Loading...

ELS HEREUS DE LA TERRA

Ildefonso Falcones  

0


Fragmento

1

Barcelona, 4 de gener de 1387

Hi havia mar brava; el cel era gris plom. A la platja, homes de les drassanes, els barquers, els mariners i els bastaixos continuaven en suspens; molts es fregaven o picaven de mans per escalfar-se-les, altres s’esforçaven per protegir-se del vent gèlid. La majoria guardava silenci, mirant-se els uns als altres i a les onades, que rompien, enfurismades. La imponent galera reial amb trenta bancs de remers per banda estava a mercè del temporal. Dies abans, els mestres d’aixa de les drassanes, amb l’ajut d’aprenents i mariners, havien començat a desguarnir l’aparell i els elements accessoris de la nau: timons, armament, veles, pals, bancs, rems… Els barquers havien portat fins a la platja tot el que es podia desarmar de la nau i els bastaixos ho havien recollit per transportar-ho als magatzems. S’havien deixat tres àncores aferrades, que eren les que ara pegaven estrebades a la Santa Marta, una imponent armadura desvalguda que les ones batien amb força.

L’Hug, un noi de dotze anys, cabells castanys, mans i cara tan bruts com la camisa que vestia fins als genolls, mantenia els ulls vius clavats en la galera. Des que treballava amb el genovès a les drassanes, havia ajudat a varar i a treure del mar força galeres, però aquella era molt voluminosa i el temporal feia perillar l’operació: alguns mariners haurien de pujar a bord de la Santa Marta per desancorar-la; després els barquers l’haurien de remolcar fins a la platja, on un eixam de persones l’esperava per arrossegar-la fins a l’interior de les drassanes. Allà hivernaria. Es tractava d’una operació feixuga i de duresa extrema, per més que se servissin de politges i cabrestants per arrossegar la nau un cop posada en sec a la sorra. Barcelona, malgrat que era una de les potències marítimes del Mediterrani, juntament amb Gènova, Pisa i Venècia, no tenia port; no hi havia refugis ni dics que facilitessin les tasques marineres, només una platja oberta.

—Anemmu, Hug —va ordenar el genovès al noi.

L’Hug va mirar el mestre d’aixa.

—Però… —va intentar oposar-s’hi.

—No discuteixis —el va interrompre el genovès—. El drassaner —va afegir assenyalant amb la barbeta un grup d’homes que s’estava una mica més enllà— acaba de fer una encaixada amb el prohom de la confraria dels barquers. Això vol dir que han arribat a un acord sobre el nou preu que el rei pagarà als barquers pel perill afegit del temporal. La traurem de l’aigua! Anemmu —va repetir.

L’Hug es va ajupir i va agafar la bola de ferro que el genovès portava unida al turmell dret amb una cadena i, no sense esforç, la va alçar i se la va enganxar a la panxa.

—Som-hi? —va inquirir el genovès.

—Sí.

—El mestre major ens espera.

El noi va carregar la bola de ferro que impedia al mestre d’aixa desplaçar-se i, caminant ben bé darrere seu, va avançar per la platja entre la munió de persones que, assabentades del tracte, xerraven, cridaven, assenyalaven i tornaven a cridar, nervioses, a l’espera de les instruccions del mestre major. Entre tota aquella gentada hi havia més genovesos, també fets presoners al mar, immobilitzats també amb boles de ferro; cadascun d’ells amb un noi al costat que la portava a coll mentre ells treballaven forçats a les drassanes catalanes.

Domenico Blasio, el genovès que l’Hug acompanyava, era un dels millors mestres d’aixa de tot el Mediterrani, fins i tot estava per sobre del mestre major. El genovès havia agafat l’Hug d’aprenent pels precs de misser Arnau Estanyol i de Joan «el Navarrès», l’ajudant del drassaner, un home tot panxa, de cap pelat i rodó. Al començament, el genovès l’havia tractat d’una manera una mica esquerpa, encara que en el moment de treballar la fusta semblava que s’oblidés de la seva condició de presoner; així de gran era la passió que sentia aquell home per la construcció de vaixells. Però des que el rei Pere el Cerimoniós havia signat la pau amb Gènova, encara que fos precària, tots els presoners que treballaven a les drassanes estaven a l’espera que la senyoria genovesa posés en llibertat els presos catalans perquè, a canvi, a Catalunya fessin el mateix amb els genovesos. Aleshores el mestre es va abocar en l’Hug i va començar a ensenyar-li els secrets d’una de les professions més ben considerades de punta a punta del Mediterrani: construir vaixells.

L’Hug va deixar descansar la bola damunt la sorra, darrere del genovès, mentre ell es reunia en rotllana, al costat d’altres prohoms i mestres, al voltant del mestre major. Va recórrer la platja amb la mirada. La tensió augmentava: gent que anava i venia preparant els arreus; els crits, els ànims i els cops a l’esquena pugnaven per resistir el vent, el fred i la llum tènue i bromosa, tan aliena a unes terres premiades perennement amb la lluïssor del sol. Malgrat que la seva feina consistia a portar la bola de ferro del genovès, l’Hug se sentia orgullós de formar part de tota aquella gent. Un gran nombre d’espectadors, al llindar de la platja, a tocar de la façana marítima de les drassanes, aplaudien i cridaven. Va observar els mariners, armats amb pales per excavar la sorra del dessota de la galera; els que preparaven els cabrestants, les politges i les maromes; els que traginaven els travessers de fusta, prèviament enseuats o coberts d’herba, sobre els quals farien lliscar la nau; els que carregaven els botadors; els bastaixos, que es preparaven per estirar…

Es va oblidar del genovès, va abandonar la bola i va córrer en direcció al nombrós grup de bastaixos congregats a la platja. Va ser ben rebut, entre clatellots afectuosos.

—On has deixat la bola? —li va preguntar un d’ells, trencant la tensió i la seriositat dels congregats.

El coneixien, sabien l’afecte que li professava misser Arnau Estanyol, un vell que es trobava al centre de tothom, empetitit al costat dels forts prohoms de la confraria dels bastaixos de Barcelona. Tothom sabia també qui era l’Arnau Estanyol; admiraven la seva història, i encara hi havia algú que relatava els incomptables favors que havia fet a la confraria i els seus confrares. L’Hug es va plantar al costat de l’Arnau, en silenci, com si fos propietat seva. L’ancià es va limitar a esborrifar-li els cabells sense perdre el fil de la conversa. Conversaven del perill que correrien els barquers en remolcar la galera, i ells mateixos quan s’encallés lluny de la platja i haguessin d’atansar-s’hi per amarrar-la. Podia bolcar. Hi havia un onatge terrible i la majoria dels bastaixos no sabien nedar.

—Hug! —es va sentir cridar per sobre el renou de la platja.

—Ja has tornat a deixar el mestre sol? —li preguntà l’Arnau.

—Encara no ha de treballar —es va excusar el noi.

—Vés amb ell.

—Però…

—Au, vés-hi.

Carregat amb la bola, va seguir per tota la platja el genovès, que donava ordres a tort i a dret. El mestre major el respectava, i la gent també; ningú no posava en dubte la seva destresa com a mestre d’aixa. El frenesí va esclatar en el moment que els barquers van aconseguir arribar a la Santa Marta, agafar-ne els caps, desancorar-la i començar-la a remolcar cap a la vora. Quatre barques, dues per banda, l’estiraven. N’hi havia que observaven l’escena amb esglai, l’angoixa se’ls reflectia a la cara i tenien les mans crispades; uns altres, la majoria, s’estimaven més deixar-se portar, i els crits d’ànims competien en un guirigall incontrolable. L’Hug es quedava enrere i el genovès el va posar a lloc:

—No et despistis, Hug —li va cridar, ja que el noi tenia posada l’atenció en el mateix que tothom de la platja: una barca a punt de sotsobrar, dos barquers que queien per la borda. Podrien tornar a enfilar-s’hi?

—Mestre… —li va pregar el noi, que no podia apartar la vista dels barquers que lluitaven per rescatar els seus companys, mentre la Santa Marta s’escorava a causa de les maniobres d’aquella quarta barca.

L’Hug tremolava, veia en aquella escena allò que els companys mariners del seu pare li havien explicat quan havia mort, feia gairebé dos anys, engolit per les ones en un viatge a Sicília. El genovès ho va entendre: coneixia la història i també es va veure atrapat pel drama que es vivia més enllà de la platja.

Un dels barquers va aconseguir hissar-se fins a la barca; l’altre lluitava, desesperat, entre les onades. No ho oblidarien mai. Una altra barca que estirava pel mateix costat de la galera deixà anar la seva maroma i es va dirigir on havien desaparegut sota l’aigua els braços del barquer demanant auxili. Finalment, es van tornar a veure uns braços movent-se. Els presents a la platja, gairebé a l’uníson, van exhalar l’aire que havien retingut als pulmons. Però els braços van tornar a desaparèixer un cop més entre l’onatge. El corrent arrossegava el barquer mar endins. Els de la primera barca també van deixar anar el cap, i els de les dues de l’altre costat, en adonar-se de la situació, s’hi van afegir. Les quatre barques vogaven ara amb gran esforç per socórrer el seu company al compàs d’una força que els transmetien des de la platja: crits, oracions, silencis.

L’Hug va notar, sobre les espatlles, la tensió de les mans del mestre genovès. No es va queixar del dolor.

Les tasques de rescat van coincidir amb el moment en què la Santa Marta, a la deriva, va encallar al petit espigó de Sant Damià. Alguns van parar-hi atenció, un moment de no res, i tot seguit van tornar a fixar-se en les barques: s’hi va poder distingir un senyal, i encara que algú el va donar per bo i es deixà caure de genolls, la majoria el van trobar insuficient. I si era erroni? Més senyals, aquest vegada des de totes les barques, alguns braços enlaire, el puny tancat com si volguessin colpejar el cel. Ja no hi havia cap dubte: tornaven. Vogaven cap a una platja en què somriures, abraçades i llàgrimes embolcallaven la gent.

L’Hug va sentir l’alleujament del mestre, però ell encara tremolava. Ningú no va poder fer res pel seu pare, havien assegurat. En aquell moment se’l va imaginar amb els braços alçats demanant ajut tal com acabava de fer el barquer, immers entre les onades.

El genovès, des del darrere, li va donar unes plantofades afectuoses a la cara.

—La mar pot ser tan atractiva com cruel —li va mussitar—. Qui sap si avui ha estat el teu pare que, des del fons, ha ajudat el barquer.

Mentrestant, les onades envestien incansablement la Santa Marta contra les roques de l’espigó i l’esbotzaven.

—Aquest és el resultat de permetre la navegació fora de la temporada d’abril a octubre, com es feia abans —explicava l’Arnau a l’Hug.

L’endemà del desastre de la Santa Marta, caminaven junts en direcció al barri de la Ribera. Els homes de les drassanes recollien les fustes de la galera que el mar portava fins a la platja i intentaven salvar-ne el que es pogués des del petit espigó de Sant Damià. El genovès, amb la bola al peu, no hi podia pas treballar, a l’espigó, de manera que tant ell com l’Hug van gaudir d’una jornada de festa que s’allargaria fins l’endemà, que era l’Epifania, i a més coincidia amb diumenge.

—Ara —va continuar l’Arnau amb les seves explicacions—, les galeres són millors, amb més bancs i rems, de fustes i ferros més bons, i construïdes per mestres més experts. L’experiència ens ha fet progressar en la navegació i ja hi ha qui gosa desafiar l’hivern. S’obliden que la mar no perdona l’imprudent.

Tornaven a Santa Maria de la Mar per guardar a la caixa del Plat dels Pobres Vergonyants, la institució benèfica de Santa Maria, els diners que havien recaptat demanant caritat de casa en casa. El Plat disposava de bones rendes; posseïa vinyes, edificis, obradors, censos…, però a misser Arnau li agradava anar a buscar la caritat de les persones, així ho manava ser administrador del Plat. Des que havia acudit a ajudar la família de l’Hug per pal·liar, en nom de Santa Maria de la Mar, la misèria a què els havia abocat la mort del cap de família, el noi l’ajudava a recaptar diners per socórrer els altres necessitats. L’Hug coneixia els que donaven, mai els que rebien.

—Per què… —va voler saber el noi. L’Arnau el va instar a continuar amb un gest afectuós—. Per què un home com vós… es dedica a demanar caritat?

L’Arnau va somriure pacientment abans de respondre:

—Demanar almoina per als necessitats és un privilegi, una gràcia de Déu, no comporta cap escarn. Cap de les persones que visitem no donaria ni una sola moneda si no ho fes a homes en qui pot confiar. Els administradors del Plat de Santa Maria de la Mar han de ser prohoms de Barcelona i, efectivament, han de mendicar diners per als pobres. Saps una cosa? —No va caldre que l’Hug digués que no—. Els administradors no hem de donar comptes a ningú del que fem amb els diners del Plat, no només dels que recaptem, sinó de tots. A ningú, ni tan sols a l’ardiaca de Santa Maria… Ni al mateix bisbe! I aquesta confiança ha de recaure en els prohoms de la ciutat. Ningú no sap a qui o a quina família he ajudat amb la caritat dels ciutadans piadosos.

L’Hug l’havia acompanyat regularment a fer aquesta tasca fins que misser Arnau li havia aconseguit feina a les drassanes, amb el genovès, perquè aprengués a construir vaixells i algun dia esdevingués mestre d’aixa. Quan l’Hug va entrar a les drassanes, feia un temps que l’Arnau havia trobat una ocupació per a la seva germana petita, l’Arsenda, com a serventa d’una monja del convent de Jonqueres. La religiosa va acceptar vestir, alimentar i educar la nena, fer d’ella una dona de valor i al cap de deu anys dotar-la amb la quantitat de vint lliures per contraure matrimoni; això és el que constava al contracte que va subscriure amb la monja de Jonqueres.

La il·lusió amb què l’Hug va entrar a les drassanes, immers tot d’una en la tasca fascinant de construir vaixells, per més que la seva única funció fos transportar la bola del genovès, es va veure entelada per les conseqüències que això va comportar per a l’Antonina, la seva mare.

—Viure allà? Dormir-hi? —va preguntar espantat després que ella li expliqués la nova feina—. Per que no puc treballar i tornar a dormir amb vós, aquí, com sempre?

—Perquè jo ja no viuré aquí —va anunciar l’Antonina amb una veu dolça, com si només el pogués convèncer d’aquella manera.

L’Hug va fer que no amb el cap.

—És casa nostra…

—No la puc pagar, Hug —es va avançar ella—. Les vídues pobres i amb fills som com velles inútils: no tenim cap possibilitat en aquesta ciutat. Ho hauries de saber.

—Però misser Arnau…

L’Antonina el va tornar a interrompre:

—Misser Arnau m’ha trobat una feina on em donaran vestit, llit, un plat a taula i potser alguna moneda. Si la teva germana s’està al convent i tu a les drassanes, què hi faig jo, aquí, tota sola?

—No! —va cridar l’Hug, aferrant-se a ella.

Les Drassanes Reials de Barcelona s’ubicaven cara al mar. Consistien en un gran edifici de vuit naus sostingudes sobre pilars i amb cobertes de dues aigües, rere les quals s’obria un pati prou ampli per permetre-hi la construcció de galeres grans. Al darrere hi havia un altre edifici amb vuit naus més, totes altes, totes diàfanes, totes aptes per construir, reparar o guardar-hi les naus catalanes. Aquella obra magna, iniciada ja en temps del rei Jaume i que després patrocinà Pere III el Cerimoniós, culminava amb quatre torres, una en cadascun dels cantons del complex.

Al costat de naus, torres i basses d’aigua per humitejar la fusta, s’obrien magatzems en què es dipositaven tots els materials i accessoris de les galeres: fustes i eines; rems; armes: ballestes, fletxes, llances, dalles, colobrines, atxes, gerres de calç viva per encegar l’enemic en el moment de l’abordatge i unes altres amb sabó per fer relliscar els mariners, o amb quitrà per incendiar les naus contràries; els pavesos: els escuts allargats que s’alçaven al llarg dels costats de la galera per defensar els remers un cop iniciat el combat; les pells amb què tapaven els bucs perquè l’enemic no aconseguís incendiar-los; espelmes, banderes i claus, cadenes, àncores, pals, fanals i una sèrie inacabable d’estris i aparells.

Les drassanes s’alçaven a un costat de Barcelona, a l’altra punta d’on hi havia Santa Maria de la Mar, a la vora del convent de Framenors. Els monjos estaven protegits per les antigues muralles de la ciutat, però les drassanes quedaven a fora, esperant que les noves muralles que havia ordenat construir Pere III arribessin a encerclar-les i a incloure-les en el nou recinte. Encara faltava molt tros per fer, tant com diners per continuar l’obra que pretenia emmurallar el barri del Raval que creixia en aquella banda de Barcelona.

L’Antonina no el va acompanyar.

—Ja ets un home, fill. Recorda’t de ton pare —es va acomiadar fingint enteresa, el cap alt, mantenint a contracor dues passes de distància i pregant al cel que misser Arnau s’emportés aviat el menut per poder plorar en secret la seva pena.

L’Arnau va copsar el gest i va empènyer l’Hug per l’esquena.

—Ja la tornaràs a veure —li comentà, mentre el noi caminava mirant enrere.

Van passar uns dies abans l’Hug no s’hagués acostumat al seu nou entorn i pogués córrer a la ciutat a veure la seva mare. Misser Arnau li va dir que servia a casa d’un guanter, al carrer de Canals, al costat del Rec Comtal, per darrere de Santa Maria.

—Si és el teu fill, vés-te’n amb ell —va replicar grollerament la dona del guanter davant la tímida excusa amb què es va defensar l’Antonina en descobrir-los a la porta, abraçats—. No serveixes per a res; només entens de peix i poca cosa més. Mai no has treballat en una casa rica. Tu —va cridar assenyalant l’Hug—, fuig d’aquí!

Després va esperar, a l’aguait. L’Hug va obeir l’estranya mirada que li dirigí la seva mare i va girar cua aclaparat per la tristesa i la impotència que destil·laven uns ulls que fins aleshores sempre havien estat alegres i esperançats. L’Antonina va veure com el seu fill s’allunyava unes passes; no les suficients, però, per evitar que el noi pogués sentir la reprimenda, que va ressonar per tot el carreró, fins i tot amb la porta de la casa tancada, i es posés a plorar.

L’Hug va continuar acudint al carrer de Canals amb l’esperança de veure la seva mare. La primera vegada es va quedar parat als encontorns de cal guanter, perquè entre les cases apinyades del carreró no hi havia cap racó on amagar-se. «Ep, pillard! Què hi fas aquí parat? —li va cridar una dona des de la finestra del segon pis—. A qui vols robar? Vés-te’n d’aquí!» L’Hug va alleugerir el pas i va abandonar el lloc, no fos cas que els crits atraguessin la dona del guanter i la seva mare tornés a rebre.

D’ençà d’aleshores es va limitar a circular pel carrer de Canals com si anés o tornés d’algun lloc, afluixant el pas tant com podia davant la façana de cal guanter, taral·lejant aquella cançoneta que sempre xiulava el seu pare. Tanmateix, no aconseguí veure-la en cap d’aquelles ocasions.

I després de deixar el carrer de Canals i refugiar-se en el consol que li proporcionava saber que la veuria diumenge, a missa, l’Hug es dirigia al barri de la Ribera a buscar misser Arnau. El trobava a Santa Maria, a casa seva, encaixonada entre altres cases ocupades per gent del mar, o a l’escriptori, que cada vegada visitava amb menys freqüència i la gestió del qual deixava en mans dels seus oficials. Si no era a cap d’aquells llocs, el buscava pels carrers. Solia trobar-lo. La gent de la Ribera coneixia bé l’Arnau Estanyol i la majoria l’apreciava. L’Hug només havia de preguntar per ell a la fleca del carrer Ample o a la carnisseria de la Mar, en qualsevol de les dues peixateries o a l’obrador de formatges.

Durant aquella època es va assabentar que misser Arnau tenia dona, la Mar: «Filla d’un bastaix», es va enorgullir el vell; i també un fill, en Bernat, «una mica més gran que tu».

—Dotze, en tens? —va repetir després que l’Hug li tornés a dir l’edat que tenia—. Doncs en Bernat ja n’ha fet setze. Ara és al consolat d’Alexandria, aprenent comerç i navegació. No crec que trigui gaire a tornar a casa. Jo ja no em vull haver d’ocupar de cap negoci. Ja sóc vell!

—No digueu…

—No discuteixis —el va interrompre l’Arnau.

No ho va fer, va assentir; el vell es va recolzar en ell i van continuar el camí. Al noi li agradava que misser Arnau s’hi recolzés. Se sentia important, uns i altres li mostraven els seus respectes i fins i tot es divertia tornant les salutacions, de vegades amb tanta exageració que, amb la reverència, perdia el pas.

—No cal inclinar-se tant davant dels altres —va aconsellar-li fins i tot un dia l’Arnau.

L’Hug no va contestar. L’Arnau va esperar: sabia que replicaria, el coneixia.

—Vós podeu no inclinar-vos perquè sou un ciutadà honrat —va argüir el noi—, però jo…

—No t’equivoquis —el corregí l’Arnau—. Si sóc un ciutadà honrat potser és perquè mai no m’he inclinat davant de ningú.

Aquesta vegada l’Hug no va contestar, tot i que l’Arnau ja no estava per ell: els seus records vagaven pel dia que havia recorregut de genollons la sala dels Puig per anar a besar els peus de la Margarida Puig. Els Puig, familiars dels Estanyol, embeguts de riquesa i supèrbia, que havien humiliat l’Arnau, i en Bernat, el seu pare, que per culpa d’ells va acabar a la plaça del Blat, penjat a la forca com un vulgar delinqüent. La Margarida l’odiava com si li anés la vida. Malgrat el temps que havia passat, una esgarrifança li va recórrer l’espinada quan li va venir al cap la Margarida. No havia tornat a saber res de cap d’ells.

Aquell dia de gener de 1387, mentre s’apropaven a l’església de Santa Maria, l’Hug va recordar el consell que li havia donat l’Arnau davant de la desmesurada salutació que els havia fet un home humil, potser un mariner. Va somriure. «No t’has d’inclinar davant de ningú.» Va rebre moltes galtades i puntades de peu per seguir aquell consell! Però misser Arnau tenia raó: després de cada baralla, els nois de les drassanes el tenien més ben considerat, encara que se n’anés calent, com acostumava a passar-li quan s’enfrontava amb els grans.

Creuaven el pla d’en Llull, per darrere de la plaça del Born i de l’església de Santa Maria de la Mar, quan van començar a ressonar unes campanes llunyanes. L’Arnau es va aturar, com molts altres ciutadans: no eren tocs de crida.

—Toquen a morts —va mussitar l’ancià amb els ulls mig aclucats—. El rei En Pere és mort.

Encara no ho havia acabat de dir que les campanes de Santa Maria van retronar. Després van ser les de les esglésies dels Sants Just i Pastor i les de Santa Clara, i les dels Framenors… Al cap de poc sonaven totes les campanes de Barcelona i dels voltants.

—El rei! —confirmaren els crits als carrers—. El rei és mort!

L’Hug va percebre el neguit en la cara de misser Arnau; la seva mirada cansada i aquosa semblava perdre’s en algun punt de l’entrada de la plaça del Born. El noi mal interpretà aquell turment.

—Apreciàveu el rei En Pere?

L’Arnau va arrufar els llavis i va negar amb el cap a tall de resposta. «Em va casar amb un escurçó de dona, la seva afillada, dolenta com n’hi ha poques», podria haver respost.

—I el seu fill? —va sentir que insistia l’Hug.

—El príncep Joan? —va preguntar, atenent les paraules de l’Hug.

«Va ser ell qui va causar la mort d’una de les millors persones d’aquest món», li hauria agradat dir; el record d’en Hasdai cremant a la foguera el va turmentar fugaçment. El que li havia salvat la vida després que ell fes el mateix amb els seus fills, el jueu que l’havia acollit i que li havia donat riquesa. Feia tants anys!

—És una mala persona —va contestar a l’últim. «Algú que va exigir tres culpables», es va dir per dins, «tres homes bons que es van immolar per la gent que s’estimaven i per la seva comunitat».

L’Arnau sospirà i es recolzà amb força sobre l’Hug.

—Tornem a casa —l’instà entre el soroll de les campanes, mentre la gent cridava i corria d’un costat a l’altre—. Temo que durant els dies vinents, potser setmanes, Barcelona viurà temps difícils.

—Per què? —va inquirir l’Hug, que notava el vell al braç com un pes mort. El noi va redreçar el cos esperant una resposta que no va arribar—. Per què dieu que viurem temps difícils? —va insistir unes passes més enllà.

—Fa dies que la reina Sibil·la va fugir de palau amb els familiars i la cort —explicà l’Arnau—, tantost com va tenir la seguretat que el seu espòs moriria.

—Ha abandonat el rei? —es va estranyar l’Hug.

—No m’interrompis —li recriminà l’Arnau—. Va fugir perquè té por de la venjança del príncep… El rei En Joan —va rectificar—. La reina mai no ha tingut ni un bri d’estima pel seu fillastre, i ell sempre l’ha culpat de tots els seus mals, del distanciament i fins i tot de l’enemistat amb el seu propi pare. L’any passat el rei el va privar del títol i dels honors de lloctinent del regne, una humiliació per a l’hereu. Hi haurà venjança, segur, no hi faltaran les represàlies —augurà l’Arnau.

L’endemà de la mort de Pere III, els feligresos estaven de dol, l’església estava de dol, tot era aflicció. L’Hug va seguir la missa de diumenge al costat de la seva mare Antonina durant l’única estona de llibertat que li deixava el guanter del carrer de Canals. Va veure misser Arnau entre la multitud, dret, encorbat però de peu dret, com ells, com els humils. Va mirar cap a la Mare de Déu. Misser Arnau deia que somreia. Ell no ho veia, però el vell hi insistia, i tornaven a l’església a hores diferents per pregar i mirar-la.

A l’Hug, la Verge de la Mar no li va somriure cap vegada, però no per això deixava de pregar i sol·licitar, com va fer aquell dia, la seva intercessió: per la seva mare, perquè deixés el guanter i fos feliç, i tornés a somriure, i a estimar-lo com abans; perquè poguessin viure junts, també amb l’Arsenda. Va pregar pel seu pare i també per la salut de misser Arnau i per la llibertat del genovès. Havia dit «la llibertat»? Va dubtar. «Si l’alliberen, se n’anirà a Gènova i no m’ensenyarà a ser un mestre d’aixa», va pensar, incapaç d’evitar els remordiments de consciència. «Sí. Intercediu, Mare, per la seva llibertat», acabava cedint.

En finalitzar la llarga cerimònia, l’Hug i l’Antonina no van dedicar la poca estona de què disposava ella a xerrar i abraçar-se com feien cada diumenge, sinó als rumors. A la plaça de Santa Maria, on s’alçava la meravellosa façana de l’església amb l’homenatge en bronze als bastaixos que havien ajudat a construir-la, l’Hug va veure misser Arnau, però no va poder acostar-s’hi: la gent l’envoltava, àvida de notícies, com succeïa amb tots els prohoms que, en comptes d’anar a la catedral, havien acudit a Santa Maria i ara centraven l’atenció dels parroquians.

Amb la seva mare i molts més que escoltaven, es va assabentar que la reina Sibil·la, refugiada al castell de Sant

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta