Loading...

EL SECRET DE LA CASA DEL RIU

Sarah Lark  

0


Fragmento

1

—És greu? I... com ha passat tot tan de sobte?

Al passadís de l’UCI, l’Ellinor va abordar tota alterada el primer metge que va trobar. L’home, força jove, amb els ulls cansats, se la mirava amb cara de pocs amics.

—De qui es tracta? —va preguntar ell, i tot seguit, a través del vidre, va donar una ullada al llit, flanquejat per un aparell de diàlisi—. Ah, la senyora Henning... Una fallida renal greu... Que és familiar seva?

La va observar de fit a fit, suspicaç. No s’assemblaven gens. Ella era molt blanca, tenia els cabells rossos, però foscos, i els ulls verds. La Karla era més aviat morena.

L’Ellinor va assentir.

—És clar... Vull dir, sí. Som cosines segones. —Es va asserenar—. Perdoni, ni tan sols m’he presentat, però jo..., la mare de la Karla ens ha trucat i ens ha dit que era a l’hospital, he vingut corrents. Només sabia... Cures intensives... I llavors... Si us plau, digui’m que no és tan terrible com sembla!

Quan havia preguntat per la Karla Henning al tauler d’admissions, li havien dit que es dirigís a l’UCI. Allà havia trobat la seva tieta, que es desfeia en plors al passadís de l’habitació de la malalta, visiblement incapaç de comprendre què li havia passat a la seva filla.

Es va dirigir a una infermera que l’havia ajudat a posar-se la roba protectora abans de visitar la Karla. Havia estat molt simpàtica, però no va poder dir-li res més sobre el seu l’estat. Encara mig commocionada, es va acostar finalment al llit. Els tubs que connectaven la seva cosina a diverses màquines no la van angoixar tant com veure-la amb la cara inflada, la pell groguenca, amb edemes i la respiració agitada. No semblava que estigués gaire conscient; l’únic senyal que indicava que la reconeixia va ser un lleu tremolor de les parpelles. No va ser capaç de reaccionar quan li va agafar la mà i l’hi va estrènyer suaument.

L’Ellinor estava horroritzada perquè havia empitjorat tan de sobte. El dia anterior havien parlat per telèfon i encara se la sentia més o menys normal; només s’havia queixat de cansament i d’uns dolors que semblaven rampes al baix ventre. «Potser són els ronyons, una altra vegada», li havia dit, sospirant. La Karla tenia la tensió alta i ja havia patit trastorns renals. Va aconseguir que li prometés que aniria a veure el metge l’endemà mateix. I llavors tot es va precipitar.

—Si us plau, calmi’s —li va dir el metge—. Senyora...

Es va fregar el front.

—Sternberg, Ellinor Sternberg —es va presentar per fi—. Disculpi’m, si us plau. Estic... Estic... trasbalsada. El meu home no m’havia explicat que la cosa pintava tan malament...

De fet, en Gernot ni tan sols havia considerat necessari trucar-li després de rebre la telefonada de la seva tieta. S’havia limitat a deixar-li una noteta a la taula de la cuina abans de marxar al taller: «Karla a la Clínica Universitària. Preocupant».

Havia sortit de casa a correcuita, tot i que pensava que la Karla havia tingut un accident i no ho va relacionar en cap moment amb allò que li havia explicat el dia anterior.

—Llavors... és greu, oi? —va preguntar amb un fil de veu.

El jove metge se la va mirar amb cara de compassió.

—No es troba en una situació favorable —va dir amablement—, però ara, amb la diàlisi, l’estat de la senyora Henning millorarà aviat. Pel que fa a llarg termini... —El metge es va fregar el front—. Acompanyi’m al despatx —li va demanar—, val més que no en parlem aquí al passadís.

L’Ellinor el va seguir fins a una sala de reunions i es va sentir estúpida. De segur que no feia la millor fila del món, tot i que normalment sabia gestionar bé les crisis. Com a investigadora de la universitat, s’encarregava de diverses tasques d’administració i organització, feia classes i gestionava projectes. Tenia mà per tractar la gent i era capaç de fer moltes coses alhora. Però ara, de serenitat, ni rastre. Per a ella, la Karla era molt més que un membre de la família. Gairebé tenien la mateixa edat, eren molt amigues, com germanes. Pensar en la possibilitat de perdre-la li resultava insuportable.

—Aleshores, què és exactament el que li passa? —va preguntar l’Ellinor, mentre el metge, que se li acabava de presentar com a doctor Bonhoff, li oferia una cadira. Ell es va acomodar en un escriptori.

—La seva cosina té una inflamació renal greu, una glomerulonefritis. És a dir, que els corpuscles renals no aconsegueixen filtrar els elements de rebuig de la sang. Això provoca manifestacions d’intoxicació i formació d’edemes. No podrà orinar. Malauradament, el cas de la senyora Henning ha tingut una evolució desfavorable i ara ens trobem amb una fallida renal greu. —El metge joguinejava amb un bolígraf.

—Però... i això és reversible? —va demanar l’Ellinor—. Es posarà bé?

El doctor Bonhoff, mentrestant, potinejava amb un receptari de l’escriptori.

—De moment, som optimistes —va dir amb cautela—. La glomerulonefritis és curable en la majoria dels casos. Però també n’hi ha d’altres en què el tractament no és efectiu. Ara per ara, no apreciem cap millora en la seva cosina, però això tampoc no vol dir res. En tot cas, ho continuarem intentant.

—I si no funciona? I si no és efectiu? —va preguntar ella espantada—. Que es... es morirà?

El doctor Bonhoff va negar amb el cap:

—De moment, no volem posar-nos en aquesta situació, encara hi ha moltes coses que podem provar —va explicar—. Si deriva en una fallida crònica, tenim la possibilitat que vingui a diàlisi de manera regular. I, si cap altra cosa no funciona, es pot fer un trasplantament. Però ara per ara concentrem-nos en el tractament que hem començat. De segur que la senyora Henning es trobarà millor ben aviat.

—I això, d’on li ha sortit? —va preguntar en Gernot mentre penjava l’abric a l’armari.

Ell i l’Ellinor havien arribat a casa alhora, però, al contrari que ella, ell havia sortit a peu. La típica pluja tardorenca de Viena l’havia deixat moll com una sopa i per això estava de mala lluna. Tanmateix, molt atabalada, l’Ellinor li havia explicat ja mentre pujaven les escales el que li havia passat a la Karla, sense esperar una resposta gaire compassiva per part del seu marit. En Gernot i la Karla no eren, precisament, amics de l’ànima.

—No ho saben —va dir ella sospirant—. Ha de ser una reacció del sistema immunitari. Potser el desencadenant ha sigut una infecció... o la tensió alta.

—Mira que jo sempre dic que hauria de fer més esport —va afegir en Gernot mentre agafava una cervesa de la nevera—. Està rodona.

L’Ellinor feia els preparatius per servir un gratinat que havia deixat fet al matí dins del forn. En Gernot va remenar el cap i la va fer fora de la cuina. Al cap d’un parell de minuts, li va portar a la sala d’estar un plat preparat amb molt d’amor: sandvitxos de salmó fumat, formatges assortits i envinagrats mixtos.

—De tornada a casa, he passat per la botiga de delicatessen —va dir així que va reparar en la seva mirada—. I no m’hi he pogut resistir. Al cap i a la fi, tu i jo no tenim problemes de pes... —Va riure mentre mirava la figura de l’Ellinor amb satisfacció.

A ella se li va il·luminar la cara. Se sentia afalagada i, és clar, el menjar havia estat una sorpresa meravellosa... Sempre que no pensés en quants calés s’havia gastat en aquells capricis. Probablement, havien costat el mateix que la compra d’una setmana sencera. Tanmateix, tampoc no es va oposar a obrir una ampolla de vi car. Es mereixia una alegria, ja que, des de la visita a l’hospital, se sentia baldada.

—Que la Karla tingui la tensió alta és genètic —va defensar la seva cosina per enèsima vegada. Però en Gernot mai no es cansava de buscar la relació entre la malaltia de la Karla i el seu estil de vida—. No fuma i tampoc no té sobrepès, no tot el món té la mateixa complexió que tu.

El seu marit havia tingut sort amb els gens. Era prim i musculós. Amb una mata abundant de cabells foscos, faccions marcades i els ulls castanys ametllats, era un home molt atractiu.

—La Karla menja sa —va afegir l’Ellinor—. I la sal gairebé ni la tasta. Quina culpa té ella si té la tensió alta, Gernot? Té aquesta predisposició i prou.

—I com és que tu no tens problemes de tensió? —va demanar ell provocant-la—. Si sou família propera... Excuses, excuses. No em val això que dius. Passa alguna cosa, alguna cosa fa malament...

L’Ellinor va sospirar i ho va deixar córrer. No aconseguiria que afluixés la corda, en Gernot era d’idees fixes. I, en certa manera, a ella ja li estava bé. Estava orgullosa que el seu marit fos fidel a les seves conviccions, fins i tot quan això li complicava la vida. En Gernot era artista, pintor i escultor; les galeries i els representants sovint li donaven consells sobre com fer més atractiva la seva obra per vendre-la millor, com ara que fes servir teles més petites i no pintés amb colors tan foscos. Tanmateix, la majoria dels crítics eren molt més diplomàtics que la Karla, que no podia estar-se de fer broma sobre les seves obres d’art. «Si penges això a la paret, agafes una depressió —va comentar durant la visita a la seva darrera exposició—. No m’estranya que no es venguin. Qui vol un quadre de budells ombrívols al menjador? Sobretot perquè, si no tens una sala tan gran com el saló d’un palau, a veure on el penges! En Gernot pinta per a un sector específic del públic: “Amos de castells amb intencions suïcides”. I no és que sigui massa nombrós.»

A en Gernot li relliscaven els insults i la mala bava de la Karla i les crítiques constructives dels seus galeristes. Estava convençut que tard o d’hora li arribaria l’hora i, llavors, el seu art triomfaria. Així que, per ara, es mantenia fidel al seu estil. «Jo soc un artista, no un fabricant d’art», es cuidava de deixar clar, en to de menyspreu, quan algú li demanava si podria pintar un retrat del seu gos o un quadre de la seva casa.

L’Ellinor sempre li feia costat quan rebutjava aquesta mena d’ofertes, tot i que amb poc entusiasme. Quan la crítica i els diaris lloaven l’obra del seu marit després de visitar una exposició, se’n sentia orgullosa, és clar, però tampoc no hauria vist malament que ell contribuís una mica més a l’economia familiar. Ara per ara, ella s’encarregava de tot i, per tant, era gairebé impossible estalviar per poder complir el seu desig més gran. Durant anys havia intentat, en va, quedar-se embarassada, i esperava aconseguir-ho per reproducció assistida abans que fos massa gran. Tenia trenta-set anys, no li quedava gaire temps. Fins llavors, li havia resultat impossible aplegar els diners necessaris; o sigui que, de moment, només li quedava el consol de pensar que en la seva família hi havia casos d’embarassos en edat avançada. Com el de la seva mare.

—Jo tinc altres problemes —va dir—. Probablement vinc d’una altra branca de la família. I si és així, doncs mira, quina sort. La tensió la tinc més aviat baixa. Bé, ara posa’m vi i explica’m com ha anat el dia. Segur que ha sigut millor que el meu...

En Gernot, com de costum, no va parlar gaire ni tampoc va dir res de reconfortant. En comptes de treballar al seu taller, com l’Ellinor havia suposat, s’havia reunit al migdia amb la seva representant per parlar de diverses exposicions i projectes que tenien al cap. En Gernot tenia en molt alta estima la Maja, la seva representant actual, des de feia uns quants mesos, quan havia tallat relacions amb els representants i les galeries de tota la vida. Amb ella semblava que treballava d’allò més bé. L’Ellinor n’era una mica escèptica, però no gosava esmentar que, fins al moment, la jove no havia aconseguit tancar cap exposició important. A banda, el seu marit interpretava qualsevol comentari crític per part de l’Ellinor com una expressió de gelosia. Havia admès que, abans de casar-se amb ella, feia ara cinc anys, la Maja i ell havien tingut una relació. Però allò, segons deia ell, ja era aigua passada i només eren amics i socis.

La Karla no ho veia del tot clar i animava l’Ellinor a expressar-se amb total llibertat: «Només cal que et fixis en com la mira! I ella sempre dient que troba meravellosos aquests quadres tan estranys que pinta! Es passa el dia fent-li la pilota. La Maja vol alguna cosa del teu marit, per això l’ha acceptat en la seva cartera de clients. Només és una qüestió de temps fins que ell hi to

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta