Loading...

FOC I SANG (CANçó DE GEL I FOC)

George R.R. Martin   Doug Wheatley  

0


Fragmento

La Conquesta d’Aegon

Els mestres de la Ciutadella que tenen cura de les històries de Westeros han emprat la Conquesta d’Aegon com a punt de referència durant els darrers tres-cents anys. Els naixements, les morts, les batalles i altres esdeveniments es daten com a dC (després de la Conquesta) o aC (abans de la Conquesta).

Els veritables erudits saben que aquesta datació no és gens precisa. La conquesta dels set regnes per part d’Aegon Targaryen no va tenir lloc en un sol dia. Van passar més de dos anys entre el desembarcament de l’Aegon i la seva coronació a Antiga... i fins i tot llavors la Conquesta va quedar incompleta, atès que Dorne restava sense sotmetre. Els intents esporàdics per incorporar els dornesos al reialme van continuar durant tot el regnat del rei Aegon i durant bona part dels regnats dels seus fills, cosa que fa impossible establir una data concreta per al final de les Guerres de Conquesta.

Fins i tot la data del seu inici ha estat objecte d’algunes interpretacions errònies. Molts donen per fet, equivocadament, que el regnat del rei Aegon I Targaryen va començar el dia que va desembarcar a la boca de l’Aigüesnegres, al peu dels tres turons on amb el temps s’alçaria la ciutat de Port Reial. No és així. El rei i els seus descendents commemoraven el dia del Desembarcament de l’Aegon, però en realitat el Conqueridor fixava l’inici del seu regnat en el dia que va ser coronat i ungit al septe Estrellat d’Antiga pel Septó Suprem de la Fe. Aquesta coronació va tenir lloc dos anys després del Desembarcament de l’Aegon, quan ja feia temps que les tres grans batalles de les Guerres de Conquesta s’havien lliurat i vençut. Així, doncs, es pot observar que, en realitat, la majoria de les conquestes de l’Aegon van tenir lloc els anys 2 i 1 aC, abans de la Conquesta.

Els Targaryen eren de pura sang valyriana, senyors drac d’un antic llinatge. Dotze anys abans de la Maledicció de Valyria (114 aC), Aenar Targaryen va vendre les seves possessions al Feu Franc i les Terres del Llarg Estiu i es va traslladar amb totes les seves esposes, riqueses, esclaus, dracs, germanes i germans, parents i mainada a Rocadrac, una fortalesa als peus d’una muntanya fumejant en una illa desolada del mar Estret.

En el seu moment d’apogeu, Valyria era la ciutat més gran del món conegut, el centre de la civilització. Dins de les seves muralles resplendents, dues vintenes de cases nobles rivals competien pel poder i la glòria a la cort i al consell, amb ascensos i caigudes en una lluita constant pel predomini, subtil i sovint ferotge. Els Targaryen no eren ni de bon tros els més poderosos entre els senyors drac, i els seus rivals van veure la fugida a Rocadrac com un acte de rendició, una covardia. Però la filla donzella de Lord Aenar, la Daenys, que passaria a la posteritat com Daenys la Somiadora, havia anticipat la destrucció de Valyria enmig del foc. I quan la Maledicció es va esdevenir al cap de dotze anys, els Targaryen van ser els únics senyors drac que van sobreviure.

Durant dos segles, Rocadrac havia estat el post avançat més occidental del poder de Valyria. La seva situació, entravessada a la Gargamella, donava als senyors de l’illa el control de la badia d’Aigüesnegres i permetia tant als Targaryen com als seus fidels aliats, els Velaryon de Marcaderiva (una casa menor d’ascendència valyriana), omplir els cofres gràcies al comerç que passava per aquelles aigües. Els vaixells dels Velaryon, juntament amb els d’una altra casa aliada valyriana, els Celtigar de l’illa de l’Urpa, dominaven la part central del mar Estret, alhora que els Targaryen governaven els cels amb els seus dracs.

I, tanmateix, durant la major part dels cent anys que van seguir la Maledicció de Valyria (l’encertadament anomenat Segle de la Sang), la Casa Targaryen va mirar cap a l’est, i no cap a l’oest, i es va interessar molt poc pels afers de Westeros. Gaemon Targaryen, germà i marit de Daenys la Somiadora, va succeir Aenar l’Exiliat com a senyor de Rocadrac, i va ser conegut com Gaemon el Gloriós. Aegon, fill de Gaemon, i la seva filla Elaena van governar junts quan ell va ser mort. Després d’ells, la senyoria va passar al seu fill Maegon, al germà d’aquest, Aerys, i als fills d’Aerys, Aelyx, Baelon i Daemion. L’últim dels tres germans va ser Daemion, a qui el seu fill Aerion va succeir en el govern de Rocadrac.

L’Aegon, que passaria a la història com Aegon el Conqueridor i Aegon el Drac, va néixer a Rocadrac el 27 aC. Era el segon fill, l’únic noi, d’Aerion, senyor de Rocadrac, i Lady Valaena de la Casa Velaryon, que era mig Targaryen per part de mare. L’Aegon tenia dues germanes legítimes: una de més gran, la Visenya, i una de més petita, la Rhaenys. Des de temps molt remots era costum entre els senyors drac de Valyria casar un germà amb una germana, per mantenir la puresa del llinatge, però l’Aegon va prendre per esposes les seves dues germanes. Per tradició, s’hauria esperat que es casés tan sols amb la seva germana gran, la Visenya; la inclusió de la Rhaenys com a segona esposa no era habitual, si bé n’hi havia hagut algun precedent. Corria la brama que l’Aegon s’havia casat amb la Visenya perquè era el seu deure i amb la Rhaenys perquè la desitjava.

Tots tres germans havien demostrat que eren senyors drac abans de casar-se. Dels cinc dracs que havien volat des de Valyria amb Aenar l’Exiliat, només un va sobreviure fins a l’època de l’Aegon: la gran bèstia anomenada Balerion el Terror Negre. Els dracs Vhagar i Meraxes eren més joves, i ja havien sortit de l’ou a Rocadrac.

Un mite molt estès, que se sent explicar sovint entre els ignorants, afirma que Aegon Targaryen no havia posat mai els peus a Westeros fins al dia que va salpar per conquerir-lo, però això no pot ser cert. Anys abans d’emprendre aquella campanya, Lord Aegon havia fet tallar i decorar la Taula Pintada: un enorme tauló de fusta, d’uns cinquanta peus de llargada, tallat amb la forma de Westeros i pintat amb un mapa de tots els boscos, rius, ciutats i castells dels Set Regnes. Era evident que l’interès de l’Aegon per Westeros era molt anterior als esdeveniments que el van portar a la guerra. Així mateix, tenim informacions fiables que ens diuen que l’Aegon i la seva germana Visenya van visitar la Ciutadella d’Antiga quan eren joves, i van caçar amb falcons al Verger convidats per Lord Redwyne. És possible que l’Aegon també hagués visitat Lannisport; en això no hi ha acord entre les fonts.

Quan l’Aegon era jove, Westeros estava dividit en set regnes sempre en conflicte, i rarament hi havia moments en què dos o tres d’aquests regnes no estiguessin en guerra entre ells. El vast nord, fred i pedregós, estava governat pels Stark d’Hivèrnia. Els deserts de Dorne estaven sota el domini dels prínceps de la Casa Martell. A les terres occidentals, riques en or, governaven els Lannister de Roca Casterly, i al fèrtil Domini, els Gardener d’Altjardí. La Vall, els Dits i les Muntanyes de la Lluna pertanyien a la Casa Arryn... però els reis més bel·licosos en temps de l’Aegon eren els dos dels regnes més pròxims a Rocadrac, Harren el Negre i Argilac l’Arrogant.

Des de la seva gran fortalesa a Rompent de Tempestes, els reis de les Tempestes de la Casa Durrandon antigament havien dominat tota la meitat oriental de Westeros, des del cap de la Ira fins a la badia dels Crancs, però feia segles que el seu poder minvava. Els reis del Domini havien anat prenent-los de mica en mica terres de l’oest, els dornesos els havien fet fora del sud, i la pressió de Harren el Negre i els seus homes de ferro els havia expulsat del Trident i les terres al nord de l’Aigüesnegres. El rei Argilac, últim dels Durrandon, havia aturat durant un temps aquest declivi rebutjant una invasió dornesa quan encara era un noi, travessant el mar Estret per unir-se a la gran aliança contra els «tigres» imperialistes de Volantis i matant Garse VII Gardener, rei del Domini, a la batalla de Campdestiu vint anys després. Però l’Argilac s’havia fet gran: la seva famosa cabellera negra s’havia tornat grisa, i la seva força i habilitat amb les armes havien minvat.

Al nord de l’Aigüesnegres, les terres dels rius estaven governades per la mà sanguinària de Harren el Negre de la Casa Hoare, rei de les Illes i els Rius. Harwyn Mà de Ferro, l’avi d’en Harren, era un fill del ferro que havia arrabassat el Trident a l’avi de l’Argilac, l’Arrec, els avantpassats del qual havien derrocat el darrer rei del Riu segles enrere. El pare d’en Harren havia expandit els seus dominis cap a l’est, fins a Vallfosca i Rosby. Quant a en Harren, havia dedicat gran part del seu llarg regnat, de gairebé quaranta anys, a construir un castell gegantí al costat de l’Ull dels Déus, però ara que per fi s’acostava la culminació de Harrenhal, els fills del ferro quedarien lliures per buscar noves conquestes.

No hi havia a Westeros cap rei més temut que Harren el Negre, la crueltat del qual havia esdevingut llegendària arreu dels Set Regnes. I no hi havia a Westeros cap rei que se sentís més amenaçat que Argilac, el rei de les Tempestes, el darrer dels Durrandon, un guerrer que es feia gran i que tenia com a única hereva una filla donzella. I així va ser com el rei Argilac va allargar la mà als Targaryen de Rocadrac: va oferir a Lord Aegon la seva filla en matrimoni, amb totes les terres a l’est de l’Ull dels Déus des del Trident fins a l’Aigüesnegres com a dot.

Aegon Targaryen va rebutjar amb menyspreu la proposta del rei de les Tempestes. Tenia dues esposes, li va fer notar; no en necessitava una tercera. I les terres que li oferien com a dot feia més d’una generació que pertanyien a Harrenhal. No eren de l’Argilac, i per tant no les podia donar. Era evident que el rei de les Tempestes volia instal·lar els Targaryen al llarg de l’Aigüesnegres perquè fessin de protecció entre les terres que li pertanyien i les de Harren el Negre.

El senyor de Rocadrac va respondre amb una altra oferta. Acceptaria les terres que se li oferien com a dot, si l’Argilac li cedia també el Ganxo de Massey i els boscos i les planes al sud de l’Aigüesnegres fins al riu Aiguavolt i la capçalera del Mander. El pacte se segellaria amb el matrimoni de la filla de l’Argilac i Orys Baratheon, amic d’infantesa i campió de Lord Aegon.

Argilac l’Arrogant va rebutjar enrabiat aquests termes. Orys Baratheon era un germanastre bord de Lord Aegon, deien els rumors, i el rei de les Tempestes no pensava deshonrar la seva filla concedint-ne la mà a un bastard. El sol fet de sentir el suggeriment el va enfurismar. L’Argilac va manar que tallessin les mans del missatger de l’Aegon i les hi tornessin dins d’una capsa. «Aquestes són les úniques mans que penso donar al vostre bastard», va escriure.

L’Aegon no li va enviar cap resposta. En canvi, va convocar a Rocadrac els seus amics, banderers i principals aliats. No eren nombrosos. Els Velaryon de Marcaderiva eren vassalls de la Casa Targaryen, com també els Celtigar de l’illa de l’Urpa. Des del Ganxo de Massey van acudir Lord Bar Emmon, de Punta Aguda, i Lord Massey, de Ballaroca, tots dos vassalls de Rompent de Tempestes, però amb lligams més estrets amb Rocadrac. Lord Aegon i les seves germanes es van reunir amb ells, i també van visitar el septe del castell per resar als Set de Westeros, si bé fins aleshores mai no se l’havia tingut per un home religiós.

El setè dia, un núvol de corbs es va envolar de les torres de Rocadrac per portar les paraules de Lord Aegon als Set Regnes de Westeros. Van volar dirigint-se als set reis, a la Ciutadella d’Antiga, a tots els senyors petits i grans. Tots portaven el mateix missatge: des d’aquell dia, a Westeros només hi hauria un rei. Els qui es prostressin davant d’Aegon de la Casa Targaryen conservarien els títols i les terres. Els que empunyessin les armes per enfrontar-s’hi serien derrocats, humiliats i destruïts.

Els relats no es posen d’acord sobre quantes espases van salpar de Rocadrac amb l’Aegon i les seves germanes. Alguns diuen que tres mil; d’altres calculen que tan sols uns centenars. Aquest modest exèrcit dels Targaryen va tocar terra a la desembocadura de l’Aigüesnegres, a la riba nord, on tres turons coberts d’arbres s’alçaven damunt d’un poblet de pescadors.

Durant l’època dels Cent Regnes, molts reis menors havien reclamat el control de la desembocadura del riu, entre ells els reis Darklyn de Vallfosca, els Massey de Ballaroca i els antics reis dels rius, tant si eren del llinatge dels Mudd com dels Fisher, els Bracken, els Blackwood o els Hood. Els tres turons havien estat coronats amb torres o forts en diferents moments, només per acabar enderrocats en una guerra o altra. Ara només en quedaven pedres trencades o ruïnes cobertes de vegetació per donar la benvinguda als Targaryen. Malgrat que la reclamaven tant Rompent de Tempestes com Harrenhal, en aquell moment la boca del riu no tenia defenses, i els castells més pròxims pertanyien a senyors menors sense gaire poder ni capacitat militar, uns senyors que a més tenien pocs motius per estimar el seu senyor feudal, Harren el Negre.

Aegon Targaryen va aixecar ràpidament una palissada de terra i troncs al voltant del turó més alt i va enviar les seves germanes a aconseguir la submissió dels castells més propers. Rosby es va rendir sense lluitar a la Rhaenys i la Meraxes dels ulls daurats. A Stokeworth, uns quants ballesters van llançar dards contra la Visenya, fins que les flames de la Vhagar van calar foc a les teulades de la fortalesa. Aleshores ells també es van rendir.

Els primers que realment van posar a prova el Conqueridor van ser Lord Darklyn de Vallfosca i Lord Mooton d’Estany Donzella, que van unir les seves forces i van marxar cap al sud amb tres mil homes per tal de fer tornar els invasors al mar. L’Aegon va enviar Orys Baratheon a atacar-los durant la marxa, mentre ell se’ls llançava al damunt muntat en el Terror Negre. Tots dos senyors van morir en la batalla desigual que va seguir; posteriorment, el fill de Lord Darklyn i el germà de Lord Mooton van rendir els seus castells i van jurar fidelitat a la Casa Targaryen. En aquell temps,Vallfosca era el principal port de Westeros al mar Estret, i havia esdevingut gran i rica gràcies al tràfic de mercaderies dels seus molls. Visenya Targaryen no va permetre el saqueig de la ciutat, però no va dubtar a reclamar-ne les riqueses, cosa que va incrementar en gran manera el tresor dels conqueridors.

Aquest potser seria el moment adequat per tractar dels caràcters ben diferents d’Aegon Targaryen i les seves germanes i reines.

La Visenya, la més gran de tots tres, tenia més de guerrer que l’Aegon mateix i se sentia tan còmoda amb cotes de malla com amb vestits de seda. Portava l’espasa llarga valyriana Germana Fosca i n’era hàbil en l’ús, atès que s’havia entrenat al costat del seu germà des de la infantesa. Si bé posseïa els cabells com l’or blanc i els ulls porpra de Valyria, la seva era una bellesa dura i austera. Fins i tot els que més l’estimaven trobaven que la Visenya era severa, seriosa i implacable; alguns deien que jugava amb verins i s’interessava per la bruixeria més fosca.

La Rhaenys, la més jove dels tres Targaryen, era tot el contrari de la seva germana: alegre, curiosa, impulsiva, amb tendència a fer volar la imaginació. La Rhaenys no era una guerrera autèntica, sinó una amant de la música, la poesia i la dansa, que va patrocinar molts cantants, titellaires i comediants. Però també es deia que la Rhaenys passava més temps a cavall d’un drac que el seu germà i la seva germana junts, perquè el que més li agradava del món era volar. Una vegada li van sentir dir que abans de morir-se volia travessar volant amb la Meraxes el mar del Sol Ponent per veure què hi havia a les ribes occidentals. Mentre que ningú no va posar mai en dubte la fidelitat de la Visenya al seu germà espòs, la Rhaenys s’envoltava d’homes joves i agraciats i, segons es murmurava, fins i tot en rebia algun al seu dormitori les nits que l’Aegon passava amb la seva germana gran. Però malgrat els rumors, els observadors de la cort no podien deixar d’adonar-se que el rei passava deu nits amb la Rhaenys per cada nit amb la Visenya.

Quant a Aegon Targaryen, curiosament, va ser un personatge tan enigmàtic per als seus contemporanis com per a nosaltres. Armat amb l’espasa d’acer valyrià Focnegre, se’l considerava un dels guerrers més grans del seu temps, però no gaudia gens dels fets d’armes, i mai no va participar en cap justa ni combat cos a cos en un torneig. Muntava Balerion el Terror Negre, però només volava per entrar en combat, o per viatjar ràpidament sobre la terra i el mar. La seva presència imponent atreia els homes a lluitar sota els seus estendards, i tanmateix no tenia amics íntims, tret d’Orys Baratheon, el seu company de joventut. Les dones se sentien atretes per ell, però l’Aegon va ser sempre fidel a les seves germanes. Com a rei, confiava molt en el seu consell privat i en les seves germanes, a les mans dels quals deixava gran part del govern rutinari del regne... però no dubtava a agafar el comandament quan ho considerava necessari. Si bé tractava amb duresa rebels i traïdors, era generós amb els antics enemics que es prostraven davant seu.

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta