Loading...

LA MúSICA QUE SONA QUAN ACABA LA CANçó

Marta Grau  

0


Fragmento

I

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

 

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa i el record...

MONTSERRAT ABELLÓ

Berta

L’àvia Lluïsa va parir per últim cop l’any 1949. El bateig de la mare va ser auster, com tot en aquella època. L’avi era alt i prim —tothom era prim llavors—. Tenia els ulls enfonsats i una mirada profunda. L’àvia, en canvi, tenia la mirada ferma, com tot el seu cos, a pesar d’haver infartat tres vegades. No es podia permetre el luxe de tornar-se flonja, perquè, si consentia que defallís alguna part del seu cos, tota ella defalliria.

Després de néixer la criatura li havien hagut d’extreure la matriu. Va ser la primera vegada que havia donat a llum en una institució sanitària. A casa, no ho hauria resistit. Les veïnes i la comadrona, sense els coneixements ni les eines necessàries, s’haurien desbordat amb tota aquella sangarrera que li havia brollat del cos després d’expulsar el nadó. La recent nascuda bramava com si fos conscient de la tragèdia, dels tolls vermells a terra. Però mare i filla se’n van sortir i la nena ja no va plorar mai més. L’àvia havia de donar gràcies a Déu perquè li havia donat un tercer infant al seu home. Gràcies a Déu, una nova nineta. Gràcies a Déu, un nou dia en vida. Així havia viscut fins aleshores i així va viure fins a l’últim moment, donant gràcies a Déu. I amén.

Havia tornat al Pirineu a cuidar la seva mare malalta —si més no, aquesta era la versió oficial— i allà es va instal·lar amb un home que el primer cop que el va veure li va semblar sortit literalment d’una pel·lícula. I no n’havia vist gaires, ella, de pel·lícules. Va pensar que tenia al davant ben bé el mateix galant de la sessió de tarda del cine de Terrassa. Hi havia anat amb la seva germana Teresa, el dia que lliuraven de servir. Tres vidas de mujeres, es titulava. I la protagonitzava en Humphrey Bogart. A la butaca, quatre pessetes, i a la tribuna, un duro. Anys després, i ja de bracet del seu marit, havia vist Casablanca i des d’aleshores havia volgut anar a París. Jo li deia, amb pantalons curts i genolls plens de crostes, àvia, quan sigui gran, jo t’hi portaré. Hi anirem totes dues. I passejarem per París en blanc i negre. Però els anys van anar passant, i jo me n’he fet un fart, d’anar a la capital francesa, però en cap dels viatges m’he fet acompanyar per l’àvia. Ara em sento descarada comprant una postal a Les Halles per escriure-li un «àvia, aviat París per a totes dues, t’estima, Berta». Segell amb la mirada llarga de Charles de Gaulle i a travessar la frontera pels Pirineus. No sé quina cara deuries posar en rebre aquella correspondència, en constatar que jo viatjava i incomplia els nostres pactes i les meves promeses. Potser em vas maleir, però potser no, perquè no crec que en sabessis. Volia proposar-t’ho el dia de la festa, però no sé quina reacció hauries tingut. Anava tard, tardíssim, tens raó. Sempre a destemps. Potser ja se t’havien oblidat del tot, a tu, aquelles converses de tardes plujoses, assegudes al voltant de la taula de fusta estellosa, mirant postals de pel·lícules de Hollywood. Algunes les havien passat pel primer canal de televisió espanyola a l’hora que l’avi feia la migdiada i les havíem vist plegades. Roncs de fumador, de fons. De vegades, em recolzava en els teus pits, tan voluminosos. L’avi les havia gaudit gairebé totes en sala fosca i pantalla gran, cinèfil empedreït, però avui penso que l’hauria d’haver despertat perquè les tornés a veure amb nosaltres. A ell li van arribar esquinçades per la censura. Esborrats alguns dels moments més interessants i, sens dubte, tots els picants.

I ara, tants anys després d’escoltar plegades aquelles bandes sonores, comparteixo amb la teva absència el silenci d’aquesta tarda de calitja. I miro d’omplir la meva buidor recuperant aquelles postals esgrogueïdes i remenant dins la teva capsa de fotografies de família. La del bateig de la mare és la que recordo més. N’havies fet còpies i la tenies emmarcada i exposada a la tauleta de nit. Diria que també li n’havies regalat una a la mare, però ella, després, reutilitzant el marc de plata, hi va posar a sobre la foto del seu casament. Faldilla curta, ella. Sense corbata, ell. Com t’ho deuries prendre? Deuries donar gràcies a Déu que, de vegades, es fes núvol o es fes de nit, i Déu, des d’allà dalt, tingués dificultats per percebre el que passava arran de terra.

Aquell dia del bateig, l’àvia havia estrenat un vestit jaqueta blau cel, m’ho havia explicat ella mateixa mil vegades, i era per això que ara jo veia en tecnicolor la foto feta en escala de grisos. Portava un mocador de seda al coll, el primer i únic que va tenir. I li encantava aquell tacte suau que li acaronava la barbeta, protecció blana, refugi afable. Sempre tenia fresca. Quan en va fer noranta, la Tània li’n va regalar un de Senegal, de fil finíssim, darrere els tons ocres i beixos s’hi amagava la figura de girafes esveltes. A l’àvia li va encantar, però amb el contacte diari amb aquell sol intens que brillava sobre el cel blavíssim de la Seu se li havia deslluït.

Ella sempre insistia que no volia res, que no necessitava res. Tot i així, alguna vegada havia pensat de gastar-me uns calerons i substituir amb una seda autèntica el mocador desgastat amb el qual ma germana l’havia fet feliç. Però les altres tietes havien anat caient com a mosques, i l’àvia Lluïsa tampoc no seria eterna, em recordava en Cesc. Obsolescència programada. Li devien quedar quatre dies. Malaguanyat. Jo el mirava amb desdeny i reprovació, sense admetre que tenia raó, i que, tot plegat, era més deixadesa meva que una altra cosa, que no trobava el moment ni per a això ni per a res. No li comprava res i no li portava res. I tampoc no l’anava a veure.

Hi ha una altra fotografia del mateix dia on surten les quatre germanes i la criatura, ma mare. La Teresa porta un v

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta