Loading...

EL NOM DEL VENT (EDICIó DE LUXE PEL 10è ANIVERSARI DE LA PUBLICACIó)

Patrick Rothfuss  

0


Fragmento

Deu anys de lloances per a El nom del vent:

«És un plaer infreqüent i enorme trobar un escriptor fantàstic que no tan sols posseeix aquella precisió del llenguatge essencial per crear fantasia, sinó també una veritable música a les paraules. Vagi on vagi Pat Rothfuss amb l’esplèndida història que comença amb El nom del vent, ens hi durà de la mà, igual que un bon músic ens acompanya a través d’una cançó.»

URSULA K. LE GUIN

«Tan absorbent en una segona lectura com ho és en la primera, aquesta és la mena de primera novel·la, segura i esplèndida, que la majoria dels escriptors només poden somiar d’escriure. L’univers de la literatura fantàstica té una nova estrella.»

Publishers Weekly

«Una aventura insòlita i preciosa. Puntuació: excel·lent.»

MANU GONZÁLEZ, Qué Leer

«Un llibre per a qui coneix el poder màgic de les paraules.»

RICARD RUIZ GARZÓN, El Periódico de Catalunya

«Patrick Rothfuss ha escrit una novel·la d’aventures fantàstiques estupenda i del tot original. [...] És una celebració del plaer d’explicar històries.»

JUSTO NAVARRO, El País

«Una de les millors novel·les fantàstiques de tots els temps.»

JUAN GÓMEZ JURADO, La Voz de Galicia

«[Rothfuss] és el nou gran autor de fantasia que tots esperàvem i aquest és un llibre sorprenent.»

ORSON SCOTT CARD

«M’ha recordat Ursula K. Le Guin, George R. R. Martin i J. R. R. Tolkien, però en cap moment no m’ha fet la sensació que Rothfuss estigués imitant ningú. Com els escriptors als quals clarament admira, és un narrador de la vella escola, que treballa amb elements tradicionals, però amb una veu pròpia. Feia anys que una nova sèrie de literatura fantàstica no m’atrapava tant. Sense cap dubte, es convertirà en un clàssic.»

The Times

«El nom del vent té alguna cosa més, una cosa que va fer que acabés el llibrot i gaudís de moltes de les seves pàgines. En primer lloc, està escrit d’una manera preciosa, amb imatges encertades i frases poderoses. Els personatges estan ben observats, els moviments del cor són convincents. Kvothe té l’encert de ser pobre com les rates i de saber transmetre el que és ser pobre, la intriga t’atrapa, la història de vegades et fa pensar, i de vegades sentir.»

ROSA MONTERO, El País

«Si busques una novel·la transcendent, l’hi trobaràs; si busques una simple aventura, l’hi trobaràs. Si busques amor, l’hi trobaràs en petites i justes dosis; si busques màgia, et passarà el mateix. Si busques una història creïble que arriba al cervell i el sedueix, i que arriba al cor i l’atrapa, aquesta és la teva novel·la.»

Fantasy Mundo

«Rothfuss té un talent autèntic, i la seva història d’en Kvothe és profunda, complicada i meravellosa.»

TERRY BROOKS

«[Rothfuss] explora el desenvolupament del caràcter d’una persona mentre estudia la relació entre una llegenda, la realitat en què es basa i la veritat que viu al fons de les històries. Aquesta “autobiografia” d’un heroi, narrada amb elegància i entreteixida amb imatges dels relats que vindran, és molt recomanable per a biblioteques de totes les dimensions.»

Library Journal

«Quan els fans del gènere fantàstic comencen a llegir El nom del vent, cal que estiguin preparats per perdre de vista el món real mentre se submergeixen en una història de màgia, amor i aventura enormement original i hipnòtica... El nom del vent no només impressionarà els amants de la novel·la fantàstica; aquesta narració magistral, insòlita i enlluernadora els deixarà al·lucinats.»

The Barnes & Noble Review

«Col·loqueu El nom del vent al prestatge vora El Senyor dels Anells, The Deed of Paksenarrion i La Roda del Temps. Arribarà el dia que s’esmentarà en la mateixa alenada, potser com a primer entre iguals.»

The A.V. Club

«Aquest llibre és magnífic de debò.»

ANNE MCCAFFREY

«El nom del vent té tot allò que agrada als lectors de fantasia, o sigui màgia, misteris i maldat antiga, però també és divertit, aterridor i completament creïble. Tal com succeeix amb els millors llibres del nostre gènere, no són els elements fantàstics (per meravellosos que siguin) els que fan tan bona aquesta novel·la, sinó allò que l’autor vol expressar sobre coses reals i comunes: l’ambició i el fracàs, l’art, l’amor i la pèrdua.»

TAD WILLIAMS

«Una novel·la veritablement absorbent, amb un heroi (o antiheroi?) apassionant i complex, ambientada en un món molt ben imaginat.»

NANCY PEARL, NPR

«Com que els personatges són autèntics i la màgia és fidel al seu propi món, he tancat el llibre amb la sensació d’haver fet un viatge amb un amic nou i entretingut en comptes d’estar assegut tot sol mirant paraules en una pàgina. Aquesta novel·la mereix de debò el vostre valuós temps de lectura.»

ROBIN HOBB

«No és una de tantes novel·les de fantasia plenes d’estèrils recerques i drames ampul·losos, sinó una història d’iniciació ben articulada, plena d’humor, acció i petites dosis de màgia.»

The San Francisco Chronicle

«La fantasia d’iniciació d’aquesta novel·la de debut àgil, intensa i sense pretensions enfonsa les seves arrels en una mitologia convincent.»

Entertainment Weekly

«Patrick Rothfuss ens ofereix un debut literari fabulós que se situa al centre de l’escenari del gènere fantàstic sense que li hagi calgut ni tan sols escalfar motors. Jordan i Goodkind no li arriben ni a la sola de la sabata!»

KEVIN J. ANDERSON

«El món és tan complex, hi ha tant en joc, els personatges són tan autèntics, els misteris tan màgics, la màgia tan misteriosa, la trama tan sinuosa... Cada dia que passes sense llegir-lo és un dia de la teva vida que podria haver estat millor.»

HANG GREEN, Vlogbrothers

El nom del vent és el primer volum d’una trilogia que recorda als lectors com n’és de fabulosa la narrativa. Una història fascinant.

The Sacramento Bee

«Això és una història sobre històries: mites, llegendes i relats de taverna, les mentides que ens expliquem a nosaltres mateixos en el silenci de la nit i les veritats aterridores que hi ha darrere d’aquestes històries. [...] En Kvothe és l’heroi més vibrant i autèntic que es podria desitjar: valent i tímid, savi i ignorant, humil i arrogant, de vegades tot alhora. El nom del vent és un relat explicat amb tendresa, tristor i una mica d’humor, un Harry Potter per a grans. Veniu a conèixer en Kvothe, us n’alegrareu!»

DAVID LEVINE

«El nom del vent és una rara troballa en aquests temps, apta tant per als amants de la fantasia com per als neòfits del gènere. Encén la imaginació i toca el cor. Entre les mans segures de Pat Rothfuss, el lector experimentarà un viatge cap als mateixos cims de la fantasia. Jo, si més no, no en volia baixar.»

SEAN WILLIAMS

«El mantell de la fantasia èpica pot ser feixuc, però Rothfuss el sap dur amb lleugeresa: escriu amb una frescor i una intel·ligència tan incansables que sembla que estigui inventant el gènere en comptes de reinventar-lo.»

LEV GROSSMAN

«No exagero si dic que aquesta és la millor saga de fantasia actual... Una història esplèndida i emocionant de l’ascens d’un jove brillant per esdevenir un mag llegendari.»

BuzzFeed

«El nom del vent és una primera novel·la, una d’aquelles “primeres” novel·les que assalten el lector amb tanta força i habilitat, que fa que ens demanem com s’ho ha fet l’autor per no haver publicat fins ara. [...] Et captiva des de la primera pàgina. El lector s’estableix en aquell món sense sortir de casa; és el millor tresor que una història pot oferir.»

The Green Man Review

«Escriptors com George R. R. Martin i Gene Wolfe són grans experts a revifar temes recurrents del gènere fantàstic i a donar-li la profunditat i la humanitat de les grans novel·les literàries, però Rothfuss pretén tornar a narrar el relat més gastat de tots i fer-ho de la manera més gastada (la trilogia). Curiosament, en aquest llibre inicial li dóna una nova frescor, amb una perspectiva interessant de la màgia que hi afegeix impacte emocional i interès intel·lectual.»

Locus

«Si t’agraden la música, la màgia, l’enginyeria, el llenguatge o les històries d’amor, a El nom del vent ho trobaràs tot.»

BestEpicFantasy.com

«Els fans de Harry Potter que es deleixen per una nova sèrie al·lucinant no cal que busquin més: ja és aquí El nom del vent. [...] La intensa i captivadora fantasia de debut de Patrick Rothfuss —plena de música, de màgia, d’amor i de pèrdua— ens ha deixat bocabadats.»

Amazon.com, Millor Llibre de l’Any 2007

«Els lectors de gènere fantàstic —un públic molt exigent— acostumen a mostrar-se prudents amb les lloances, i això fa que l’acollida rebuda per El nom del vent, el primer volum de la Crònica de l’Assassí de Reis de Patrick Rothfuss, sigui encara més extraordinària. Els crítics comparen Rothfuss amb grans figures de la fantasia, com ara George R. R. Martin, Tad Williams, el recentment desaparegut Robert Jordan i fins i tot Tolkien, i n’elogien la perspectiva innovadora de les convencions del gènere i la narració itinerant que manté l’acció en moviment.»

Bookmarks Magazine

«M’encanta el món de Patrick Rothfuss.»

LIN-MANUEL MIRANDA

«Aquest Rothfuss és boníssim.»

GEORGE R. R. MARTIN

DE PATRICK ROTHFUSS

Crònica de l’Assassí de Reis

Primer dia:

El nom del vent

Segon dia:

El temor d’un home savi

* * *

La música del silenci

 

A la meva mare, que em va ensenyar a estimar els llibres i em va obrir la porta a Nàrnia, a Pern i a la Terra Mitjana.

 

I al meu pare, que em va ensenyar que, si havia de fer alguna cosa, valia més que em prengués temps i la fes ben feta.

p-11.jpg

A…

… tots els lectors dels primers esborranys. Sou legió, massa per esmentar-vos, però no pas per estimar-vos. Vaig continuar escrivint gràcies al vostre encoratjament. Vaig continuar millorant gràcies a les vostres crítiques. Si no hagués estat per vosaltres, no hauria guanyat…

… el concurs de Writers of the Future. Si no hagués estat pel seu taller, mai no hauria conegut els meus companys meravellosos del volum 18 o en …

… Kevin J. Anderson. Si no hagués estat pel seu consell, mai no hauria trobat en…

… Matt Bialer, el millor dels agents. Si no hagués estat per les seves recomanacions, mai no hauria venut el llibre a la…

… Betsy Wolheim, editora estimada i presidenta de l’editorial DAW. Si no fos per ella, no tindríeu aquest llibre a les mans. Un llibre semblant, potser sí, però aquest no existiria.

I, finalment, al senyor Bohage, el meu professor d’història de l’institut. L’any 1989 li vaig dir que l’esmentaria a la meva primera novel·la. Jo compleixo les promeses.

p-13.jpg

L’any 2005, en Matt Bialer, un agent literari, em va fer arribar un manuscrit d’un escriptor novell. Era un manuscrit imprès, a l’antiga, d’uns quinze centímetres de gruix. O sigui, una obra llarga. En Matt em va explicar que ell i l’autor, en Pat, ja feia uns quants anys que hi treballaven per donar-hi forma. Em va indicar que aquell escriptor podia arribar a ser important i que segurament el manuscrit esdevindria molt voluminós. Jo coneixia i apreciava en Matt i, sobretot, confiava en el seu criteri; representava dos dels autors més importants de DAW, Tad Williams i C. J. Cherryh.

El manuscrit portava un títol terrible: Kvothe l’Incruent. El títol feia pensar en històries remotes de bruixeria i espadatxins. No era el meu estil. Però la primera línia del pròleg em va cridar l’atenció immediatament: «Tornava a ser de nit. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts».

Quan vaig acabar el pròleg, ja sabia que aquell llibre no era només bo, sinó també diferent: tenia poesia, tenia filosofia, hi havia música en les paraules. Quan vaig llegir l’última frase d’aquell pròleg d’una pàgina —«Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort»—, ja sabia que estava contemplant una obra extraordinària.

Però, tenia una història? Sí, en tenia dues, i totes dues eren igualment absorbents. Una era una autobiografia bastant sincera, explicada pel personatge principal. L’altra era més misteriosa: una història «marc», molt més evasiva i menys reveladora. La vaig trobar fascinant. El protagonista era captivador, i també molt complex. Vaig continuar llegint i, al final del dia, vaig trucar a en Matt. El cor m’anava a mil per hora.

—Matt, he de publicar aquest autor.

—T’ha agradat?

—M’encanta! He de treballar amb ell.

—He enviat el manuscrit a unes quantes editorials. És el que volia en Pat.

—Matt, m’has de vendre aquesta trilogia com sigui.

—Betsy, cal que esperi la resposta dels altres, ja ho saps.

Així doncs, vaig esperar.

Va resultar que en Matt va tenir notícies de dos editors més i va aconsellar a en Pat que ens truqués a tots per veure amb qui se sentia més còmode. Vaig demanar que en Pat em telefonés al vespre i vaig agafar la trucada a casa meva, a dos quarts de nou. Era un feix de nervis. Volia de debò treballar amb en Pat.

En Pat em va dir que tenia trenta-un anys. Vaig explicar-li que sóc una de les editores més grans del gènere i que quan ell va néixer jo ja era una professional. També li vaig dir que no havia trobat una primera novel·la més potent en tota la meva carrera. Vaig afegir que, evidentment, ell faria el que li semblés més convenient per al seu llibre, però que jo em moriria si no em deixava publicar-lo. Li vaig dir que, si guanyava la subhasta, faria tots els possibles per posar-lo a la llista de best-sellers del New York Times. En poques paraules, vaig suplicar. I en Pat va riure amb una joia palesa.

En Pat i jo vam parlar del caràcter independent de DAW. Li vaig fer saber que, com a una de les dues propietàries de la companyia, tenia llibertat per prendre les meves pròpies decisions editorials, i que tots els meus autors podien formar part d’aquelles decisions. Això el va atreure. Però el més important és que vaig suplicar, en Pat va riure, i en Matt i ell em van vendre el llibre.

No em va fer res haver de suplicar. Sempre he estat molt directa. Els agents que em coneixen bé ho saben, i la sinceritat m’ha compensat de sobres. Francament, tenia tantes ganes de treballar amb en Pat que m’hauria estat impossible dissimular.

Així doncs, vaig començar a treballar en el manuscrit que acabaria portant el títol d’El nom del vent.

En Pat reescriu de manera compulsiva, una característica que pot ser molt útil en un autor. Va voler treballar en el llibre fins a l’últim minut i, per tant, me’n vaig llegir nou esborranys, l’últim dels quals es va publicar després d’enviar els exemplars de promoció. Encara que hi va haver nou esborranys, no vaig considerar que tenia davant una nova versió fins que en Pat no va tenir la impressió d’haver fet canvis substancials i significatius en el text. Estic convençuda que hi va haver centenars d’esborranys que no vaig arribar a veure.

En Pat era i és molt diferent de tots els autors amb qui he treballat al llarg dels anys. Reconeix que li agrada portar la contrària i que és capaç de fer el que calgui per evitar els suggeriments d’altres persones, encara que siguin molt encertats. Per aquest motiu, va voler que les meves notes editorials només descrivissin breument els problemes, sense proposar solucions; el contrari del que volen la majoria dels autors i el contrari del que sabia fer jo. Però en Pat tenia raó. Es coneixia bé a si mateix.

L’aspecte que més ens va fer rumiar a en Pat i a mi va ser el títol. Però vam acabar decidint que el millor nom que podia tenir el llibre era el que té ara. I així vaig acabar publicant El nom del vent, Crònica de l’Assassí de Reis: primer dia.

Vaig publicar la novel·la al març, un mes que té per a mi un gran significat nostàlgic. Va ser al març del 1993 quan un llibre de tapa dura de DAW va aparèixer a la llista de best-sellers del New York Times per primera vegada: To Green Angel Tower, de Tad Williams.

Em costa de creure que ja hagi passat una dècada i que estiguem publicant l’edició especial del desè aniversari. En Pat i el seu equip, el meu equip meravellós de DAW i jo, i quatre artistes brillants —en Sam Weber, en Dan Dos Santos, en Paul Buckley i en Nathan Taylor— hi hem posat tot el cor.

Espero que en gaudiu.

BETSY WOLLHEIM,
2017

rothfussMap_newBook_MASTER_Dv_Catalan.psd

p-11.jpg

Un silenci de tres parts

Tornava a ser de nit. A la fonda Pedra Fita regnava el silenci, un silenci de tres parts.

La part més òbvia era una quietud buida en la qual ressonaven les coses que hi faltaven. Si hagués fet vent, hauria sospirat entre els arbres, hauria fet cruixir el rètol de l’hostal als ganxos i s’hauria endut el silenci camí avall com quan arrossega les fulles a la tardor. Si hi hagués hagut una gentada o, si més no, un grapat d’homes a la fonda, haurien omplert el silenci amb les converses i les rialles, l’enrenou i el brogit que cal esperar d’una taverna a les hores fosques de la nit. Si hi hagués hagut música… però no, és clar que no hi havia música. De fet, no hi havia cap d’aquestes coses, i per això hi perdurava el silenci.

A la Pedra Fita dos homes s’arraulien en un racó de la barra. Bevien amb una determinació muda, evitant discussions serioses sobre notícies preocupants. Així afegien un petit silenci, lúgubre, al silenci més gran i buit, i creaven una mena d’aliatge, un contrapunt.

El tercer silenci no era fàcil de notar. Si paraves l’orella durant una hora, potser el podies començar a percebre al terra de fusta, sota els peus, i en les bótes aspres i esquerdades de darrere la barra. Era al pes de la llar de pedra negra que mantenia l’escalfor d’un foc apagat feia estona. Era al vaivé lent d’un drap blanc de lli que enllustrava la veta de la barra. I era a les mans de l’home que s’estava allà dret, polint un tros de caoba que ja brillava a la claror del llum.

L’home tenia els cabells rojos com una flama. Els seus ulls eren foscos i la mirada distant, i es movia amb la certesa subtil de qui sap moltes coses.

La Pedra Fita era seva, com també ho era el tercer silenci. Això resultava molt oportú, ja que era el més gran dels tres silencis i embolcallava els altres dos. Era profund i ample com el final de la tardor. Era feixuc com un gran còdol allisat pel riu. Era un so pacient i sofert, com de flors tallades; el silenci d’un home que espera la mort.

1

Un lloc per als dimonis

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

—Quan es va despertar, Tàborlin el Gran es va trobar tancat en una torre alta. Li havien pres l’espasa i l’havien desposseït de les seves eines: clau, moneda i espelma havien desaparegut. Però no us penseu que això era el pitjor… —en Cob va fer una pausa per mantenir el suspens— perquè els llums del mur desprenien una flama blava!

En Graham, en Jake i en Shep van fer un gest d’assentiment. Els tres amics havien crescut plegats, escoltant les històries d’en Cob i sense fer cas dels seus consells.

En Cob va mirar de fit a fit el membre més nou i atent del seu reduït públic, l’aprenent de ferrer.

—Saps què volia dir això, noi?

A l’aprenent de ferrer, tothom li deia «noi», encara que els passés a tots un pam. Els pobles són el que són, i probablement l’aprenent de ferrer continuaria sent un «noi» fins que la barba se li espessís o trenqués el nas d’algú per aquesta qüestió.

El noi va assentir a poc a poc.

—Els Xandrian.

—Això mateix —va aprovar en Cob—. Els Xandrian. Tothom sap que el foc blau és un dels seus senyals. Doncs bé, ell era…

—Però com l’havien trobat? —va interrompre el noi—. I per què no van matar-lo quan en van tenir l’ocasió?

—Silenci ara. Tindràs totes les respostes abans no acabi —va dir en Jake—. Deixa’l que s’expliqui.

—No cal que li diguis això, Jake —va dir en Graham—. El noi només té curiositat. Beu-te la teva copa.

—Ja me l’he begut —va rondinar en Jake—. En necessito una altra, però l’hostaler continua escorxant rates a la rebotiga. —Va alçar la veu i va donar un cop sord a la barra de caoba amb la gerra buida—. Ep! Aquí hi ha uns homes assedegats!

L’hostaler va sortir amb cinc escudelles d’estofat i dos pans rodons i calents. Amb gestos ràpids i eficaços, l’home va servir més cervesa a en Jake, a en Shep i al vell Cob.

El relat va quedar interromput mentre els homes sopaven. El vell Cob va engolir l’escudella d’estofat amb l’eficàcia depredadora d’un fadrí. Els altres encara bufaven el fum de les escudelles quan ell va fer net del pa i va tornar a la història:

—Doncs bé, Tàborlin havia de fugir, però quan va mirar al seu voltant, va veure que la cel·la no tenia porta. Ni finestres. L’únic que hi havia era pedra llisa i dura. Una cel·la de la qual cap home no havia fugit mai.

»Però Tàborlin coneixia els noms de totes les coses, i, per tant, totes les coses eren a les seves ordres. Va dir a la pedra: “Trenca’t!”, i la pedra es va trencar. El mur es va estripar com un full de paper, i per aquella escletxa Tàborlin va veure el cel i va respirar el dolç aire primaveral. Es va acostar a la vora, mirà cap avall i, sense pensar-s’ho dues vegades, va fer un pas endavant…

El noi va fer uns ulls com unes taronges.

—No pot ser!

En Cob va assentir, seriós.

—Així doncs, Tàborlin va caure, però no es va lliurar a la desesperació. Perquè coneixia el nom del vent, i el vent va obeir-lo. Va parlar al vent, i el vent el va bressolar i el va acariciar. El va baixar suaument, com si fos un borrissol de card, i va deixar-lo dret a terra amb la dolçor del petó d’una mare.

»I quan va arribar a terra i es palpà el costat, on l’havien apunyalat, va veure que amb prou feines hi tenia una esgarrinxada. Potser va ser qüestió de sort —en Cob es va donar uns copets al nas, amb un gest de complicitat—, o potser va ser gràcies a l’amulet que duia sota la camisa.

—Quin amulet? —va preguntar el noi, encuriosit, amb la

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta