Loading...

GREY («CINQUANTA OMBRES» SEGONS EN CHRISTIAN GREY 1)

E.L. James  

0


Fragmento

Dilluns, 9 de maig de 2011

Tinc tres cotxes. Els faig córrer per terra, de pressa. Molt de pressa. Un és vermell. Un altre és verd. L’altre és groc. A mi m’agrada el verd. És el millor. A la mama també li agraden. M’agrada que la mama jugui amb els cotxes i amb mi. El seu preferit és el vermell. Avui està asseguda al sofà mirant a la paret. El cotxe verd vola per la catifa. El cotxe vermell el segueix. Després el groc. Xoquen! Però la mama no ho veu. Ho torno a fer. Xoquen! Però la mama no ho veu. Apunto als seus peus amb el cotxe verd. Però el cotxe verd es fica per sota del sofà. No el puc agafar. Tinc la mà massa gran i l’espai és massa estret. La mama no ho veu. Vull el cotxe verd. Però la mama es queda al sofà mirant a la paret. La mama. El meu cotxe. No em sent. Mama. Li estiro la mà i ella jeu i tanca els ulls. Ara no, cuca. Ara no, diu. El cotxe verd és sota el sofà. Sempre és sota el sofà. El veig. Però no hi arribo. El cotxe verd està ple de borró. Cobert de pols i de brutícia. El vull agafar. Però no hi arribo. No hi arribo mai. He perdut el cotxe verd. L’he perdut. I mai més no hi podré jugar.

Obro els ulls i el somni es va difuminant amb la llum de l’alba. Es pot saber de què anava, això? Intento copsar-ne algun fragment a mesura que es va desdibuixant, però no aconsegueixo pescar-ne cap.

Ho deixo estar. Com gairebé cada matí, surto del llit i trobo la roba de fer esport acabada de rentar a l’habitació de la roba. A fora, el cel grisós amenaça pluja, i avui no tinc humor per mullar-me mentre corro. Pujo al gimnàs, engego el televisor per veure les notícies d’economia del matí i m’enfilo a la cinta ergomètrica.

Repasso mentalment el dia que m’espera. Tinc una pila de reunions, però després he quedat amb el meu entrenador personal per fer una estona d’exercici al meu despatx. En Bastille és un desafiament que sempre s’agraeix.

Potser hauria de trucar a l’Elena?

Sí. Potser. Podríem quedar per sopar a final d’aquesta setmana.

Aturo la cinta, gairebé sense respiració, i baixo a dutxar-me abans de començar una jornada monòtona més.

—Demà —murmuro, i acomiado en Claude Bastille, que és a la porta del meu despatx.

—Ens veurem al golf aquesta setmana, Grey? —En Bastille somriu amb fàcil arrogància perquè sap que té assegurada la victòria al camp de golf.

Me’l miro malhumorat mentre gira cua i se’n va. Les seves paraules de comiat em couen encara més perquè, malgrat els heroics intents que he fet al gimnàs aquest matí, el meu entrenador personal m’ha donat una bona pallissa. En Bastille és l’únic que em pot guanyar, i ara em vol atonyinar un cop més al camp de golf. Detesto el golf, però són tants els negocis que es fan als carrers dels camps de golf que no tinc cap més remei que suportar les seves lliçons, també allà… I, encara que em costi d’admetre-ho, en Bastille ha aconseguit que el meu joc millorés força.

Mentre contemplo la silueta de Seattle, aquell tedi que conec tan bé se’m filtra a la consciència. El meu estat d’ànim és tan anodí i tan gris com el temps que fa avui. Els dies s’encadenen l’un amb l’altre sense res que els distingeixi entre si, i em cal alguna mena de diversió. He estat treballant tot el cap de setmana al despatx i, ara mateix, aquest confinament sostingut dins de les quatre parets de l’oficina em comença a neguitejar. No l’hauria de sentir, aquest desassossec, almenys després d’estar unes quantes hores amb en Bastille, però les coses són com són.

Arrufo el front. La veritat és que l’única cosa que ha aconseguit copsar el meu interès recentment ha estat la decisió d’enviar dos vaixells de càrrega plens al Sudan. Això em fa pensar que la Ros hauria de portar-me les xifres i la logística. Per què punyeta no ve ja d’una vegada? Decidit a esbrinar a què està jugant, dono un cop d’ull a l’agenda i allargo el braç cap al telèfon.

Ostres! Em toca aguantar l’entrevista amb la insistent senyoreta Kavanagh per a la revista estudiantil de la Universitat Estatal de Washington. Per quins set sous vaig haver d’acceptar? Odio les entrevistes. Preguntes estúpides de persones estúpides i mal informades, persones envejoses que proven de gratar en la meva vida privada. I a sobre és una estudiant. Sona el telèfon.

—Sí? —li etzibo a l’Andrea, com si ella en tingués la culpa. Almenys puc mirar d’esbandir de pressa l’entrevista.

—La senyoreta Anastasia Steele s’està esperant, senyor Grey.

—Steele? Esperava la Katherine Kavanagh.

—És la senyoreta Steele qui ha vingut, senyor.

Odio les coses inesperades.

—Que passi.

Vaja, vaja, vaja… La senyoreta Kavanagh no està disponible. Conec el seu pare, l’Eamon, el propietari de Kavanagh Media. Hem fet alguns negocis junts, i sembla un paio sagaç i un ésser humà racional. Aquesta entrevista és un favor que li faig, i que espero cobrar-me més endavant, quan ho trobi oportú. I he d’admetre que sentia una certa curiositat per la filla, per saber si el test s’assembla a l’olla.

Un terrabastall a la porta em fa posar dret d’un bot quan un remolí de cabells castanys, cames i braços pàl·lids i botes marrons irromp al meu despatx… de cap. He de reprimir l’empipament que habitualment em provocaria algú tan maldestre mentre m’afanyo cap a la noia, que ha caigut al terra de quatre grapes. L’agafo per les espatlles i l’ajudo a aixecar-se.

Uns ulls transparents, d’un blau brillant i completament avergonyits, es claven en els meus i em fan parar en sec. Els ulls tenen el color més extraordinari que he vist mai, d’un blau suau ple d’innocència, i per un moment, per un terrible instant, em fa l’efecte que són capaços de veure dins meu. Em sento… desarmat. La idea em resulta torbadora, i la descarto immediatament.

Té la cara petita, i dolça, i s’està enrojolant, com una rosa innocent. Per un moment, penso si tota la pell de la noia serà igualment immaculada, i l’aspecte rosat i càlid que prendria després d’uns quants cops de flagell.

Merda!

Aturo el curs lliure dels meus pensaments, que han seguit una direcció alarmant. En què punyeta penses, Grey? És massa jove. Em mira bocabadada, i faig un esforç per no posar els ulls en blanc. No és més que una cara bonica, i la veritable bellesa és a l’interior. Vull treure-li dels ulls blaus aquesta expressió d’admiració que tan càndidament em dedica.

Grey, comença l’espectacle. Ens divertirem una mica.

—Senyoreta Kavanagh. Sóc en Christian Grey. Es troba bé? Vol seure?

Un altre cop es ruboritza. Una vegada recuperat el control de la situació, l’examino amb més calma. És força atractiva, d’una manera una mica esbojarrada: menuda, pàl·lida, amb una cabellera castanya que amb prou feines pot controlar recollint-se-la en una cua.

Una morena.

Sí que n’és, d’atractiva. Li allargo la mà i mentre, mig quequejant, comença a disculpar-se tota cohibida, ella hi encaixa una mà força més petita. Té la pell freda i suau i, malgrat tot, m’ha sorprès la força amb què m’ha donat la mà.

—La senyoreta Kavanagh no es troba bé, i m’ha enviat a mi. Espero que no li importi, senyor Grey.

Parla en veu baixa, amb una musicalitat dubitativa, i parpelleja erràticament, tot onejant les pestanyes llargues.

Incapaç de dissimular el to sorneguer que em domina en recordar aquella entrada tan poc elegant al despatx, li pregunto com es diu.

—Anastasia Steele. Estudio Literatura Anglesa amb la Kate, bé… la Katherine… vaja… la senyoreta Kavanagh, a la WSU de Vancouver.

Vaja, és d’aquestes noies inquietes, tímides i rates de biblioteca. Ja en té tot l’aspecte: terriblement vestida, amb aquest jersei ample i amorf que li amaga la carcassa menuda i una faldilla marró acampanada. Déu meu, que no té cap sentit de la indumentària? La noia mira amb nerviosisme tots els racons del despatx. «Mira arreu excepte a mi», penso, amb una certa ironia no exempta de diversió.

Com pot ser periodista, una noia així? No té ni rastre de seguretat en si mateixa. Està atabalada, i és una persona dòcil, afable… submisa. Sacsejo el cap, desconcertat per on em porten totes aquestes idees tan poc escaients. Murmuro algun formalisme per demanar-li que segui i, de sobte, m’adono que està avaluant els quadres que tinc al despatx amb mirada experta. Abans que ho pugui evitar, començo a donar-li explicacions:

—D’un artista local. Trouton.

—Són preciosos. Confereix una qualitat extraordinària a objectes ordinaris —em diu en to somiejador, absorta en l’exquisida qualitat artística de les pintures. Té un perfil delicat, amb el nas lleugerament arromangat i els llavis molsuts, i amb el que acaba de dir acaba de descriure exactament el que penso. Transformen l’ordinari en extraordinari. Aguda observació. La senyoreta Steele és intel·ligent.

Entre dents, li expresso la meva coincidència d’idees i veig que, un cop més, el rostre se li enrojola lentament. Assegut al seu davant, miro de posar brida als meus pensaments. Treu de la bossa, massa gran, un full rebregat i una gravadora digital. Déu meu, com es pot ser tan maldestra? Ha fet caure dos cops la gravadora sobre la meva taula de cafè de la Bauhaus. És evident que mai no ha entrevistat ningú abans però, per alguna raó que no arribo a copsar, ho trobo divertit. Normalment, aquesta mena d’ineptitud m’irrita sobre manera, però, avui, m’oculto el somriure rere el dit índex i m’he de reprimir l’impuls de col·locar-li bé la gravadora.

Mentre ella es posa cada cop més nerviosa, se m’acut que podria fer-li millorar la destresa motora amb l’ajut d’un assot dels que utilitzen els genets. Si s’empra adequadament, és capaç de fer quadrar la persona més capriciosa. Aquesta idea involuntària fa que em remogui al sofà. Em mira tímidament i es mossega el llavi inferior, encantadorament molsut.

Ostres, com és possible que no m’hi hagi fixat abans, en aquesta boca?

—Pe… perdó. No hi estic acostumada.

No cal que m’ho juris, preciosa —penso amb ironia—, però ara mateix m’importa una merda, perquè no et puc treure els ulls de la boca.

—Prengui’s el temps que necessiti, senyoreta Steele.

Necessitaria més temps per reprimir tots aquests pensaments díscols.

Grey, sisplau, deixa ja de pensar aquestes coses!

—Li fa res que gravi les respostes? —em pregunta, amb expressió càndida i expectant.

M’agafen ganes de riure.

—M’ho pregunta després de totes les molèsties que s’ha pres per preparar la gravadora?

Parpelleja, amb els ulls molt oberts i completament desconcertada per un instant, i noto un remordiment gens habitual en mi.

Oh, Grey, deixa de comportar-te com un malparit.

—No, no em fa res —murmuro. No em vull sentir responsable d’aquella mirada.

—Li va explicar la Kate, perdó, la senyoreta Kavanagh, on havia de sortir, l’entrevista?

—Sí. La volen publicar a l’exemplar del diari dels estudiants que sortirà amb motiu de la graduació, perquè aquest any m’encarregaré de lliurar els títols durant la cerimònia.

Per quins set sous em vaig comprometre a fer-ho. No ho sé. En Sam, del Departament de Relacions Públiques, em va dir que el Departament de Ciències Mediambientals de Vancouver necessita la publicitat per atraure nou finançament que estigui a l’alçada de la contribució que jo mateix hi he fet, i en Sam és capaç de qualsevol cosa per aconseguir l’atenció dels mitjans.

La senyoreta Steele pestanyeja un cop més, amb aquells enormes ulls blaus, i sembla com si estigués sorpresa. Vaja, el seu gest és recriminatori. És que no se n’ha informat abans de fer aquesta entrevista? És… molt molest, això. No m’ho esperava en absolut, ni d’ella ni de ningú a qui hagi accedit a dedicar el meu temps.

—Perfecte. Tinc algunes preguntes, senyor Grey.

S’amaga un floc de cabells darrere de l’orella, i em distreu del meu empipament.

—Ja m’ho pensava —replico secament. La farem sentir incòmoda. I, complaentment, la senyoreta Steele sembla que es vulgui morir de vergonya. Després, es redreça i posa les espatlles rectes. S’inclina cap a la gravadora, pitja el botó de gravació i, amb gest seriós, repassa les notes que porta escrites en aquell full rebregat.

—És molt jove per haver pogut aixecar un imperi com el seu. A què es deu el seu èxit?

Estic segur que ho sap fer millor. Quina pregunta més poc interessant, sense cap traça d’originalitat. Absolutament decebedor! Li deixo anar mecànicament la resposta habitual sobre el fet que tinc un equip de persones excepcional que treballen per a mi, persones en qui confio, en la mesura que es pot dir que confiï en algú, i que pago bé, bla, bla, bla… Però, senyoreta Steele, la veritat és que sóc un maleït geni a la meva feina. Per a mi, tot és bufar i fer ampolles. Comprar empreses en dificultats, mal gestionades, i redreçar-les o, si realment estan arruïnades, desposseir-les dels actius per vendre’ls al millor postor. És senzillament qüestió d’entendre la diferència entre les dues situacions i, invariablement, això depèn de qui hagi estat al capdavant de l’empresa. Per tenir èxit als negocis, el que calen són persones competents, i jo sé jutjar les persones millor que la majoria de la gent.

—Potser només ha tingut sort —em diu en veu baixa.

Sort? La pell se m’esborrona d’indignació. Sort? Aquí, la maleïda sort no té res a veure, senyoreta Steele. Sembla una noia modesta i poc agressiva però… aquesta pregunta? Mai ningú no m’ha preguntat si havia estat qüestió de sort. És qüestió de treballar intensament, escollir bé la gent, vigilar-la de prop, endevinar-ne les intencions, si cal. I, si algú no fa bé la feina, acomiadar-lo sense cap mena de pietat. És això el que faig, i ho faig molt bé. No té res a veure amb la sort, merda! Tot fent ostentació de la meva erudició, li cito les paraules d’Andrew Carnegie, el meu empresari preferit.

—Vostè sembla un maniàtic del control —em diu, i fa l’efecte que parla seriosament.

Quins nassos! Potser, amb aquesta mirada astuta, és capaç de veure dins del meu interior.

Control és el meu segon nom, reina.

La miro fixament, provant d’intimidar-la.

—Bé, exerceixo el control sobre totes les coses, senyoreta Steele. —I també m’agradaria practicar-lo sobre vostè, aquí i ara mateix.

Un cop més, es ruboritza d’aquella manera tan atractiva i es mossega el llavi inferior. Continuo divagant per mirar d’evitar de pensar en els seus llavis.

—A més, pots obtenir un poder immens si t’autoconvences que els somnis secrets que et diuen que vas néixer per controlar les coses són certs.

—Vostè té la sensació de tenir un poder immens? —em pregunta, sense cap agressivitat, amb to tranquil·litzador, però aixeca lleument la seva delicada cella amb una certa expressió de censura als ulls. M’està assetjant deliberadament? Són les preguntes, l’actitud o el fet que la trobi atractiva, el que tant m’emprenya? Cada vegada estic més indignat.

—Tinc més de quaranta mil empleats, senyoreta Steele. Això em dóna una certa sensació de responsabilitat… poder, si en vol dir així. Si decidís que ja no m’interessa el sector de les telecomunicacions i ho vengués tot, prop de vint mil persones haurien de fer mans i mànigues per pagar la hipoteca al cap de poc més d’un mes.

La resposta la deixa bocabadada. Això és el que ha de ser. Xucla-me-la, senyoreta Steele! Sen

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta