Loading...

HOMENATGE ALS CAIGUTS

Albert Sánchez Piñol  

0


Fragmento

 

Una eternitat ínfima

Devia ser l’estiu del 2006 quan em va trucar l’Antoni Bassas: «M’agradaria que fessis una secció a la ràdio», em va dir. Tothom coneixia en Bassas, el periodista probablement més respectat i popular del país. El programa que dirigia a Catalunya Ràdio, Els matins, era líder d’audiència i, si m’ho permeteu, era molt més que un programa de ràdio: era el despertador del país. Cada matí, a les set en punt, la veu d’en Bassas s’escampava per les ones, i ho feia amb aquell to tan seu: «Bon dia, Catalunya!».

O sigui, que em demanaven una col·laboració. Però de quina mena? «Es tracta que preparis un text molt breu i el llegeixis en directe.» Era una petita secció a Els matins que es deia «La Contraportada», i que consistia en això mateix, que algú llegís un text breu de producció pròpia. Amb un afegit: l’hora en què es llegia «La Contra» era el moment de màxima audiència del programa. Per un motiu ben senzill: s’emetia just quan tothom anava a la feina i mentre feia el trajecte duia la ràdio encesa al cotxe, o l’auricular a l’orella. Unes 750.000 persones tenien la ràdio posada en aquell moment. «La Contra» s’emetia de dilluns a divendres, cada dia era el torn d’un autor diferent, i a mi em van proposar els dijous.

Recordo que en Bassas va insistir en la necessària brevetat del text, que no podia excedir els dos minuts per la simplíssima, demolidora raó que abans i després anava la publicitat. A mi dos minuts em semblaven molt poc, poquíssim. Recordo que ell va riure i va dir: «A la ràdio dos minuts són una eternitat».

Què es pot dir en només dos minuts? La primera resposta a aquesta pregunta era molt simple. En tenia prou de fer com els tertulians de sempre: explicar el que pensava de qualsevol cosa i de qualsevol tema. O sigui, opinar. El meu problema era que odiava els opinadors, si més no els opinadors públics. És més, normalment les meves opinions no m’interessaven ni a mi mateix. Però a l’hora de plantejar «La Contra» tenia una altra opció: si jo era un narrador, i no un opinador, el que havia de fer era narrar. Explicar històries, que era el que sempre havia fet.

El gran problema és que una opinió sempre es pot condensar. Un relat també, però és mes difícil. Una bona història sempre tindrà tres actes: nus, plantejament i desenllaç. I això requereix un cert desplegament narratiu. A la ràdio, dos minuts potser són una eternitat, però en narrativa sempre seran un lapse ínfim. Així que cada setmana, durant dos anys, vaig haver d’afrontar aquest curiós repte: explicar una història, i fer-ho en el breu espai d’una eternitat ínfima.

Com podreu llegir, en la majoria dels articles vaig optar per la no-ficció. No em va costar gens. Sembla increïble que hi pugui haver tantes històries increïbles: un pollastre que sobreviu després que el decapitin; el propietari del terreny on es descobreix el filó d’or més gran de tots els temps i acaba a la ruïna; una noia que cau des de deu mil metres d’altitud i només es trenca un turmell; un rei a qui els seus súbdits executaran quan manifesti la primera xacra física... Recordo que al principi em deia: «Però a qui poden interessar aquest munt d’històries estrafolàries?». M’equivocava radicalment. El matins eren un altaveu extraordinari i aquest és un país divers, i molt, com ho demostra la quantitat de missatges que m’arribaven després de cada «Contra».

Un dels oients que escoltava cada dia Els matins al cotxe, camí de la feina, era Joan Riambau, editor de Rosa dels Vents. Les vicissituds de la vida van fer que ens coneguéssim molts anys després. Encara recordava «La Contra» i em va proposar de fer aquest llibre que re

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta