Loading...

EL TEIXIDOR DE MALSONS (ELS DéUS DEL NORD 2)

Jara Santamaría  

0


Fragmento

1

Ada

amona va tirar un altre tronc a la llar de foc.

Amb cura, va agafar un atiador de ferro i va començar a remoure les branques i les boletes de paper que hi havia entre la llenya, cosa que va provocar un espurneig vermell que va acabar revifant el foc de la sala.

El vaig observar amb atenció durant uns segons. O potser minuts, ves a saber. Em sembla que ni tan sols era conscient que feia una bona estona que m'estava aquí encantada, dreta, amb el cap inclinat cap a una banda, seguint el ball de les flames. Com si m'haguessin de dir alguna cosa. Com si en qualsevol moment m'haguessin de revelar un secret i hagués d'estar atenta, molt atenta, per entendre'l bé.

No m'hauria adonat que feia tanta estona que badava, amb una pila de plats a la mà esperant que els posés a taula, si no fos perquè l'amona es va posar dreta, ajudant-se de la lleixa de la llar de foc per aixecar-se.

—Ep! —I vaig bellugar el cap quan em vaig adonar que s'adreçava a mi—. Ada, desperta!

Em vaig escurar el coll, una mica avergonyida.

Ja ho sé. Segur que et sembla una ximpleria, oi? Segur que et penses que no és més que un coi de llar de foc.

És clar.

Però és que, des que vaig tornar de Gaua, una llar de foc no ha tornat a ser mai més una llar de foc.

Havien passat uns quants mesos d'ençà de... tot allò que va passar. Amb la tornada a l'escola i la meva vida de sempre a Madrid, l'estiu a Gaua semblava com si l'haguessis tret d'un somni raríssim. D'alguna manera, era com si m'hagués inventat tot el que hi vaig veure i viure: l'Unax convencent-me perquè saltés dins d'aquell pou; arribar a aquell indret on sempre era de nit, sobrevolat per cuques de llum, i descobrir que havia estat enganyada; en Ximun amenaçant-me; els bruixots intentant que destruís un portal; totes aquelles històries sobre el meu llinatge, i... i la màgia.

Vaig empassar-me la saliva.

Era com si allò tampoc no hagués passat mai.

En el mateix moment en què vam tornar al món de la llum, l'amona ens havia fet prometre que no explicaríem a ningú el que havia passat. Deia que era massa perillós, especialment per a mi. Tot plegat pel fet de ser un ésser estrany que descendeix del déu de les tenebres, i és que llavors tothom vol raptar-te. I quan dic tothom vull dir, és clar, aquells bruixots revolucionaris que volien aprofitar el meu suposat poder per desballestar el portal per sempre i posar fi a la divisió dels dos mons, però la cosa no s'acabava aquí. Segons l'amona, si qualsevol bruixot ambiciós, o qualsevol criatura assedegada de venjança, descobrís qui soc i el que soc capaç de fer, es barallarien per endur-se'm cap a la seva banda i fer-me servir per dominar el món. Això per no parlar del mateix Gaueko, és clar. Què passaria si arribava a descobrir que jo existia? Que era viva, al capdavall? Que havia aconseguit amagar-me d'ell? Provaria de reclamar-me com la seva legítima hereva de la foscor eterna, per dir-ho d'alguna manera? No, a l'amona no li semblava gaire bona

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta