Loading...

ELS HOMES CLàSSICS

Albert Galceran   Pedro Pardo  

0


Fragmento

 

Pròleg

L’interès que tinc per la música clàssica sempre ha estat conseqüència d’alguna cosa més important.

De nen els pares van apuntar-me a una escola de música, on vaig intentar aprendre a tocar la flauta travessera. No me’n vaig sortir, amb l’instrument, però sí que recordo que això em va fer aficionar a les matemàtiques. Sé que pot sonar estrany, però la música, el ritme, els intervals… em connectaven amb una de les assignatures que més m’apassionaven i, per això, de passada, m’agradava estudiar música.

També recordo les primeres classes de música a l’institut, quan la professora de la qual estava enamorat ens va ensenyar a escoltar Johann Sebastian Bach i la seva Toccata i fuga en re menor. Durant un temps no vaig parar d’escoltar-la, repetidament, i encara ara, quan l’escolto, em fa pensar en els amors de la meva adolescència.

Després va venir la pèrdua del meu avi, també Ricard Ustrell. Era un aficionat a la música clàssica i soci dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Em va sorprendre que els de casa demanessin d’enterrar-lo amb el vestit que sempre es posava per anar a l’òpera. I vaig començar a percebre la ritualitat que pot despertar un esdeveniment com aquest. El meu avi, al contrari de molta gent que va a concerts, no ho feia per aparentar. Era un apassionat de la música, a totes hores. Quan treballava, quan conduïa… sempre música clàssica.

Anar al Liceu de Barcelona o a La Faràndula de Sabadell a veure una òpera s’ha convertit des d’aleshores en una manera de retrobar-me amb ell, en un ritual que m’agrada.

Aleshores tot es va complicar, i va entrar la ràdio. Des de ben petit em vaig aficionar a escoltar-la, i això em va portar un dia a fer-ne. Primer a ràdios locals i després a ràdios professionals. I un dia vaig tenir l’oportunitat de treballar al «Versió Rac1» amb el Toni Clapés. Conèixer des de dins aquest magnífic programa va ser un màster, un privilegi. Vaig entendre que a la ràdio els equips han de ser com orquestres —tal com diuen els Homes clàssics en aquest llibre—, un amplificador i un matís de la condició humana. I des d’aquell dia vaig tenir clar que volia tocar en una orquestra, com fos. La ràdio era la millor opció, la millor vocació possible, fins que vaig acabar al capdavant de «El Suplement» de Catalunya Ràdio durant tres temporades.

Així és com la clàssica s’ha quedat a la meva vida i així es com vaig conèixer l’Albert Galceran i el Pedro Pardo.

L’Albert el vaig conèixer anant a l’òpera i vaig comprovar de seguida que aquest moment era una perfecta excusa per veure’ns, per sopar o per gaudir de la vida. L’importa

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta