Loading...

EL MILLOR D'ANAR éS TORNAR

Albert Espinosa  

0


Fragmento

 

Quan llegia Josep Pla, em semblava algú ancorat en un temps que ja no existeix. Però ara l’entenc a la perfecció. Quan el món es modernitza i assoleix una velocitat que ja no comprens, només et queden els teus costums perduts. Si t’hi aferres, ets més modern que els innovadors.

La innovació sempre acaba sent passat en estat pur, no té recorregut perquè està condemnada a ser substituïda per la que vindrà amb la generació següent.

Tot el que escric en aquest llibre té a veure únicament amb la meva vida, però em fa la sensació que no s’allunyarà gaire de la teva.

Cada vida té setze capvespres on tot canvia, i després hi ha al voltant d’entre cinc-centes i dues mil albades que apareixen després dels dies clau per tal que siguis capaç d’acceptar els canvis. L’univers és molt generós perquè et permet que puguis superar qualsevol dolor o pèrdua.

Tots tenim aquests setze dies on tot gira. Per tal de poder superar-los només disposem de la nostra intel·ligència. I, encara que soni increïble, molt sovint costa més superar les coses bones que t’arriben que no pas les coses dolentes que s’abraonen damunt teu.

El darrer dia clau, el disset, és la fi, la teva mort, i no necessita cap acceptació pròpia, sinó que es converteix en un d’aquests 16 dies clau per a les persones que t’estimen i que t’han acompanyat al llarg de tota la vida.

Tot i que és difícil ser posseïdor d’aquest dissetè dia, resulta molt fàcil allunyar-se dels qui estimem durant tota una vida, en perdem molts sense una raó clara.

Em dic Rosana. Fa temps era un nom modern. Ara, al cap de cent anys, per a molta gent jove només és el típic nom d’una persona gran. Com en el seu moment va passar amb Assumpció o Pepita. Però què en sabran, ells, quan només han viscut tres o quatre dies clau.

Tant se me’n dona que aquesta generació no em comprengui. Amb els anys he après que créixer és acceptar les coses que vas perdre. Créixer també és acceptar que en aquesta vida no s’acomplirà tot el que desitges.

Créixer és sinònim de resignació. Encara que no ho diguem públicament, al final de la nostra vida tots ens hem resignat molts cops pel nostre propi bé.

Tot i que, habitualment, després del setè dia clau, t’indignes i deixes de resignar-te. Aquest instant arriba cap als cinquanta-dos anys i coincideix amb la mort d’algú molt proper. La seva mort et canvia radicalment. Però aquest gir no dura gaire, creixes de nou i tornes a resignar-te.

I soc tan rotunda donant dades tan concretes perquè totes les vides s’assemblen. Tots tenim les nostres limitacions. També tots posseïm guerres que vam perdre i tovalloles que vam llançar en moments determinats perquè érem conscients de les nostres mancances.

Al final, acceptes que no serveixes per a allò, o que aquella persona està fora del teu abast. Som les nostres limitacions. Si no les tinguéssim, seríem una altra persona.

Jo també soc les meves limitacions. Vaig néixer un 23 d’abril de 1971. Mai no vaig pensar que arribaria als cent anys. I soc aquí, un 23 d’abril de 2071, esperant el «karma artificial».

<

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta