Loading...

LA FILLA DEL RELLOTGER

Kate Morton  

0


Fragmento

I

Vam venir a la mansió de Birchwood perquè l’Edward deia que estava encantada. No ho estava, no en aquella època, però només un home gris permetria que la realitat esguerrés un bon relat, i l’Edward no era d’aquesta mena. La seva passió, la seva fe cega en tot el que professava, va ser una de les virtuts que em van captivar d’ell. Tenia el tarannà efusiu del predicador, una manera pròpia d’encunyar els pensaments, capaç de transformar les idees en lluents monedes d’or. I també l’habilitat d’atraure la gent, o de despertar-los l’entusiasme inconscient que portaven dins seu i que aconseguia esvair-ho tot; tot excepte l’Edward i les seves creences, és clar.

Però l’Edward no era un predicador.

El recordo molt bé. Ho recordo tot.

L’estudi de sostre vidriat que tenia a Londres, al jardí de la seva mare. L’olor acrílica de pintures acabades de barrejar, el fregadís del pinzell sobre la tela mentre ell em resseguia el cos amb la mirada. Aquell dia vaig tenir els nervis arran de pell. Volia impressionar-lo de totes totes, que s’emportés una imatge de mi que no era. I mentre ell em despullava de cap a peus amb els ulls, jo no deixava de donar voltes a les paraules persuasives de la senyora Mack: «La teva mare era tota una dama, la teva família era bona gent, no ho oblidis. Porta’t bé i els ocells tornaran al seu niu». Per això, aquell primer dia a la sala de parets emblanquinades, vaig seure a la cadira de palissandre amb l’esquena ben recta, darrere d’un atapeït ram de pèsols d’olor de fulles enrojolades.

La seva germana petita em va portar te, i un tros de pastís quan se’m va presentar la gana. Al seu torn, la seva mare va recórrer el camí empedrat del jardí per veure’l en acció. Ella adorava el seu fill. En ell, hi veia acomplertes les esperances de la família: membre distingit de la Royal Academy, compromès amb una senyoreta ben situada i ben aviat pare d’una prole d’hereus d’ulls castanys.

La gent com jo no érem de la seva condició.

La seva mare es va culpar del que va passar després, però li hauria estat molt més fàcil evitar que el dia conegués la nit que no pas mantenir-nos separats. Per a ell, jo era la seva musa, el seu destí. L’Edward em va dir que ho va saber així que em va veure al vestíbul del teatre de Drury Lane, rere la nebulosa d’un llum de gas.

Jo era la seva musa, el seu destí. I ell n’era el meu.

D’això fa molt de temps; això va ser ahir.

Sí, recordo l’amor.

Aquest racó, a mig camí del tram d’escales principal, és el meu preferit.

És una casa estranya, feta expressament per confondre. Escales tortuoses, on tot són angles abruptes, retombs i petges dissemblants; finestres desalineades, impossibles d’arrenglerar per més que aprimis els ulls; parets i terres estratègicament recoberts de posts de fusta per ocultar i dissimular defectes.

En aquest racó hi fa una temperatura agradable, gairebé antinatural. Ens en vam adonar tots plegats el primer dia, i les primeres setmanes d’estiu ens anàvem passant la tasca d’endevinar-ne l’origen.

Vaig trigar un temps a esbrinar-ne el motiu, però finalment vaig saber la veritat. Conec aquest lloc tan bé com el meu nom.

No era la casa en si mateixa sinó la llum que l’Edward utilitzava per temptar els altres. Quan feia un cel llis, des de les finestres de la mansarda, s’atalaiava el riu Tàmesi i, terra enllà, les muntanyes de Gal·les. Franges de tons verds i malves, turons de creta bressolant-se entre els núvols, i un aire càlid que aportava al conjunt certa iridescència.

Aquesta va ser la seva proposta: tot un mes d’estiu sencer dedicat a la pintura, a la poesia i als pícnics, als relats, a la ciència i a la inventiva. A la llum vinguda del cel. Lluny de Londres, lluny de les mirades tafaneres. No és estrany, doncs, que els altres s’hi tiressin de cap. L’Edward podia aconseguir que el diable mateix resés si era el seu desig.

Només a mi em va confessar el veritable motiu d’haver vingut a aquesta mansió. Perquè, si bé l’al·licient de la llum era prou real, l’Edward tenia un secret.

Vam arribar a la casa caminant des de l’estació de tren.

Era juliol i feia un dia formidable. Corria un airet que em desfeia la vora de les faldilles. Algú havia portat entrepans i els vam engolir mentre caminàvem. Quina fila que devíem fer: homes amb les corbates afluixades, dones amb la cabellera a l’aire. Rialles, bromes, disbauxa.

Quin començament més meravellós! Recordo el murmuri d’un rierol a la vora i la crida d’un tudó cel amunt. Un home menant un cavall, un carro al darrere i al damunt un noi assegut sobre unes bales de palla, l’olor del camp acabat de segar... Oh, com enyoro aquella olor! Un estol d’oques grasses, d’ulls remenuts i brillants, ens va mirar així que vam arribar al riu; això va ser poc abans que el travesséssim i aleshores claquessin ferotgement.

Tot era com una bassa d’oli, però no va durar gaire.

És clar que era de preveure, perquè, si la bona comunió s’hagués instal·lat fins al final, ara no tindríem cap història per explicar. A ningú no l’interessen els estius de pau i felicitat que se’n van tal com arriben. Això m’ho va ensenyar l’Edward.

L’aïllament hi va influir: la casa estava enclotada a la riba del riu com un gran vaixell de transport fluvial embarrancat. I també el temps: els tòrrids dies d’estiu, l’un darrere l’altre, i després el temporal d’aquella nit, que ens va obligar a tots a quedar-nos dins la casa.

El vent bufava i els arbres gemegaven, i els trons van baixar riu avall per abraonar-se damunt la mansió amb les seves urpes; presoners tots nosaltres de la casa, totes les converses van girar entorn dels esperits i els encanteris. La llar de foc era encesa, la llenya crepitava i les flames de les espelmes s’estremien, i en la foscor, en aquella atmosfera llaminera de por i de confessió, es va conjurar el mal presagi.

No era un fantasma, no, no hi tenia res a veure. El mal comès era cent per cent humà.

Dos convidats inesperats.

Dos secrets guardats des de feia temps.

Un tret en la negra nit.

La llum se’n va anar i ens vam quedar a les fosques.

L’estiu es va acabar de cop. Les fulles més espavilades van començar a caure dels arbres, i es va arremolinar fins a podrir-se als dolls d’unes bardisses esprimatxades, i l’Edward, que tant estimava aquesta casa, s’hi va sentir atrapat i va començar a recórrer-ne els passadissos com un posseït.

Al final, no ho va suportar més. Va fer les maletes i no el vaig poder aturar.

Els altres el van seguir, com havien fet sempre.

I jo? Jo no tenia elecció. Jo m’hi vaig quedar.

1

Estiu del 2017

Era el moment del dia preferit de l’Elodie Winslow. Estiu a Londres, ben entrada la tarda, i a última hora semblava que el sol es debatia entre continuar o no la seva trajectòria celeste. Els rajos de llum abordaven les petites rajoles del terra fins que tocaven de ple el seu escriptori. I el més bo del cas era que avui aquell moment era exclusivament per a ella, perquè la Margot i el senyor Pendleton eren fora tot el dia.

El soterrani de Stratton, Cadwell & Co, situat en un edifici del carrer Strand, no era que diguéssim un lloc romàntic, no pas com els arxius del New College, on l’Elodie havia treballat durant les vacances, un cop acabat el màster. Sempre hi feia fred; l’Elodie encara necessitava portar una jaqueteta en plena onada de calor. De tant en tant, però, quan les estrelles s’alineaven, l’oficina aconseguia tenir el seu encant malgrat l’olor de pols, de vell i d’humitat del Tàmesi.

A la cuineta que s’amagava darrere de la paret dels arxivadors, l’Elodie se servia aigua bullent en una tassa i capgirava el rellotge de sorra. Per a la Margot aquesta precisió era exagerada, però l’Elodie volia que el seu te estigués en remull tres minuts i mig exactes.

Mentre s’esperava i la sorra s’esgranava pel vidre, el cap de l’Elodie recuperava un cop més el missatge de la Pippa, la seva millor amiga. L’havia escoltat al carrer, quan anava a comprar l’entrepà del migdia: era una invitació a una desfilada de moda que li resultava tan poc temptadora com l’estona a la sala d’espera del metge. Sort que ja tenia uns altres plans i s’havia estalviat el maldecap d’inventar-se una excusa. Havia d’anar a veure el seu pare a Hampstead i recollir la selecció de gravacions que li havia preparat.

Dir que no a la Pippa no era senzill. Es van fer amigues el primer dia de tercer a l’escola de primària de Pineoaks. L’Elodie sovint donava les gràcies a la senyoreta Perry en silenci per haver-les assegut juntes: ella, la nova, amb el seu uniforme estrany i les trenes tortes, malgrat els intents del seu pare de posar-les-hi a lloc, i la Pippa, amb aquell somriure seu d’orella a orella, els clotets a les galtes i les mans en moviment constant mentre enraonava.

D’ençà d’aquell dia van ser inseparables. A primària, a secundària, i fins i tot després, quan l’Elodie se’n va anar a estudiar a Oxford, i la Pippa, a l’Escola de Belles Arts Central Saint Martins. Darrerament ja no es veien tant, però això ja es veia a venir; el món de l’art era un no parar i exigia molta vida social. La Pippa era l’emissora de l’allau d’invitacions que deixava al contestador de l’Elodie mentre anava de la inauguració d’una galeria a la instal·lació d’una altra.

En canvi, el món de l’arxivística era de tot menys estressant. És a dir, no ho era en el sentit frenètic de la Pippa. L’Elodie hi dedicava moltes hores i sovint treballava amb altres persones, però eren éssers que no vivien ni respiraven. Els senyors Stratton i Cadwell havien fet la volta al món en una època en què el planeta començava a ser un lloc més petit i la correspondència escrita encara tenia un pes important malgrat l’invent del telèfon. I així va ser com l’Elodie passava dies comunicant-se amb objectes bruts i polsegosos dels avantpassats, submergint-se en el relat d’una vetllada a l’Orient Express o en la trobada que va tenir lloc entre aventurers victorians a la recerca del pas del Nord-oest.

Aquest compromís social amb el passat feia sentir l’Elodie molt feliç. Era cert que no tenia gaires amics, no dels de la varietat de carn i ossos, però això no la preocupava. Era molt pesat haver de somriure, donar conversa, especular sobre el temps, i sempre se n’anava consumida després d’una trobada, independentment del grau d’intimitat que tingués amb la gent; era com si, sense adonar-se’n, s’hi hagués deixat capes vitals d’ella mateixa que mai no recuperaria.

L’Elodie va treure la bosseta de te, va esprémer-ne les últimes gotes a la pica i hi va afegir dos segons exactes de llet.

Se’n va tornar a l’escriptori amb la tassa, on els rajos de sol prismàtics de la tarda tot just començaven a esmunyir-se, com cada dia, i mentre els torterols de te s’enfilaven voluptuosament i els palmells de les mans se li escalfaven, l’Elodie feia un repàs de les tasques pendents. Tenia un índex a mitges del relat que el jove James Stratton havia fet del viatge del 1893 per la costa occidental d’Àfrica; havia d’escriure un article per al pròxim número de la revista mensual Stratton, Cadwell & Co, i el senyor Pendleton li havia deixat el catàleg de la pròxima exposició que farien perquè el corregís abans d’enviar-lo a impremta.

L’Elodie havia passat el dia triant paraules i decidint-ne l’ordre, i a aquelles hores de la tarda tenia el cap com un timbal. La mirada va anar a caure a la capsa de cartró que hi havia a terra, al costat de la seva taula. La tenia allà des de dilluns a la tarda, quan les canonades dels despatxos del pis de dalt havien rebentat i s’havia hagut de buidar urgentment l’antic guarda-roba, una habitació de sostre baix, que no hi era d’origen, on l’Elodie no recordava haver entrat en els deu anys que feia que treballava a l’edifici. La capsa havia sorgit del dessota d’un manyoc de cortines brocades i polsegoses, entaforades al fons d’un antic xifonier. A la tapa hi havia una etiqueta escrita a mà en la qual deia «Golfes: contingut del calaix de l’escriptori, 1966 (no inclòs a la llista)».

Trobar material d’arxiu a l’antic guarda-roba, i encara més tantes dècades després que l’hi deixessin, era un sacrilegi. Com era de preveure, la reacció del senyor Pendleton havia estat explosiva. Era un fervent defensor del protocol, i per sort —en això havien coincidit més tard l’Elodie i la Margot—, fos qui fos la persona que havia fet la recepció del paquet el 1966 feia molt de temps que havia deixat la feina.

No podia haver aparegut en un moment més inoportú: des que havien enviat a l’empresa un auditor en gestió empresarial per mirar d’«estrènyer el cinturó», el senyor Pendleton estava que mossegava. Que li envaïssin el seu espai físic ja era prou empipador, però que qüestionessin la seva eficàcia era un insult inacceptable. «És com si tu li haguessis de deixar a algú el rellotge perquè et digui quina hora és», va dir amb cara de pomes agres després de la reunió que havien tingut tots un matí amb l’auditor.

L’aparició inesperada de la capsa amenaçava de causar-li un atac de còlera, així que l’Elodie —que odiava la discòrdia tant com el desordre— va intervenir-hi amb el ferm propòsit de no alterar les coses, i així que va poder la va agafar i la va guardar fora de la vista.

Des d’aquell dia s’havia encarregat diligentment d’ocultar-la per evitar que el senyor Pendleton tornés a esclatar, però, en aquells moments, sola en la pau de l’oficina, va clavar els genolls a la moqueta i va treure la capsa del seu amagatall...

La cartera va exhalar un sospir. Fins aleshores abandonada al fons d’una capsa, els rajos de llum inesperats la van fer sacsejar. Havia estat un llarg viatge i era normal que estigués cansada. Les vores rosegades, les sivelles desllustrades, i una desagradable olor rància estancada a les entranyes. Quant a la pols, s’havia format una pàtina opaca adherida a la superfície que un dia va ser fina, i s’havia convertit en la mena de bossa que la gent mantindria a una distància prudent, girant el cap a un costat mentre sospesarien què fer-ne. Massa vella per donar-li un ús, però portadora d’un aire indefinible de qualitat històrica que exclouria la possibilitat de llançar-la.

Aquella cartera en bandolera havia estat molt estimada, admirada per la seva elegància, però sobretot per la seva funció. Havia estat indispensable per a una persona en concret en una època en concret, quan aquests atributs s’apreciaven remarcablement. D’ençà d’aleshores havia estat amagada i ignorada, recuperada i menyspreada, perduda, trobada i oblidada.

Ara, però, un a un, hi enretiraven els elements que durant dècades havien descansat damunt seu, i, finalment, ella també reapareixia en aquella cambra on se sentien un lleu brunzit elèctric i el degoteig de les canonades, de llum groga difusa i flaires de papers, de guants blancs i suaus.

A l’altre extrem dels guants hi havia una dona, jove, amb braços de cervató units a un coll delicat, que feia de suport a una cara emmarcada per uns cabells negres curts. Mantenia la cartera a certa distància, però en cap cas amb aversió.

Tenia un tacte amable. Els llavis s’havien arrufat en un clar senyal d’interès i els ulls grisos s’havien tancat lleugerament abans d’obrir-se del tot per fixar-se en les juntures cosides a mà, la tela de cotó de l’Índia i la costura precisa.

Amb el dit polze, va resseguir suaument les inicials gravades a la solapa, i la cartera va sentir la frisança del plaer. D’alguna manera, l’atenció que li dedicava aquella noia era un indici que, finalment, el que inesperadament havia acabat sent un llarg viatge començava a arribar al seu destí.

Obre’m, l’instà a fer la cartera. Mira-hi a dins.

Hi havia hagut un temps en què la cartera era nova i lluent. Feta per encàrrec del mateix senyor Simms a W. Simms & Son, de Bond Road, proveïdor oficial de la corona anglesa. Les inicials daurades s

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta