Loading...

LA NIT ABANS

Bea Cabezas  

0


Fragmento

1

Mancaven deu minuts per a les nou, però el vent gèlid l’empenyia cap al gran portal encapçalat amb l’escut de la ciutat. Les lletres majúscules que anunciaven a crits sords el DIARIO DE BARCELONA la intimidaven. L’Anna va fer unes quantes passes i va recolzar la mà en una de les columnes jòniques que decoraven la façana. Va apropar el rostre a la vitrina on es mostraven les notícies més importants del diumenge 21 de febrer de 1965: «El Ranger VIII se estrelló en la Luna». «El aparcamiento subterráneo de la Rambla de Cataluña será de los mayores de Europa»... Va palpar el tacó de la sabata esquerra, que encara ballava, mentre feia veure que llegia atentament. Intentava enfocar la vista, però estava tan nerviosa que semblava que la tinta se li escorregués als ulls. Mastegava un xiclet amb ritme enèrgic. Ja havia perdut el sabor a maduixa. Quina sort que sempre en duia un a la bossa. Ningú no semblava adonar-se dels seus equilibris. Homes d’abrics negres, grisos, marrons, de totes les tonalitats fosques amb què es pot disfressar la llana, passaven de llarg, amb la mirada amagada sota el barret, movent les cames al compàs de la pressa.

Potser no hauria d’haver fet cas a la Isabel, però ella no en sabia gens, de moda. Les sabates d’agulla eren molt elegants, però també molt delicades. L’Anna va veure el seu reflex al vidre de l’aparador i no es va reconèixer. La mare l’havia convençuda perquè es fes el monyo Grace Kelly. «Així sembles més gran», li havia dit. No seria la primera vegada que li cantessin pel carrer el Quince años tiene mi amor. La Paquita, la veïna, hi havia anat a primera hora del matí a pentinar-la i, per molt pesada que fos la dona, havia d’admetre que li havia quedat molt bé. El flaire de la laca l’havia marejat durant tot el viatge amb tramvia. O potser era que gairebé no havia esmorzat res. Ni tan sols s’havia recordat de posar llet al cafè, encara que ja li agradava així, sol. Amb el gust amarg a la boca, havia sortit carrer Cartagena avall per anar a agafar el 46 a Dos de Maig. Durant el trajecte havia intentat imaginar com seria el seu cap, les seves companyes, l’oficina... però li era molt difícil. La senyoreta Virtudes li havia aconseguit la feina de taquimecanògrafa tot just acabar el curs nocturn al carrer Tallers. Abans havia treballat de dependenta, però la mare sempre l’animava a estudiar. «Un pas més —li deia— et portarà una mica més lluny.» Baixar del tramvia amb aquella faldilla de tub sense fer un saltironet era gairebé impossible i havia aterrat amb tan mal peu que se li havia trencat el tacó. Amb la por de fer tard havia arribat coixejant al diari deu minuts abans d’hora.

L’Anna va mirar a dreta i a esquerra abans de treure’s la sabata. Va agafar el xiclet que havia estat estovant a la boca i el va utilitzar per enganxar el taló. Se la va tornar a posar ràpidament. Va abaixar la mirada als peus. Va fer un parell de passes i va comprovar amb satisfacció que ja no trontollava. Tot en ordre. «La primera impressió és molt important», li havia repetit almenys tres vegades la Isabel. «La teva imatge és la teva carta de presentació, sobretot en un món d’homes», li havia insistit la seva germana. El rellotge ja marcava les nou en punt i una dona menuda d’abric i barret marró, rodona com un bolet, va entrar a Muntaner 49. L’Anna va decidir seguir-la escales amunt fins a arribar a la recepció del diari. Un ordenança la va saludar amb el cap i li va obrir una porta de fusta massissa, que donava la benvinguda a una àmplia sala amb un sofà de setí desgastat, però que conservava la bellesa d’un temps passat, igual que aquella puça d’uns seixanta anys que caminava amb seguretat. En un costat, dues telefonistes, darrere un mostrador, li van somriure quan la van veure passar. Les noies, amb el mateix tint ros platí i el mateix pintallavis vermell, es movien com si fossin bessones, auricular amunt, auricular avall. La dona els va desitjar bon dia i, de sobte, es va girar cap a l’Anna:

—Tu deus ser la nova taquimeca.

Ella, sorpresa, es va aturar i va respondre com si fos a l’escola i la mestra passés llista:

—Anna Blasco.

—Quants anys tens? —va preguntar la Pili, una de les telefonistes.

—Dinou.

—No et preocupis, vas monísima —va afegir l’altra, la Rosi.

—El monyo et queda molt bé, com que tens la cara així, allargada... —va continuar la primera.

L’Anna no sabia si era un compliment, però es va limitar a somriure mentre se li repetien al cap les paraules esmolades que, quan eren petites, li havia clavat a crits la seva germana: «coll de girafa!».

La dona se la va mirar somrient.

—No facis cas a aquestes Pili i Mili... —li va dir en veu baixa—. Segueix-me.

Quan estaven a punt d’entrar en una oficina es va girar i amb la mà al pit va dir:

—Disculpa, que encara no m’he presentat. Les presses... En aquesta feina tot són presses! Ja t’hi acostumaràs. Sóc la Leonor, la responsable de secretaria. Em veuràs normalment aquí fora vigilant aquell parell. En un diari hi ha trucades que poden ser de vida o mort. El teu cap és el senyor Fèlix, ara te’l presentaré. Però escolta’m bé: per a qualsevol cosa que necessitis, qualsevol pregunta que tinguis o si hi ha algun problema, primer véns a mi. Entesos?

L’Anna va assentir, obedient.

—Jo fa més de trenta anys que treballo aquí. I n’he vistes de tots colors... Creu-me, reina. Com més discreta siguis, millor. Hi ha molts homes aquí, massa... Val més que no els facis gaire cas.

La Leonor va mirar l’Anna i els seus ulls espantats, castanys com el seu cabell tan ben recollit en aquell monyo. I es va veure a si mateixa quan va començar l’any trenta-u, quan el diari encara era al carrer Llibreteria i va conèixer el seu marit. Acabava de néixer la Segona República i el futur s’omplia d’esperança. Que diferent era tot llavors, va sospirar mentre es treia el barret i la jaqueta. Encara absorta en els seus records, els va col·locar en un petit armariet que va obrir amb una clau que duia penjada al coll. Es va girar cap a l’Anna i va continuar:

—Passades les oficines, al final d’un llarg passadís, hi ha el zoològic... la redacció. —Li va fer l’ullet—. Potser et cri

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta