Loading...

LA CAIGUDA DELS GEGANTS (THE CENTURY 1)

Ken Follett  

0


Fragmento

KEN FOLLETT

LA CAIGUDA DELS GEGANTS

Traducció de

Elisenda Mas

img1

La trilogia The Century combina la dimensió èpica i el drama humà, segell distintiu de les obres de Ken Follett, a una escala mai concebuda fins ara, ni tan sols per ell.

Amb la mateixa habilitat que en les seves novel·les ambientades a l'Edat Mitjana, en The Century segueix els destins entrellaçats de tres generacions de cinc famílies: una gal·lesa, una anglesa, una russa, una alemanya i una altra nord-americana.

La primera novel·la, La caiguda dels gegants, està emmarcada en els esdeveniments crucials de la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa. La següent se centra en la Segona Guerra Mundial, i la tercera, en la Guerra Freda.

The Century narra en essència el segle XX i permet assistir en primera persona a una de les èpoques possiblement més convulses, violentes i determinants de la nostra història.

En record dels meus pares,

Martin i Veenie Follett

Personatges

NORD-AMERICANS

Família Dewar

Senador Cameron Dewar

Ursula Dewar, l’esposa

Gus Dewar, el fill

Família Viàlov

Josif Viàlov, empresari

Lena Viàlov, l’esposa

Olga Viàlov, la filla

Altres

Rosa Hellman, periodista

Chuck Dixon, company d’estudis de Gus

Marga, cantant d’una sala de festes

Nick Forman, lladre

Ilià, goril·la

Theo, goril·la

Norman Niall, comptable deslleial

Brian Hall, dirigent sindical

Personatges històrics reals

Woodrow Wilson, vint-i-vuitè president dels Estats Units

William Jennings Bryan, secretari d’Estat

Joseph Daniels, secretari de l’Armada

ANGLESOS I ESCOCESOS

Família Fitzherbert

Comte de Fitzherbert, anomenat Fitz

Princesa Elizaveta, anomenada Bea, l’esposa

Lady Maud Fitzherbert, la germana

Lady Hermia, anomenada tia Herm, la tia pobra

Duquessa de Sussex, la tia rica

Gelert, gos pastor del Pirineu

Grout, majordom de Fitz

Sanderson, cambrera de Maud

Altres

Mildred Perkins, inquilina d’Ethel

Bernie Leckwith, secretari de la branca d’Aldgate del Partit Laborista Independent

Bing Westhampton, amic de Fitz

Marquès de Lowther, «Lowthie», pretendent rebutjat per Maud

Albert Solman, gestor dels negocis de Fitz

Doctor Greenward, voluntari de la maternitat

Lord Remarc, «Johnny», subsecretari del Ministeri de la Guerra

Coronel Hervey, assessor de sir John French

Tinent Murray, assessor de Fitz

Mannie Litov, propietari del taller de costura

Jock Reid, tresorer del Partit Laborista Independent d’Aldgate

Jayne McCulley, esposa del soldat

Personatges històrics reals

Jordi V, rei de la Gran Bretanya

Maria, la reina

Mansfield Smith-Cumming, anomenat «C», cap del Departament d’Afers Estrangers de l’Oficina de Serveis Secrets (posteriorment MI6)

Sir Edward Grey, parlamentari, secretari d’Afers Estrangers

Sir William Tyrrell, secretari particular de Grey

Frances Stevenson, amant de Lloyd George

Winston Churchill, parlamentari

H. H. Asquith, parlamentari, primer ministre

Sir John French, comandant del Cos Expedicionari Britànic

FRANCESOS

Gini, cambrera

Colonel Dupuys, assessor del general Gallieni

General Lourceau, assessor del general Joffre

Personatges històrics reals

General Joffre, comandant en cap de les forces franceses

General Gallieni, comandant de la guarnició de París

ALEMANYS I AUSTRÍACS

Família Von Ulrich

Otto von Ulrich, diplomàtic

Susanne von Ulrich, l’esposa

Walter von Ulrich, el fill, agregat militar a l’ambaixada alemanya a Londres

Greta von Ulrich, la filla

Graf (comte) Robert von Ulrich, cosí de segon grau de Walter, agregat militar de l’ambaixada austríaca a Londres

Altres

Gottfried von Kessel, agregat cultural de l’ambaixada alemanya a Londres

Monika von der Helbard, la millor amiga de Greta

Personatges històrics reals

Príncep Karl Litxnowski, ambaixador alemany a Londres

Mariscal de camp Paul von Hindenburg

General d’infanteria Erich Ludendorff

Theobald von Bethmann-Hollweg, canceller

Arthur Zimmermann, ministre d’Afers Estrangers

RUSSOS

Família Peixkov

Grigori Peixkov, treballador del metall

Lev Peixkov, encarregat dels cavalls

Maquinària Putílov

Konstantin, encarregat del torn, cap del grup de discussió bolxevic

Isaak, capità de l’equip de futbol

Vària, obrera, mare de Konstantin

Serge Kanin, supervisor de la Secció de Fosa

Comte Maklàkov, director

Altres

Mikhaïl Pinski, agent de policia

Ilià Kozlov, company de Pinski

Nina, cambrera de la princesa Bea

Príncep Andrei, germà de Bea

Katerina, camperola que arriba a la ciutat

Mixka, propietari de bar

Trófim, gàngster

Fiódor, policia corrupte

Spíria, passatger de l’Àngel Gabriel

Iàkov, passatger de l’Àngel Gabriel

Anton, funcionari a l’ambaixada de Rússia a Londres, també espia d’Alemanya

David, soldat jueu

Sergent Gàvrik

Tinent Tomxak

Personatges històrics reals

Vladímir I. Lenin, dirigent del Partit Bolxevic

Lev Trotski

GAL·LESOS

Família Williams

David Williams, «Dai Sindicat», sindicalista

Cara Williams, l’esposa

Ethel Williams, la filla

Billy Williams, el fill

Avi

Família Griffiths

Len Griffiths, ateu i marxista

Senyora Griffiths

Tommy Griffiths, fill de Len, el millor amic de Billy Williams

Família Ponti

Senyora Minnie Ponti

Giuseppe «Joey» Ponti

Giovanni «Johnny» Ponti, el germà petit

Miners

David Crampton, «Dai el Ploramiques»

Harry Hewitt, «el Greixó»

John Jones, «el Botigues»

Dai Chops, «Dai el Costelles»

Pat Pope, «Pat el Papa»

Micky Pope, fill de Pat

«Dai el Ponis», encarregat dels ponis

Bert Morgan

Gestió de la mina

Perceval Jones, president de Celtic Minerals

Maldwyn Morgan, director

Rhys Price, encarregat

Arthur Llewellyn, «el Granellut», oficinista

Personal de Ty Gwyn

Peel, majordom

Senyora Jevons, majordoma

Morrison, lacai

Altres

Dai Muck, sanitari

Sian, dona de Dai el Ponies

La dona de Roley Hughes

La dona de Hywel Jones

Soldat George Barrow, Companyia B

Soldat Robin Mortimer, oficial apartat del servei, Companyia B

Soldat Owen Bevin, Companyia B

Sergent Elijah Jones, «el Profeta», Companyia B

Alferes James Carlton-Smith, Companyia B

Capità Gwyn Evans, Companyia A

Alferes Roland Morgan, Companyia A

Personatges històrics reals

David Lloyd George, parlamentari liberal

PRÒLEG

Iniciació

1

22 de juny de 1911

I

El dia que van coronar el rei Jordi V a l’abadia de Westminster de Londres, Billy Williams va baixar a la mina d’Aberowen, al sud de Gal·les.

El 22 de juny de 1911 Billy feia tretze anys. El va despertar el seu pare. La tècnica del pare per despertar algú era més efectiva que no pas agradable. Li donava copets a la galta seguint un ritme regular, amb fermesa i insistència. Billy tenia el son ben agafat i durant un segon va intentar no fer-ne cas, però els cops continuaven, implacables. Es va enrabiar un moment; després va recordar que s’havia d’aixecar, fins i tot en tenia ganes, i va obrir els ulls i es va incorporar d’una revolada.

—Les quatre —va dir el pare, va sortir de l’habitació i va baixar l’escala fent repicar les botes als graons de fusta.

Aquell dia, Billy havia de començar la seva vida laboral com a aprenent de miner, com havien fet a la seva edat bona part dels homes del poble. Li hauria agradat sentir-se més com un miner. Però estava decidit a no fer el ridícul. David Crampton havia plorat el primer dia a la mina, i encara l’anomenaven Dai el Ploramiques, tot i que ja n’havia fet vint-i-cinc i era el crac de l’equip de rugbi del poble.

Era l’endemà del solstici d’estiu i una llum clara i primerenca entrava per la finestra. Billy es va mirar l’avi, ajagut al seu costat. L’avi sempre tenia els ulls oberts. Estava despert, tant se valia l’hora que s’aixequés Billy; deia que la gent gran no dorm gaire.

Billy va sortir del llit. Anava amb calçotets. Quan feia fred, es ficava al llit amb camisa, però l’estiu era càlid i les nits suaus. Va agafar l’orinal de sota el llit i el va destapar.

No hi veia cap canvi, en la mida del penis; ell en deia la titola. Continuava sent aquella coseta infantil que havia estat sempre. S’havia imaginat que potser creixeria la nit del seu aniversari, o que potser hi veuria sortir a prop algun pèl negre, però va quedar decebut. El seu millor amic, Tommy Griffiths, que havia nascut el mateix dia que ell, era diferent: tenia una veu rogallosa, un borrissol fosc a sobre del llavi superior i una titola com la d’un home. Era humiliant.

Billy feia servir la gibrelleta encarat a la finestra. Tot el que hi veia era la pila d’escòria, una muntanya de rebuig de color gris, residus de la mina de carbó, bàsicament pissarra i gres. Aquest era l’aspecte que tenia el món el segon dia de la Creació, va pensar Billy, abans que Déu no digués: «Que la Terra produeixi la vegetació». Una brisa suau feia voleiar el polsim negre de l’escòria cap a les fileres de cases.

A l’habitació encara hi havia menys coses per mirar. Era una peça de les de darrere, un espai estret on amb prou feines cabia un llit d’una plaça, una calaixera i el vell bagul de l’avi. A la paret, una mostra de brodat que deia:

CREIEU EN

NOSTRE SENYOR JESUCRIST

I US SALVAREU

No hi havia mirall.

Una porta menava a la part de dalt de l’escala; l’altra, a l’habitació del davant, que només tenia aquell accés. L’habitació del davant era gran i hi cabien dos llits. Hi dormien el pare i la mare, i també ho havien hagut de fer les germanes de Billy, anys enrere. La més gran, Ethel, ja se n’havia anat de casa, i les altres tres havien mort, una de xarampió, una altra de tos ferina i la tercera de diftèria. També hi havia hagut un germà gran, que havia compartit llit amb Billy abans de l’arribada de l’avi. Wesley, es deia, i havia mort sota terra atropellat per una vagoneta, un d’aquells contenidors amb rodes que traginaven carbó.

Billy es va posar la camisa. La mateixa que havia portat el dia abans per anar a l’escola. Era dijous i ell només se la canviava els diumenges. Això sí, tenia uns pantalons nous, els primers pantalons llargs, fets d’un cotó gruixut i impermeable que en deien pell de préssec. Eren el símbol de l’entrada al món dels homes, i se’ls va posar, orgullós, aprofitant aquell toc tan masculí de la tela. Després es va posar un cinturó de cuir gruixut i les botes que havia heretat de Wesley, i se’n va anar cap baix.

Gairebé tot l’espai de la casa l’ocupava la saleta, que feia quinze metres quadrats, amb una taula al mig, una llar de foc en un costat i una estora feta a casa sobre el terra de pedra. El pare seia a la taula i llegia un antic exemplar del Daily Mail, amb unes ulleres penjades al pont d’aquell nas llarg i afilat. La mare feia el te. Va deixar anar el bullidor fumejant, va fer un petó al front de Billy i li va dir:

—Com està el meu homenet el dia del seu aniversari?

Billy no va respondre. Allò d’«homenet» el va ferir pel diminutiu, i també perquè ell no era un home. Es va ficar a la recuina, al fons. Va enfonsar un bol metàl·lic al barril d’aigua, es va rentar la cara i les mans, i va llençar la que li va sobrar a la pica plana de pedra. A la llar de foc hi havia un perol, però només es feia servir per al bany de la nit, els dissabtes.

Els havien promès que aviat tindrien aigua corrent; algunes cases de miners ja en tenien. Entre els afortunats hi havia la família de Tommy Griffiths. A Billy li semblava un miracle que cada cop que anava a casa de Tommy pogués omplir un got d’aigua només obrint l’aixeta i que no hagués de traginar una galleda fins a l’aixeta general del carrer. Aquella innovació, però, encara no havia arribat a Wellington Row, on vivien els Williams.

Se’n va tornar a la saleta i va seure a taula. La mare li va posar una bona tassa de te amb llet al davant, amb el sucre i tot. Va tallar un parell de llesques d’un pa fet a casa i va agafar un tros de sagí del rebost que tenien a sota de l’escala. Billy va ajuntar les mans, va tancar els ulls i va dir:

—Gràcies, Senyor, per aquests aliments, amén.

Va fer un glop de te i va escampar el sagí sobre el pa.

El pare se’l va mirar amb aquells ulls tan blaus per damunt del diari.

—Posa’t sal al pa —li va dir—. Allà, sota terra, suaràs.

El pare de Billy era un delegat de la mina, treballava per a la Federació de Miners del Sud de Gal·les, el sindicat més fort del Regne Unit, com deia ell sempre que en tenia ocasió. L’anomenaven Dai Sindicat. Allà hi havia molts Dais, el nom escurçat de David, o de Dafydd, en gal·lès. Billy havia après a l’escola que David era popular a Gal·les perquè era el nom del patró del país, com Patrick a Irlanda. No distingien els Dais pels cognoms —allà pràcticament tothom es deia Jones, Williams, Evans o Morgan—, sinó pels malnoms. Sempre que hi hagués una alternativa per riure-se’n no feien servir el cognom real. Com que Billy es deia William Williams, li deien Billy al quadrat. A les dones, de vegades, els tocava el malnom de l’home, de manera que la mare era la senyora Dai Sindicat.

Mentre Billy menjava la segona llesca va baixar l’avi. Encara que fes bon temps, anava amb jaqueta i armilla. Es va rentar les mans i va seure davant de Billy.

—No facis aquest posat nerviós —li va dir—. Jo vaig baixar a la mina quan en tenia deu. I al meu pare, l’hi va portar el seu a collibè quan en tenia cinc, i treballaven de les sis del matí fins a les set de la tarda. D’octubre a març no veien la llum del sol.

—No estic nerviós —va respondre Billy. Era mentida. Estava mort de por.

Però l’avi era amable, no va insistir. Billy se l’estimava. La mare el tractava com si fos una criatura, el pare era adust i sarcàstic, però l’avi era comprensiu i li parlava com si fos un adult.

—Escolteu això —va fer el pare. Ell mai no hauria comprat el Mail, un diari de dretes, però de vegades portava a casa l’exemplar que li havia deixat algú altre i el llegia en to burleta, menyspreant l’estupidesa i la falsedat dels de dalt de tot—. Critiquen lady Diana Manners perquè ha portat el mateix vestit en dues festes diferents. Van concedir a la filla petita del duc de Rutland el premi al «millor vestit femení» a la festa del Savoy pel model que hi va lluir, amb el cos amb barnilles i escot paraula d’honor, i la faldilla cancan. Li van donar dues-centes cinquanta guinees. —Va deixar el diari a la taula i va comentar—: Cinc anys del teu sou, pel capbaix, Billy. —I va continuar—: Però va fer arrufar les celles dels entesos quan es va posar el mateix vestit a la festa que van fer lord Winterton i F. E. Smith a l’hotel Claridge. Totes les maces piquen, diu el poble. —Va alçar la vista del diari—. Potser que et canviïs de vestit, mare —va afegir—, no fos cas que els entesos arrufessin les celles.

A la mare no la va fer riure, allò. Portava un vestit vell de llana marró, amb pedaços als colzes, tacat sota les aixelles.

—Jo, si tingués dues-centes cinquanta guinees, faria molt més goig que lady Diana Muck —va respondre, amb cert ressentiment.

—És veritat —va dir l’avi—. La Cara sempre havia estat la bonica, com la seva mare. —La mare es deia Cara. L’avi es va girar cap a Billy—. La teva àvia era italiana. Es deia Maria Ferrone. —Billy ja ho sabia, però a l’avi li agradava explicar i tornar a explicar històries familiars—. D’on et penses que ha tret la teva mare aquests cabells negres tan brillants i aquests ulls foscos, preciosos… I la teva germana? La teva padrina era la noia més bonica de Cardiff… i va ser meva! —De sobte va agafar un aire trist—. Quina època, aquella —va dir fluixet.

El pare va arrugar el front amb gest reprovador —tot allò feia pensar en els desitjos de la carn—, però la mare s’havia animat amb les lloances del seu pare i li va servir l’esmorzar somrient.

—Ei, i tant —va fer—. A les meves germanes i a mi, ens tenien per les més boniques. Si tinguéssim diners per a seda i randes, encara demostraríem a aquests ducs qui és més bonica.

Billy va quedar sorprès. Mai no havia vist la seva mare com una dona bonica o lletja, tot i que quan es mudava per anar al centre social el dissabte al vespre feia molt de goig, sobretot quan es posava barret. Suposava que en una altra època podria haver estat una noia bonica, però li costava d’imaginar-s’ho.

—I escolta —va fer l’avi—, que la família del teu padrí no tenia res a envejar a ningú. El meu cunyat era miner, però ho va deixar i va obrir un cafè a Tenby. Això sí que és vida: l’airet del mar i un dia rere l’altre res més a fer sinó cafè i anar comptant diners.

El pare va llegir un altre article.

—Per preparar la coronació, el palau de Buckingham ha editat un llibre d’instruccions de dues-centes vint pàgines. —Va tornar a aixecar la vista del diari—. Explica-ho a la mina, avui, Billy. Els col·legues quedaran tranquils de saber que tot està ben lligat.

A Billy no l’interessava la reialesa. El que li agradava del Mail eren les històries que de vegades publicava sobre un valent jugador de rugbi d’una escola privada que pescava espies alemanys d’aquells tan astuts. Segons el diari, d’espies d’aquells n’hi havia arreu del país, encara que, pel que semblava, a Aberowen no se n’havia vist mai cap, per desgràcia.

Billy es va aixecar.

—Me’n vaig fins allà baix —va fer.

Va sortir per la porta del davant. «Anar allà baix» era un eufemisme familiar: volia dir anar a les comunes, que eren Wellington Row avall. Havien construït un cobert de maons amb un teulat de metall ondulat al damunt d’un gran forat que havien fet a terra. El cobert estava dividit en dos compartiments: un per als homes i un altre per a les dones. A cadascun hi havia dos seients, de manera que hi podien anar de dos en dos. Ningú no sabia per què els que els havien construït ho havien fet així, però tothom en treia el màxim partit. Els homes s’hi asseien mirant endavant sense dir res, però les dones —com sentia sovint Billy— xerraven tranquil·lament. La pudor era asfixiant, ningú no s’hi podia acostumar, això que la sentien cada dia. Billy sempre mirava de respirar tan poc com podia quan hi era, i en sortia mort de ganes d’inspirar. Un tal Dai Muck de tant en tant el buidava amb una pala.

Quan Billy va tornar a casa, va tenir l’alegria de trobar-hi la seva germana Ethel asseguda a taula.

—Per molts anys, Billy! —va exclamar—. He passat a fer-te un petó abans no baixis a la mina.

Ethel tenia divuit anys; a ella sí que la trobava bonica. Aquells cabells de color de caoba amb uns rínxols indomables, els ulls foscos, espurnejants, murris. Potser la mare havia tingut aquell aspecte temps enrere. Ethel duia un vestit negre i una còfia de cotó blanca, de minyona, un uniforme que l’afavoria.

Billy la tenia en un pedestal. A més de bonica, era divertida, llesta i valenta, de vegades fins i tot plantava cara al pare. Parlava amb Billy de coses que ningú més no li hauria explicat, com ara allò de cada mes que les dones anomenaven «la maledicció» o quin havia estat el delicte d’indecència pública que havia obligat el vicari anglicà a anar-se’n d’allà a cuita-corrents. Ethel sempre havia estat la primera de la classe i la seva redacció «El meu poble» havia guanyat el primer premi d’un concurs organitzat pel South Wales Echo, que consistia en un exemplar del The Cassell Atlas of the World History.

La noia va fer un petó a la galta de Billy.

—He dit a la senyora Jevons, la majordoma, que se’ns estava acabant el llustre de les botes i que valia més que n’anés a comprar. —Ethel vivia i treballava a Ty Gwyn, al casal del comte de Fitzherbert, a més d’un quilòmetre muntanya amunt. Va donar a Billy una cosa embolicada amb un drap net—. He robat un tall de pastís per a tu.

—Ostres, gràcies, Eth! —va exclamar Billy, a qui agradaven molt els pastissos.

—Te’l poso a la carmanyola? —va preguntar la mare.

—Sí, sisplau.

La mare va agafar una capsa de llauna de l’armari i hi va ficar el tall de pastís. Va llescar una mica més de pa, el va untar amb sagí, el va salar i va posar les llesques a la carmanyola. Tots els miners tenien una carmanyola d’aquelles de llauna. Si s’hagués endut el menjar embolicat amb un drap, abans de l’hora d’esmorzar ja se l’haurien acabat les rates.

—Quan em portis el primer sou, t’hi posaré un tros de cansalada —va fer la mare.

Al principi, Billy no guanyaria gaire, però, així i tot, seria un gran què per a la família. Rumiava quant es podria quedar i si seria capaç d’estalviar prou per comprar-se una bicicleta, que era el que desitjava més del món.

Ethel va seure a taula.

—Com van les coses allà, al casal? —li va preguntar el pare.

—Pau i tranquil·litat —va respondre ella—. El comte i la princesa van a Londres, a la coronació. —Es va mirar el rellotge de la lleixa de la llar de foc—. S’aixecaran d’un moment a l’altre, han de ser ben d’hora a l’abadia. A ella no li agrada gens, no està acostumada a matinar, però no pot pas fer tard per anar a veure el rei.

L’esposa del comte, Bea, era una princesa russa, una gran dama.

—Es voldran posar a primera fila per no perdre’s res —va fer el pare.

—No, no, no pots pas seure on et dóna la gana —va respondre Ethel—. Han encarregat expressament sis-centes cadires de caoba amb els noms dels convidats escrits al respatller amb lletres daurades.

—Quin malbaratament! I què en faran, després? —preguntà l’avi.

—No ho sé. Potser cadascú se l’endurà de record.

—Digue’ls que ens en portin una. Aquí només som cinc i la mare s’ha d’estar dreta —va intervenir el pare, lacònic.

Quan tenia una sortida burleta, en el fons hi solia haver ràbia continguda. Ethel es va aixecar d’un salt.

—Ai, perdona, mare, no pensava pas…

—No et moguis, tinc massa feina per seure —va respondre la mare.

Van tocar les cinc.

—Valdrà més que te’n vagis, Billy, fill. Comença amb bon peu —va dir el pare.

Billy es va aixecar a contracor i va agafar la carmanyola.

Ethel li va fer un altre petó i l’avi li va fer una encaixada. El pare li va donar dos claus de deu centímetres rovellats i un pèl torts.

—Fica-te’ls a la butxaca dels pantalons.

—Per què? —va preguntar.

—Ja ho veuràs —va fer el pare, somrient.

La mare li va allargar una cantimplora de litre amb te fred, llet i sucre, i li va dir:

—Recorda, Billy, que Jesús sempre és amb tu, a baix a la mina i tot.

Va veure una llàgrima a l’ull de la dona i es va girar de pressa, perquè a ell també li venien ganes de plorar. Va agafar la gorra del penjador.

—Doncs adéu —va dir, com aquell qui se’n va a l’escola, i va sortir al carrer.

El temps havia estat assolellat fins llavors, però aquell dia el cel estava embromat i semblava que hagués de ploure i tot. Tommy es recolzava a la paret de la casa, esperant-lo.

—Què farem, Billy? —va dir.

—Què farem, Tommy?

Van baixar el carrer l’un al costat de l’altre.

Aberowen havia estat el mercat dels pagesos de les muntanyes dels voltants, Billy ho havia après a l’escola. Al capdamunt de Wellington Road hi havia l’antic centre comercial, amb les cledes de guardar el bestiar obertes, la llotja de la llana, l’església anglicana, tot plegat en una banda del riu Owen, que no era gaire més que un rierol. La línia del ferrocarril travessava la ciutat com una ferida i acabava a l’entrada de la mina. Les cases dels miners s’havien escampat pels vessants de la vall, centenars d’edificis de pedra grisa amb teulats de pissarra gal·lesa d’un gris més fosc. Formaven llargues fileres que serpentejaven seguint el perfil dels pendents, travessades per carrers més curts que s’enfonsaven de ple al fons de la vall.

—Amb qui creus que et tocarà treballar? —va preguntar Tommy.

Billy va arronsar les espatlles. Un dels ajudants del director de la mina es responsabilitzava dels nous.

—Vés a saber.

—Tant de bo em posessin als estables. —A Tommy li agradaven els cavalls. A la mina hi havia uns cinquanta ponis. Estiraven unes vagonetes que omplien els miners, i les feien traginar seguint els rails—. I a tu, què t’agradaria fer?

A Billy li hauria agradat una feina que no fos massa dura, pel seu físic infantil, però no estava disposat a admetre-ho.

—Greixar vagonetes —va respondre.

—Per què?

—Sembla fàcil.

Van passar davant de l’escola on el dia abans encara eren alumnes. Era un edifici victorià amb unes finestres ogivals com les d’una església. L’havia fet construir la família Fitzherbert, com no es cansava mai de repetir el director als estudiants. El comte encara contractava el professorat i decidia el pla d’estudis. A les parets hi havia quadres d’heroiques victòries militars, i la grandesa de la Gran Bretanya era un tema constant. A la classe sobre les Escriptures, amb què començava l’escola cada dia, s’ensenyava la doctrina anglicana, encara que bona part dels alumnes procedís de famílies no anglicanes. A l’escola hi havia una comissió gestora, de la qual formava part el pare de Billy, però no tenia sinó la funció d’assessorar. El pare deia que el comte considerava l’escola una propietat personal.

En aquell últim any de classes, Billy i Tommy havien après els principis de la mineria, mentre que les nenes de la seva edat feien costura i cuina. Billy havia quedat sorprès de descobrir que sota seu hi havia capes de diferents tipus de terra, disposades com una mena de sandvitx múltiple. Una d’aquestes era el filó de carbó, expressió que havia sentit tota la vida sense acabar-la d’entendre. També li havien ensenyat que el carbó estava fet de fulles mortes i d’altra matèria vegetal acumulada durant milers d’anys i comprimida pel pes de la terra del damunt. Tommy, que tenia un pare ateu, deia que allò demostrava que el que deia la Bíblia no era cert, mentre que el pare de Billy mantenia que allò era una interpretació com qualsevol altra.

A aquella hora l’escola era buida; el pati, desert. Billy estava orgullós d’haver deixat l’escola, si bé en el fons alguna cosa li feia desitjar poder-hi tornar en comptes de baixar a la mina.

En acostar-se a la boca de la mina, els carrers es van anar omplint de miners, cadascun amb el seu portaviandes de llauna i la cantimplora de te. Tots anaven vestits igual, amb vestits vells que es traurien tan bon punt arribessin a la feina. Hi havia mines fredes, però la d’Aberowen era de les calentes, els homes hi treballaven amb calçotets i samarreta i botes, o bé amb uns pantalons curts grofolluts. Tothom portava gorra embuatada mentre era allí dins, perquè els sostres dels túnels eren baixos i era fàcil clavar-se cops al cap.

Per sobre de les cases, Billy veia el torn, una torre que tenia al capdamunt dues grans rodes que giraven en direccions oposades i estiraven els cables que aixecaven i baixaven la gàbia. A la majoria de les poblacions de les valls del sud de Gal·les es veien estructures de boca de mina semblants, de la mateixa manera que les cuculles de les esglésies dominaven els pobles de pagès.

Al voltant de l’entrada de la mina hi havia escampats altres edificis, com si hi haguessin caigut accidentalment: la sala de llanternes, els despatxos de la mina, la farga, els magatzems. Els rails zigzaguejaven entre els edificis. Al lloc del rebuig, s’hi veien vagonetes fetes malbé, bigues velles esquerdades, sacs de gra i piles de maquinària abandonada i rovellada, tot cobert per una capa de polsim de carbó. El pare sempre deia que no hi hauria tants accidents si els miners ho tinguessin tot endreçat.

Billy i Tommy se’n van anar cap als despatxos. En el del davant hi havia Arthur Llewellyn, el Granellut, un oficinista no gaire més gran que ells. Portava una camisa blanca, amb el coll i els punys ben bruts. Ja els esperaven: els seus pares ho havien preparat tot perquè comencessin a treballar aquell dia. El Granellut va apuntar els seus noms en un llibre i després els va acompanyar al despatx del director de la mina.

—En Tommy Griffiths petit i en Billy Williams petit, senyor Morgan —va dir.

Maldwyn Morgan era un home alt que portava un vestit negre. No se li veia ni una engruna de pols de carbó als punys. Tenia les galtes rosades, on no apuntava ni un pèl, cosa que significava que es devia afaitar cada dia. Tenia el diploma de tècnic emmarcat i penjat a la paret, i el barret fort —l’altre indicador de categoria— ben visible al costat de l’abric, al penjador a tocar de la porta.

Per a sorpresa de Billy, Morgan no estava sol. Al costat hi tenia un personatge encara més imponent: Perceval Jones, el president de Celtic Minerals, l’empresa propietària i explotadora de la mina de carbó d’Aberowen i d’unes quantes més. Era un home baixet, amb empenta, a qui els miners anomenaven «Napoleó». Anava amb frac i pantalons grisos ratllats, i encara duia al damunt el copalta negre.

Jones es va mirar els nois amb cara d

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta