Loading...

LA LLEGENDA DE LA MUNTANYA DE FOC (TRILOGIA DEL FOC 3)

Sarah Lark

0


Fragmento

Índex

LA CORDA DE L’ESTEL

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

DO O MALEDICCIÓ?

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

EL MÓN EN FLAMES

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

10

11

12

13

14

RESPONSABILITAT

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

EL PECAT D’ABARATIR ELS PREUS

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

COM VULGUEU

  1

  2

  3

  4

  5

  6

  7

  8

  9

EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU

  1

  2

  3

Nota de l’autora

Moltes gràcies!

Taku manu, Ke turua atu nei,

He Karipiripi, ke kaeaea.

Turu taku manu,

Hoka taku manu,

Ki tua te haha-wai.

Koia Atutahi, koia Recua,

Whakahoro tau tara,

Ke te Papua, Koia, E!

Allunya’t de mi volant, estel meu,

balla sense descans en les altures.

Vola cada vegada més alt, ocell meravellós,

eleva’t per sobre dels núvols, de la terra i de les onades.

Vola cap a les estrelles, passant per Canopus, rumb a Antares.

Llança’t als núvols com un guerrer a la batalla.

Vola!

Turu Manu, cançó amb què els maoris dirigeixen els estels als déus (traducció molt lliure)

m.jpg

90101.jpg Vegeu detall a la pàgina següent.

detalle.jpg

* L’actual Buried Village («poble enterrat») d’Et Wairoa.

arbol.jpg

LA CORDA DE L’ESTEL

Otaki, Wairarapa, Greytown (Illa Nord) Christchurch, Planes de Canterbury, Dunedin (Illa Sud)

Agost de 1880 - Abril de 1881

1

—Em fa una mica de cosa... —va admetre en Matiu.

L’esvelt maori portava un vestit nou marró que no s’ajustava del tot a la seva silueta musculada i harmoniosa. S’havia tallat els cabells, negres i ondulats, i els portava pulcrament pentinats cap enrere. La Linda Lange, la seva mare d’acollida, va suposar que havia utilitzat brillantina perquè li quedés més llis. Potser perquè els rissos naturals eren estranys entre els maoris de soca-rel...; en el cas d’en Matiu, devia tractar-se de l’herència del seu pare, un anglès.

—És absurd, Matiu, vas a casa de la teva família! —va replicar l’Aroha, gairebé amb una mica d’impaciència.

No era la primera vegada que en Matiu comunicava els seus dubtes a la filla de la Linda. El jove estava molt unit a l’Aroha, i la Linda sospitava que estaven enamorats. Segur que el noi havia confessat els seus temors a la jove, mentre que a la Linda i al seu marit, en Franz, només els havia fet partícips de la seva alegria per establir contacte amb la seva família d’origen.

—D’acord. Però no els conec de res..., ni tan sols parlo bé el maori.

En Matiu canviava vacil·lant el pes d’un peu a l’altre, mentre buscava el tren amb la mirada. També la Linda s’esperava amb impaciència. A l’andana de la petita ciutat d’Otaki bufava el vent i feia fred. Volia tornar com més aviat millor a casa, al vell marae, on vivia amb en Franz i un centenar de nens maoris. Des de feia catorze anys, els Lange dirigien junts l’antic hospici per a nens mao­ris, orfes de guerra, un establiment que, amb el temps, s’havia convertit en internat. Els alumnes hi assistien de manera voluntària o enviats per les seves famílies. Els primers alumnes d’en Franz i la Linda, que ja s’havien fet grans, o bé havien tornat amb les seves tribus o bé havien buscat feina a les granges de l’entorn o en empreses dels voltants de Wellington. La Linda s’alegrava d’anar a visitar-los de tant en tant. En el camí de tornada havia de fer compres i tres dels seus antics pupils treballaven en botigues d’Otaki. Però primer havia de tranquil·litzar en Matiu.

—Matiu, parles molt bé el maori! —li va assegurar—. Però la teva tribu tindria tota la paciència del món si no fos el cas. Ja has llegit les cartes. La teva gent s’alegra que hagis establert contacte amb ells. Tots se’n recorden molt, de la teva mare. Tens parents carnals a l’iwi i, com ja saps, l’iwi és com una gran família. No podràs deslliurar-te d’un munt de mares i àvies, pares i avis. —La Linda va somriure animosa.

En efecte, en Matiu era un dels pocs nens acollits pels Lange que no havia passat els seus primers anys de vida en un poblat maori. Havia arribat de Patea, una ciutat al sud de la regió de Taranaki, als tres anys d’edat. Un capità dels military settlers, membres dels exèrcits de colons, a qui la Linda coneixia de la seva època a Patea, havia portat el nen i els havia explicat la seva trista història:

—Un dels nostres colons va concebre el nen amb una dona maori d’un dels poblats conquistats i fins i tot va viure amb ella un cert temps —va explicar—. Ella va marxar amb ell voluntàriament o a la força, no ho vam poder esbrinar. No parlava ni una parau­la d’anglès. Més endavant va morir, potser a causa d’unes febres, potser de tristesa... No ho sabem exactament. Al principi, l’home va conservar el nen. De seguida va trobar una dona blanca a Patea que se’n va fer càrrec. Però quan ella es va quedar emba­rassada, el petit va haver de marxar. —El capità Langdon semblav­a una mica torbat, gairebé com si s’avergonyís de la pena que sentia pel nen—. Llavors —va concloure— vaig pensar endur-me’l i portar-lo aquí. En aquesta zona ja no hi ha tribus maoris. Per això el petit no pot tornar amb la seva gent.

Sense pensar-s’ho gens ni mica, la Linda i en Franz havien acollit el nen, i la Linda havia aprofitat l’oportunitat per demanar al capità Langdon que li descrivís com havia evolucionat la colònia on havia viscut amb el seu primer marit abans que naixés l’Aroha. El territori estava pacificat en l’actualitat. Els colons que havien obtingut terres com a recompensa per les seves operacions militars, les cultivaven, i ja no hi havia incidents.

No obstant això, en Matiu no s’havia criat com un pakeha, paraula amb què els maoris es referien als colons blancs. Encara que a l’orfenat els nens aprenien anglès, també es parlava maori. Tant en Matiu com l’Aroha dominaven amb fluïdesa la llengua dels natius. Omaka Et Pura, una anciana maori que havia passat els seus últims anys de vida a la llar d’acollida d’en Franz i la Linda, havia aconseguit desentranyar a quina tribu pertanyia el noi. Les mantes teixides i les peces de roba amb què el capità Langdon havia cobert el nen i que eren de la mare d’en Matiu reme­tien als ngati kahungunu.

Després de la guerra, no s’havia sentit a parlar gaire de la tribu, que, com tantes altres, havia sigut desterrada a l’Illa Nord. Però un parell de setmanes enrere, en Franz s’havia assabentat que els ngati kahungunu tornaven a ocupar el seu territori a Wairarapa. Havia animat en Matiu, que sempre havia estat una mica incòmode amb els seus orígens —els nens maoris «de soca-rel» es burlaven d’ell molt sovint—, que contactés amb la seva gent. Així doncs, en Matiu va escriure una carta al cap tribal, per a la qual cosa va necessitar diversos dies. Juntament amb l’Aroha va polir fins la més mínima expressió. Poc després va rebre una resposta inesperadament afectuosa. Li deien que la seva mare es deia Mahuika i amb quant dolor l’havia enyorat la seva família. En realitat, els anglesos l’havien segrestat juntament amb altres nois i noies de la tribu. Els ngati kahungunu no havien tornat a saber res de la majoria d’ells. En qualsevol cas, la tribu havia convidat cordialment en Matiu que visités els seus parents i aquell dia el noi faria realitat el seu somni. No hi havia motiu per dubtar, pensava la intrèpida Aroha.

—En qualsevol cas, segur que t’entenen! —va afegir en aquell moment a les paraules de la seva mare—. I serà emocionant! Una aventura! Jo no he estat mai en un autèntic marae! Bé, a Rata Station, és clar. Però això no compta.

Després d’insistir molt de temps, l’Aroha havia aconseguit convèncer la seva mare i el seu pare adoptiu que l’autoritzessin a acompanyar el seu amic en el viatge de visita a la seva família mao­ri. Una cosa que en Franz, en especial, va admetre a contracor. Al cap i a la fi, la noia acabava de fer catorze anys i era massa jove per viatjar sola, i, a més, amb un noi del que era evident que estav­a enamorada. Als poblats maoris hi havia uns costums més relaxats. Els adolescents de les tribus tenien les seves primeres experièn­cies sexuals a una edat molt primerenca, un fet que espantava de veritat en Franz Lange, un home d’educació rígida, com corresponia a un antic luterà, i reverend des de feia gairebé vint anys de l’Església anglicana. La Linda no ho trobava tan alarmant. Tant l’Aroha com en Matiu havien sigut educats segons els principis morals dels pakeha i tots dos eren joves intel·ligents i assenyats. No tirarien per la borda tots els seus valors encara que passessin un parell de nits al dormitori comú dels ngati kahungunu.

Al final, el fet determinant havia sigut els bons resultats de l’Aroha a l’escola secundària. La jove havia insistit a viatjar amb en Matiu a Wellington per fer l’examen. En realitat, encara havia d’esperar dos anys per a la prova, però l’Aroha era molt intel·ligent i somiava anar al College amb en Matiu. De fet, havia superat excel·lentment totes les proves, i en Matiu, per la seva part, també formava part dels deu millors estudiants del seu curs. Això, segons l’opinió de l’Aroha, clamava a crits una recompensa, i la Linda va aconseguir convèncer el seu marit que permetés viatjar «els nens» junts.

—Per què no compta el marae de Rata Station? —va inquirir la Linda amb un to de retret a la veu.

Rata Station era una granja d’ovelles de l’Illa Sud propietat de la família de la Linda. Ella havia crescut allà amb les seves germanes, més o menys carnals, la Carol i la Mara. En general allà sempre havien mantingut unes bones relacions amb els seus veïns, natius de la tribu dels ngai tahu.

Abans que l’Aroha pogués contestar, va ressonar un xiulet anunciant l’arribada del tren. La Linda va abraçar una altra vegada en Matiu i la seva filla abans que augmentés encara més el soroll de la locomotora en acostar-se sotraguejant a l’estació.

—Fins ara, vosaltres éreu la meva família... —va dir en Matiu a mitja veu, quan la Linda el va estrènyer afectuosa.

La dona li va somriure.

—I continuem sent-ho! —li va assegurar—. Tant és que t’agradi o no la teva tribu. Fins i tot si decidissis quedar-te allà...

—Què? —L’Aroha va intervenir movent el cap—. No estaràs pensant això seriosament, oi, Matiu? No és res més que una visita, mama, ell... ell vol anar al College, vol...

En Matiu no li va contestar. Es va quedar mirant la Linda.

—No penseu que... que sóc un desagraït? No us preneu malament que vulgui conèixer la meva gent?

La Linda va moure el cap de la mateixa manera que la seva filla, encara que aquell gest en ella era més animós i cordial que indignat.

—No pensem absolutament res, Matiu, i t’asseguro que no mal interpretem que vagis a la recerca de les teves arrels! Aquí sempre seràs ben rebut... —Va somriure—. Però la pròxima vegada que vinguis al nostre marae, vull escoltar el teu pepeha!

Aquelles últimes paraules per fi van provocar un ample somriure a la cara d’en Matiu. El pepeha era una història recitada mitjançant la qual tots els maoris es presentaven explicant quins eren els seus orígens i qui els seus avantpassats. Fins a aquell moment, en Matiu no havia pogut pronunciar-ne cap, ja que no coneixia la història de la seva família. A partir d’ara, això canviaria.

Es va acomiadar de la Linda des de la finestra, serè i, a primer­a vista, alleujat, després d’instal·lar-se amb l’Aroha en un compartiment. La noia estava impacient perquè el tren partís cap a Greytown. Adorava viatjar. Encara no havia vist gaires zones de l’Illa Nord, on havia nascut. Tot i que ja havia visitat en dues ocasions l’Illa Sud, on havia conegut els seus parents de Rata Station, amb la Linda.

—Ara parlem amb franquesa... No deus estar pensant realment a quedar-te amb la teva tribu? —va preguntar a en Matiu quan el tren es va haver allunyat de l’estació.

Al principi no hi havia gaire cosa a veure per l’ampla finestra, la locomotora dirigia els dos vagons a través dels prats i camps de cultiu dels voltants d’Otaki. L’Aroha i en Matiu els coneixien al mil·límetre.

En Matiu va agafar la mà de la seva amiga. Gairebé no podia creure’s que el reverend Lange li hagués permès fer el viatge amb la seva filla. Per a ell cada minut que estava amb l’Aroha —realment a soles amb l’Aroha— era un regal. I això que en un principi s’havien donat totes les circumstàncies per considerar-la més una germana que una amant. La Linda no havia enviat de seguida amb els altres orfes el nen de tres anys abandonat, sinó que li havia fet lloc a la cabanya on vivia amb el seu marit i la filla del seu primer matrimoni. En aquella època, l’Aroha tenia un any d’edat. Durant dos anys havia compartit el dormitori amb en Matiu. I fins i tot, encara que ara cap dels dos no ho recordava, la Linda els fica­va sovint al mateix llitet. La tranquil·la i despreocupada Aroha també havia calmat moltes vegades el nen, encara atemorit, quan es despertava sobresaltat d’algun malson.

No obstant això, quan en Matiu va fer cinc anys, l’anciana Omaka havia reclamat que el nen havia d’aprendre el seu idioma i escoltar les llegendes del seu poble. Aquella dona sàvia ja havia percebut aleshores els primers indicis que els nens maoris marginaven en Matiu. Malgrat les reticències de la Linda, l’anciana s’havia emportat el nen a la seva cabanya i li havia proporcionat tota l’educació maori que li havia mancat fins llavors. Quan Omaka va morir, en Matiu es va instal·lar en un dels dormitoris per als joves. Durant tots aquells anys, l’Aroha va continuar sent la seva companya de jocs preferida i la seva amiga, però ara, arribada l’edat de l’enamorament, en Matiu també veia la dona que hi havia en ella.

—Jo mai no t’abandonaria! —va replicar amb serietat—. Ni per totes les tribus, famílies, oncles, tietes, pares o mares del món...

—I... germanes? —va preguntar ella emmurriada—. Segur que entre els ngati kahungunu hi ha un munt de noies guapes. I elles... bé... no posen objeccions, segons el Revi Fransi.

Revi Fransi era l’apel·latiu que utilitzaven els nens maoris per referir-se al reverend Franz Lang. L’Aroha l’havia adoptat amb tota naturalitat en lloc d’anomenar «pare» el segon marit de la seva mare.

Alhora divertit i fascinat, en Matiu va veure com en pronunciar aquelles paraules franques la jove es posava vermella. Per distingir-ho calia observar-la amb més deteniment que en el cas de la majoria de les noies pakeha. L’Aroha tenia una pell fosca. Si no hagués estat pels seus ulls extremament clars i el cabell ros se l’hauria confós amb una maori. Les visites solien creure que era mestissa com en Matiu. Quan l’Aroha era petita, havia preguntat a la seva mare sobre el color de la seva pell i el seu nom, que era maori. Però la Linda li havia assegurat que el color de la pell i els ulls eren herència del seu pare biològic, en Joe Fitzpatrick. També les pupil·les d’aquest, del color de l’aigua d’una llacuna gelada, ofe­rien un fascinant contrast amb la seva pell més aviat fosca. Només el cabell ros pro­cedia de la família de la Linda, li havia explicat ella, i el nom l’hi havia posat Omaka. Aroha significava «amor».

—Aroha, jo et pertanyo! No hi ha una noia al món més bonica que tu! Mai no podria estimar-ne cap altra! —va dir en Matiu amb una extrema serietat.

L’Aroha era molt prima, encara havia de desenvolupar les formes femenines. La seva tendra cara gairebé es veia infantil. Tanmateix, per al noi ja havia assolit la perfecció de la bellesa. Per a ell era calidesa, tendresa i confiança. Amor... Omaka no podria haver-li posat un nom millor.

L’Aroha va assentir despreocupada. Ja s’havia oblidat de la seva petita indirecta... Al cap i a la fi, tampoc no estava realment preocupada per si perdia en Matiu. També ell era per a ella part integrant del seu món, era inconcebible que se separés d’ella. En aquell moment li interessava molt més el paisatge que es veia a través de la finestra que la declaració d’amor d’en Matiu. El tren ja havia deixat els voltants d’Otaki i es dirigia a Rimutaka Range, una serralada situada entre la vall Hutt de Wellington i la plana de Wairarapa.

—Per Déu, mira aquelles muntanyes! —va exclamar l’Aroha.

Encara travessaven boscos clars compostos d’arbres de manuka i rimu, palmeres de nikau i falgueres. No obstant això, en la llunyania ja s’albirava un imponent paisatge muntanyós i els rails no van trigar a circular sobre uns ponts sota els quals es contemplaven uns rius cabalosos. Una mica més endavant se succeïen els trams a través de túnels. El Rimutaka Inclini Railway era una joia de la construcció ferroviària. Legions de diligents treballadors —entre els quals s’incloïen military settlers— havien fet realitat, subjugant la geografia, els audaços somnis d’intrèpids enginyers. Les vies transcorrien al costat d’abismes i a través de túnels la negror dels quals incitava l’Aroha a agafar espantada la mà d’en Matiu. Però encara li semblaven més emocionants els ascensos.

—Com pujarem allà? —preguntava quan el bosc finalment va cedir el lloc a la muntanya.

A penes hi havia arbres alts; el que més abundaban eren falgueres baixes, arbustos rata i fagedes. Les muntanyes s’erigien davant d’ells com una barrera infranquejable.

—Les locomotores són molt potents. I, a més, hi ha un novíssim sistema de carrils. Un carril especial al mig reforça l’arrossegament i permet una frenada segura —va explicar en Matiu en un to didàctic.

S’interessava molt per la construcció de vies i en secret so­miava dedicar-s’hi un dia professionalment. Encara que tenia objectius més ambiciosos que la simple col·locació de rails. Havia sol·licitat una beca per estudiar la carrera d’Enginyeria a Wellington.

—Sigui com sigui, sembla increïble! —va dir l’Aroha, mentre observava horroritz

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta