Loading...

ELS àNGELS DE GEL

Toni Hill

4


Fragmento

Pròleg

Barcelona, 1914

Ningú no hauria de saber la data de la seva mort, li havia dit el capellà de la presó, com si l’execució no fos injusta per si mateixa sinó pel fet de conèixer per endavant els detalls concrets que la definien. El dia, l’hora, el lloc. El garrot. Això són coses que pertoquen a Déu, havia afegit; ni a tu, ni a mi, ni al botxí ni al jutge. Després, però, quan el pare Robí s’adonà que les seves paraules es podien mal interpretar en uns anys en què les sospites d’anarquisme sortien de sota les pedres, es va corregir i apuntà en to resignat que alguns actes, pel seu especial caràcter aberrant, mereixien que fossin els homes qui usurpessin aquesta prerrogativa divina i apliquessin la penitència amb el màxim rigor. El capellà no havia dedicat gens d’atenció a les seves protestes d’innocència, ni a la insistència que ell no havia comès cap aberració tret de fruir d’un cos viu que se li oferia amb el pudor que era d’esperar en una dona jove i de bona família. De fet, per ser honestos, quan li havia arribat l’hora de confessar-se al capellà, aquestes reivindicacions ja havien perdut força, com si fins i tot ell hagués deixat de creure-hi i fossin simples paraules d’una lletania memoritzada, buides de sentit. Com les pregàries de l’església. Perquè, en realitat, així que va trobar el cadàver de la Clarissa, ja va saber que ningú no es creuria la seva versió i preveié encertadament que la mort que deformava els trets de la seva jove amant era una pesta contagiosa que ben aviat s’apoderaria dels seus. S’havia despertat al capvespre, després d’una tarda de plaer i una becaina de son profund i satisfet; sentí el frec d’un cos que havia estimat fins a l’extenuació i es va incorporar una mica per observar com dormia, buscant la pau que ens atrapa quan contemplem el repòs dels nostres éssers estimats. Va decidir que una dona com aquella, que feia unes hores se li havia lliurat per primera vegada, bé es mereixia un regal que li alegrés el moment de despertar-se com li alegrava el seu veure aquell rostre adormit. Camí de la pensió, havia vist un hort amb flors i decidí sortir al carrer sense fer soroll per collir-ne unes quantes i deixar-les-hi al llit.

Va tornar al cap d’una estona, amb les flors a la mà, i donà la volta al llit per poder-les deixar sobre els llençols encara calents. No ho va arribar a fer: a la part que abans ocupava ell, s’hi havia format una taca vermella i espessa; aleshores el va veure, va descobrir el tall que esgarrinxava el coll de la Clarissa, la sang que formava una taca impúdica damunt els llençols. Els ulls oberts, erms, immortalitzats en una expressió d’horror i de sorpresa, i l’ocellet obscè i pansit que escopia per la boca. Deixà caure les flors a terra i allí es van quedar, un regal d’amor convertit en una desballestada corona fúnebre.

Va fugir, esclar; no va poder evitar que la repugnància s’imposés a l’afecte. Va desitjar allunyar-se del frec d’aquell cos mort que semblava invocar el seu final de manera imminent. Durant molts dies i moltes nits va córrer i es va amagar, fins que el van atrapar els guàrdies civils. La primera bufetada el va convèncer que la seva història, encara que la cridés ben alt, no l’escoltaria mai ningú, i es va resignar als cops, a les puntades de peu i als insults. El que no va preveure fins que el jutge no va dictar la sentència i es va trobar a la cel·la, tot sol, esperant que arribés el dia de l’execució, va ser el terror que l’acompanyaria en aquelles nits solitàries, les ombres que voletejarien per les parets com ocells negres, que l’amenaçarien a cau d’orella o es riurien d’ell; els murmuris que s’esmunyien en els seus somnis febrils, aquells en què es veia caminant amb pas ferm i enfrontant-se a un botxí. De vegades, l’home tenia una cara que li resultava vagament familiar; d’altres, era un complet desconegut o un ésser deforme, com els que només es veien a les fires dels pobles. En tots els casos, ell s’asseia i sentia com el cercle de ferro li estrenyia el coll. Sempre es despertava en aquell moment, un segon abans que el botxí acabés de fer girar el cargol amb totes les seves forces. Ajagut a un llit tronat, garratibat pel fred que li brollava de les entranyes, maldava per dissipar les pors seguint els consells del capellà. «Quan t’assalti el neguit —li havia dit una tarda—, evoca els millors moments de la teva breu existència.» I això feia o, si més no, ho intentava.

Regirava la ment buscant imatges de la seva infància al poble, les guerres a cops de pedra, el sol dels horts de Múrcia, tan diferent del que veia al carreró de Cornellà on el pare els havia fet traslladar feia dotze anys, quan ell només en tenia set. En aquell moment li havia fet la impressió que tot d’una el món s’havia tornat més petit, per bé que ningú no podia negar que menjaven millor o, si més no, més regularment. En canvi, molts dies, treia mig cos per la reduïda finestra i contemplava els camps, tan diferents i al mateix temps tan semblants als que havia deixat enrere. Es quedava així, gairebé suspès sobre l’ampit, fins que la mare l’agafava pel coll i l’arrossegava cap dins sense miraments. Després, penedida, li donava pa amb oli i sucre i li contava històries d’aquell poble que la seva memòria d’infant començava a oblidar. Ell no hi havia tornat mai; en canvi el seu germà petit sí; s’havia posat malalt i la mare se n’hi anà a deixar-lo amb els avis. Ja aleshores havia pensat que, de tots dos, i malgrat que la magra salut del petit de la casa indiqués el contrari, era ell qui carregava amb la mala sort. Hauria donat el que fos per marxar d’aquell pis, tan diferent de la casa amb pati i corral on havia viscut els primers anys. No li havia passat per alt que la mare havia trigat bastant a tornar, i que, quan per fi va aparèixer, semblava que tingués la cara més apagada, com si la llum s’hagués quedat definitivament enrere, atrapada pels ulls d’aquell nen que havia quedat lluny, a càrrec dels avis. D’aleshores ençà, era ella qui treia el cap per la finestra i la seva mirada vagava perduda, esguardant l’horitzó, com qui espera amb obsessiva insistència l’arribada d’algú.

Els murcians, els anomenaven, i certament amb el temps n’havien arribat més, del mateix poble o dels pobles veïns, parents i amics, expulsats per la duresa del camp, animats per la perspectiva d’un futur millor. La Siemens necessitava gent i era allí on treballava el seu pare des que la fàbrica havia obert feia quatre anys; també era allí on ell s’havia guanyat el pa fins que arribà la mort de la Clarissa. No, no eren pas els moments de la fàbrica els que volia recordar aquelles nits aterridores a la cel·la. Ni tampoc la Clarissa. Ja no. Perquè pensar en ella era veure-la morta. Com la seva mare, que la van trobar un dia estesa a terra, just sota la finestra oberta de bat a bat. «Es deu haver marejat», van dir. «Ha perdut el coneixement mentre estenia la roba.» Però ell sabia prou bé que s’havia de treure mig cos per caure al buit i que la seva mare s’havia d’haver enfilat voluntàriament a la finestra per acabar a l’asfalt, esclafada com un test trencat.

L’única cosa que li quedava per eludir la imatge del garrot que sorgia com un fantasma dels racons de la cel·la era la platja. El mar. L’havia vist per primera vegada quan tenia onze anys, i s’havia quedat a la vora de l’aigua, temorós davant d’unes onades enfurismades. Mai no havia après a nedar. Als seus pares els feia por i no l’havien deixat passar més enllà del punt on les ones es fonien amb la sorra.

Sí, aquell dia d’estiu, el moment en què descobrí que el cel i la terra s’abraçaven en un horitzó llunyà, era el record a què s’havia d’aferrar en aquella cel·la fosca. Va intentar tancar els ulls per veure el mar, sentir-ne el bres, aspirar-ne l’olor, però només ho va aconseguir a mitges. Veia una manta blava, sí, però per algun motiu hi apareixia la Clarissa, surant-hi, vessant-hi un solc de sang sobre l’escuma blanca. Veia peixos boquejant en una galleda grossa, com la que utilitzaven els pescadors, i els conills que la seva mare matava d’un cop de matxet a la cuina, i flors que es podrien tan bon punt les tallava. La mort corrompia fins i tot els bons records. El sotjava, el rondava en hores de son i de vigília, l’assetjava quan enraonava amb el capellà, que insistia cada tarda que es penedís de tot cor per assegurar-se un lloc al cel. «Hi haurà la Clarissa?», havia preguntat ell, i l’home havia vacil·lat un segon abans d’afirmar que aquella pobra noia havia mort d’una manera tan esfereïdora, sense el temps suficient per portar la pau a l’ànima, que probablement hauria de passar pel purgatori per expiar els seus pecats.

Ningú no hauria de saber la data de la seva mort, es va repetir ell, malgrat que en el seu cas no la podia oblidar. I per fi va arribar el dia. El sacerdot insistí a acompanyar-lo aquella última nit i ell ho va agrair. Havia demanat veure el seu pare, en va; tampoc no el trobava a faltar. El capellà, potser per entretenir-lo, potser senzillament perquè el tema li interessava, li parlà de Francesc Ferran d’Àustria, l’hereu del tron austríac assassinat «covardament» feia uns dies, juntament amb la seva dona, embarassada. Pel que semblava, els diaris n’anaven plens. Del crim i de la Mà Negra, el grup serbi que havia organitzat la fatal matança. «Déu sap què passarà ara!», es lamentava el pare Robí, i ell pensava en Àustria, en Sèrbia, en tots aquells llocs dels quals no havia sentit a parlar i als quals ja no hi aniria mai perquè a trenc d’alba el vindrien a buscar per emportar-se’l al pati. El botxí el faria seure i li col·locaria el cèrcol de ferro al coll. En acabat, faria girar el cargol i el punxó li travessaria les vèrtebres, i aquest cop ja no aconseguiria despertar-se. «Demà moriré?», preguntava contínuament, buscant una resposta que tampoc no desitjava sentir.

La realitat sempre és molt menys digna que els somnis. Quan es va obrir la porta de la cel·la, ell feia hores que jeia arronsat al llit atrotinat, arrufat com un pollet, sanglotant en silenci com una criatura. El capellà, cansat malgrat la seva bona voluntat, s’havia rendit a una becaina i se sobresaltà en sentir-los entrar. «Ja?», va preguntar. La resposta era tan òbvia que ningú no es va molestar a contestar. Ell sabia que s’havia d’aixecar, encara que les cames es neguessin a obeir-lo. Van necessitar quatre guàrdies per incorporar-lo, i després retenir-lo, perquè aquells membres, fins aleshores inerts, semblava que de sobte haguessin cobrat vida i actuessin pel seu compte, etzibant cops de puny i de peu, mentre algú cridava des del seu interior, amb una veu ronca que trencava el cor, que no, que ell no era culpable, que no volia morir. Que ell l’estimava i que mai no li hauria fet mal. Que no tenia ni vint anys.

Les llàgrimes del condemnat es barrejaven amb els mocs i la saliva, i més que mai el pare Robí va pensar que alguna cosa no anava bé en aquest món i va haver de recordar-se que el mateix pare Déu parlava de l’ull per ull, tot i que la frase sonés absurda davant d’aquell minyó de cabells rossos que pràcticament treia escuma per la boca i que sorprenentment havia aconseguit alliberar-se dels seus captors. El noi se li llançà als peus, se li aferrà a les cames i enfonsà el rostre en la sotana, tacant-la de llàgrimes calentes i suor freda. El sacerdot es va fixar aleshores en els ulls, i per primera vegada va veure que els tenia d’un blau grisós. No hi havia manera humana de separar-se d’aquell cos jove que l’utilitzava de taula salvavides amb la desesperació d’un nàufrag; mentrestant, els guàrdies, impacients, vacil·laven. Li haurien pogut amollar un cop al clatell i treure’l a fora inconscient, però el protocol de les execucions no preveia aquesta possibilitat. Van esperar, per tant, que el capellà s’ajupís i li xiuxiuegés alguna cosa a cau d’orella, que no van arribar a sentir. El noi va continuar sanglotant, cada vegada amb menys força, mentre les mans li queien a banda i banda, com si ja estigués mort. Els guàrdies van aprofitar el moment de debilitat per emportar-se’l, arrossegant-lo, com un sac de patates esparracat, sense forces ni voluntat.

El pare Robí els seguia a distància i es va obligar a mantenir els ulls oberts mentre aquell cos pansit quedava fix a la cadira, dret amb el collar de ferro. D’esma, el capellà es va endur una mà a l’alçacoll per afluixar-lo una mica, un gest que no va passar desaperc

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

En Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U , trataremos tus datos personales sólo bajo tu expreso consentimiento para la prestación del servicio solicitado al registrase en nuestra plataforma web y/o para otras finalidades específicas que nos haya autorizado.
La finalidad de este tratamiento es para la gestión del servicio solicitado e informarte sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos. Por nuestra parte nunca se cederán tus datos a terceros, salvo obligación legal.
En cualquier momento puedes contactar con nuestro Delegado de Protección de Datos a través del correo lopd@penguinrandomhouse.com y hacer valer tus derechos de acceso, rectificación, y supresión, así como otros derechos explicados en nuestra política que puede consultar en el siguiente enlace