Loading...

LA NOVA EDUCACIó

César Bona  

0


Fragmento

1

INVITACIÓ A SER MESTRE

Per què vaig triar ser mestre? Perquè els mestres podem obrir portes i finestres per tal que els nens es converteixin en persones plenes; perquè és a les nostres mans empènyer-los cap endavant de manera que ells mateixos construeixin el seu present i el seu futur. Podem fer-los participar en la societat perquè ens ajudin a canviar les coses. I per aconseguir-ho també els hem d’oferir eines. Que sàpiguen com expressar una emoció o un pensament, que sàpiguen com defensar un argument o acceptar els errors. Que aconsegueixin ser resilients i que aquesta flexibilitat els converteixi en persones més socials, per poder lluitar i ser capaços de defugir la individualitat i l’egoisme que, sense adonar-nos-en, es converteixen sovint en part de la nostra vida.

Als nens, els subestimem constantment. Si els ho proposem, duen a terme coses increïbles. Un dilluns, per exemple, vaig animar-los a retirar els quaderns de damunt la taula i els vaig prohibir que parlessin si no ho feien en vers. Vaig donar-los unes pautes i van començar a expressar-se tímidament. Vam passar tota la setmana així, i quan va arribar el divendres, allò semblava una obra de teatre de Shakespeare. Ho he viscut a la pròpia pell, no és un miratge: són nens i poden fer moltes coses. I, a més, tenen una imaginació desbordant; si aconseguim alliberar-los de totes aquestes regles que s’imposen a les escoles, són capaços de veure les coses de manera diferent. És per això que la seva participació en la societat té tant valor. Treballem el respecte envers els altres, però també envers ells mateixos; respecte al lloc on viuen i a les persones amb qui comparteixen aquest lloc. És la nostra obligació convertir-los en ciutadans globals, preparar-los per als reptes que la vida els posarà davant. Les Matemàtiques, l’Anglès, etc., haurien d’estar orientats a aquest camí, és a dir, a facilitar-los la vida en lloc d’esdevenir mers objectius d’avaluació.

Els mestres portem unes ulleres màgiques que sovint ens oblidem de treure’ns. La nostra visió de l’educació, dels nens i del món en general sol ser excessivament didàctica. Ens fa l’efecte que tot ha d’anar enfocat a ensenyar-los coses. I és cert, però tampoc no cal que ho forcem. A la infantesa aprenem coses per curiositat, una curiositat innata que ens acompanya en el decurs de la vida però que molts deixen de banda a mesura que es van fent grans. És així. A les escoles ens encaparrem a ensenyar-los coses en lloc de convidar-los a aprendre. Estimular aquesta curiositat dia rere dia hauria de ser obligatori per a tots els qui vulguin ser mestres.

Hem d’esperonar aquesta curiositat, d’això no n’hi ha cap dubte, però també ens hem de convertir, nosaltres mateixos, en persones curioses, amb desig d’aprendre coses de tot allò que ens envolta. Un mestre no només es forma en els cursos homologats per vés a saber qui. Un mestre, una mestra, ha d’atresorar a dins seu una màquina de recerca curulla de preguntes: per què, com és possible, d’on, quant... I què ens impedeix aprendre amb els alumnes, és a dir, que siguin ells els qui ens ensenyin coses a nosaltres? Aquesta és una altra de les claus que em fan de guia. Recordem que si alguna cosa els agrada, als nens, és sentir-se investigadors. Aprofitem-ho, doncs, perquè ens ensenyin coses que desconeixem. Els nens i les nenes poden sorprendre’ns, deixem-los espai perquè facin un pas endavant.

Et desafio a donar a conèixer els teus p

Sigue leyendo y recibe antes que nadie historias como ésta