Loading...

ELS PILARS DE LA TERRA (SAGA ELS PILARS DE LA TERRA 1)

Ken Follett  

0


Fragmento

Una introducció a
Els pilars de la Terra

Res passa com un ho havia planejat.

La novel·la Els pilars de la Terra va sorprendre molta gent, inclús a mi. Se’m coneixia com a autor de thrillers. En el món editorial, quan un assoleix l’èxit amb un llibre, el més intel·ligent és escriure alguna cosa que vagi en la mateixa línia un cop l’any i durant la resta de la vida. Els pallassos no haurien d’intentar interpretar el paper de Hamlet, i les estrelles del pop no haurien de compondre simfonies. I jo no hauria d’haver posat en perill la meva reputació escrivint un llibre impropi de mi i excessivament ambiciós.

A més, no crec en Déu. No sóc el que s’acostuma a entendre per una «persona espiritual». Segons el meu agent, el problema més gran que tinc com a escriptor és que no sóc un esperit turmentat. L’últim que es podia esperar de mi era una història sobre la construcció d’una església.

Així, doncs, era poc probable que escrigués un llibre com Els pilars de la Terra, i de fet, vaig estar a punt de no fer-ho. El vaig començar, el vaig deixar estar i no vaig tornar a mirar-lo fins al cap de deu anys.

Va anar així.

Quan era petit, tota la meva família pertanyia a un grup religiós purità que es diu els Germans de Plymouth. Per nosaltres, una església era una saleta amb files de cadires entorn d’una taula central. Els quadres, les estàtues i qualsevol forma d’ornamentació hi estaven prohibits. La secta tampoc no veia amb bons ulls que els membres visitessin esglésies de la competència. Per tant, vaig créixer sense saber gairebé res de la gran riquesa arquitectònica de les esglésies europees.

Vaig començar a escriure novel·les cap als vint anys, quan feia de reporter de l’Evening News de Londres. Fou llavors que em vaig adonar que mai no havia prestat prou atenció al paisatge urbà que m’envoltava, i que em mancava vocabulari per descriure els edificis on tenien lloc les aventures dels meus personatges. Així, doncs, vaig comprar A History of European Architecture, de Nikolaus Pevsner. Després de llegir-lo, vaig començar a veure d’una altra manera els edificis en general i, en particular, les esglésies. Pevsner escrivia amb un veritable fervor quan feia referència a les catedrals gòtiques. La invenció de l’arc ogival, afirmava, va ser un esdeveniment singular en la història, que resolia un problema tècnic (com construir esglésies més altes) mitjançant una solució que era, al mateix temps, d’una bellesa sublim.

Poc després de llegir el llibre de Pevsner, el diari on treballava em va enviar a la ciutat de Peterborough, a East Anglia. Ja no recordo quina notícia hi havia d’anar a cobrir, però mai no oblidaré el que vaig fer un cop enllestit l’article. Havia d’esperar aproximadament una hora per agafar el tren de tornada a Londres i, recordant les descripcions fascinants i apassionades de Pevsner sobre l’arquitectura medieval, vaig anar a visitar la catedral de Peterborough.

Va ser un d’aquells moments reveladors.

La façana occidental de la catedral de Peterborough té tres arcs gòtics enormes, que semblen portes per a gegants. L’interior és més antic que la façana, i una sèrie d’arcs de mig punt en una processó majestuosa delimita la nau lateral. Com totes les esglésies grans, és alhora tranquil·la i bonica. Però jo hi vaig percebre alguna cosa més que això. Gràcies al llibre de Pevsner, vaig intuir l’esforç que havia requerit aquella obra. Coneixia els esforços de la humanitat per construir esglésies cada cop més altes i precioses. Comprenia el lloc d’aquell edifici en la història, en la meva història.

La catedral de Peterborough em va encisar.

A partir d’aquell moment, visitar catedrals es va convertir en un dels meus passatemps. Cada tants mesos viatjava a alguna ciutat antiga d’Anglaterra, m’allotjava en un hotel i n’estudiava l’església. Fou així com vaig conèixer les catedrals de Canterbury, Salisbury, Winchester, Gloucester i Lincoln, totes i cadascuna d’elles una peça única, amb una història apassionant per explicar. La majoria de la gent dedica una o dues hores a una catedral; jo, en canvi, prefereixo recórrer-la durant un parell de dies.

Les pedres mateixes revelen la història de la seva construcció: interrupcions i inicis, danys i reconstruccions, ampliacions en èpoques de prosperitat, i homenatges en forma de vitralls als homes rics que, en general, costejaven les factures. La situació de l’església al poble explica una altra història. La catedral de Lincoln es troba just davant del castell: els poders religiós i militar cara a cara. Entorn de la de Winchester s’estén una quadrícula ordenada de carrers, traçada per un bisbe medieval amb ínfules d’urbanista. La de Salisbury es va traslladar, al segle XIII, d’un emplaçament defensiu dalt d’un turó (on es veuen encara les ruïnes de la catedral vella) fins a un pla espaiós com a senyal que havia arribat una pau permanent.

Però no parava d’assaltar-me un dubte: per què es van construir aquelles esglésies?

Hi ha respostes senzilles (per glorificar Déu, per satisfer la vanitat dels bisbes, etc.), però jo no en tenia prou. Els constructors no tenien la maquinària adequada, desconeixien el càlcul d’estructures i eren pobres: el príncep més ric vivia pitjor que un reclús en una presó d’avui dia, per posar un exemple. Malgrat això, van aconseguir erigir els edificis més bonics que s’han fet mai, i els van construir tan bé que cents d’anys més tard encara continuen en peu perquè nosaltres els estudiem i admirem.

Vaig endinsar-me en lectures sobre aquestes esglésies, però trobava els llibres poc convincents. Hi veia molta xerrameca estètica sobre les façanes, però gairebé res respecte de la part viva de les construccions. Finalment, vaig descobrir The Cathedral Builders de Jean Gimpel. Gimpel, l’ovella negra d’una família francesa de marxants, es va impacientar tant com jo quan llegia sobre l’«eficàcia» estètica d’un trifori. El seu llibre parlava de la gent real que vivia en casetes miserables i que, no obstant això, va aixecar aquells edificis fabulosos. Gimpel va examinar els llibres de comptes dels monestirs i es va interessar per la identitat dels constructors i la seva remuneració. Va ser el primer a advertir, per exemple, que una minoria digna de menció eren les dones. L’Església medieval era sexista, però les dones també van contribuir a la construcció de les catedrals.

Gràcies a una altra obra de Gimpel, The Medieval Machine, vaig tenir coneixement que l’edat mitjana va ser una època d’innovació tecnològica ràpida durant la qual s’aprofitava l’energia dels molins d’aigua per a diversos usos industrials. No vaig tardar a sentir interès per la vida medieval en general. I vaig començar a forjar-me una idea dels motius que van impulsar la gent de l’edat mitjana a veure la construcció de catedrals com una cosa lògica i normal.

L’explicació no és pas senzilla. En certa manera, és com intentar entendre per què l’home del segle XX destina unes sumes tan altes de diners a explorar l’espai exterior. En tots dos casos intervé tota una xarxa d’influències: curiositat científica, interessos comercials, rivalitats polítiques i les aspiracions espirituals d’una humanitat lligada a aquest món. I vaig tenir la impressió que existia una sola manera de traçar l’esquema d’aquella xarxa: escriure una novel·la.

En algun moment del 1976 vaig escriure les línies generals i uns quatre capítols de la novel·la. La vaig enviar al meu agent, l’Al Zuckerman, que em va contestar en una carta: «Has creat un tapís. Et cal una sèrie de melodrames enllaçats».

Mirant enrere, comprenc que a l’edat de vint-i-set anys no era capaç d’escriure una novel·la d’aquelles característiques. Era com si un aprenent d’aquarel·lista projectés un oli de grans proporcions. Per abordar el tema com mereixia, el llibre havia de ser molt extens, abastar un període de diverses dècades i donar vida al complex marc de l’Europa medieval. En aquell moment, jo escrivia llibres molt menys ambiciosos, i així i tot encara no dominava l’ofici.

Vaig deixar estar el llibre sobre la catedral i se’m va ocórrer una altra idea, un thriller sobre un espia alemany en territori anglès durant la guerra. Afortunadament, aquell projecte sí que era al meu abast, i amb el títol Storm Island es va convertir en el meu primer best-seller.

La dècada següent vaig escriure thrillers, però vaig continuar visitant catedrals, i la idea de la novel·la sobre una catedral mai no va arribar a desfer-se del tot. La vaig ressuscitar el gener del 1986, després d’acabar el meu sisè thriller, Lie Down with Lions.

Els meus editors es van posar nerviosos. Volien una altra història d’espies. Els meus amics tampoc no les tenien totes. No sóc la mena d’autor capaç d’eludir un fracàs emparant-me en la idea que el llibre era bo, però que els lectors no havien estat a l’altura. Escric per entretenir, i em complau. Un fracàs m’enfonsaria. Ningú no va intentar dissuadir-me’n, però molts van manifestar-hi reserves.

Malgrat tot, no volia escriure un llibre «difícil». Escriuria una història d’aventures amb personatges pintorescos que fossin ambiciosos, perversos, atractius, heroics i intel·ligents. Volia lectors corrents, tan fascinats com jo per l’aspecte romàntic de les catedrals medievals.

En aquell temps, ja havia desenvolupat el mètode de treball que continuo fent servir avui en dia. Faig un esquema de l’argument que inclou el que passarà a cada capítol i un esbós mínim dels personatges. Però aquell llibre no era com els altres. El principi no em va causar problemes, però a mesura que l’argument avançava dècada a dècada, i que els personatges passaven de la joventut a la maduresa, trobava més dificultats per inventar nous girs i incidents en les seves vides. Vaig descobrir que un llibre extens és un repte molt més gran que no pas tres de curts.

L’heroi de la història havia de ser un religiós o alguna cosa així. No era fàcil. Em costaria interessar-me per un personatge preocupat excessivament per l’altra vida (com costaria també a molts lectors). Per tal que el prior Philip despertés més simpatia, el vaig dotar d’una fe molt pràctica i realista, un interès per les ànimes de la gent aquí a la terra i no sols al cel.

La sexualitat d’en Philip era un altre problema. Teòricament, a l’edat mitjana tots els monjos i sacerdots eren cèlibes. El recurs obvi hauria estat mostrar un home debatent-se en una lluita terrible amb la luxúria. Però no vaig aconseguir entusiasmar-me amb aquest tema. Em vaig formar als anys seixanta, i m’inclino sempre de la banda dels que afronten la temptació caient-hi. Finalment, el vaig presentar com una d’aquelles poques persones per a qui el sexe no té gaire importància. És l’únic dels meus personatges que suporta el celibat amb alegria.

Em vaig posar en contacte amb Jean Gimpel, que m’havia servit d’inspiració feia una dècada, i per a sorpresa meva, vaig descobrir que vivia no només a Londres sinó al mateix carrer que jo. Vaig contractar els seus serveis com a assessor i ens vam fer amics i contrincants de tenis de taula fins que es va morir.

El març de l’any següent, 1987, feia dos anys que treballava en la novel·la i només en tenia un esquema incomplet i uns quants capítols. No podia dedicar la resta de la vida a aquell llibre. Però què havia de fer? Podia deixar-lo i escriure un altre thriller. O podia treballar amb més afany. En aquelles dates escrivia de dilluns a dissabte i el diumenge responia cartes. Vaig augmentar el rendiment d’una manera espectacular, en part pel dia extra, però sobretot per la intensitat amb què treballava.

El problema del final del llibre, que no havia esbossat, es va resoldre mitjançant una inspiració sobtada quan se’m va ocórrer involucrar-hi els personatges principals en el famós assassinat de Thomas Becket.

Si no ho recordo malament, vaig acabar el primer esborrany a mitjans d’aquell any. Una mescla d’entusiasme i impaciència em va impulsar a treballar en la revisió encara amb més dedicació, i vaig començar a treballar els set dies de la setmana. Vaig descuidar del tot la correspondència, però vaig acabar el llibre el març del 1989, tres anys i tres mesos després d’haver-lo iniciat.

Estava esgotat, però content. Tenia la sensació d’haver escrit una cosa especial, no un simple best-seller més, sinó potser una gran novel·la popular.

Poca gent hi va estar d’acord.

La meva editorial dels Estats Units per a tapa dura, William Morrow & Co, va imprimir-ne, aproximadament, el mateix nombre d’exemplars que de Lie Down with Lions, i quan en van vendre la mateixa quantitat, ja van quedar satisfets. Els meus editors londinencs van mostrar-hi més interès, i Els pilars de la Terra es va vendre millor que els meus llibres anteriors. Però entre els editors d’arreu del món, la reacció inicial va ser un sospir d’alleujament davant del fet que en Follett hagués conclòs aquell projecte desassenyat i n’hagués sortit indemne. El llibre no va guanyar ni un premi, ni va arribar tan sols a ser-ne finalista de cap. Uns quants crítics el van elogiar encaridament, però la majoria només va mostrar indiferència. Es va convertir en el número u en vendes a Itàlia, on els lectors tenen sempre una actitud favorable envers mi. L’edició en rústica va ocupar la primera posició a les llistes de vendes britàniques durant una setmana.

Vaig començar a pensar que m’havia equivocat. Potser el llibre només era una lectura amena com tantes altres obres, bo però no extraordinari.

No obstant això, hi va haver una persona que va creure ferventment que es tractava d’un llibre especial. El meu editor alemany, Walter Fritzsche, de Gustav Lübbe Verlag, somniava des de feia temps a publicar una novel·la sobre la construcció d’una catedral. Fins i tot havia comentat la idea a alguns dels seus autors alemanys, sense arribar a cap resultat. Així que es va entusiasmar amb el que estava escrivint, i quan per fi en va rebre el manuscrit, va tenir la sensació que se li havien complert les esperances.

Fins en aquell moment, la meva obra havia gaudit d’un èxit moderat a Alemanya. (Els vilans dels meus llibres eren sovint alemanys, així que no em podia queixar.) L’entusiasme de Fritzsche va ser tan gran que va pensar que Els pilars de la Terra canviaria aquella tendència i que em convertiria en l’escriptor més popular d’Alemanya.

Ni tan sols jo el vaig creure.

Tanmateix, Fritzsche tenia raó.

Lübbe va fer una edició excel·lent del llibre. Va contractar un artista jove, Achim Kiel, per a la portada, però ell va insistir a dissenyar tot el llibre, com si fos un objecte, i Lübbe va tenir el valor d’acceptar la seva proposta. Kiel cobrava uns honoraris considerables, però va aconseguir transmetre al comprador la sensació de Fritzsche que el llibre era especial. (Kiel va continuar encarregant-se de les meves edicions alemanyes durant anys, i va crear una imatge que després Lübbe va emprar diverses vegades.)

Em vaig adonar que els lectors veien el llibre com una cosa especial quan Lübbe va preparar un anunci per celebrar els cent mil exemplars venuts. Fins llavors mai no s’havia arribat a una xifra de vendes així amb un llibre de tapa dura, només als Estats Units (que té una població cinc vegades més gran que Alemanya).

Al cap de dos anys, Els pilars de la Terra va començar a aparèixer a les llistes de best-sellers de durada més llarga, i havia entrat unes vuitanta vegades a la llista alemanya de llibres més venuts. Amb el pas del temps es va integrar a la llista de manera permanent. (Fins avui ha aparegut més de tres-centes vegades a la llista setmanal.)

Un dia em vaig dedicar a comprovar el full de liquidació dels drets del llibre, enviat per la New American Library, l’editorial responsable de les meves edicions en rústica per als Estats Units. Aquests fulls estan concebuts per evitar que l’autor sàpiga què passa realment amb el seu llibre, però després de perseverar durant dècades he après a interpretar-los. I vaig descobrir que es venien a l’entorn de cinquanta mil exemplars d’Els pilars de la Terra semestralment. De Storm Island, en canvi, se’n venien uns vint-i-cinc mil exemplars, com la majoria dels meus altres llibres.

Vaig comprovar les vendes al Regne Unit i vaig veure que s’hi mantenia la mateixa proporció: Els pilars de la Terra venia més o menys el doble.

Vaig notar que, en les seves cartes, els meus admiradors mencionaven Els pilars de la Terra més qualsevol altre llibre. Firmant exemplars a les llibreries, vaig trobar que cada cop hi havia més lectors per als quals Els pilars de la Terra era la seva novel·la preferida. Molta gent em va demanar que n’escrigués una segona part. (Algun dia ho faré.) Alguns afirmaven que era el millor llibre que havien llegit, un afalac que no havia rebut per cap altre títol. Una agència de viatges anglesa se’m va adreçar per plantejar-me la creació d’una festivitat dels «Pilars de la Terra». Començava a semblar un llibre de culte.

Finalment, vaig comprendre què passava. Era un d’aquells llibres en què el boca a boca hi fa molt. Se sap que en el món editorial la millor publicitat és la que no es pot comprar: la recomanació personal d’un lector a un altre. Aquell era el motiu de les vendes d’Els pilars de la Terra. I ho has aconseguit tu, estimat lector. Editora, agents, crítics i els que atorguen premis literaris van passar per alt, en general, aquest llibre, però tu no. Tu et vas adonar que era diferent i especial, i ho vas comunicar als teus amics, i al final, va córrer la veu.

I és així com va anar tot. Semblava el llibre menys adequat; jo semblava l’autor menys adequat, i vaig estar a punt de no escriure’l. Tot i això, és el meu millor llibre, i tu l’has honorat amb la teva lectura.

T’ho agraeixo.

KEN FOLLETT

Stevenage, Hertforshire, gener del 1999

imagen

La nit del 25 de novembre de 1120, el White Ship va salpar cap a Anglaterra i va naufragar tan bon punt va sortir de Barfleur. Tots els passatgers van morir, tret d’un... El vaixell era l’aparell més modern dedicat al transport marítim i estava dotat de tots els avenços coneguts pels armadors de l’època... La transcendència d’aquell naufragi s’explica pel gran nombre de persones eminents que hi havia a bord: a més del fill i hereu del rei, s’hi havien embarcat dos bastards reials, uns quants comtes i barons i bona part de la cort... A conseqüència del naufragi, Enric es va quedar sense un hereu directe, fet que, combinat amb la seva mort, va originar una lluita per la successió i un període d’anarquia.

A. L. POOLE

Del Domesday[1] a la Carta Magna

Pròleg

1123

Els nens van arribar d’hora per a l’execució a la forca.

Encara era fosc quan els tres o quatre primers van sortir d’amagat de les cases rònegues, silenciosos com gats, calçats amb botes de feltre. Una fina capa de neu cobria el poblet com una mà de pintura recent, i les petjades dels nens eren les primeres que espatllaven aquella superfície impol·luta. Van passar pel costat de les amuntegades cabanes de fusta i van fer via pels carrers coberts de fang glaçat fins a la plaça del mercat, on regnava el silenci i on s’alçava la forca.

Els nens menyspreaven tot el que valoraven els grans. Es burlaven de la bellesa i es mofaven de la bondat. Es trencaven de riure quan veien un esguerrat, i si es topaven un animal ferit, l’apedregaven fins que el mataven. Es vantaven de les ferides sofertes, exhibien les cicatrius amb orgull i reservaven una admiració especial per a les mutilacions: un noi sense dit es podia convertir en el rei. Estimaven la violència; podien arribar a recórrer quilòmetres per veure com es vessava una mica de sang, i quan penjaven algú mai no s’ho perdien.

Un dels nens va fer un pipí a la base que aguantava el cadafal. Un altre va pujar els graons, es va encerclar el coll amb les mans i es va deixar caure tot fent una ganyota horripilant que parodiava un escanyament. Els altres van deixar anar crits d’admiració i dos gossos van irrompre a la plaça bordant. Un dels nens més petits va començar a menjar-se una poma, però un dels grans li va clavar un cop de puny al nas i l’hi va prendre. El petit es va desfogar llançant una pedra cantelluda a un dels dos gossos, que va fugir udolant. Llavors, com que no tenien res més a fer, es van asseure al paviment sec de sota la portalada de l’església a esperar que passés alguna cosa.

Darrere els porticons de les sòlides cases de fusta, on vivien els artesans i els comerciants pròspers, es veia vacil·lar la claror de les espelmes: era l’hora en què les minyones i els aprenents encenien la llar de foc, escalfaven l’aigua i començaven a fer la sopa de civada. El color del cel va canviar de negre a grisós. Els vilatans van anar sortint dels portals baixos, embolcallats amb uns abrics gruixuts de llana basta i tremolant de fred, es van dirigir cap al riu a buscar aigua.

Al cap d’una estona, un grup de joves, mossos d’estable, jornalers i aprenents, va aparèixer a la plaça del mercat amb aires de fatxenda. Van fer fora els nens de la portalada de l’església a mastegots i, en acabat, es van repenjar als arcs de pedra tallada i van començar a fer comentaris, amb una suficiència gens natural, sobre el condemnat que estaven a punt de penjar mentre escopien a terra i es refregaven contra els arcs.

Si estava de sort, va explicar un, el coll se li trencaria tan bon punt el pengessin, i seria una mort ràpida, sense patiment; si no, es quedaria penjant, aniria agafant un color morat i es quedaria amb la boca oberta com un peix fora de l’aigua fins que acabés estrangulat. Un altre va assegurar que morir d’aquella manera podia durar tant com el que trigava un home a caminar un quilòmetre, i un tercer va afegir que encara podia ser pitjor, que ell n’havia vist un a qui, abans de morir, el coll se li havia estirat gairebé dos pams.

Les ancianes del poble es van agrupar a l’altre costat de la plaça, tan lluny com van poder d’aquells joves capaços de fer comentaris grollers sobre les seves àvies. Les ancianes sempre es llevaven d’hora, tot i que ja no tenien canalla per cuidar, i eren les primeres a encendre el foc i escombrar la casa. La que portava la veu cantant, la vídua Brewster, una dona robusta, va arribar fent rodar un barril de cervesa amb la facilitat que un nen fa rodar un cèrcol. Abans que pogués destapar-lo, ja hi havia un grapat de clients que esperaven amb gerres i galledes.

L’algutzir del xèrif va obrir la porta principal de la vila per deixar-hi entrar els camperols que vivien extramurs, a les cases construïdes a tocar de la muralla. Alguns portaven ous, llet i mantega fresca per vendre; d’altres venien a comprar cervesa o pa, i n’hi havia que es quedaven drets a la plaça esperant que tingués lloc l’execució.

De tant en tant, els curiosos alçaven el cap com pardals cautelosos per donar una ullada al castell situat al cim del turó que dominava el poble. Podien veure el fum que sortia de la cuina i la brillantor ocasional d’una torxa darrere les espitlleres de la torre de l’homenatge. Llavors, a trenc d’alba, aquell dia que el sol va quedar tapat per uns núvols grisos i espessos, es van obrir les pesants portes de fusta i en va sortir un petit grup de persones. Encapçalava la comitiva el xèrif, que muntava un magnífic corser negre, seguit per un carro tirat per bous que transportava lligat el presoner. Darrere el carro cavalcaven tres homes, i malgrat que en la distància no se’ls podia veure la cara, pels vestits s’endevinava que eren un cavaller, un sacerdot i un monjo. Dos homes d’armes tancaven la comitiva.

Totes aquestes persones havien fet acte de presència al judici presidit pel tribunal del comtat i celebrat el dia abans a la nau de l’església. El sacerdot havia enxampat el lladre in fraganti; el monjo havia identificat el calze de plata que pertanyia al monestir; el cavaller, que era el senyor del lladre, l’havia denunciat com a fugitiu, i el xèrif l’havia condemnat a mort.

Mentre baixaven a poc a poc pel turó, la gent del poble continuava aplegant-se al voltant de la forca. Els últims a arribar-hi van ser els ciutadans més destacats: el carnisser, el forner, dos adobers, dos ferrers, el ganiveter i el fletxer, acompanyats de les seves esposes.

La gent no es comportava com de costum. Normalment, quan es penjava algú, la gent fruïa. El condemnat solia ser un lladre, i la gent odiava els lladres amb la passió de qui havia de suar de valent per guanyar-se el pa. Però aquell lladre era diferent. Ningú no sabia qui era ni d’on venia, i a ells no els havia pres res, perquè havia robat a un monestir que es trobava a uns trenta quilòmetres. A més, el que havia robat era un calze amb incrustacions de pedreria, un objecte d’un valor tan elevat que gairebé era impossible de vendre i la desaparició del qual no perjudicava ningú. Si hagués robat alguna cosa fàcil de vendre, com ara un pernil, un ganivet nou o un bon cinturó, algú n’hauria sortit perjudicat. Però aquella gent no podia odiar un home per un delicte tan absurd. Quan el reu va arribar a la plaça, pocs el van escridassar i xiular i no n’estaven gaire convençuts, i només va ser escarnit i insultat per la canalla.

La majoria dels vilatans no havia assistit al judici, perquè els judicis se celebraven en dies feiners i tothom havia de guanyar-se la vida; per tant, era la primera vegada que veien el lladre. Era força jove, entre vint i trenta anys, d’estatura i constitució normals, però d’aparença estranya. Tenia la pell tan blanca com la neu de les teulades; els ulls, una mica sortints, eren d’un verd extraordinàriament brillant, i tenia els cabells de color de pastanaga. Les noies el van trobar lleig, les velles se’n van compadir i tan sols la canalla se’n va fer un tip de riure.

Tothom coneixia el xèrif, però els altres tres homes que havien condemnat el lladre a aquell destí funest els eren desconeguts. El cavaller, gras i ros, era sens dubte un personatge d’una certa importància, perquè muntava un cavall de guerra, un animal enorme que devia costar el que un fuster guanyava en deu anys. El monjo era molt més gran, d’uns cinquanta anys. Era un home alt i prim, i cavalcava encorbat damunt la sella, com si la vida li fos una càrrega insuportable. Qui impressionava de debò era el sacerdot, un home jove de nas afilat i cabells negres i llisos, que vestia sotana negra i muntava un semental castany. El seu aire era agosarat, i estava alerta, com un gat negre ensumant un cau de rates.

Un dels nens va llançar una escopinada al presoner amb tan bona punteria que el va encertar entre els ulls. El condemnat va deixar anar una maledicció i es va abalançar cap al nen, però les cordes que el subjectaven al carro el van retenir. L’incident en si no va tenir més transcendència, però va posar de manifest que la llengua que parlava el captiu era el francès normand, la llengua de la noblesa. Era una persona d’alt llinatge o, senzillament, es tractava d’algú que es trobava lluny de casa? Ningú no ho sabia.

El carro es va aturar al costat de la forca. L’algutzir va pujar a la plataforma del carro amb el dogal a les mans. El presoner va començar a bellugar-se amb violència. Els nens el van començar a atabalar amb crits: els hauria decebut que el presoner s’estigués tranquil. Les cordes que li havien lligat als canells i als turmells li impedien de moure’s, però sacsejava el cap amb brusquedat, mirant de treure’s el dogal. Finalment, l’algutzir, un home corpulent, va retrocedir i li va clavar un cop de puny a la panxa. El presoner es va doblegar cap endavant, panteixant, i l’algutzir ho va aprofitar per fer-li passar la corda pel cap, i, tot seguit, estrènyer el nus. En acabat, va saltar a terra i va tibar la corda lligant l’altre cap a un ganxo que hi havia al peu de la forca.

Havia arribat l’hora de la veritat. Si en aquell punt el presoner es debatia, només li serviria per allargar l’agonia.

Els homes d’armes van deslligar-li les cames i el van deixar sol, dret dalt del carro, amb les mans lligades a l’esquena. Es va fer un silenci absolut.

En aquells instants solia produir-se un batibull. O bé a la mare del presoner li sobrevenia un atac i començava a xisclar, o bé l’esposa treia un ganivet i corria cap a la plataforma en un intent desesperat d’alliberar-lo. De vegades, el condemnat invocava el perdó de Déu o imprecava els executors amb unes malediccions que feien glaçar la sang. En aquell moment, els homes d’armes es van col·locar a banda i banda de la forca, a punt per intervenir en cas que es produís algun incident.

I llavors el presoner va començar a cantar.

Tenia una veu alta, de tenor, molt clara. La lletra era en francès, però fins i tot els qui no l’entenien podien endevinar, gràcies al to planyívol de la melodia, que la cançó era trista i que parlava d’algú que es trobava desemparat.

Una alosa, a la xarxa d’un caçador captiva,

va cantar amb una dolcesa mai sentida,

com si aquella melodia entendridora

de volar fos capaç i la xarxa treure fora.

Mentre cantava, mirava fixament algú entre la gentada. A poc a poc, es va fer un espai al voltant de la persona a qui mirava i tothom la va poder veure.

Era una noia d’uns quinze anys. En mirar-la, tothom es va preguntar com era que no s’havien adonat abans de la seva presència. La seva cabellera era llarga i abundant, d’un castany fosc i lluent, li naixia al front i li formava un pic. Tenia les faccions proporcionades i una boca sensual de llavis gruixuts. Les velles van observar que tenia la cintura molt ampla i els pits inflats, i van donar per fet que estava embarassada. Es van imaginar que el condemnat devia ser el pare de la criatura. Però la resta de la gent no havia deixat de mirar-li els ulls. Tenia uns ulls impressionants, d’un color daurat intens, uns ulls tan lluminosos i penetrants que, quan es projectaven sobre algú, aquest sentia que se li ficaven a dins, fins al fons del cor i, tement que li descobrissin algun secret íntim, havia d’apartar la mirada. Anava coberta de parracs i les llàgrimes li queien galtes avall.

El conductor del carro mirava l’algutzir amb expectació i aquest mirava el xèrif, que havia de donar el senyal. El jove sacerdot d’aspecte sinistre, amb impaciència, va donar un cop de colze al xèrif, però l’home no es va immutar. Va deixar que el lladre continués cantant. Es va produir un silenci glacial mentre la veu magnífica de l’home lleig barrava el pas a la mort.

Al capvespre, el caçador la presa collí,

l’alosa la llibertat mai més no veié.

Tots els ocells i els homes han de morir,

però les cançons viuen per sempre, potser.

Quan va acabar de cantar, el xèrif va mirar l’algutzir i va assentir amb el cap. Llavors l’algutzir va donar un cop al flanc del bou amb una corda i va cridar: «Arri!». Al mateix temps, el carreter va fer petar el fuet. El bou es va començar a moure i el condemnat va perdre l’equilibri. El carro va avançar i l’home va quedar suspès a l’aire. La corda es va tensar i el coll del lladre es va trencar amb un espetec.

Algú va fer un esgarip, i tothom va mirar la noia.

No era ella qui havia cridat, sinó la dona del ganiveter, que era al seu costat. Però sí que havia estat la noia qui havia provocat el crit. Havia caigut de genolls davant de la forca, amb el braços estirats cap endavant, la posició habitual per llançar una maledicció. La gent, espantada, se n’havia apartat, perquè tothom sabia que les malediccions que profereix la víctima d’una injustícia són especialment efectives, i tenien la sospita que penjar aquell home no havia estat una bona idea. Els nens estaven aterrits.

La noia va mirar fixament, amb els seus ulls daurats, ara hipnòtics, els tres forasters, el cavaller, el monjo i el sacerdot, i va proferir una maledicció, pujant el to de veu a mesura que parlava.

—Us maleeixo. Patireu malalties i penes, fam i dolor. Les vostres cases es consumiran pel foc i els vostres fills moriran penjats a la forca. Els vostres enemics prosperaran. Envellireu entre tristeses i remordiments i morireu turmentats en la infàmia i l’agonia.

Mentre pronunciava les darreres paraules, va agafar un sac que hi havia a terra i en va treure un gall jove. A la mà, hi tenia un ganivet que no se sabia d’on havia sortit, i amb un sol tall va degollar l’animal.

Mentre la sang brollava a raig, la noia va llançar el cos sense cap del gall al sacerdot de cabells negres. No el va tocar, però la sang el va esquitxar, i també al monjo i al cavaller, que eren un a cada costat del sacerdot. Els tres homes es van apartar pel fàstic que els feia, però la sang ja els havia esquitxat, i els havia tacat la roba i la cara.

La noia va girar cua i va fugir.

La gent s’apartava per deixar-la passar i es reagrupava tot seguit. La confusió era enorme. Al final, el xèrif, furiós, va ordenar als seus homes que l’empaitessin. Aquests van començar a apartar homes, dones i criatures a empentes, però van perdre de vista la noia en un tancar i obrir d’ulls i el xèrif va saber que ja no l’atraparia per molt que s’hi esforcés.

Disgustat, va fer mitja volta. El cavaller, el monjo i el sacerdot no havien vist fugir la noia. Seguien amb la mirada fixa a la forca. El xèrif, encuriosit, va mirar seguir aquella mirada. El lladre mort penjava de la corda; la cara pàl·lida se li estava tornant blavosa. Sota el cos, que es gronxava lleugerament, el gall decapitat, no del tot mort, feia voltes dibuixant un cercle imperfecte sobre la neu tacada de sang.

imagen

imagen

1

I

En una extensa vall, al peu del vessant costerut d’una muntanya i al costat d’un rierol clar i remorejant, en Tom hi construïa una casa.

Els murs ja feien un metre d’alçària i continuaven pujant amb rapidesa. Aquell dia assolel

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta

Información básica sobre Protección de Datos

En Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U , trataremos tus datos personales sólo bajo tu expreso consentimiento para la prestación del servicio solicitado al registrase en nuestra plataforma web y/o para otras finalidades específicas que nos haya autorizado.
La finalidad de este tratamiento es para la gestión del servicio solicitado e informarte sobre nuestros productos, servicios, novedades, sorteos, concursos y eventos. Por nuestra parte nunca se cederán tus datos a terceros, salvo obligación legal.
En cualquier momento puedes contactar con nuestro Delegado de Protección de Datos a través del correo lopd@penguinrandomhouse.com y hacer valer tus derechos de acceso, rectificación, y supresión, así como otros derechos explicados en nuestra política que puede consultar en el siguiente enlace