Loading...

LA Mà DE FàTIMA

Ildefonso Falcones  

0


Fragmento

1

Juviles, Las Alpujarras, regne de Granada

Diumenge, 12 de desembre de 1568

El toc de la campana que cridava a la missa major de les deu del matí va trencar la gèlida atmosfera que embolcallava aquell poblet situat en un dels molts contraforts de la Sierra Nevada; els seus ecos metàl·lics es perdien barranc avall, com si es volguessin estavellar contra les faldes de la Contraviesa, la serra que, pel sud, tanca la fèrtil vall que recorren els rius Guadalfeo, Adra i Andarax, regats per la infinitat d’afluents que baixen dels cims nevats. Més enllà de la Contraviesa, les terres de Las Alpujarras s’estenen fins a la mar Mediterrània. Sota el tímid sol d’hivern, prop de dos-cents homes, dones i criatures —la majoria arrossegant els peus, gairebé tots en silenci— es dirigien a l’església i s’anaven congregant a les portes.

El temple, de pedra ocre i sense cap mena d’ornament exterior, estava format per un senzill cos rectangular, en un dels costats del qual es dreçava la torre ferma que allotjava la campana. A tocar de l’edifici s’obria una plaça, sobre els intricats sotals que baixaven cap a la vall des de la Sierra Nevada. De la plaça, en direcció a la serra, naixien uns carrerons estrets vorejats per una munió de cases encalcinades amb pissarra polvoritzada: habitatges d’una o dues plantes, amb portes i finestres molt petites, terrats plans i xemeneies circulars coronades per unes cobertes en forma de bolet. Disposats damunt dels terrats, s’assecaven al sol pebrots, figues i raïm. Els carrers escalaven sinuosament els vessants de la muntanya, de manera que els terrats de les cases de baix afrontaven amb els fonaments de les de dalt, com si s’encavalquessin les unes sobre les altres.

A la plaça, davant de les portes de l’església, un grup format per unes quantes criatures i alguns cristians vells de la vintena que vivia al poble observava una anciana enfilada en una escala i recolzada a la façana principal del temple. Aquella dona tremolava i feia petar les poques dents que li quedaven. Els moriscos van entrar a l’església sense desviar la mirada cap a la seva germana en la fe, que era allà dalt des de trenc d’alba, aferrada a l’últim travesser, aguantant sense abrigall de cap mena el fred de l’hivern. La campana repicava, i una de les criatures va assenyalar la dona, que tremolava al so de les batallades, mirant de mantenir l’equilibri. Unes rialles van trencar el silenci.

—Bruixa! —es va sentir entre riallades.

Un parell de rocs van tocar el cos de l’anciana, alhora que el peu de l’escala s’omplia d’escopinades.

Va parar el repic de la campana; els cristians que encara eren a fora es van apressar a entrar a l’església. Allà, a un parell de passos de l’altar i de cara als fidels, un homenàs moreno i colrat pel sol s’estava agenollat sense capa ni abric, amb una soga al coll i els braços en creu: aguantava un ciri encès a cada mà.

Dies enrere, aquell mateix home havia portat a l’anciana de l’escala la camisa de la seva dona malalta perquè l’hi rentés en una font que, deien, tenia poders curatius. En aquella fonteta natural, amagada entre les roques i l’espessa vegetació de l’aspriva serra, mai no s’hi rentava la roba. Don Martín, el capellà del poble, va sorprendre la dona mentre rentava aquella camisa i no va dubtar que es tractava d’algun sortilegi. El càstig no va trigar a arribar: l’anciana s’havia de

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta