Loading...

EL MERCADER (EDICIó EN CATALà)

Coia Valls  

0


Fragmento

1.ª edición: marzo 2012

 

© Coia Valls, 2012

© Ediciones B, S. A., 2012

Consell de Cent, 425-427 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

Dipòsit Legal:  B.10369-2012

ISBN EPUB:  978-84-9019-029-6

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

 

 

 

A Xulio.

 

A la memòria dels meus avis, Josep i Magí,

hereus de l’astúcia i l’esforç amb què

una saga de gegants va aixecar el nostre país.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

... les accions perdudes en el temps

que, en caure el llamp, seran il·luminades.

 

FELIU FORMOSA

 

 

Nua els teus peus i sent a la ribera

com cruix la terra dins el líquid fred.

Llavors sabràs el mapa blau de l’aigua.

 

VICENÇ LLORCA

 

 

Inventar un pájaro para averiguar si existe el aire.

 

ROBERTO JUARROZ

 

 

PRIMERA PART

 

1

 

Barcelona, 24 de desembre de 1320

En Jaume Miravall, mercader de la ciutat de Barcelona, va traspassar el llindar de casa seva xop i respirant amb dificultat. No va veure els rams de boix grèvol amb què l’Elvira i la Margarida havien guarnit l’estança, ni va tastar la clarea, el vi amb mel i espècies elaborat uns quants dies abans. Hi havia també un plat de neules tot just sortides del forn i un grapat d’herbes oloroses cremaven a sobre de la taula. L’home, però, semblava aliè a qualsevol signe nadalenc.

Abans de deixar-se caure al banc amb el petit fardell a la falda, les campanes de Santa Caterina i del convent de Sant Agustí anunciaren la missa del gall. Aviat s’hi van sumar amb veu àgil les de la catedral de Santa Eulàlia, orgulloses de la seva primacia. Cap de les tres persones que ocupaven la cambra va fer cas d’aquella dringadissa.

La dona del mercader i la seva germana havien treballat durant hores perquè el cau del carrer Vigatans on vivien perdés l’olor de ranci. L’extrem nord del barri de la Ribera era un laberint que a penes deixava entrar el sol, la humitat penetrava fins al moll dels ossos. Malgrat tot, l’únic que captava l’atenció dels reunits era el fardell bellugadís i moll que el mercader abraçava.

Per la manera de moure’s i el dèbil grinyol que s’endevinava entre els draps, podia ser un cadell. Pensaven que trauria el cap en qualsevol moment i estaven expectants. Aleshores, en Jaume Miravall, amb una delicadesa que sobtava en les seves mans joves i fortes, va obrir una mica la roba i els va mostrar el nadó. Amb prou feines tenia unes hores de vida. L’Elvira Bovet, la seva muller, va deixar caure el plat de terrissa que eixugava. Una contracció prematura havia fet que es protegís el ventre amb les mans. Mentrestant, la seva germana Margarida perdia la cullera de fusta dins l’olla de Nadal que portava hores al foc.

—Per l’amor de Déu! D’on l’has tret, Jaume?

L’Elvira contemplava la criatura amb el semblant desencaixat. Uns instants després, els seus ulls, oberts de bat a bat, donaven pas a una actitud de súplica. La Margarida, amb les dues mans a la boca, es mirava l’escena unes passes enrere.

En Jaume va entendre que la seva dona mereixia una resposta.

—No podia deixar-lo al carrer.

—Però... —va xiuxiuejar l’Elvira.

—Era dins una senalla, a l’empara de la porta del magatzem. Plovia...

La veu del mercader es va suavitzar, com faria un nen que demana permís per quedar-se un animaló abandonat.

El fill que l’Elvira portava a les entranyes des de feia set mesos la va fer gemegar de nou. Va acaronar la superfície del seu ventre prominent com si el gest pogués tranquil·litzar-lo. L’amenaça de perdre el seu fill s’havia fet present des dels primers mesos d’embaràs i sovint es veia obligada a romandre al llit.

Desconcertada, però també commoguda, es va acostar al nadó que havia portat en Jaume i que cada cop plorava amb més força.

—Està tremolant! Dóna-me’l de seguida! —va dir l’Elvira.

Es va adreçar a la seva germana, la qual encara no havia badat boca, i les dues dones van buscar alguna tela, per abrigar-lo, dins la caixa de fusta on guardaven els draps. La Margarida no es va atrevir a tocar-ne cap dels que ja esperaven el naixement del primogènit dels Miravall.

—Menja alguna cosa, Jaume. Fas mala cara —va dir l’Elvira mirant-lo d’esquitllentes.

Un llamp va fer que la dona es girés en direcció a la finestra. No havia estat conscient fins aleshores que l’espai on es movia no era privat. Res del que passava entre aquelles quatre parets no ho era, ni tampoc les dels veïns, ni les de cap casa del barri on vivien. Les converses viatjaven sense trobar fronteres i es mostraven intimitats impossibles de preservar. El carrer era tan estret que les teies, a més d’il·luminar-lo, els escalfaven la llar. La claredat va permetre que distingís els ulls d’en Mateu, aquell veí sempre tan incòmode. Va tenir la sensació que la interrogava davant els plors del nouvingut.

—Tot està be, Mateu. No és el que et penses. Encara no ha arribat l’hora.

La dona del mercader va girar els ulls cap al seu ventre, com qui mostra la prova definitiva. Després va tancar els porticons de fusta i va deixar anar sense convicció:

—És tard i la gent encara no ha tornat de missa. Demà de matí anem al convent i que les monges se’n facin càrrec.

—No ho has entès, dona. És un senyal! Ens portarà sort, n’estic segur! És... —Va fer una pausa per escollir les paraules més encertades—: És com un Jesuset!

Mentre la Margarida es feia càrrec de la criatura, l’Elvira li va recordar els plans que havien trenat plegats, el nen que no trigaria a néixer i les dificultats d’alimentar una boca més. Mentrestant, el negoci dels draps, on havien abocat totes les seves esperances, prosperava molt lentament. En Jaume la deixava fer, com si aquell gest formés part del preu que ell havia de pagar.

—No en parlem més —va sentenciar finalment—: Està decidit, es quedarà amb nosaltres.

El mercader va agafar un bocí de pa i es va retirar a la cambra on dormia el matrimoni.

—Vés-te’n amb ell. Tu també necessites descansar —va dir la Margarida mentre bressolava el nadó per fer-lo callar.

L’Elvira estava dreta i la pal·lidesa del seu rostre s’havia accentuat. De seguida es va estirar al costat del seu espòs. Malgrat que no van ser capaços d’agafar el son, cap dels dos va dir ni una paraula. Com si els separés un abisme invisible, escoltaven les albades dels qui sortien de la missa del gall, barrejades amb els plors del petit.

Les dues germanes no havien passat una estona filant, tal com manava la tradició en aquella nit santa. Deien que donava bona sort, potser hauria capgirat el malson que s’havia presentat de sobte.

La dona del mercader va recordar el seu primer Nadal a Barcelona. Tot just acabava de fer vint anys, tres menys que en Jaume. Eren feliços malgrat la incertesa que planava sobre els futurs negocis d’en Jaume, poc més que esperances bastides a través de converses inacabables.

Aquell Nadal, un any enrere, la parella havia anat fins a la platja on cap mariner s’atrevia a sortir a la mar. Els feia por destorbar els qui havien mort a les seves aigües i es deia que celebraven la missa del gall entre les ones. Agafada de la mà d’en Jaume, contemplaven la baixada en colla dels camperols fins a l’església parroquial. Els càntics per espantar els esperits es barrejaven amb la claror de les torxes.

De sobte, un tro va fer tremolar el cel i la va tornar a la realitat. La seva germana cantussejava una melodia, la mateixa amb què la mare les feia dormir. Que lluny quedaven els dies a Reus, el seu poble, amb la casa plena de donetes a l’espera del nen que mai no va arribar!

Un fill. Desitjava amb tanta força donar un fill al seu espòs! No es podia treure del cap com en Jaume mirava aquella criatura que havia vingut a espatllar-ho tot. No, no podia ser que l’hagués trobat al carrer. Si només era un desconegut, d’on li havia sortit aquella tendresa acabada d’estrenar? La veu el delatava, i les seves paraules, «Es quedarà amb nosaltres», encara li repicaven molt endins.

L’Elvira va apagar la llàntia d’oli amb decisió, com si fos capaç d’apartar els pensaments que la turmentaven. Malgrat que sobre la cortina es projectava l’ombra de la Margarida amb el nadó en braços, la seva respiració es va anar compassant. I aleshores va notar l’alè tebi d’en Jaume al clatell. Li hauria agradat girar-se, mirar-lo als ulls i escoltar que res no havia canviat. Però no s’hi va atrevir.

La por la paralitzava.

 

 

2

 

Barcelona, 28 de desembre de 1320

Només havien passat tres dies des de la nit de Nadal, però la ciutat ja recuperava el pols que li era propi. El soroll dels carrers tornava a fer-se present des de molt d’hora i envaïa els espais d’una manera indefugible. Malgrat que l’hivern era dur i especialment plujós, la majoria dels habitants del barri no es podien permetre gaires celebracions. En Jaume Miravall tampoc.

Es va aixecar amb molt de compte per no molestar el son de l’Elvira. El seu estat el preocupava des de feia dies. L’embaràs era complicat i tots dos desconfiaven de les llevadores que l’havien vist fins aleshores. D’altra banda, ell no havia dormit gaire, ocupat a pensar la manera de fer més diners amb l’activitat que portava a terme des de feia mesos.

En obrir la cortina que comunicava amb la resta de la casa, en Jaume va veure que la seva cunyada dormia amb l’Abelard als braços. S’ho mereixia després de passar gairebé tota la nit vetllant i li estava agraït per fer-se càrrec del nadó, sobretot després que l’Elvira tingués aquella reacció de rebuig que provocava que l’ignorés la major part del temps. Malgrat tot, considerava la Margarida com una intrusa en l’aventura que els havia portat des de Reus fins al cor de Barcelona.

Potser no havia estat una bona idea portar-lo a casa, però tampoc no havia tingut cap altra opció. Ara tocava treballar de valent, esperar que amb el naixement del seu propi fill l’Elvira es calmés i, sobretot, que deixés de patir aquells dolors que la postraven al llit.

En sortir al carrer Vigatans es va trobar l’enrenou de cada dia. En Mateu, el forner que ocupava la casa del davant, semblava no descansar mai. Des de bon matí, la major activitat del carrer es concentrava a la seva botiga. S’hi va aturar un moment amb el desig de flairar aquella aroma de pa covant-se que li tornava la vida, però tampoc aquest regal li va ser atorgat. El tuf barrejat de peix i alls el va posar de nou en moviment.

Els nens que vagaven pel barri i nombrosos captaires es reunien pels voltants i qualsevol discussió acabava amb raons i batusses. En Jaume sabia que alguns d’ells podien arribar a comportar-se de manera molt violenta i els evitava. Va pensar que no voldria això per als seus fills i, de sobte, es va sentir atabalat per la magnitud que, gairebé d’un dia per l’altre, havia agafat la seva família amb aquella incorporació sobtada.

Després es va escapolir ràpidament per dirigir les seves passes en direcció al carrer dels Cotoners. No sempre escollia aquell camí. Des que s’havien instal·lat a Barcelona tenia per costum copsar el pols de la ciutat; la juxtaposició de veus, aromes i colors sovint formava part de les seves converses amb l’Elvira, la qual, molt

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta