Loading...

EL MESTRE

Màrius Mollà  

0


Fragmento

Pròleg

En sentir les petjades vacil·lants que s’acostaven pel passadís rere la porta, la Raquel va apagar l’espelma i en un moviment ràpid es va ficar al llit. Havia estat força estona arraulida a la vora de l’Arnau, parlant-li d’això i d’allò, fins que ell s’havia adormit, i, després, se li havia fet tard endreçant la roba neta. El dia havia estat massa llarg i ella estava massa cansada per inventar noves disculpes. Tan sols esperava haver enfosquit l’habitació a temps, abans que ell fos prou a prop per distingir el reflex de la llum a través de l’escletxa sota la porta.

Estava ja colgada pel llençol quan es va adonar que encara portava la jaqueta sobre la camisa de dormir. Se l’havia posada per obrir un moment la finestra i ventilar el dormitori i havia oblidat de treure-se-la. Ni tan sols en ple estiu no feia nosa una màniga més en aquelles terres de muntanya. Però si no se la treia, a ell li estranyaria i voldria saber el motiu pel qual portava una jaqueta per dormir. Sobretot a final de juliol. És que potser s’havia tornat boja? No era que li importés la possibilitat que ella tingué­s fred o estigués una mica febrosa, res d’això. Era només per la simple gràcia de discutir, una cosa que ell dominava molt: n’hi havia prou que un detall no li quadrés per aferrar-s’hi i engrandir-lo fins a l’exageració, fins a convertir-lo en una raó prou consistent i sòlida per fer que ella se sentís un ésser miserable sens­e esperit. Potser s’hi havia acostumat després de múltiples intents de lluita; les forces acaben per flaquejar si al final del túnel no hi ha cap llum esperançadora. I més de deu anys a les fosques eren molts anys.

Però la qüestió que ara l’ocupava era la jaqueta: se l’havia de treure? Si es decidia, hauria de fer-ho en pocs segons... Tenia prou temps? Va escoltar la respiració profunda de l’Arnau al llit, a l’altra banda de l’habitació, i li va transmetre una mica de confiança i de pau. Se’l sentia tan reposat dormint, que per un moment es va imaginar que el dia pogués ser-li igual de plàcid. No li negaria aquell moment de calma al seu fill, havia d’evitar tant sí com no la discussió amb el seu marit. La Raquel es va treure el llençol del damunt, va sortir del llit, va córrer descalça a l’armari i, en un gest ràpid, va llançar-hi la jaqueta a dins abans de tancar la porta i tornar al llit. No va voler encendre l’espelma per no perdre temps i per evitar una major probabilitat que ell la descobrís, però la nit era molt fosca i no permetia distingir el sortint del bagul als peus del llit i la Raquel se’l va clavar al mig de la canyella nua. Es va posar la mà a la boca per ofegar el crit, encara que no va poder fer res per impedir el petit terrabastall que acabava de provocar. La sort no l’havia acompanyada mai i no seria diferent en aquella ocasió: la porta es va obrir just en aquell instant, trencant qualsevol possible quietud.

El rostre d’en Bartomeu va aparèixer banyat en les ombres provocades per un llum de querosè. La ganyota grotesca va fer posar la Raquel en alerta: el clotet de la barbeta més enfonsat que mai i els solcs dels ulls que li enterraven la mirada buida en una expressió cadavèrica, més propera a la de la mort que a la d’un home; ben bé podria haver estat el dimoni en persona i el retrat no hauria canviat. La Raquel es va quedar paralitzada, del tot incert el costat cap al qual s’inclinaria l’agulla de la balança.

—Què fas encara desperta?

Ja s’havia pronunciat. La Raquel continuava escoltant la respiració profunda del seu fill, a pesar que el seu marit no la tingué­s en compte per mesurar el seu to.

—Volia acabar d’endreçar la roba.

En Bartomeu va deixar el llum sobre l’escambell que feia de tauleta i va anar a tancar la porta darrere seu. Impedia així donar corda als curiosos, als que no tenien veu en els assumptes de la seva família.

—Deu ser que el dia no té prou hores, que has de fer-ho de nit?

Sempre hi havia un moment en les disputes que exercia de punt d’inflexió davant del que vindria després. En aquell dormitori, entre el seu marit i ella, en aquell moment, el paper el feia la pregunta que esperava resposta i que, tanmateix, tampoc no podia ser ignorada. Cap paraula que sortís d’aquella boca serrada no podia ser ignorada.

—Durant el dia he fet altres feines. No he tingut temps d’enllestir-ho tot. Ho sento.

Explicar a en Bartomeu que s’havia passat una bona estona tombada al costat del seu fill al llit parlant-li de com havia transcorregut el dia, sense més, i escoltant les seves preguntes, fanta­siejant sobre els animals que li cridaven l’atenció, era quasi impensable, una pèrdua de temps; una cosa de la qual avergonyir-se’n, fins i tot. Per al seu marit, l’Arnau era raret, i com menys com­plaent fos amb ell, millor. La força bruta i les ordres eren les úniques medecines que necessitava. No era així com pensava ella, que estimava el seu fill per sobre de tot; segurament representava l’única cosa bona que havia sorgit d’aquell matrimoni prematur, encara que bo no significava sempre fàcil: sí, l’Arnau s’havia ficat en més d’un problema, no pretenia negar-ho.

—Ha, ha, ha... —La riallada d’en Bartomeu va retrunyir entre les quatre parets—. O sigui que no has tingut temps d’acabar la feina. Segur que si no xerressis amb tothom i et dediquessis només a treballar això no et passaria.

La Raquel va seure al llit fent que sí amb el cap, doblegada del tot davant seu. Ella no importava, era insignificant, com bé li havia dit el seu marit mil vegades en mil mals moments. La seva intenció era no dir res més, fins l’endemà al matí. Feia uns quants segons que la respiració adormida de l’Arnau havia deixat de sentir-se. Es devia haver despertat? Només pensava a fer callar aquella veu reprovatòria; el que menys necessitava el seu fill era sentir-se’n responsable. Però, per desgràcia, en Bartomeu no havia acabat. El seu to rovellat va guanyar en intensitat.

—Ja m’agradaria a mi estar tot el dia de xerrameca! De què parleu? Com si hi hagués tants temes de conversa! Llevat que us dediqueu a xafardejar, és clar. Parles a la Ramona i a les altres de mi, del que passa entre nosaltres?

En Bartomeu va inclinar el cos cap endavant, recolzant les mans sobre el llit, i va plantar el seu rostre davant del de la seva dona, molt a la vora. Les bafarades de l’alcohol van envoltar la Raquel i va haver d’empassar-se una nàusea. Amb ella, també va empassar-se la saliva i es va preparar pel que havia de venir. No era la primera vegada. De cua d’ull va percebre que el seu fill s’amagava sota els llençols i el coixí en un intent va de no sentir què deie­n. «Ho sento, ho sento, ho sento...», es repetia ella en silenci, desitjant que la seva disculpa pogués arribar fins al seu fill en una mena de truc de màgia, perquè fos conscient del mal que li feia fer-lo passar tan sovint per moments com aquell. Definitivament el seu marit tenia raó i ella no era prou bona per a ell.

—No em dius res? —En Bartomeu va agafar la barbeta tan fina de la Raquel per controlar-li la mirada i obligar-la a centrar-la en ell. Les mans, plenes de durícies, eren fortes.

La Raquel va negar amb el cap mentre pronunciava un tímid «no».

—Em portes la contrària? De manera que tinc una dona grollera, a més de xafardera!

—Em referia que...

—Calla! Prou xerrar!

En Bartomeu va clavar llavors la seva mà a la boca de la Raquel. En fer-ho es va assegurar de tapar també bona part del nas. Quan la seva dona va mirar de desempallegar-se’n, va començar a prémer més i més.

—Parla només quan jo t’ho digui i amb qui jo et digui, m’has entès?

Amb el moviment limitat, la Raquel assentia ara nerviosa, tan sols amb l’objectiu que en Bartomeu li permetés el pas de l’aire, però el seu marit no deixava de prémer. Va forçar més els dits de les mans per assegurar-se que el nas quedava completament cobert. Per molt que la Raquel sacsegés el cap per escapar d’aquella asfíxia, no ho aconseguia. Els seus intents per respirar es traduïen en ratxes atropellades de gemecs ofegats que pretenien filtrar-se entre els dits de qui la volia ofegar. Cada cop més seguides, més frenètiques, més desesperades... Mentre en Bartomeu l’obligava a estirar-se cap enrere fins a recolzar l’esquena per fer servir el llit com a suport en la seva intenció, el pit de la Raquel pujava i baixava mirant d’absorbir tot l’oxigen possible, però seguia buit...

L’habitació en penombra es va començar a il·luminar amb petits centellejos, alhora que una punxada de dolor li travessava el crani. L’aire no li arribava i aquelles urpes diabòliques continuaven pressionant-li la boca, el nas... Els ulls li vibraven tan secs com els pulmons. Va dirigir una darrera mirada al llit de l’Arnau. En no veure’l allí es va permetre lliurar-se a l’objectiu del seu marit: el seu fill havia sortit del dormitori, d’aquella cambra de tortura, i segurament estaria fora de perill. La Raquel sentia que l’obscuritat amb què havia viscut tants anys planava lentament sobre seu. Ja no podia veure res. Tan sols sentia que s’enfonsava més i més en aquell matalàs que acabaria per enterrar-la. De sobte, la mà es va enretirar i fou la desgraciada consciència d’aquest gest el que la va fer comprendre que l’infern no s’havia acabat encara. En Bartomeu, no prou content amb el que acabava de passar, es va deixar anar els pantalons i va obligar la seva dona a jeure de bocaterrosa sobre el llit.

PRIMERA PART

Principis bàsics de l’Escola Moderna

1. L’educació dels infants ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar-ne qualsevol noció mística o sobrenatural.

2. La instrucció forma part d’aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, juntament amb la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d’un ésser moral i físic equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva potència màxima.

3. L’educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l’exemple i s’ha de recolzar sobre la gran llei natural de la solidaritat.

1

Mil homes, mil vides. Per què hauria de tenir cap importància el feinejar amunt i avall de qualsevol d’ells aquell primer dimecres d’agost del 1914?, es preguntava el viatger amb el front enganxat al vidre del vagó. Coneixia, tanmateix, la resposta: cap vida no valia més que una altra, malgrat que la transcendència de cada persona fos tan diversa en el seu pas per aquest món. Aquella mateixa heterogeneïtat la recollia el paisatge que discorria davant seu a través de la finestra, i no tenia res a

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta