tant de bo hagués estat fumadora: potser això l’hauria calmat. Va fer esforços per no plorar.

Va entrar el sergent Scholz. Era un pèl més jove que ella: en devia tenir cap a vint-i-cinc, va pensar. Portava una carpeta prima a la mà. Es va asseure, es va escurar la gola, va obrir la carpeta i va arrufar el front. A Rebecca li va semblar que intentava fer-se l’important i va pensar que potser era el primer interrogatori que feia.

—Ets professora de l’Institut Politècnic Friederich Engels —va dir.

—Sí.

—On vius?

Ella va respondre, però va quedar desconcertada. La policia secreta no tenia la seva adreça? Això podria explicar per què la carta li havia arribat a l’institut, i no a casa.

Va haver de dir els noms i les edats dels seus pares i dels seus avis.

—Dius mentides! —va saltar Scholz, triomfal—. La teva mare té trenta-nou anys i tu en tens vint-i-nou, com pot ser que et tingués amb deu anys?

—Sóc adoptada —va respondre Rebecca, més tranquil·la de poder donar una explicació innocent—. Van matar els meus pares biològics al final de la guerra, la casa on vivíem va rebre un impacte directe.

Llavors ella tenia tretze anys. Els projectils de l’Exèrcit Roig anaven caient, la ciutat s’enrunava i ella estava sola, desorientada, terroritzada. Era una adolescent grassoneta a qui un grup de soldats pretenia violar. L’havia salvat Carla, bo i oferint-se en comptes d’ella. Malgrat tot, aquella experiència espantosa havia deixat Rebecca insegura, nerviosa respecte del sexe. Si Hans no estava satisfet, segur que era culpa seva, pensava.

Amb esgarrifança, va mirar de treure’s del cap aquell record.

—La Carla Franck em va salvar de… —Va callar a temps. Els comunistes negaven que l’Exèrcit Roig hagués comès violacions, i això que qualsevol dona que hagués estat a l’Alemanya Oriental el 1945 sabia aquella terrible veritat—. La Carla em va salvar —va dir, saltant-se els detalls polèmics—. Més endavant, ella i en Werner em van adoptar legalment.

Scholz ho anava escrivint tot. No hi podia haver gaire res en aquell expedient, pensava Rebecca. Però alguna cosa hi devia haver. Si sabia tan poques coses de la seva família, què era el que li havia cridat l’atenció?

—Ets professora d’anglès —li va dir.

—No, no ho sóc. Faig classes de rus.

—Tornes a mentir.

—No menteixo, ni he mentit abans —va fer ella, rotunda. Es va sorprendre i tot de parlar-li en aquell to tan desafiador. Ja no estava tan espantada. Potser era un insensata. «Pot ser que sigui jove i no tingui experiència —va pensar ella—, però té prou poder per arruïnar-me la vida»—. Jo sóc llicenciada en llengua i literatura russes —va continuar, mirant de posar-hi un somriure amistós—. Sóc cap del departament de rus a l’institut. Però com que la meitat dels professors se n’han anat a l’Oest, hem d’improvisar. Per tant, aquesta setmana he fet dues classes d’anglès.

—O sigui que jo tenia raó! I en les classes emmetzines el cap dels alumnes amb propaganda americana.

—Vaja —es va queixar ella—. Això és sobre els consells als soldats americans?

Scholz es va llegir un full de notes.

—Aquí diu: «Tingueu present que a l’Alemanya Oriental no hi ha llibertat d’expressió». I això no és propaganda americana?

—Vaig explicar als alumnes que els americans tenen un concepte premarxista ingenu de la llibertat —va dir ella—. M’imagino que el vostre informador no ho va esmentar.

Rebecca es va preguntar qui podia ser aquella persona. Havia de ser un alumne, o potser un pare que havia tingut notícia d’aquella classe. L’Stasi tenia més espies que els nazis.

—I també diu: «Quan sigueu al Berlín Oriental, no pregunteu cap adreça a cap agent de policia. A diferència dels policies americans, ells no són pas aquí per ajudar-nos». Què me’n dius, d’això?

—Que no és veritat? —va respondre Rebecca—. Quan eres adolescent, havies preguntat alguna vegada a un vopo per on s’anava a l’estació de l’U-Bahn? —Els vopos eren els Volkspolizei, la policia de l’Alemanya Oriental.

—I no podies trobar una cosa més apropiada per dur a classe?

—Per què no véns a l’institut i en fas tu una, de classe d’anglès?

—Jo no parlo anglès!

—I jo tampoc! —va fer Rebecca, alçant la veu. De seguida es va penedir d’haver-ho fet. Però Scholz no es va enfadar. Més aviat semblava una mica intimidat. Realment no tenia experiència. Però ella havia d’estar al cas—. Jo tampoc —va repetir, més calmada—. Vaig fent sobre la marxa, i utilitzo tot el material anglès que tinc a mà. —Va pensar que era el moment de fingir una certa humilitat—. És evident que m’he equivocat, i em sap molt de greu, sergent.

—Sembla que ets una dona intel·ligent —va dir ell.

Rebecca va empetitir els ulls. Era una trampa o què?

—Gràcies pel compliment —va respondre en to neutral.

—Ens calen persones intel·ligents, sobretot dones.

Rebecca va quedar sorpresa.

—Per fer què?

—Perquè mantinguin els ulls oberts, vegin què passa i ens informin quan les coses no rutllin.

Rebecca va quedar de pedra. Al cap d’un moment va dir, sense acabar-s’ho de creure:

—El que em demanes és que em faci informadora de l’Stasi?

—És una feina important, d’interès públic —va dir ell—. I vital a les escoles, on es forma el caràcter dels joves.

—Ho comprenc.

El que Rebecca comprenia era que aquell jove de la policia secreta l’havia vessat. Tenia els detalls de la seva feina, però no sabia res de la seva família, prou coneguda. Si s’hagués mirat l’historial de Rebecca, no s’hi hauria acostat.

Es podia imaginar perfectament què havia passat. «Hoffmann» era un dels cognoms més corrents i «Rebecca» tampoc no era estrany. Un principiant podia haver comès l’error d’investigar una Rebecca Hoffmann que no era la que buscaven.

—Ara bé, les persones que fan aquesta feina han de ser totalment honrades i de fiar.

Li va semblar tan paradoxal que de poc que no se li escapa el riure.

—Honrades i de fiar? —va repetir—. Per espiar els nostres amics?

—I tant. —No semblava pas que hagués collit la ironia—. I això té avantatges. —Va abaixar el to—. Series un dels nostres.

—No sé pas què haig de dir.

—No ho has pas de decidir ara. Vés-te’n a casa i reflexiona-hi. Però no en parlis amb ningú. Ha de ser un secret, per descomptat.

«Per descomptat.» Ja es començava a tranquil·litzar. Scholz no trigaria a descobrir que no era la persona més adequada per al seu objectiu i retiraria la proposta. Però arribats a aquest punt difícilment podria recular i tornar-la a acusar de fer propaganda de l’imperialisme capitalista. En podria sortir indemne i tot.

Scholz es va aixecar i Rebecca va fer el mateix. Podia ser que aquella visita a la seu de l’Stasi acabés tan bé? Li semblava massa bonic per ser cert.

Ell li va obrir la porta amb educació i la va acompanyar per aquell passadís groc. A tocar de l’ascensor hi havia un grup de cinc o sis agents de l’Stasi que parlaven animadament. Un li va resultar sorprenentment familiar: un home alt, d’espatlles amples, un pèl encorbades, amb un vestit de franel·la gris clar, que Rebecca coneixia prou bé. Li va clavar la mirada sense entendre res mentre s’hi acostava.

Era el seu marit, Hans.

Què hi feia allà? El primer pensament, que la va esgarrifar, va ser que a ell també l’interrogaven. Però un moment després, pel posat que feien, allà drets, es va adonar que no el tractaven com a un sospitós.

I, doncs, què? El cor li bategava de por, però què l’espantava?

«Potser la feina al Ministeri de Justícia comporta que hagi de venir aquí de tant en tant», va pensar. Llavors va sentir que un dels altres li deia:

—Però amb el degut respecte, tinent…

No va sentir la resta de la frase. Tinent? Els funcionaris no tenien grau militar, llevat que fossin de la policia…

Llavors Hans va veure Rebecca.

Ella es va fixar en les emocions que li travessaven el rostre: era fàcil d’interpretar el que sentien els homes. De primer, hi va veure l’arrufament de celles desconcertat del qui veu una cosa coneguda en un context estrany, com ara un nap en una biblioteca. Després se li van esbatanar els ulls en acceptar la realitat del que veia i se li va entreobrir la boca. Però el que la va colpir més va ser la reacció següent: les galtes se li van envermellir de vergonya i va apartar la vista en un gest inconfusible de culpabilitat.

Rebecca va estar un bon moment en silenci, intentant assimilar tot allò.

—Bona tarda, tinent Hoffmann —va dir sense acabar d’entendre el que veia.

Scholz va fer cara de desconcert i de pànic.

—Coneixes el tinent?

—Déu n’hi do —va respondre ella, fent esforços per mantenir la calma mentre li venia al cap una sospita terrible—. Em començava a plantejar per què fa un quant temps que em té sota vigilància. —Però no podia ser cert… o sí?

—De debò? —va fer Scholz estúpidament.

Rebecca va clavar una mirada dura a Hans i va observar la seva reacció davant la sortida d’ella, amb l’esperança que se’n rigués i hi donés de seguida l’explicació correcta i innocent. Va observar que obria la boca, com si estigués a punt de parlar, però ella ja va veure que no tenia cap intenció de dir la veritat: al contrari, va pensar, tenia l’aire d’un home que intentava desesperadament empescar-se’n alguna i no trobava cap història on poguessin encaixar tots els fets.

Scholz estava a punt de plorar.

—No ho sabia!

—Sóc la dona d’en Hans —va dir Rebecca, sense apartar-li la vista de sobre.

El rostre de Hans va experimentar un altre canvi, i a mesura que el sentiment de culpabilitat es convertia en enuig, el rostre va anar reflectint ira. A la fi va parlar, però no es va dirigir pas a Rebecca.

—Tanca la boca, Scholz —va dir.

Llavors ella ho va comprendre i se li va ensorrar el món.

Scholz estava massa sorprès per parar esment a l’avís de Hans.

—Així que ets aquesta frau Hoffmann? —va dir a Rebecca.

Hans es va moure a la velocitat de la fúria. Va brandar aquell ferreny puny dret i el va descarregar contra la cara de Scholz. El jove va trontollar; tenia els llavis ensangonats.

—Cony d’inútil! —va exclamar Hans—. Acabes de malbaratar dos anys de minuciosa feina a l’ombra.

«Les trucades curioses, les reunions inesperades, les notes estripades» —va fer Rebecca de baix en baix. Hans no tenia una amant.

Era pitjor que això.

Rebecca estava atordida, però veia que era el moment de descobrir la veritat, ara que tothom estava alterat, abans no comencessin a tramar mentides i a improvisar històries on emparar-se. Va fer un esforç per concentrar-se.

—Resulta que et vas casar amb mi per espiar-me, Hans? —li va preguntar amb sang freda.

Ell se la va mirar fixament, però no va respondre.

Scholz va girar cua i va enfilar el passadís amb penes i treballs per aguantar-se.

—Agafeu-lo —va dir Hans. Llavors va arribar l’ascensor i Rebecca hi va entrar en el moment en què Hans cridava—: Deteniu aquest inútil i tanqueu-lo en un calabós. —Després es va girar per parlar amb Rebecca, però ella ja havia pitjat el botó de la planta baixa i les portes es van tancar.

Les llàgrimes quasi no li deixaven veure res mentre travessava el vestíbul. Ningú no li va dir res: sens dubte això de veure gent plorant era la cosa més normal allí. Va travessar l’aparcament assotat pel vent i la pluja i va arribar a la parada de l’autobús.

El seu matrimoni era una farsa. No s’ho podia creure. Se n’havia anat al llit amb Hans, l’havia estimat, s’hi havia casat i ell sempre l’havia enganyat. La infidelitat es podia considerar un lapse temporal, però Hans havia estat fals des de bon començament. Segur que havia començat a sortir amb ella per espiar-la.

No era gens estrany que en realitat mai no hagués pensat a casar-se amb ella. D’entrada, potser ell només pretenia flirtejar com una manera de ficar-se a casa seva. L’engany havia funcionat de primera. Segur que el va ben sobtar que ella li plantegés de casar-s’hi. Potser l’havia obligat a prendre una decisió: negar-s’hi i abandonar la vigilància o casar-s’hi i continuar-la. Fins i tot hi havia la possibilitat que els seus caps li haguessin ordenat que acceptés la proposta. Com podia ser que l’haguessin enganyada d’aquesta manera?

Va arribar un autobús i hi va pujar d’un salt. Amb el cap cot es va dirigir a un seient del darrere i es va tapar la cara amb les mans.

Pensava en l’època de promesos. Quan ella li plantejava les qüestions que li havien portat problemes en les relacions anteriors que havia tingut —el feminisme, l’anticomunisme, la intimitat amb Carla—, ell li havia donat sempre les respostes adequades. Havia arribat a creure que eren del mateix parer, cosa que gairebé semblava un miracle. Mai no li havia passat pel cap que Hans fes teatre.

L’autobús va anar avançant lentament enmig d’un paisatge d’enderrocs vells i ciment nou cap al barri cèntric de Mitte. Rebecca intentava pensar en el seu futur, però no podia. El seu cap només anava enrere. Va recordar el dia que es va casar, la lluna de mel i l’any de matrimoni, i aleshores tot ho va veure com una obra de teatre interpretada per Hans. Li havia robat dos anys i allò la va fer enrabiar tant que va deixar de plorar.

Va recordar el vespre en què ella li havia proposat que es casessin. Passejaven pel parc del Poble a Friedrichshain, i s’havien aturat davant l’antiga font dels Contes de Fades a contemplar les tortugues tallades a la pedra. Ella portava un vestit blau marí, el color que li quedava tan bé. Hans anava amb una jaqueta nova de xeviot: se les empescava per trobar roba bona malgrat que l’Alemanya Oriental era un desert per a la moda. Entre els seus braços, Rebecca s’havia sentit segura, protegida, valorada. Volia un home per sempre, i allí el tenia. «Casem-nos, Hans», li havia dit ella amb un somriure, i Hans l’havia besat i li havia respost: «Quina idea més meravellosa».

«Vaig ser una beneita —va pensar, enfurismada—. Una beneita acabada.»

Una cosa havia quedat clara. Hans no volia tenir criatures de moment. Li va dir que primer volia un altre ascens i tenir casa pròpia. D’això, no n’havia parlat abans del casament, i Rebecca va quedar sorpresa, tenint en compte l’edat de tots dos: en aquells moments, ella en ten

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta