Loading...

HISTòRIA D'UN CANALLA

Julia Navarro  

0


Fragmento

 

M’estic morint. No, no tinc cap malaltia terminal, i els metges no m’han pas desnonat. L’última vegada que em van visitar va ser per dir-me que em trobaven bé, sobretot després de l’infart i de l’operació per canviar-me les vàlvules del cor. Això sí, tinc el sucre i el colesterol una mica alts, i la tensió al límit, però diuen que no és res que no es pugui arreglar amb unes quantes pastilles cada dia, fent dieta i prescindint del tabac i l’alcohol.

—Camini, camini, que li convé molt. És la millor medecina. Ja voldria molta gent tenir el seu aspecte —em va dir el doctor per intentar animar-me.

Però no li vaig dir res. Què en trauria? Jo sé que m’estic morint, més enllà dels resultats de les anàlisis de sang o del cardiograma. Que com ho sé? Ho sé perquè em miro al mirall cada matí i observo les taques marronoses que m’han sortit per tot el cos. Semblen pigues, però en realitat són el senyal que la pell es mor. No hi ha ni un centímetre de l’epidermis que no hagi perdut elasticitat.

Em miro les mans i què hi veig? Uns fils blaus que es transparenten sota la pell. Els mateixos fils blaus que recorren les cames. Són les venes que adquireixen la rigidesa de la pedra.

«Fas més goig ara que quan tenies vint anys», sento que em diuen alguns hipòcrites. Menteixen. Sobretot les dones. L’única cosa que fa goig entre el que tinc és el compte corrent i figurar a la llista de Who’s Who.

Ja fa temps que vaig descobrir que els altres no et veuen tal com ets sinó segons el que tens o representes. Aquests mateixos cabells blancs, aquesta mateixa pell grisenca, s’ho mirarien tot amb indiferència si jo fos un d’aquests éssers anònims que et trobes en qualsevol racó de món.

Quant temps em queda de vida? Un dia, una setmana, cinc, sis, deu anys… Qui sap si demà em despertaré amb una fiblada de dolor al pit, o si em trobaré un bony mentre em dutxi, o si em marejaré i perdré el coneixement. Llavors el mateix metge afalagador em dirà que tinc càncer de pulmó, de pàncrees o del que sigui. O potser em dirà que el meu cor cansat torna a fallar i necessita una vàlvula nova. Qualsevol cosa per justificar que de la nit al dia la mort em planti cara.

Però a mi no em cal que em surti un bony, ni marejar-me, ni que em bategui el cor a tota brida. Jo sé que m’estic morint perquè he arribat a aquella edat en què no s’hi val a enganyar-se, i intueixes que comences a viure en temps de descompte.

Aquesta nit la mort em ronda pel cap, i he començat a pensar com serà l’últim minut de la meva vida. Em fa por que sigui al llit d’un hospital i que no pugui decidir la pròpia existència. M’imagino incapaç de moure’m i potser de parlar, comunicant-me només amb gestos o amb la mirada i que ningú no em pugui entendre ni compartir el meu patiment.

No escollim on ni quan naixem, però si més no hauríem de poder decidir com afrontem l’últim minut de la nostra vida. Tanmateix, fins i tot això se’ns nega.

Com que sé que ha arribat el moment en què la mort se’m presentarà, intento fer-me una idea de com rebre-la, com esquivar-la durant un temps, però sobretot com iniciar el camí cap a la no-existència.

Per això, aquesta nit, mentre espero la visita traïdora, m’assalten els records del que he viscut i em deixen un regust amargant com la fel.

Sóc un canalla, sí, tota la vida, i no aconsegueixo penedir-me de ser-ho, d’haver-ho estat. Tot i que, si és cert que el temps no existeix, com diuen els físics, hauríem de tenir la possibilitat de recular i viure la vida que haguéssim pogut viure i no hem viscut.

M’equivoco si penso i afirmo que tots canviaríem coses del nostre passat? Que faríem les coses d’una manera ben diferent de com les vam fer? Si poguéssim refer els nostres passos… potser fins i tot jo les faria anar d’una altra manera.

Hi ha qui diu ben fort: «No em penedeixo de res». No m’ho crec. Mal que els pesi, la majoria de les persones tenen consciència. Això no obstant, jo vaig néixer sense, o si més no, mai no l’he trobada, la consciència, tot i que potser aquesta nit truca a la porta. Així i tot, em resisteixo a deixar-la passar, perquè res no pot modificar el que ens turmenta.

Aquesta nit, mentre miro la mort de cara, passo comptes amb el temps viscut. Sé què vaig fer i també sé què hauria hagut de fer.

INFANTESA

1

Devia tenir set o vuit anys i caminava al costat de la dona que ens cuidava, a mi i al meu germà. Crec que era mitja tarda, l’hora que sortíem d’escola. Jo estava de mal humor; la mestra m’havia renyat perquè, segons ella, tenia el cap a tres quarts de quinze i no l’escoltava quan ella explicava no sé què.

El meu germà caminava agafat de la mà de la María, però jo m’estimava més anar al meu ritme. A més, a la María li suaven les mans i em molestava el contacte de la seva mà humida amb la meva.

Jo corria d’un costat a l’altre sense escoltar les queixes de la dona.

—Ho penso dir a la teva mare. Cada dia em fas el mateix, et deixes anar de la mà i a sobre no vols que t’agafi quan hem de creuar el carrer. I no mires si vénen cotxes. Un dia ens en passarà una de grossa.

La María rondinava però jo no li feia gaire cas. Em sabia de memòria aquella rastellera de retrets. Tot d’una em va cridar l’atenció un petit embalum al costat de la vorera. M’hi vaig atansar per veure què era. El vaig bellugar amb el peu i vaig tenir una gran sorpresa en trobar-hi un ocell, un d’aquells pardals que poblen els arbres de la ciutat. Pensava que estava mort i li vaig etzibar una puntada de peu que el va fer caure a la calçada. M’hi vaig atansar encuriosit per veure on havia anat a parar i vaig descobrir que es bellugava molt feixugament, com si deixés anar l’última ranera. Vaig baixar de la vorera i li vaig engegar una segona puntada. El pardal va doblegar el cap.

—Què fas que baixes de la vorera?! Avui sí que ho penso dir a ta mare, n’estic ben tipa!

La María em va engrapar la mà i em va obligar a caminar al seu costat. No em va agradar gens que m’agafés d’una estrebada, i a la mínima distracció li vaig clavar un cop de peu al tou de la cama.

No em penedeixo del cop que vaig donar aquell dia a la María, però no puc oblidar el cos inert del pardal. Vaig ser jo qui li va arrabassar l’últim alè.

—Ets un bèstia! —va exclamar en Jaime amb mirada reprovadora, no sé si per la puntada de peu a la María o per la que li havia etzibat al pardal.

—Tu calla o també rebràs —vaig respondre enfadat.

En Jaime no va contestar. Sabia que a la mínima que badés també hauria d’encaixar una de les meves puntades de peu o fins i tot un cop de puny als ronyons. Jo era dos anys més gran que el meu germà, o sigui que ell sempre estava en desavantatge.

—Ho penso dir a ta mare. És que ja no t’aguanto més… Si continues així no vindré a buscar-te més a l’escola. Ets més dolent que la tinya.

Dolent. Sí, aquest era el retret preferit de la mestra, de la María i fins i tot de la mare.

El pare em renyava, però mai no em qualificava de «dolent». Em coneixia massa bé per aviar-me amb aquella frase absurda d’«ets més dolent que la tinya».

Si pogués tornar enrere… l’escena hauria estat més o menys així:

Jo hauria caminat al costat de la María i en Jaime, i no m’hauria fet res agafar la mà suada de la mainadera. Li hauria d’haver explicat que estava de mal humor per l’escridassada de la mestra, la senyoreta Adeline, i segurament hauria obtingut paraules de consol de la María com ara, «no t’hi capfiquis, tothom es pot distreure, ja veuràs que si demà estàs atent li passarà l’enrabiada».

M’hauria fixat en l’embalum que es bellugava damunt la vorera i hauria demanat a la María que ens hi atanséssim. «Mira… Què és allò? Podem anar a mirar-ho?»

La María hauria remugat: «Deixa-ho estar; va, que tenim pressa…», però hauria acabat accedint-hi. Jo, en adonar-me que era un pardal, l’hauria agafat amb cura. En Jaime l’hauria mirat amb curiositat i hauria exclamat: «Pobrissó!». I tots dos, commoguts, hauríem insistit a la María perquè ens hagués deixat dur el pardal a casa. La mare era infermera i per tant hauria pogut fer alguna cosa per salvar-li la vida. L’hauríem tingut dos o tres dies, i un cop guarit l’hauríem tornat a deixar en llibertat.

 

 

Però la cosa no va anar així i no me’n penedeixo.

Aquella tarda, quan vam arribar a casa, la mare s’estava arreglant per anar a l’hospital. Tenia torn de nit tota la setmana i semblava cansada, potser per això no va fer gaire cabal de les queixes de la María. Amb prou feines si em va esbroncar.

—Quin dia et portaràs bé? Què faré jo si la María perd la paciència i se’n va? Jo he de treballar i sense ella no ho puc fer.

—Doncs busca una altra mainadera —vaig respondre, desafiant.

—Com si fos tan senzill! A més, la María és bona dona. Mira que n’ets, de dolent! No sé pas què n’hem de fer, de tu… Vés a l’habitació a fer els deures. En parlaré amb el pare i ja et castigarà ell. Ara me n’he d’anar.

—Com sempre. Mai no hi ets.

Sabia el que deia, volia fer mal a la mare, que se sentís culpable per no dedicar-nos més temps. Alguna vegada l’havia sentida parlar amb el pare i es culpava de passar més hores a l’hospital que a casa, i si bé el pare la consolava dient-li que el que comptava era l’afecte que ens donava i no el temps que ens dedicava, la mare no deixava de tenir mala consciència. Així que la vaig atacar on més mal li feia.

Ella se’m va quedar mirant i vaig veure en els seus ulls un reflex de tristesa seguit d’un esclat d’ira.

—A l’habitació!

Anant cap a l’habitació vaig aprofitar per etzibar la puntada de peu promesa al meu germà Jaime, que va deixar anar un esgarip i va alertar la mare.

—Què passa ara?

—En Thomas m’ha donat un cop de peu! —es va queixar el meu germà entre llàgrimes.

—María, per favor, encarregui’s dels nens… jo me n’he d’anar… i tu, Thomas, castigat a l’habitació sense sortir, i aquest cap de setmana no et portaré enlloc.

—Tant me fa! A més, no vull estar amb tu. No m’agrades com a mare, no ets com les mares dels meus amics, mai no hi ets.

La mare ni tan sols em va mirar. Va sortir de casa tancant d’una portada. Suposo que era la seva manera de controlar la ràbia i de no clavar-me un mastegot.

Sí, aquella tarda hauria d’haver anat d’una altra manera:

—Mare, mare! Mira, hem trobat un pardalet i està ferit, ens ajudes a curar-lo? —li hauria dit jo mentre el meu germà Jaime s’agafava a les faldilles de la mare.

—Ara tinc pressa, però li donaré un cop d’ull. Aviam… Té la poteta trencada, no és res greu. Busqueu un bastonet prim, amb un llapis dels vostres potser ja fem… Sabeu què? Li embenarem la poteta i d’aquí a quatre dies ja estarà bo i podrà volar. Thomas, demana a la María una capsa de sabates i cotó, l’hi posarem a dins perquè estigui ben calentó.

—Ens podrem quedar el pardal per sempre? —hauria preguntat en Jaime.

—No, la seva mare segur que el busca i deu estar preocupada. A més, els ocells han de ser lliures. Així que es posi bo us acompanyaré on l’heu trobat i el deixarem anar perquè torni al seu niu.

—Gràcies, mare —hauria dit jo, i m’hi hauria atansat per fer-li un petó.

La mare m’hauria amanyagat els cabells i ens hauria dit:

—Sou tan bons nens! Així m’agrada, que us compadiu de qui pateix, encara que només sigui un ocellet.

Sí, hauria d’haver anat així. Però jo em vaig passar la tarda a l’habitació, sense molestar-me a fer els deures, traient totes les joguines de les caixes i escampant-les pertot, tot i saber que la María les hauria d’endreçar, cosa que la fastiguejaria doblement, per la feina extra que li suposava i pel mal d’esquena que tenia.

Quan el pare va arribar, poc abans de l’hora de sopar, la María rondinava.

—Què hi ha, María? Que han fet alguna malifeta, els nens? —va voler saber.

—En Jaime és un sant, senyor, no se’l sent, però en Thomas… és molt dolent, senyor, només pensa a fer enfadar els altres.

—Vinga, María, no n’hi ha per a tant. Hi ha nens més moguts que altres, però això no vol dir que siguin dolents. Aviam, què ha fet en Thomas…?

La María va explicar al pare els incidents de la tarda i ell em va cridar al seu despatx. Com que jo sabia que la María es queixaria de mi, ja havia maquinat la venjança. Mentre ella parlava amb el pare vaig anar a la cuina i vaig abocar tot el saler al brou que la dona estava preparant. Tant sí com no, l’hauria de tornar a fer de cap i de nou.

El pare era advocat. Es corsecava treballant. Se n’anava ben d’hora al matí i no tornava a casa fins al vespre. Era estrany que dinés a casa. Amb tot, mai no li vaig retreure que no passés més estona amb nosaltres. Em feia l’efecte que la seva feina era important i em sentia orgullós d’ell. Sempre vestit elegantment, fins i tot els caps de setmana, quan es treia la corbata. En canvi, la mare, quan es desmaquillava i es posava una bata, em feia la sensació que s’encongia, que es tornava insignificant.

—No t’ha fet pena, el pardal? —em va preguntar el pare.

Vaig dubtar abans de respondre. Sabia que havia de trobar les paraules justes per posar-lo de part meva.

—M’ha semblat que ja era mort i… bé, és que no me n’he adonat, no hi he pensat.

Pensar. Aquesta era la meva excusa. El pare sempre em disculpava al·legant que jo era un nen esbojarrat que no m’aturava a pensar i que per això em ficava en embolics.

—Però has de pensar, Thomas, ja t’ho he dit altres vegades. Si t’hi haguessis fixat bé, hauries pogut salvar el pardal. La mare t’hauria ajudat. I això de donar un cop de peu a la María… no t’ho puc consentir. La María és una dona gran i a la gent gran se l’ha de tractar amb més respecte encara. També li has clavat una altra puntada a en Jaime, no et fa vergonya pegar un nen més petit que tu?

Vaig acotar el cap. Sabent com era el pare segur que estava barrinant quin càstig imposar-me que no em resultés gaire carregós. Finalment, el va trobar.

—Mira, llegiràs un conte que et donaré, que parla d’un noi que no para de fer entremaliadures, però que un dia li passa una cosa que el fa canviar. Quan l’hauràs llegit me’l comentes. Ja veuràs com n’aprens alguna cosa.

—La mare ha dit que aquest cap de setmana no em portareu enlloc —vaig mussitar amb la veu més innocent de totes.

—És normal que la mare s’enfadi. Treballa molt, la pobra, no només a l’hospital, sinó també aquí, a casa, ocupant-se de tots nosaltres. Ja parlaré jo amb ella.

En aquell moment vam sentir el crit de la María

—Mira que n’és de dolent! Ara sí que n’ha fet un gra massa! —deia mentre entrava al despatx del meu pare.

—Però quina una n’ha fet ara? —va preguntar el pare, alarmat.

—Ai, senyor! Ha abocat tot el saler al brou… Jo ja no ho aguanto més! Des de les set del matí que estic en dansa… i ara sant tornem-hi. N’hauré de fer un altre.

Quan la María va sortir del despatx, el pare em va mirar severament.

—No m’agrada això que has fet. La María no es mereix que et portis així amb ella. Li has de demanar perdó. Després vés-te’n a la teva habitació i comença a llegir el conte que t’he dit. A l’hora de sopar l’has d’haver acabat.

La mirada reprovadora del pare em provocava un formigueig empipador a la boca de l’estómac, però, tot i així, no estava disposat a demanar perdó a la María.

L’hi hauria d’haver demanat. M’hauria agradat que la María hagués dit al pare que m’havia portat bé, que havia fet els deures sense remugar i que fins i tot havia ajudat en Jaime.

El pare s’hauria sentit satisfet i m’hauria fet seure a la falda. Segurament m’hauria proposat que llegíssim una estona plegats un d’aquells llibres que desava a la biblioteca i que tractava com si fossin tresors. Jo hauria gaudit d’aquell moment d’intimitat amb el pare, perquè després d’haver dedicat una estona a la lectura, m’hauria preguntat pels meus amics, per la mestra, per les lliçons que havia après. Segurament, com a premi pel meu bon comportament, m’hauria deixat que li preparés la pipa i hauríem fet plans per al cap de setmana. Qui sap si hauria trobat temps per acompanyar-nos, a en Jaime i a mi, a fer un tomb amb bicicleta, o fins i tot a dinar fora amb la mare.

No va passar res de tot això. Me’n vaig anar a l’habitació i vaig etzibar una puntada de peu a un cotxe teledirigit, després vaig seure a terra enmig del caos que jo mateix havia creat. No pensava pas llegir el conte. Tenia una manera d’esquivar amb èxit les preguntes del pare. Llegia unes quantes frases de cada pàgina i després, quan ell em feia les preguntes, jo responia el que amb prou feines havia llegit fingint que estava neguitós. No em feia res enganyar el pare, encara que fos l’única persona per a qui sentia afecte. Així era jo. Així sóc jo.

La senyoreta Adeline era una bona mestra per bé que exigent. Mai no va alçar la veu més del compte i mai no se li va escapar cap calbot. Els meus companys de classe semblava que l’apreciaven, però jo l’odiava tant com a la María. Tota ella em molestava. La cara groguenca, els ulls que semblava que es tornessin més petits quan et mirava com si t’estigués llegint la ment. Duia roba amb aire de monja, sempre vestida amb faldilles i jerseis de tons foscos, les mitges gruixudes, les sabates baixes. Devia tenir uns quaranta anys quan vaig arribar a la seva classe i, segons deien, ja feia vint anys que era a l’escola, on de ben segur es jubilaria.

Sense ser afectuosa, era amable i pacient amb els alumnes, sempre disposada a repetir incansablement la lliçó del dia fins a estar segura que tots havíem entès les seves explicacions.

Jo acostumava a queixar-me de la senyoreta Adeline al pare. Li deia que em tenia mania, que em renyava per qualsevol cosa, que no explicava bé les lliçons. El pare em creia i de tant en tant demanava a la mare que parlés amb la mestra. La resposta de la mare sempre era la mateixa: «Ho faré, però tenint en compte com és en Thomas, si el renya és perquè s’ho mereix. Per suportar el nostre fill s’ha de ser un sant».

Vaig preparar meticulosament la venjança.

Un matí, a l’hora del pati, em vaig donar un cop de cap contra la paret expressament. Em vaig fer mal i de seg

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta