Loading...

LA CIèNCIA I LA VIDA

Valentí Fuster   José Luis Sampedro   Olga Lucas  

0


Fragmento

A la fi, Valentí Fuster i José Luis Sampedro aconsegueixen trobarse. Intercanvien salutacions, les preguntes i respostes de rigor: «Com va això, com et trobes, et veig molt bé, la família, bé, gràcies, tots estupendament», i sense perdre més temps s’asseuen a treballar amb la seriositat que els caracteritza.

Jo diria que és alguna cosa més que seriositat. És també la tensió del repte intel.lectual. Aquest projecte els il.lusiona, sens dubte, però cadascun té l’altre en tan alta estima, es valoren tant mútuament, que tots dos deixen entreveure la inquietud d’«estar a l’altura». Tensió que es dissipa tan bon punt deixen d’anar-se’n en raons i entren en matèria.

R DIALOGAR, PARAR —Tu manes, José Luis —trenca el glaç el doctor.
—És el que se’n diu fer de teloner; doncs bé, ho faig amb molt de gust. Començaré per referir-me al lloc, perquè em sembla que té un cert significat simbòlic. A més, abans del nostre diàleg, és imprescindible parar, deslliurar-nos d’afanys quotidians, del remolí que ens atordeix.

22

Per això ens hem acollit al parador de Cardona, a l’antiga Marca Hispànica de Carlemany, monument secular, una gran construcció medieval que va ser palau, fortalesa i monestir alhora: els tres poders màxims. Tots tres es van esvair aquí. Ara, el Parador acull el poder de la paraula amb la fermesa de les seves muralles i l’esperit de la seva església mil.lenària. N’hem admirat la col.legiata, la seva volta sobre massisses pilastres que l’art romànic llombard va aconseguir aixecar cap a les altures, infonent serenitat a l’impuls i solidesa al silenci.

Sigui quina sigui la seva història, avui és un exemple extraordinari d’estabilitat, de permanència, d’harmonia. Per això em sembla que és el lloc adequat per als nostres fins. Instal.lats en un recinte que, malgrat els seus orígens com a temple de poder polític i militar, avui introdueix el germen de la serenitat, tan necessari per a la reflexió.

Sí, el valor simbòlic de Cardona ens ajudarà a pensar més bé sobre un temps que crec que a tots dos ens sembla inquiet, agitat, crispat, retorçat... Almenys jo em trobo profundament alarmat i descontent amb el món en què visc. I estic així no tant pel que m’afecta a mi, perquè jo de la meva vida no en tinc gaire queixa. Però tinc un nét, com d’altres tenen fills i néts; tots tenim una generació que ens succeeix. Em pregunto cap on va aquesta generació, què se’n farà. I també em pregunto: què estem fent?

Ara, a més, si m’ho permets, abans d’acabar, de cedir-te la paraula i sentir-te, vull dir que em fa molta il.lusió col.laborar amb tu en aquest projecte. T’ho dic amb tota la franquesa. No cal explicar-ne les raons, d’ençà que ens coneixem ha funcionat això que en diuen «la química». Jo et dec el fet de

L’

ser viu encara. En un moment determinat vas ser decisiu a la meva vida. Després, a més, hem coincidit en moltes coses, de manera que aquesta oportunitat és en tot cas una sort. Per a mi és una gran fortuna poder reflexionar amb tu sobre aquests temes.

En el que conrees tu, sóc un ignorant. Del que podria saber un xic més que tu, perquè m’hi he dedicat més, és de l’organització social, del sistema de vida que tenim. D’això, repeteixo, n’estic descontent. No sé què en penses tu.

—Bé, abans que res per a mi és un honor que hagis tingut la delicadesa, que hagis corregut el risc d’intentar escriure un llibre amb mi. D’altra banda, sí, efectivament, tu i jo tenim una química, ens entenem molt bé, ens entenem des del moment en què ens vam conèixer. Segurament per això coincideixo amb tu que és interessant parlar aquí, en aquest lloc que acabes de descriure i també amb la teva expressió «per dialogar, parar».

Com saps prou bé, se’ns va oferir de fer-ho a Madrid, i quan m’ho vaig plantejar, vaig veure clar que en una ciutat que ha crescut enormement no m’hi trobaria serè. Tot i que aprecio Madrid, allí trobaria a faltar la serenitat d’aquest ambient. Vam triar aquest parador perquè tots dos estiguéssim relaxats. Doncs bé, ja hi som. Les teves paraules em tranquil.litzen perquè jo, com a fill adoptiu de Cardona, coneixia prou bé els avantatges del seu entorn, però tu no. M’alegra constatar la coincidència.

Què hi puc aportar jo? Quin és el meu fort? L’observació, com a metge, de la tragèdia i la incertesa humana. I l’observació de la biologia humana, com a investigador.

24

Al llarg d’aquests trenta-cinc anys dedicats a la professió, he estat un observador del que jo en diria la incertesa, la tragèdia manifestada per la malaltia, la incertesa que du en si la malaltia. He pogut observar tot tipus de gent de totes les cultures, he treballat en diferents institucions i bàsicament he arribat a elaborar una mena de filosofia personal respecte de la personalitat dels qui correm per aquest món. La meva filosofia és el resultat d’una combinació entre Aristòtil i Plató.

És a dir, d’una banda sóc molt pragmàtic i m’agrada l’acció. L’acció que tingui una motivació, una especificitat, un objectiu: aquest seria el meu costat aristotèlic. D’altra banda, crec molt en el que podríem definir com a ànima humana, esperit, humanisme; d’això en dic la meva part platònica, i a aquesta part li dono molta importància.

En conseqüència, i a tall d’introducció, et diré que per a mi la salut és precisament un estat d’equilibri corporal i emocional, però d’això en parlarem després amb més detall.

—Em sembla molt bé, comparteixo moltes coses que acabes de dir, però en voldria apuntar d’altres.

Tinc la sort de poder canviar impressions amb algú que sap molt d’allò que jo no sé res: el fet de la salut, que tu defineixes com l’equilibri de la persona i les seves activitats. Jo no em veig tan eficient, sóc una mica més contemplatiu, no tan d’acció com el teu «jo aristotèlic», però això és secundari, no entra en la qüestió.

L’

L’INFART SOCIAL —Com a introducció, et proposaré una imatge atrevida que no sé si compartiràs o no. Resulta que quan jo llegia en el teu llibre la descripció de l’infart, les teves advertències i explicacions elementals sobre els símptomes per aprendre a distingir quan una persona ha d’anar o no a l’hospital, jo, en paral.lel, pensava que des del punt de vista social també estem al caire de l’infart. Veig la societat a punt de tenir un infart. No sé si trobaràs molt agosarat per part meva això de parlar d’«infart social», però permet-me que t’ho expliqui.

D’entrada et diré que quan parlo de societat no parlo de la humanitat, parlo del sistema de vida occidental perquè, és clar, el vuitanta per cent de la humanitat és una altra cosa, una cosa que no hauríem, tot i que solem, oblidar, perquè els occidentals tenim un egocentrisme terrible.

Establint un paral.lelisme entre el que passa en l’àmbit individual i el que passa en l’àmbit social, jo diria que la societat viu en greu risc d’infart.

Per no ser massa tècnics, prenguem com a exemple l’automòbil: els embussos que patim es poden assemblar

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta