Loading...

EL RETORN D'ABBA

Marc Ros  

0


Fragmento

 

La van deixar sola. Faltava mitja hora perquè comencés el concert. Necessitava calma. Durant els primers quinze minuts hauria volgut ser a l’estranger, ben lluny, en un d’aquells països que tenen una bandera amb un lloro, una palmera i un sol, i la capital dels quals té un nom indígena impronunciable. Sospitava que aquell país era l’escenari. Els que ja hi havien estat li recomanarien no aturar-se als semàfors amb el cotxe de lloguer i que no mirés directament als ulls dels autòctons més de dos segons seguits. Sí, aquell país era l’escenari. No hi havia cap més destí, cap altra fugida, cap refugi. Era l’únic lloc on la seva veu amplificada seria tan convincent com el cartell de NO MOLESTEU penjat al pom de la porta de l’habitació d’un hotel. Allà la deixarien en pau i les ones sonores la gronxarien al ritme d’un vaixell. Aquell país estava molt a la vora, al costat mateix, però encara faltava una eternitat per arribar-hi. Catorze minuts. Que cabrona era l’espera en un camerino. Estava nerviosa. Maleït aire condicionat. Tenia fred. No sabia com fer servir el comandament per apujar la temperatura. Va estirar amb brusquedat el cable per desendollar-lo. Ara tenia calor. Va apagar les bombetes dels miralls. La llum tènue va semblar que equilibrava les temperatures de l’estança i del seu cos. Va seure. Es va aixecar. Es va apropar a la paret per mirar el full que hi havia penjat amb el repertori de les cançons i se’n va apartar quan se’n va adonar que, en repassar la lletra del primer tema, no recordava com començava la segona estrofa. L’Altra se’n recordaria i, si no, somriuria i li faria l’ullet al noi de la primera fila que sí que se’n recordaria perquè la cançó que un dia ella va escriure ara també era del noi. Ell la perdonaria encara que fos lamentable que ella hagués oblidat uns versos tan importants per a la vida d’ell i d’ella. Va mirar de somriure i de picar l’ull dret al mirall, com faria l’Altra. Era patètic, ho podia veure fins i tot a través de la imatge que rebia difusa per la manca de llum. Algú va obrir la porta del camerino i es va sentir el soroll del públic. La porta es va tancar. Deu minuts. Va sentir les fiblades enverinades a l’estómac, igual que quan, confiada, es ficava a l’aigua en un assolellat dia de començaments de primavera sense recordar que al racó del Mediterrani on solia banyar-se les onades guardaven el fred de l’hivern amb avarícia. L’Altra no sentia ni el fred ni la calor, ni li feia mal la panxa, ni el nervi ciàtic, ni les ruptures sentimentals. Quan vindria, l’Altra? A l’Altra se l’havia d’anar a buscar i mai abans de l’hora convinguda. Cinc minuts. Es va repenjar al pom de la porta del quarto de bany dubtant si entrar-hi. Les set vegades que havia estat asseguda a la tassa del vàter per no fer res més que alinear les soles de les botes amb les juntures de les rajoles del terra la van convèncer de no entrar-hi. Dos minuts.

—Estàs preparada?

—Sí —va mentir.

La van acompanyar cap a les escales metàl·liques que conduïen a la part del darrere de l’escenari que el públic no podia veure. Es va trobar amb els seus músics, que van apartar els seus cossos menuts per deixar-la entrar al cercle màgic. Com que era l’últim concert de la gira, se suposava que havia de dirigir unes quantes paraules als membres de la banda abans de trepitjar l’escenari. Només es va sentir a ella mateixa dient «la música és...» i «gràcies per tots aquests mesos, us estimo». El que va dir

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta